divendres, de desembre 29, 2006

14 de juliol...

Delaració dels drets de l'home i del ciutadà, 1789


Avui és 14 de juliol... un dia segurament calurós com el d’avui, el 1789 va tenir lloc la presa de la Bastilla a París. Un mes i mig després, el 26 d’agost s’aprovava la Declaració dels Derts de l’Home i del Ciutadà, que uns anys després no va servir ni per salvar el cap al mateix rei que la va signar, ni a tants i tans que van acabar els seus dies en una guillotina rovellada.


M’entristeixo pensant que els drets de l’home encara avui no es respecten a pràcticament cap país del món. Ahir mateix llegíem als diaris i veiem a la televisió, com l’exèrcit israelià atacava el Líban responent a un segrest de dos soldats israelians per part dels xiítes d’Hezbol.lah. Víctimes innocents en un conflicte d’interessos polítics, econòmics i religiosos que fa dècades que no s’atura.


Avui, també llegia que la Ruth, una nena de tres anys d’Hospitalet, evoluciona favorablement d’una lesió de pàncrees i de la fractura de dues costelles a Sant Joan de Deú. Els seus pares, quan la van ingressar, la van inscriure amb un nom fals, però només cinc dies després la mare denunciava al seu marit per violència domèstica.El marit, va ser ràpidament detingut, suposo que pels antecedents amb la nena Alba. La companya sentimental del marit i la mare de la nena, també han estat detingudes per no haver denunciat els fets, tot i ser-se testimonis directes.


El fet de saber que un infant és maltractat o bé que és víctima d’abusos sexuals, i no denunciar-ho, és una falta greu, molt greu. El mal que es pot fer a aquell nen pot tenir unes seqüeles d’un abast terrible, i són conductes amb les que la justícia hauria de ser del tot implacable. Sovint, la gent que tenim més a prop és la que ens pot fer més mal, i en el cas dels nens, aquest fet es cobra moltes víctimes innocents.

Avui fa justament un any, el 14 de juliol de 2005, a les set del matí em connectava a la web de la Generalitat, per mirar si el meu nom apareixia entre els 200 que havien aprovat les oposicions de professors de secundària de l’especialitat de Ciències Socials. Les llistes no estaven endreçades per ordre alfabètic, sinó per puntuació, i el document en pdf tenia més de 10 pàgines. Quan anava per la pàgina número 8, em vaig trobar, amb una puntuació minsa perquè no tenia pràcticament ni un sol punt per experiència docent. No puc descriure-us aquell moment, vaig llegir el meu nom compulsivament un cop i un altre. Em penso que vaig cridar molt, no ho sé, no ho recordo bé. Sé que me’n vaig anar a treballar al diari on treballava aleshores, amb un somriure d’orella a orella. El dia de la presa de la Bastilla m’havia portat sort, i un dels temes que em va tocar va ser precisament el de la Revolució Francesa. Recordo que quan vaig tornar de la feina, a casa m’havien muntat una festa sorpresa, on m’hi esperaven la gent que més estimo en aquest món...


El 14 de juliol d’avui ha estat un dia accidentat. El meu desordre, ja ho sabeu, em porta sovint a oblidar-me coses als llocs més insospitats. He baixat de l’autobús, sense la carpeta taronja on hi duïa tots els papers del curs que he acabat avui, i el certificat d’assistència. Res important, si vas a mirar, però resultava un maldecap haver-lo d’anar a buscar de nou. Després d’unes trucades que no m’han solucionat el problema, he decidit esperar que el conductor fés la volta completa i tornés a la parada on m’havia deixat. El recordava perfectament, gros i calvet, amb ulleres de sol i molt simpàtic. Quan l’he tornat a veure, una hora i vint minuts després, duïa la meva carpeta taronja a la guantera de l’autobús. Li he dit que era meva, i me l’ha donat, satisfet d’haver-me pogut ajudar. Li he agraït i me n’he anat contenta a casa amb la carpeta taronja ben agafada, això sí, pensant que definitivament, ser despistada és una tortura... però què hi puc fer?


Cadascú avui ha viscut un 14 de juliol diferent, però si no sou francesos o no viviu a França, segurament l’heu viscut com qualselvol altre dia. La Ruth, però és a l’hospital, i els nens que van morir ahir al Líban han estat enterrats per les seves famílies. El 14 de juliol de l’any passat va capgirar la meva vida de dalt a baix. La meva carpeta taronja descansa del viatge per la ciutat en una estanteria del meu despatx. Els Drets de l’Home segueixen tenint vigència, encara que el context sigui molt diferent, i són tan o més necessaris de com ho eren el 14 de juliol de 1789.