dimarts, d’octubre 30, 2007

Avui fa un mes...




... estava de 41 setmanes i tres dies. Per aquells que no estigueu familiaritzats amb el tema "embarassos i nens", us diré que significa (com diria la meva àvia que és d'un poble de Terol) que ja "estaba bien cumplida". Feia més d'una setmana que la data marcada en vermell al calendari havia quedat enrere. La meva panxa era una enorme bola que m'impedia veure'm els peus al caminar, les meves cames estaven enormement inflades i només em podia posar dues sandàlies de tot l'immens sabater que tinc ple de sabates d'estiu, que no és tan gran com el de l'Imelda Marcos, encara que Déu ni do!!.

Com que el nen no volia venir al món, la ginecòloga va decidir que el dia 1 d'octubre m'induiria el part. És a dir, em provocaria el part amb una substància anomenada oxitocina, que provoca les contraccions i et fa parir tan sí, com no. Així que el diumenge 30 de setembre seria el meu últim dia d'embarassada.

A les nou del matí, la doctora ens va fer anar a la clínica per posar-me les "corretges". Les famoses "corretges" no són un element de tortura, sinó uns cinturons que envolten el ventre de la mare per poder controlar els batecs del cor del bebè, i al mateix temps, comprobar el ritme de les contraccions. Hi ha contraccions de part i contraccions de no part (o de Braxton) i que serveixen per preparar l'úter per al moment del part. Sovint les embarassades primerenques tenim por de no saber distingir les unes de les altres, però un cop passat el part, te n'adones de la inutilitat d'aquest dubte. Les unes molesten, les altres et fan esbufegar i gemegar com mai ho havies fet en ta p... vida. Aquell matí no tenia ni una sola contracció, tot semblava indicar que el part no es desencadenaria de forma imminent.

Tot passejant pel Born unes tres hores,i després d'una visita comentada a la Llotja de Barcelona, que aquell dia oferia dia de portes obertes, se'ns va obrir la gana.

En vistes de que se'ns acabaven els àpats en restaurants per una bona temporada, vam decidir celebrar-ho dinant un arròs amb calamarcets al Sr. Perellada, un restaurant que des de fa anys ens té el cor robat i on acostumem a brindar per les coses importants que ens han anat passant com a parella. Aquella doncs, era una ocasió en la que no podíem pas deixar d'anar-hi.

Un cop a casa, els preparatius per a l'hospital. La "canastilla" famosa, amb tota la robeta del bebè, les cremes pel culet,i la colònia... La meva maleteta, amb les bates obertes per donar el pit, les calcetes de paper, els sostenidors amb finestra, l'assecador de cabells i el maquillatge per tapar les ulleres i la mala cara que de segur, faria després del part. I la maleteta del pare, amb el pijama i la màquina d'afaitar i la càmara de fotos per immortalitzar-ho tot; el llibre de família, els DNIs i la targeta mèdica. I la valeriana, pels nervis.

Tot llest. L'habitació del nen a punt. A les vuit del matí ingressaria, i que sigui el què Déu vulgui.

Veient Porca Misèria vaig començar a tenir contraccions. Com les de sempre, però una mica més fortes. Els ronyons em feien mal, i em sentia més incòmode que de costum. Truco al telèfon de la clínica, i la comadrona en cap, no em va fer massa cas: "Posa't a dormir, això no és res. Un paracetamol i aguantaràs fins demà".Al cap de tres hores de que Porca Misèria s'acabés, agafada a la cadira del menjador ja cridava "Porta'm a l'hospital, que això va en sèrio!". A les tres de la matinada, torno a trucar a la simpàtica de la comadrona en cap,i en sentir-me la veu entretellada, per fi em va donar el telèfon de la Maria, la que seria la meva comadrona al part. "D'aquí una estoneta, ens veiem a la clínica".

La ronda de Dalt era buida. Mai a la meva vida havia agafat tan fort la maneta que hi ha al cotxe. Literalment hi anava penjada. Només van ser quinze minuts, però cada tres minuts una contracció, esbufecs i "Respira, respira que ja arribem!!"... Els semàfors en vermell. "Merda! ens els saltem". Arribem a urgències, són les quatre de la matinada.

Ingresso, ja estic dilatada, això pinta bé. Però el nen és molt gros, i pot ser un problema per al part. L'epidural em feia pànic, una por espantosa, més que el part en sí, tant si us ho creieu com si no. La doctora em va dir: "No et moguis, i si et ve una contracció aguanta i sobretot,no et belluguis!" "Com es fa això, vaig pensar?". Vaig apretar els dits de la comadrona amb tanta força, que em sembla que li vaig fer mal i tot, perquè fluixet em va dir: "Els dits són meus, eh?". "Ai, perdona'm!". Una sensació estranya em va recórrer l'espinada, ja estava. Les cames em feien figa, i les contraccions ja no em feien tan de mal. És el millor invent del món, deixa't estar de telèfons, d'ordinadors i de coets a la lluna. Deixa't estar de parts naturals a l'aigua, ni de doules a casa, amb tots els meus respectes per aquelles que ho vulguin fer.

Tres hores de contraccions sense epidural, més quatre de contraccions amb epidural, i un nen de tres quilos vuit-cents que no passava per la pelvis, van fer desistir la doctora de seguir amb el part. Tot i el meu esforç, els ànims del pare de la criatura, i la feina de la doctora i de la comadrona, finalment vaig acabar en un quiròfan. Gairebé núa, exhausta i nerviosa, eren més de les deu del matí i encara no coneixia al meu nen.

Només havia entrat en un quiròfan un cop, quan em van treure les amígdales, de ben petitona. Les bates verdes no m'agraden, només al "Sant Eligius" o "Hospital central" però pensava: "Va, ja falta poc".

Un cop dins, i mig endormiscada i víctima de l'anestèsia, no vaig veure al meu fill. O almenys, no era conscient que me l'haguessin ensenyat. Fins que no vaig ser a l'habitació no me'l van portar i ja eren quarts d'una del migdia.

Portava un gorret blanc i tenia una careta diferent a totes les que m'havia imaginat.Era molt més guapo de com me l'havia imaginat!. Un cop el vaig haver vist, totes aquelles hores inacabables van pendre sentit.

Avui fa un mes estava a punt de ser mare. Ara sóc mare, i peso dotze quilos menys que fa un mes.

XXXssstttt! no feu soroll, que me'l despertareu!!

dimarts, d’octubre 23, 2007

Fins quan?




Retard



Estafa



Negligència



Fes-te fotre



Esvoranc

dissabte, d’octubre 20, 2007

32

El trenta-dos és un nombre natural i parell que va entre el trenta-u i el trenta-tres.


S'escriu 32 en les xifres àrabs i XXXII en les romanes.


És la xifra que representa el germani.


Si el capgirem, 23. (The number 23, pel·lícula protagonitzada per Jim Carrey que vaig veure fa poc i com veieu, m'ha traumatitzat una mica. Des que en Carrey no fa ganoyotes i es dedica a pel·lícules serioses, em té el cor robat).





The Chamber of 32 doors, de Genesis.



En graus Fahrenheit, temperatura de congelació de l'aigua.


Quantitat de dents d'un humà adult incloent el queixal del seny.


El nombre de caselles d'un sol color o de fitxes en els escacs.


El prefix telefònic de Bèlgica.


El nombre complet de sonates de piano de Ludwig van Beethoven.


El 1932 s'aprovà la Llei del Divorci a Espanya.


La rosa dels vents té 32 rumbs.


3 + 2 = 5 i 3 x 2 = 6


Una pilota de futbol és un políedre format per 32 cares anomenat triacontadoedre.


Sempre he viscut en pisos 3ers 2ones.


El nombre de Variacions Goldberg de Bach.


El número als L.A. Lakers de Magic Johnson.


Jesucrist fou crucificat (suposadament) l'any 32.




Avui en faig 32, i tinc bons motius perquè sigui un bonic dia!!!

dijous, d’octubre 18, 2007

La memòria que ens arriba massa tard




Ja tenim una llei que ens farà tenir memòria històrica. Això diuen. A mi em sembla que francament, no canviarà res, perquè encara hi ha masses tabús, després de la transició. Som en un país on cremar una fotografia del rei, és un ultratge a la corona i on publicar una caricatura dels prínceps d'Astúries follant un ultratge a l'honor i a la institució sagrada borbònica. Que jo sàpiga som al 2007, i que jo sàpiga també l'aixecament militar va tenir lloc el 1936, és a dir, que perquè arribés aquesta llei han hagut de passar 71 anys, una vida pràcticament. Molts ja no hi són, i per aquells que hi són, arriba massa tard.

Al meu poble fins fa uns mesos hi havia una placeta, amb una font que era sempre buida, bruta i seca, on s'hi podia llegir "25 años de Paz". Ara, les administracions públiques hauran de retirar a la força escuts, insígnies, plaques o mencions commemoratives d'exaltació personal o col·lectiva de la sublevació militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura. Vint-i-tants anys d'alcaldia en mans dels convergents no va ser suficient per enderrocar aquesta font sempre buida, bruta i seca i la seva inscripció, cosa que em fa pensar que aquells alcaldes i aquests ideològicament no estaven tan allunyats, o eren els mateixos? Als pobles, les coses no es poden dir clares i catalanes, i la memòria històrica no perdona. La meva familia pertany al bàndol dels vençuts, i dir segons quines coses al casino del poble no està encara ben vist, i això que en fa 71 anys que el meu avi de'n va anar voluntari al front, i 67 que va haver de fugir a França camí d'Argelés. Quan va tornar era un "rojo y comunista", i quan va arribar la democràcia i el meu pare es va presentar a les llistes, només va faltar que alguns pintessin una creu vermella a la porta de casa meva, assenyalant on vivien els comunistes, els esquerranosos, els progres de merda. Per tenir memòria no cal una llei. La memòria la duem tots dins nostre. Els relats que el meu avi em va explicar, mai els oblidaré, no em cal cap llei de la memòria històrica, sobretot si es queda curta, arriba tard i s'aprova d'una manera acomplexada.

En aquest país encara hi ha moltes coses que no s'han perdonat. I no sé si es podran perdonar mai. Jo, que discutia de política amb el meu avi sovint, sabia que no el podria fer canviar d'ideologia (ni ho pretenia), perquè havia mantingut més de seixanta anys la mateixa ideologia comunista, de caire stalinista, intacte des que era un noi de vint-i-tres anys que vestit de soldat, va anar a lluitar per uns ideals, equivocats o no, ingenus potser. Jo era una adolescent nascuda l'any 75, embolicada amb un mocador palestí de la intifada, que l'escoltava moltes vegades amb la boca oberta, com qui escolta un home sant a la Índia. Ara sóc profe d'història, i me n'adono que la seva veritat no és la única veritat i que la història sempre s'explica per molts factors. Però ell em parlava de la seva por, de la por de tenir un fusell entre els dits, quan ets un noi de vint-i-pocs anys, i això, amb llei de la memòria o sense, no ho oblidaré. Segurament, els néts de tots avis, de tots els bàndols, de totes les guerres del món, haurien de fer el mateix, escoltar-los, per tal que la història no es torni a repetir. El què passa és que el bàndol del meu avi va ser el bàndol perdedor, i això no era el mateix que ser del bàndol que va portar "25 años de Paz" al meu poble i a tots els pobles d'Espanya.

Per això, em cabrejo molt quan llegeixo que el Valle de los Caídos es declararà un monument despolititzat, i s'hi prohibirà la celebració de qualsevol acte d'exaltació de la Guerra Civil, dels seus protagonistes o del franquisme. A partir d'ara, diu la llei, haurà d'honrar i rehabilitar la memòria de totes les persones mortes com a conseqüència de la Guerra Civil. No crec que mentre els cadàvers de Franco i de Primo de Rivera siguin allà, a cap víctima de la repressió o la guerra civil del bàndol republicà, els faci puta gràcia que se'ls recordi en aquell lloc, on molts van morir per construir-lo, literalment. La única vegada que he visitat el Valle de los Caídos era una nena. Recordo que em va fer por. Hi vam anar tota la família, i vaig entrar de la mà del meu avi, que me l'apretava fort, molt fort. Quan vam ser davant de la làpida on s'hi llegia FRANCISCO FRANCO, vaig veure que es posava la mà al costat de la boca. El gargall va quedar just a sota de la primera C. Mai no el vaig tornar a veure escopir. Mai no va poder-se beneficiar de la llei de la memòria històrica. La seva memòria som nosaltres.

dimecres, d’octubre 10, 2007

Cabòries blocaires





En aquest món dels blocs, cada blocaire té les seves dèries particulars. Hi ha a qui li agraden amb bogeria els bolets, l'HDR i simpzonitzar-se , hi ha qui no para de queixar-se de la Renfe, dels nostres polítics penosos i que té una excel·lent ironia monzoniana, hi ha qui és un fanàtic d'Incerta Glòria, d'en Sales, de la Rodoreda i s'empenya en ser un perdedor, hi ha qui ens ensenya científicament a observar el món, hi ha una mestra que no para de tarambanejar sense parar, hi ha una altra mestra misteriosa que va fent petjades per allà on passa, hi ha qui li agrada la muntanya, el misticisme, el bon rotllo i les bones pel·lícules, hi ha qui col·lecciona còdols, hi ha qui recomana bones lectures, fa bones cites i explica les seves experiències amb enginy, sempre movent-se entre la ferida i el plaer,
hi ha qui té caspa ,estima amb bogeria la Núria Feliu i ens fa crucigrames, hi ha qui canta i canta la canya als polítics del país, hi ha qui és un mestre i viu obsessionat per les escales, hi ha qui ha tornat al seu format original amb ganes, hi ha ninotaires amb ganxo, hi ha qui escriu des de Sant Pol, hi ha qui... podria seguir i seguir citant blocaires tota la tarda, cadascun amb les seves diferències, originalitats, però sobretot cabòries, com diria en Montilla d'en Polònia, que sens dubte em prenc molt més seriosament que el de debò.


Entre les meves manies de Reusenca, per citar-ne algunes, destaquen els meus alumnes i explicar-vos les meves inquietuds, les meves obsessions, la Maria de la Pau Janer i tot el que faci tuf de Planeta o Lara Bosch, i la meva cabòria preferida, a partir, d'ara serà el meu Nen. Us hi haureu d'acostumar, o bé deixar-me de llegir, que de blocs on perdre's, interessants i enginyosos, la blogoesfera n'és plena a petar.

Fa molts dies que no treballo, així que no tinc anècdotes d'alumnes. I trigaré a tenir-ne, perquè allargaré la baixa tot el que pugui. Mentalitat de funcionària? Sí, i què? Doncs això dic jo. I què?

Fa dies que no surto de marxa, ni a la discoteca, ni a prendre copes amb els amics (gintònic què era?), (però a canvi els últims sopars a casa han estat d'allò més entretinguts, això sí), ni a comprar-me roba que no sigui premamà, ni al teatre, ni al cinema (alguna recomenació per quan surti en vídeo?), ni fumo tabac ni res que no sigui tabac, ni vaig a Reus, ni passejo per les Rambles. Tinc pendent una visita a la perruqueria i unes quantes piscines al club, i altres coses més prosaiques i que segur que tots endevineu (bonica paraula, aquesta de la quarantena, oi?).

La Maria de la Pau Janer no surt del seu amagatall. Atac de vergonya?

En Lara Bosch acumula greix al seu despatx.

Així que surto per passejar el Nen, i tots tres ens anem adaptant a la nova vida.
Sembla que ens ho muntem bé, perquè les hores passen volant, i de moment, no he caigut en el pou de les mames que s'estrenen, la temuda depressió post-part (fora, fora, quita, quita). Encara que també hi ha hagut, hi ha i haurà moments durs, que se superaran amb paciència i que de moment no n'hi ha hagut cap que no pugui arreglar una bona dormideta, un consell de la mama (la iaia de la criatura), de la sogra o d'una amiga, una bona factura a la farmàcia , un bon raig de sol que es cola al menjador color crema de casa o un ram de flors de margarites taronges comprat a la gitana del barri, "por cinco euros guapa, i que Dios te bendiga a ti y tu pequeño!"...

M'acaben de portar l'últim Cd de l'Ismael Serrano de FNAC, calentet i acabat de publicar, ummmm... Una cosa pendent menys!!

diumenge, d’octubre 07, 2007

El valset dolç







Encara estic aterrant. No aconsegueixo baixar del núvol. I no vull fer-ho. Des d'ahir ja som a casa. Tot és nou, tot és diferent, tot és un enorme aprenentatge.

Des de dilluns passat quan va néixer, quan ens mira, no ens podem creure que sigui aquí, amb nosaltres, que ja ha arribat.

Entre presa i presa, i son i son del meu fill, encara se'm fa difícil escriure un post llarg. Intentaré fer-vos-en cinc cèntims de tot plegat poc a poc, i en petites entregues. Aprendre a ser mare deixa poc temps lliure, però sabré trobar-ne de ben segur per vosaltres.

Quan vaig sentir aquesta cançó dels Pets per primer cop, estava embarassada i vaig pensar en quina careta tindria el meu fill, en com seria... Ara que ja ho sé, l'escolto i els ulls se m'entelen... (ja em perdonareu)...





Nin rondinaire, petit dictador,
sempre trencant-me la son;
ratolinet rinxolat i rumbós
em fas somriure amb el cor.

Em vaig prometre no fer-te cançons
per no semblar carrincló,
però no comptava amb la teva cara

de nen consentit embafat de petons,
sempre emprenyant-me quan vols;
tros de baldufa, sucret esponjós,
m'has transformat en badoc.

Em vaig prometre no caure en el joc
de fer de pare ufanós,
però quan t'arraules
aquí a la falda
fas que em desfaci i oblidi la resta del món.

M'has de prometre que un dia d'agost
abraçat a un altre cos,
mort de vergonya
diguis amb conya
que una vegada ton pare et va fer un valset dolç.