dilluns, d’abril 30, 2007

Quan podré tornar a caminar?




Dissabte al matí. M'he llevat d'hora. Hem de fer canvis a casa, pintar una habitació i traginar tot el contingut d'un armari, que fa almenys, quatre anys que no es toca. S'ha d'empaquetar tot i destruir i baixar al carrer l'armari vell, perquè la setmana vinent ens en porten un de nou, flamant i molt més gran.

Esmorzo, cafè amb llet i cereals, i començo a endreçar precipitadament les coses que són pel mig. Faig viatges de la rentadora al cubell, vull posar una rentadora. Porto unes xancletes de plàstic, d'aquestes que si ets modern, en pots dir unes "flip-flop". Fa calor, així que he desterrat les sabatilles d'hivern. Entro a l'habitació, de pressa, amb la roba a les mans. Camino cap el cubell i de cop i volta un crit espantós surt de dins de les meves entranyes.

No sabia ni que podia cridar així. Caic damunt el llit, la xancleta vola, i la roba cau a terra. Em toco el dit petit del peu dret. I no puc parar de cridar. Em fa molt mal, i no tinc ni puta idea de què m'he fet. Em toco el dit petit del peu dret, el trobo estrany, és en posició horitzontal enlloc de ser en posició vertical, com li tocaria. Sense pensar-m'ho gaire me l'agafo i me'l poso a lloc. Fa "clec". No sóc gaire conscient del què he fet, però els crits que continúen sortint-me de dins, em convencen que allò no serà un copet de no res.

De cop i volta, em miro el peu, el dit ja és de color fosc, però ara almenys és en posició vertical. Demano gel i me'l poso al peu. Els crits han passat a ser llàgrimes, i me n'adono, ploro de dolor. Intento posar el peu a terra i caminar; impossible. No puc. El peu s'infla, i sembla una bota. Ho veig clar, he d'anar a urgències: potser no m'he col.locat prou bé el dit, o potser el tinc fracturat.

Odissea per baixar les escales, no tinc ascensor, i són cinc pisos. Trigo una eternitat. Arribo al carrer. He trucat un taxi, i espero que arribi. No arriba. Triga ben bé un quart d'hora. M'he entaforat unes xancletes d'estiu, que he rescatat de l'armari que aviat no serà armari, i veig que el peu fa agafant forma de globus, les tiretes de les xancletes es claven a la carn. Arriba el taxi: "A la clínica X, si us plau".

Arribo a la clínica. Coixa i com puc, m'atanso al taulell. Ni bon dia. La noia, que té un paquet de Marlboro al costat de la pantalla de l'ordinador, el mòbil engegat i una ampolla de Coca-Cola, no em fa ni cas. Al cap de cinc minuts, es digna a mirar-me. "¿Qué te pasa?". I penso, "I a tu?". Miss Simpatia apunta les dades i diu que m'esperi, que ja em cridaran. Em criden. Entro.

Li explico al metge el què ha passat. Posa uns ulls com taronges, em pregunta si m'he desmaiat durant l'operació de posar el dit a lloc. Li dic que no. Diu que sóc valenta, que molta gent arriba a urgències amb els dits desllorigats, sense haver-se atrevit a tocar-los. En fred, l'operació es veu que és molt dolorosa, i que després encara costa més de curar. Em diu, que normalment les dones són les úniques que fan aquestes coses, que els homes normalment tots criden molt, però hi arriben amb el desllorigament intacte. Ho va dir ell, no m'ho invento. Al.lucino amb el què m'explica. No m'ho vaig plantejar jo, ho vaig fer i ja està. Segur que si m'ho hagués pensat gaire no ho hagués sabut fer, o pogut fer.

Em diu que fins d'aquí a quinze dies me n'oblidi de caminar. "Com? Quinze dies?". "Has de demanar la baixa, i més si no tens ascensor". Tinc un pont per endavant i un peu com una pilota de futbol. Fantàstic, això és fantàstic. "Has de posar-t'hi gel, i fer banys d'aigua amb sal, i esperar que baixi la inflamació. Te l'has col.locat perfectament, jo no ho hauria fet millor". Em diu. Ves per on, una facultat amagada, col.locar dits a lloc. Qui m'ho hauria dit.

Tenir el menjador ple de caixes de cartró no facilita la meva mobilitat, i més tenint en compte, que vaig en crosses pel pis. Fins i tot per anar a fer pipí. Inútil, em sento. Del tot. El peu segueix inflat, però ara és de color blau fosc. El dit continúa en vertical. Jo en canvi, semblo un quatre, el sofà se m'ha empassat, des del dissabte...

dilluns, d’abril 23, 2007

Sant Jordi




Bon Sant Jordi blocaires!!!!!!
Quin llibre recomaneu???

dissabte, d’abril 21, 2007

Friedlander

Del 13 d'abril fins al 24 de juny de 2007, teniu oportunitat de veure les fotografies de Lee Friedlander al Caixafòrum, de Barcelona. Si podeu, i us agrada la fotografia, no us la perdeu! Tots alguna vegada hem torbat alguna composició, o alguna fotografia que fa molts anys ell ja havia atrapat dins el seu objectiu. Un objectiu de mestre.

Us proposo deu imatges, que podreu veure si aneu a la Expo, amb quina us quedeu?




























diumenge, d’abril 15, 2007

Maria de la Pau Janer, em caus mega-super-fatal (II)




El 29 de desembre de l'any passat vaig escriure un post que feia temps que volia escriure, que tenia dins el pap, i amb el que creieu-me, em vaig quedar ben a gust. Sovint, quan hi ha gent que et treu de polleguera, dedicar-los una bona esbroncada, encara que sigui virtual, et deixa com nou, o com nova, en el meu cas.

Avui, curiosament, hi he trobat dos nous comentaris anònims, de gent dels Països Catalans, un des del País Valencià (aix! Mariadelapau! perdona, potser t'estimes més que digui Comunitat Valenciana, oi?) i un altre de ses illes, i he pensat que... per què no reprendre antics temes si els temes retornen a tu? i més encara si els antincs temes retornen a tu, i et donen la raó en allò que fa temps ja saps del cert: Mariadelapau Janer no et puc ni veure, ni en pintura.

Sí, amics, la MariadelaPau de Corbella i Janer, ha fet el què ja feia temps que havia d'haver fet. Treure's la careta i ser sincera amb tots nosaltres. Serà la número vuit en la candidatura d'en Jaume Matas al Parlament balear. No sonen els violins de fons? Quina parella més maca, en Matas i la MariadelaPau, per fi caminen plegats, treballaran colze a colze perquè la llengua catalana s'extingueixi a les Illes Balears, i perquè els alcaldes corruptes puguin fer-se encara més rics. No us entredeix el cor, tan bella i entranyable imatge?

No oblideu que el pare de l'escriptora, el molt respectable escriptor Gabriel Janer Manila, a qui deu tant la seva filla, però no precisament el do d'escriure bé, ja és president de l'Institut d'Estudis Balears des que, es va fer tant i tant amic d'en Jaume Matas (cognom sinistre, matas tú, mata él, matamos nosostros, i matan ellos).

La Premi Planeta (premi que abala sempre la qualitat literària en aquest país, ja ho sabeu), es va deixar veure, ben embarassada d'en Corbella-no-sé-que-em passa, al costat del "guapu" de l'Artur Mar, en diferents mítings de la campanya electoral, envoltada en tot moment de banderes catalanes, que s'enlairaven davant seu omplint el seu cor de joia i de sentiment nacionalista (català, és clar). Pobre Mas, vés-li tocant la panxa a aquesta, tu!, vés! ja veus la sort que has tingut, des d'aquell fatídic dia.

També el 1995 es va fer molt amigueta dels socialistes balears, i semblava que arribaria a ser Consellera de Cultura si molt s'ho proposava...Finalment va decidir no anar a les llistes socialistes perquè una tal Teresa Nieto, llavors socialista i feminista, i ara del partit popular i suposo que encara feminista (com es conjumina això?), la va atacar sense compassió. Ara es podran reconciliar, i fer-se amiguetes perquè ja són del mateix partit.

Així que, benvolguda MariadelaPau, no saps per on navegues, filla meva, potser ara has trobat el camí definitiu, aquell que tant t'ha costat emprendre, aquell que segur, et farà ser feliç amb tu mateixa, amb allò que sents de debò dins el teu cor de traidora, de fatxenda i d'escaladora professional. Tant te fa la literatura, només t'agraden els diners. Ara ja tens un programa a la televisió balear, i m'han dit que el teu maridet també. Heu de tornar els favors, o què?

Si us plau, no escriguis més, t'ho demano per favor. Tots podrem viure sense els teus articles a l'Avui, ningú no els necessita. Si escriure en català no et va, no t'agrada, que ja ho sabem, vaaaa..., que no cal de debò.

No facis publicitat a favor del renovat diccionari de l'IEC, no t'agrada utilitzar-lo i segur que els calers que t'han donat, els faràs servir per escriure una altra novel.la formidable en castellà, amb la que guanyaràs més i més premis Planeta, fins que no ho dubtis, arribaràs a ser Premi Nobel de Literatura, la més gran escriptora en llengua castellana que mai s'hagi vist.

No enganyis més als senyors de CIU, que van confiar en tu. Els has traït, i segur que tot i que ets molt guapa i feies molt bona parella amb en Mas, al "guapu" no li deu haver fet gens de gràcia aquesta sortida teva de jugar a l'hora del pati amb gent del PP. Et trucarà per fer-te pam-pam al culet.

M'agrada molt que siguis del PP, és l'únic que et faltava per ser odiable al cent per cent. Gràcies.

divendres, d’abril 13, 2007

Proserpina




Coneixia l'escultura d'en Bernini, sabia que la Vil·la Borghese era un museu a la llista de museus pendents. VAig decidir solucionar-ho en el darrer viatge a Roma amb els alumnes. Arribar-hi és costós, perquè s'i ha d'arribar en autobús i és a dalt de tot d'un turó, com gairebé tot a Roma. Un cop dalt, una Villa immensa, per descobrir.

Vaig veure les dues figures allà, al mig de la sala, envoltades de nens i nenes a qui la professora els explicava la història de Proserpina, i ells amb uns ulls com a plats, asseguts i escoltant, seguien la història sense perdre-se'n ni un detall.

Jo mentre m'hi acostava, pensava que d'un moment a l'altre aquella mà acabaria prenent vida, i que la violència amb què arrossegava la noia, tard o d'hora la faria caure al terra. Sense que el gos de tres caps hi pogués fer gran cosa. I m'hi arrossegaria a mi també.

No poder tocar una escultura com aquesta em sembla un crim, em fa posar rabiosa, em fa sentir frustrada. I llavors, és quan odio profundament als vigilants de sala, a aquells que no et deixen acostar a més d'un metre d'un Cézanne, o que et renyen perquè mires de fit de fit, sense tocar-lo, un Picasso.



I si quan marxen els nens, puc dissimuladament fer lliscar els meus dits pels malucs i els dits dels peus de la figura? I si li puc eixugar les llàgrimes? I si puc acariciar els seus rínxols?



No puc. Ni podré. Només en tinc la fotografia. Els dits continúen enfonsant-se en la carn, el cor segueix bategant.

Segur que quan torni a Roma tindré més sort.

dimarts, d’abril 10, 2007

Resum post-Setmana Santa



Suposo que una mica la vida, es pot resumir en tot un seguit de coses que et proposes de fer i aconsegueixes fer, i aquelles que malauradament o no, vés a saber, no acabes fent mai, tot i que te les proposes una vegada i una altra... Vet aquí el resum d'allò que hagués pogut ser la meva Setmana Santa i no ha estat, o el què ha estat i hauria pogut ser.

No he anat a cap processó de Setmana Santa, ni n'he vist cap. Això és ben estrany, perquè viatgis on viatgis d'Espanya durant aquests dies és impossible no trobar-te'n una de cara. Aixó sí, he vist documentals sobre el Codi da Vinci i sobre Jesús de Natzaret, com toca en aquestes dates. Inclòs un trocet de La Pasión de Cristo, que intercalava amb altres cadenes tot fent zapping perquè tanta sang i tanta carn despresa del cos, em va marejar força en segons quines escenes. Animal!

És la primera Setmana Santa en molt de temps que no faig cues a l'autopista, ni agafo un avió per anar enlloc. Podria haver fet un viatget, però m'he quedat a Barcelona, amb una petita intermitència per a anar a terres meridionals, però entre setmana, quan encara es pot circular per l'AP-7 amb certa tranquilitat, això sí, pagant religiosament els dos peatges + 1 peatge que no pago, el de Torredembarra perquè faig la trampeta d'entrar i tornar a sortir, que segur que tots ja coneixeu, almenys si sou asidus de l'infern Apeset en direcció sud.

No he corregit ni un sol exercici, ni un sol exàmen, ni m'he preparat una sola classe. Vacances vol dir descansar, i això és el què he intentat fer. Total, tampoc no m'hagués endut la feina a cap lloc on hagués anat de vacances, oi?

He redecorat la meva vida, gràcies a Ikea. Llibreria nova, i menjador amb nova distribució. La pega és que les estanteries s'han de muntar i cargol per aquí, cargol per allà, la cosa s'allarga més del que una voldria.

He pensat en la meva futura destinació, encara que em vaig proposar no pensar-hi fins que les llistes fossin definitives. El putuconcursdetrasllats ja ha sortir, però no m'han donat plaça. Això sí, la meva me l'ha pres una senyora que més de trenta anys que "treballa" i té "només" 130 punts més que jo(treballar dins de l'ambient ensenyament significa literalment treballar com a interí, substitut o bé funcionari de carrera; sinó no "treballes", et toques els collons, es veu!). Així doncs l'any vinent canviaré d'institut, i no sé a quin lloc del Baix Llobregat, Barcelonès o Maresme aniré a espetegar. No sé si hauré d'anar a treballar en cotxe o bé hi podré arribar en transport públic, o tampoc quins cursos donaré. La tombola encara que no ha acabat, "hagan juego señores"! No m'han donat plaça a les llistes provisionals, veurem si en tinc a les llistes definitives que surten la setmana vinent, i si nó, a esperar, fins el juny. Pacièèèèèènciaaaaaaaaaaaa! i probablement, més paperassa! eccsss!

No he pogut anar a la platja, ni a prendre el sol, com la majoria de catalans i catalanes que no han anat de vacances, suposo. I això que gairebé cada any, el primer dia de platja l'enceto sempre per Setmana Santa... haurem d'esperar-nos, doncs!

M'he llegit el llibre Per què parir. Crònica d'un desengany de l'Anna Grau
, i sí, me'n podria haver llegit un altre, però ha estat aquest. Un llibre gens imprescindible, però ben escrit, d'aquells que passen sols. D'aquells que pots llegir, sobretot si ets dona i tens més de trenta anys, però ep! nois!, vosaltres també el podeu llegir, perquè parir, sol ser cosa de dos, en última instància. Us deixo alguns pros i contres per tenir fills que ella proposa, sobre la taula, així com qui no vol la cosa:

- I si aquesta és l'oportunitat perfecta de demostrar que la meva mare s'equivocava?

- No veig en mi ni en la meva genètica res que valgui la pena perpetuar.

- Tampoc no veig enlloc homes que s'ho valguin.

- Res no és tan definitiu com sembla. Els nens creixen de pressa. Fins i tot marxen!

- I si fos el millor que t'ha passat mai?



Volia posar-me al dia del bloc, escriure més i comentar els posts dels blocs de la gent que llegeixo, però on últimament no deixo petjades. Però no ho he fet. També he fet vacances del bloc, però no el vull abandonar, almenys de moment.

Volia anar en bicicleta, però no he fet.
La bicicleta plegable fa molt bonic al balconet de casa, i la capeta de pols no li farà cap mal. Per què ha plogut cada dia, aquesta Setmana Santa?

Per què a Madrid han fet un reportatge sobre els castellanoparlants a Catalunya que es diu Ciudadanos de Segunda? Per què ens tracten com si fossim terroristes per parlar i escriure la nostra llengua? Per què no ens deixen en pau d'una putavegada o és que vénen eleccions i s'ha de menjar el coco als madrilenys de pressa i corrents, perquè el separatisme i la desmembració d'Espanya no sigui un fet consumat? Per què aquest matí ja m'he aixecat de mala llet quan he sentit només un tall de 30 segons d'aquest reportatge? Per sort, segur que hi ha molt madrilenys que no es deixaran manipular, segur que no.