divendres, de desembre 29, 2006

Moscòfor




Així d’entrada no sé si us diu gaire cosa aquest nom. De sortida us diré que és el nom d’una escultura arcaica grega, i que més o menys va ser realitzada el 560 a.C. Avui en dia la podeu contemplar al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes.


Ell i jo ens vam conèixer l’any 1993. Jo havia acabat de fer la selectivitat i havia triat de primera opció Història de l’Art. Amb els meus pares i el meu germà vam decidir que aquell any aniríem a Grècia de vacances d’estiu. Recordo que la calor era absolutament espantosa, que la roba quedava enganxada a la pell, i que aquell país em va sembla ple de gent antipàtica, però que al mateix temps, de cop i volta, apareixien davant meu totes aquelles obres que havia estudiat feia un mes i mig, les fotografies del meu llibre d’Art apareixien totes una rera l’altre davant els meus ulls.


Quan vaig entrar a la sala, no el vaig veure. Em vaig passejar amunt i avall per la sala, i recordo que em va impressionar el color del marbre d’aquelles escultures, perquè no era ni blanc, ni groc, ni ocre, era un color difícil de definir, color d’escultura. Mentre caminava per la sala, vaig aixecar la vista i el vaig veure allà, en sec, al mig de la sala. No era gaire gran, estava sobre una peana,i li faltaven part de les cames, però a mí,allò m’era igual. Recordo que m’hi vaig plantar al davant, com si ell tingués un imán i no pogués caminar. El trobava preciós, tot i que estigués mutilat. Aquella X que formen els seus braços amb les potes de l’anyell sembla una incògnita, i la incògnita era en aquell moment com podria guardar aquell moment sense perdre’n ni un detall. Vaig girar al seu voltant, com fent una dansa, i decididament vaig acabar conventcent-me que allò havia estat amor a primera vista. Encara no l’he oblidat, i això que “lo” nostre no va durar més de 15 minuts. Ell sap que el tornaré a veure i jo també ho sé, li vaig prometre a cau d’orella.


Quan aquest any els en parlava als meus alumnes, alguns em miraven amb cara de vols dir que n’hi ha per tant, profe? Doncs sí.Trobo que quan et sents emocionat davant una obra, un llibre, un poema, el què sigui, has d’aprofitar aquest moment, perquè és una sensació única, un petit miracle, que està bé compartir.