divendres, de desembre 29, 2006

Sentiments que vull compartir del meu viatge...

Hi ha coses que quan les has viscut, tens ganes de compartir. Ara amb les maletes desfetes i la vida altre cop en marxa, us deixo un trocet del meu viatge, us ho devia. D'ara en endavant, però, us prometo no ser monotemàtica.Paraula de reusenca.


- La primera sensació a l’aterrar a l’aeroport Indira Gandhi de Delhi: la xafogor, la circulació intensa, les mirades curioses de la gent, els seus primers somriures de benvinguda. Quan em van dir el primer Namasté i me van pososar la guirnalda de flors taronges al coll, vaig pensar que ser allà valdria la pena.


- El primer dia de circulació per la carretera, amb els animals que la creuaven sense parar, els adelantaments impossibles i aquells peregrins descalços vestits també de color taronja i que atapeïen els camins i la calçada. El seu destí era 300 km enllà, al temple de Pocharan, ens explicava en Balveer, el nostre xofer amb el seu peculiar anglès que al principi no eneteníem, i que després fins i tot nosaltres vam aprendre a parlar.Ell va aprendre molt d’espanyol, i demostrava una facilitat alucinant. Mai havia tingut un alumne tant aplicat, us ho prometo!. I això que havia de fer totes les transcripcions primer a l'hindi per aprendre'n la fonètica!


- El primer viatge en tuc-tuc a l’hotel. Quatre persones embotides en un cubícul destartalat,quadrat i estret, amb ventilació per totes bandes, i amb motor, això sí. Us prometo que era millor que pujar al Dragon Khan, cada sacsejada et feia agafar-te fort, sobretot quan un camió immens intentava adelantar-nos per la dreta o una moto amb cinc persones a bord passava només a dos centímetres del teu braç.


- Els clàxons. Qualsevol transport a la Índia, en disposa, fins i tot les bicicletes. A l’entrada de les ciutats, les senyals demanen al conductor que el faci servir, i el seu ús permet avisar les vaques, les persones, els peatons i als altres vehicles que ets allà i que necessites circular (i no xocar, és clar)..


- El sistema de castes. Qualsevol persona que es dirigeixi a tu, et parlarà de a quina casta pertany: brahmans (antics sabis i sacerdots), kshatriyes o rajputs al Rajahastan (antics soldats, de cognom Singh, com l’actual primer ministre sij del país), vaisyas (comerciants) i sudras (intocables) conviuen en una societat on oficialment aquest sistema quedà abolit amb l’arribada de la independència. Als intocables no se’ls parla, normalment realitzen les tasques més mal pagades i les més humiliants, sovint es mouen sempre a la gatzoneta i se’ls pot trobar escombrant carrers o senzillament, intentant sobreviure. Els hindús, tenen molt clar a quina casta pertanyen, i al Rajhastan és força difícil que hi hagi casaments entre membres de castes diferents... N’havia sentit a parlar, però veure-ho i viure-ho és diferent. Els mateixos guies ens avisaven: “Atenció! Un intocable... “ com si portés la lepra..., la impotència que sentçiem ens feia estremir. Per això, compartir l'esmorzar amb un nen intocable i la seva germana a l'estació de tren d'Agra, et feia sentir gairebé com si fessis quelcom il·legal. Però el seu somriure no el puc oblidar.


- El despertar del poble de Luni davant els meus ulls. No podia dormir, eren les sis del matí. A fora, un concert impartit per tota mena d’ocells i ardilles. L’hotel, antiga residència d’un Maharaja reconvertida en avida dòlars per turistes, tenia un terrat esplèndit. Càmara en mà, el poble es despertava davant els meus ulls. Les vaques eren munyides per les dones, els homes, es respatllaven les dents a la porta de casa, els nens amb els seus uniformes esmorzaven. De cop i volta, sento un good morning!. M’espanto. Un jove uniformat, i que treballa a l’hotel me senyala la casa on viu amb la seva dona i els seus fills. M’explica que l’enorme arbre que veig al pati de la casa és un arbre de te, i que el senyor del turbant blavós, assegut davant la porta, és el seu pare. M’explica també que els seus fills caminen cada dia 35 km d’anada i 35 de tornada per anar a escola...


- El Temple de Sharavati, a Pushkar. Les vuit del matí, i ja fa força calor. Avui hem de pujar a l’equivalent a l’ermita del Remei, però a la hindú. El xofer me diu que hi ha unes quantes escales... Les vaig comptar, n’eren 585, i les últimes eren tan altes que literalement vaig escalar-les, de tant altes com éren. Una família de micacos, seien a les escales, i ens miraven directament als ulls. No havia vist mai micos fora del zoo, i aquella mare micaca amb la seva cria a coll, em semblava que no em mirava amb gaire estimació, i passar a dos passes d’ella, em va fer pujar les escales més depressa. A l’arribar a dalt, la vista era espectacular. El llac sagrat es veia petit i lluent. Unes cadires de plàstic, situades estratègicament a la voreta de la muntanya, et feien sentir com si fossis un personatge d’un quadre d' en Caspar David Friedrich


- Veure una pel•lícula al Raj Madir,(Jaipur) segons ells, el millor cinema de tot el continent asiàtic. La pel•lícula en qüestió es titula, Kabhi Alvida Naa Kehna (Mai me diguis adéu), i és l’èxit de l’any. A la filera del cinema era la única dona, així que em van deixar passar al davant de tot, i no per turista, sinó perquè a totes les cues, sempre les dones passen al davant. El senyor de la taquilla es va quedar asturat la veure’m a través de la minúscula finestreta de garrots, em va somriure i em va allargar les entrades. Un quart d’hora abans, la moqueta del hall era plena a vessar de famílies senceres, amb els seves bosses de menjar i chai (te). La pantalla era com la de l’Imax, si fa no fa, i quan es van apagar els llums, la cridòria era monumental. Les sabates sobre la moqueta, les cames creuades sobre els seients (requinables). Els nadons de mesos, també van al cinema a la Índia, i si ploren, els passegen amunt i avall del passadís per gronxar-los (no he vist ni un sol xumet).Tothom es passeja i s’aixeca quan vol de la seva butaca, fins i tot, molt abans de la mitja part. Vam aguantar amb estoicisme les tres hores i dotze minuts de pel•lícula en hindi amb algunes frases en anglès, però que no va resultar difícil de seguir: dos matrimonis indis que viuen a Nova York. Noi coneix noia, però són casats. Quan només quedava mitja hora de peli, es consuma la infidelitat, somriures per tota la sala. Resultat: l’home indi no perdona la seva dona. El matrimoni s’acaba i arriba el divorci. Triomfa l’amor, però ni un sol petó a la boca. No deixa de ser una pel•lícula impactant per una societat que no accepta el divorci, en la qual, a les vídues no se’ls permet tornar-se a casar i on als pobles, han d’anar amb la cara completament tapada pel vel si viuen al poble del seu sogre o estan públicament davant d’algú més gran que elles. Els dos protagonistes fan de pare i fill a la peli, i ho són a la realitat: els Bucharan són una autoritat a la Índia, i anuncien des de calçotets a perfums, passant per cotxes o entitats bancàries.Disfruteu d'uns minuts del ball de la pel·li, jo no puc parar de tararejar la cançó!