Em sento com si fos dins d'un calidoscopi. Tinc ganes d'aturar-me i pensar, però tot gira sense poder aturar-ho. I m'agrada que giri, que canvïi de color, que canvïin les olors, que els meus ulls es dispersin, que no sàpiguen on han de mirar. Viatjar és com ser dins d'un calidoscopi i m'agrada ser-hi sovint. De fet, crec que el que més m'agrada del món és viatjar. Ho vaig descobrir fa relativament pocs anys, però sempre que pugui vull perdre'm en un món que no és el meu, amb gent que no conec i que no veuré mai més (o sí...) i amb paisatges nous o repetits, però que sempre semblen diferents.
El calidoscopi no sempre està actiu. De vegades l'he d'aturar, he de parar de donar-hi voltes i sempre que arriba aquest moment el guardo pensant en les figures que podré formar la propera vegada que el tregui de l'armari.
El calidoscopi de vegades respon a les espectatives, i de vegades no. És imprevisible i per això m'agrada tant. No estic feta per anar programada com si tingués un xip implantat al cervell... M'estimo més deixar-me anar.
Demà guardaré el calidoscopi, i me n'aniré a l'institut, pensant en el moment en què el pugui desempolvar de nou.
