dimarts, de juliol 08, 2008

Orange

Torno a ser aquí. Més desubicada que mai, però també amb més ganes que mai. Ja he tornat a treballar (encara que ja sóc de vacances), ja visc en una altra ciutat i en un altre pis, ja trobo a faltar el soroll, però a canvi, tinc ascensor.
Això sí, no tinc cobertura al mòbil. Des del dia de la mudança que no puc trucar a ningú, ni ningú em pot trucar, quan sóc dins de casa. En un raconet del balcó del darrera hi ha dues ratlletes de cobertura, que aprofito per averiguar si tinc algun missatge de tant en tant. Em vull canviar de companyia, la gent que té vodafone pot trucar quan és dins el pis. I em vull donar de baixa d'orange. Avui he trucat. El resultat: tres quarts d'hora penjada al telèfon, amb l'orella vermella i adolorida, un noi sudamericà que no parava de dir el meu cognom precedit de la paraula senyora cada dos minuts, i una incidència particular que no he pogut tirar endavant perquè la incidència general ja està notificada a la companyia des de fa un mes. Tinc compromís amb la companyia fins el febrer, i com a penalització per voler abandonar la companyia que fidelment alimento amb les meves factures des de fa més de deu anys (minses, he de dir) em volen cobrar 110 eurus, com a penalització. No em donen servei, però em penalitzen per voler canviar de companyia. He d'enviar un fax (sempre ho he trobat una manera imbècil de complicar la gestió, en la era d'internet) i explicar la incidència que ja he explicat durant més de mitja hora a un senyor que no m'ha solucionat el problema. Ni m'ha dit perquè no tinc cobertura. Li he dit que no pagaria els diners, demà aniré a l'OCU. N'estic farta de parlar amb màquines o amb teleoperadors que només serveixen perquè les companyies telefòniques es facin riques.
L'encapçalament del meu bloc és verd a partir d'ara, ja no serà orange.

dimecres, d’abril 23, 2008

Prou, és el meu bebè, cony!


Fa uns dies vaig estrenar la capota de pluja del cotxet, perquè des que va néixer el nen no l'havia fet servir - aquí la comprovació de que realment, en aquest país feia més de sis mesos que no plovia-. No sóc d'aquestes mares que porten els seus nens embolicats en mantes, sacs polars, i a més, els amaguen dins els plàstics com si fóssin astronautes de la NASA. Trobo que va bé que els nens no vagin massa abrigats i els toqui una mica la brisa i el solet quan passegen, digueu-me "hippielonga". Però el divendres passat plovia bastant i havia de sortir amb el nen, tan sí com no. Tenia hora per fer-li el passaport i el DNI, perquè amb uns pares viatgers com li han tocat, aquest estiu ja li toca fer el primer viatge en avió, encara que no massa lluny, a Ses Illes. O hauria de dir el segon, perquè estant de cinc mesos me'n vaig anar amb els alumnes a Itàlia. I el passaport, doncs ja que hi som, no costa res, que ben pensat l'estiu vinent potser ja podrem endur-nos-el a algun lloc més lluny, digues-li Londres o Estats Units. Qui sap. Tinc mono de viatge, es nota?

La visita al Registre Civil en busca del Certificat de Naixement, va ser la primera de les parades en aquest dia plujós i gris. Allà al mig, em vaig sentir talment com en un altre planeta. Funcionaris -sí,sí, com jo, ja ho sé- que t'escorcollen el cotxet per si hi duus una metralladora, vidells antipàtics que sembla que perquè et diguin on és el mostrador dels certificats els has de donar una propina, nens nigerians acabats de néixer embolicats en mantes tricolors, nens de mesos equatorians, russos i algun de català, parelles mixtes i no mixtes que han decidit casar-se "pel civil", llibres de família per tot arreu i hores i minuts perduts en la immensitat de la paperassa. Quan em van donar el certificat, informatitzat i al moment, no m'ho podia creure, vaig pensar, això serà el típic "vuelva usted mañana", però es veu que no, que la tecnologia també ha arribat al registre civil!

Amb el certificat a les mans, em dirigeixo al "lloconfandnisipassaports". Vaig pensar que seria tan o més sinistre que el registre, però no. Era lluminós i espaiós, i un policia en català em va demanar si tenia hora donada. Li vaig dir que sí, però que arribava amb vint minuts d'antelació. Li vaig dir que podia tornar més tard. Va insistir en que passés, que m'atrendien de seguida al mostrador de "mobilitat reduïda", especial per ancians, gent en cadires de rodes o mames i papes amb cotxets i nanos petits. Ulls com a taronges. Al cap de deu minuts, la fotografia del nen apareixia davant la pantalla plana, en tamany gegant. Què bufó havia quedat, després de més de deu minuts de "nyigu-nyigu" perquè no tanqués els ulls en el moment en que el flaix li explotava a la cara. Llegeixi les dades i si són correctes, firmi aquí. I ja tenia el Dni i el passaport a la butxaca. Li ha tocat un número amb quatre sets, vaig pensar que seria un bon auguri, diga'm supersticiosa, a part de "hippielonga".

Un cop fora, ja no plovia, i vaig decidir recollir la capota. Però una senyora gran, es va dirigir a mí, i indignada em va dir que no li tregués, pobret, que feia molt de fred i s'encostiparia. Me la vaig mirar amb cara amable i somrient, i li vaig dir que no hi estava acostumat i que l'agobiava aquell plàstic a través del qual, jo l'obligava a veure el món. Que encara que reduït, era el seu de món! No ho va entendre i em va pendre per mala mare. Me la rebufa.

Sempre hi ha senyores grans que et renyen. Que ara tapa'l al baixar del bus, perquè fa com a frescor. Que ara desabriga'l perquè tindrà calor. Que ara li hauries de posar un gorret perquè agafarà una insolació. Que on vas amb un nen tan petit. Que si per què no li dones el pit, que és més sa que el biberó. Que no el portis al Raval perquè hi ha molta malària, i molts virus, i allà els bebès agafen de tot - us ho juro, que és veritat!-.

Que el tapo i el destapo quan entro i surto als llocs, que no sóc idiota. Que li poso gorret quan fa molt de sol i sinó el cotxet té una visera meravellosa, i el sol va bé i és energia. Que existeixen cremes protectores del número 50 per bebès. Que si no li dono el pit és perquè vaig tenir una cesària amb disset grapes que no se'm tancava ni a tiros, no tenia prou llet i se'm va aprimar més de sis-cents grams en una setmana. Que vaig al Raval si vull, perquè les terrassetes estan molt bé i virus n'hi per tot arreu.

Que jo no li dic a vostè que porta un abric horrible, i que es pinta els llavis com la Doña Croqueta. Que no li dic que el xuxo de crema que es menja per esmorzar no li va bé pel sucre. Que no li dic que porta un color blau per tapar-se les canes que riu-te'n tu de l'Alaska en els seus millors temps. Que no li dic que és molt gran i que no per això ho sap tot, de tot, de tot i de tot.

Que vostè també ha estat una mare jove, o no? Deixi'm que m'equivoqui, o que ho faci bé, que estic amb la L encara.

Que prou feina tinc a saber el què he de fer i el què no, perquè cada dia em trobi iaies molt més emprenyadores que la meva mare i la meva sogra, que dit sigui de pas, m'ajuden molt en tot el què poden i sense emprenyar gens.

Que ja n'hi ha prou, que és meu bebè, cony!

dissabte, d’abril 12, 2008

En ZP ja té ministres



Ara sí que en Zapatero ens l'ha tornada, a Ella, victoriosa, "ni partía ni doblá". En un país com aquest on la feina mal feta és el que prima, Fomento repeteix ministra, la pitjor de la història de la democràcia. Tenim un govern amb "talante", amb "talante" i patètic. Fins quan haurem d'aguantar la incompetència de polítics com ella?

Catalunya ha premiat al PSOE, i el PSOE com sempre, ens abufeteja la cara. La por a la dreta ens portarà un Zapatero prepotent i sense escrúpuls, que Déu ens agafi confessats. Catalans, no sé què és pitjor.

Però tranquils, que tenim la Chacón a Defensa i un nou ministeri d'Igualtat, encara que per primer cop tenim més ministres dones que ministres homes. Què moderns que som! També tenim l'alcalde d'Hospitalet a Treball i Immigració, li ha costat però en Celestino ha arribat al ministeri. Es veu que això de ser alcalde socialista de Cornellà o d'Hospitalet, es paga molt bé, dins del partit (PSOE).

La legislatura està servida. Si heu pagat per l'espectacle, ja us aviso que en quedareu ben decebuts. No cal que feu apostes, "alea iacta est".

dimecres, d’abril 02, 2008

La dona sense futur




És una dona jove, però se sent una vella. Té més de cinquanta anys i en porta uns trenta casada. He aconseguit que es tenyeixi els cabells blancs des d'en fa quatre. Pesa vint quilos menys que quan en tenia vint. Només ha tingut un fill, i ara se'n penedeix cada dia. Quan va ser mare, va deixar de treballar, i no ha treballat mai més fora de casa seva. Ha deixat escapar masses coses, les oportunitats li han passat de llarg i ja no sap a quina estació baixar, és com si el seu tren sempre fés el mateix recorregut, de Fondo a Bellvitge i de Bellvitge a Fondo, cada dia, sempre igual. No té il·lusions. No té futur. I el pitjor de tot, s'hi ha conformat. El seu marit va patir un accident fa vuit anys, i des de llavors, és com viure amb un nen petit. Casa seva és el seu món. La televisió la seva finestra. Gairebé la única que té. Passa gairebé totes les hores fora de casa a la consulta del metge. Bé per ella o bé pel seu marit. I torna a casa. Agafa la línia vermella, i no té curiositat per descobrir que hi ha a altres parades, a la de Can Serra, o Santa Eulàlia o per què no, a la de Glòries. L'altra punta de la ciutat, per ella, és més lluny que Nova Delhi. I pensa que no hi pot trobar res interessant. Abans de l'accident, no tenia veu ni vot. Li van dir quan havia de deixar de treballar, quants fills havia de tenir, quin color de cabell li esqueia i quants centímetres havia de tenir la faldilla que portava. Ara tampoc no té ni veu ni vot, encara es deixa portar. La llàstima és un sentiment horrible, i penso que ella el deu sentir cada dia. Viure amb la llàstima als ulls és pitjor que no viure. Ella no viu, sobreviu.I no sap que ha deixat escapar una vida, la única que tindrà mai. I el cor se m'encongeix cada cop que la miro als ulls.

dimecres, de març 26, 2008

A Eivissa no entenen el català?


Estem buscant apartament a Eivissa per aquest estiu. Hem enviat una pluja de mails per veure si encara hi queden apartaments buits. Aquesta és un dels mails que vaig enviar i la resposta que vaig rebre. Tot real, no m'he inventat ni una coma, encara que m'estalvio el meu nom i el de la persona en qüestió.

Mail 1

Nombre: XX
E-mail de contacto: XX
Teléfono de contacto: XXX XXX XXX
Día de llegada: 3/8/2008
Día de salida: 10/8/2008
Número de personas: 6

Mensaje: Serem 4 adults i 2 bebès. Hi ha lloc en aquestes dates? poden ser flexibles. Quines són les condicions de pagament? Gràcies.


Mail 2

Disculpa XX, pero no entiendo el mensaje.
Por favor, ¿podrías escribirme en español?
Muchas gracias
Saludos
XX


Mail 3


Dear XX,

I am quite surprised that, working in the tourism sector, you are not able to understand one of the official languages in the Balearic Islands. I'm sure that you will pefrectly understand this message in English. I was just asking for the usual subjects in your job: number of nights, adults, kids and so, but now I'm not interested in your apartment anymore.

Thank you.

XX

Mail 4.

Perdona XX,

NO TRABAJO EN EL SECTOR TURISTICO ni he trabajado nunca en él, sino en una empresa ESPAÑOLA multinacional que no tiene nada que ver con el sector turístico.
Hablo perfectamente español, inglés y francés, idiomas que además utilizo en mi trabajo. Pero no tengo ni idea de catalán, ibicenco, valenciano, gallego, eusquera etc...ni interés en aprenderlos. Si bien respeto a quien los habla y me parece muy bien que los hablen como culturilla general.

Como podrás ver, si es que lo entiendes, la página web está en español de ESPAÑA, pero tal vez eres tan poco culta que no sabes hablar un idioma que hablan 500 millones de personas ( creo que el Ibicenco lo hablan 100.000 personas?)

Los apartamentos sobre los que gestiono el alquiler son de amigos que no pueden ocuparse de ellos y yo lo hago por hacerles un favor.
Son apartamentos que los mismos dueños utilizan cuando no los tienen alquilados.

A mi tampoco me interesa una inquilina que no sabe hablar español y reniega de sus orígenes.
Una pena.

Regards
XX


Val la pena contestar?

divendres, de març 14, 2008

Estadístiques i dades

Fa catorze dies que no escric al bloc.

He anat a votar i m'he sentit més perdedora que mai.

He visitat onze pisos, dels quals només me n'ha agradat un.(i el trobo car).

He visitat quatre guarderies, de les quals m'ha agradat la més cara i la que té els horaris més restringits.

Han vingut a visitar el meu pis sis persones, des que vaig posar l'anunci a internet el diumenge.

M'he aprimat quatre quilos.

El meu fill s'ha engreixat quatre-cents cinquanta grams.

Hem anat al cinema un cop! (el primer des de l'esdeveniment!)

He anat a una calçotada, amb salsa de la meva mare. (ummmmmmmmmm!!!)

He caminat uns quants kilòmetres per culpa dels putos conductors d'autobús. (de bon rotllo, que els donin el què demanen , ja!!!)

He acabat dues peces de ceràmica que tenia començades.

Encara no he anat ni una sola vegada a la perruqueria.

He anat a Reus un cop.

M'he baixat deu pel·lícules.

M'he fumat set cigarrets.(merda!)

He anat a la piscina dos cops.

M'he quedat enganxada de l'esquena un cop.

He agafat el bicing dos cops.

T'he fallat més d'un cop. Espero millorar aquesta estadística aviat.

dissabte, de març 01, 2008

Instruccions d'ús

1.Enganxa bé i ràpid: papers, cartró, fotos, etc...
Destapi i giri una mica la base. Tapi'l després de fer-lo servir.
Per a nens majors de 3 anys. Apte per ús infantil i/o domèstic.


2.Agitar abans d'usar. Apretar la punta sobre el paper. Presionar sobre el cos. Tapar després de cada ús.Mantenir lluny dels nens. No ingerir o inhalar. Conté disolvents alifàtics.


3.Utilitzar el programa de prendes delicades. Omplir la rentadora un terç de la seva capacitat.No centrifugar. Escórrer sense retorçar la roba, enrotllant les prendres en una tovallola.Secar a l'ombra en superfície plana.


4.Servir a temperatura ambient. Per a gat adult servir aproximadament una llauna per dia, preferentment en dues menjades.


5.No usar en banyeres esmaltades, teteres amb plàstic a l'interior, marbre, travertí i pedres naturals i calcàrees, superfícies danyades o calentes, aparells elèctrics, plats. En cas de dubte, provar en àrees discretes.


6.Fumar pot reduir el fluxe sanguini i provoca impotència.
Deixar de fumar redueix el risc de malalties mortals de cor i pulmó.


7.Dissenyat amb una lleugera fragància, suau i envolvent que combina elements cítrics amb la pinya, bergamota i llimona. Ràpidament queda impregnat de jasmí, muguet i rosa, tot això amb un toc de musk blanc. Eviti posar-lo a temperatures superiors a 50 graus. No pulveritzar sobre pell danyada o irritada.



Les instruccions d'ús de cada partit polític són difícils d'interpretar. I no saps mai com et sortirà el producte finalment, ni si anirà bé amb el producte que ja tens a casa. La prova n'és el debat d'ahir a TV3.

dilluns, de febrer 25, 2008

El meu veí és un fill de puta (II)

La història del veí fill-de-puta ha tingut un desenllaç aquest cap de setmana. Us en proposo dues versions, a veure si n'endevineu quina és la de debò.


a.- El dissabte al matí vam sortir a donar un volt. Com que a la tarda havíem de tornar a sortir, vam deixar el cotxet al replà, com sempre. També hi havia el cotxet de la veïna. Quan a la tarda vam baixar, no hi havia cap dels dos cotxets. Vam preguntar als veïns si ells tenien el seu a casa i ens van contestar que sí. Així que vam pensar que el nostre ens l'havien robat, perquè ha passat força cops al barri. Vam trucar al veí fill-de-puta per preguntar-li si en sabia alguna cosa. No només en sabia alguna cosa, sinó que tenia el cotxet dins de casa seva, segons ell perquè volia parlar amb nosaltres. Jo tinc certa paciència, però no tots contem fins a vint en certes situacions. Així que la planta va acabar en un contenidor, i les paraules malsonants encara retronen per les parets de l'escala. Però la planta va tornar al seu lloc i l'altra mare i jo vam trucar la porta per parlar amb el veí fill-de-puta. Després d'aguantar a raig les mentides més grosses que he sentit mai, i amb un somriure als llavis, vam arribar a un acord de com exactament s'ha de deixar col.locats els cotxets, per tal que no ocasioni cap molèstia al veí fill-de-puta, que segons ell aquella tarda hauria anat a denunciar-nos a comisaria, perquè per culpa dels cotxets va caure a l'encendre el llum de l'escala.Ens diu que se n'ha desdit perquè li hem picat a la porta i hem parlat amb ell. Em sembla que hi ha molta gent que l'única cosa que necessita al món és que li facin una mica de cas. Ara ell no ha tornat a enganxar amb cola la planta, i sembla que ha entès la situació. Que hi ha gent que no hi és tota, ho tinc clar, ara, sembla mentida que visquin a la mateixa comunitat que tu. A veure quan dura aquesta calma.


b.- El dissabte al matí vam sortir a donar un volt. Com que a la tarda havíem de tornar a sortir, vam deixar el cotxet al replà, com sempre. Quan a la trada vam baixar, no hi havia ni la planta ni el cotxet. Era tot molt estrany i pintava malament. Vam trucar al veí-fill-de-puta i li vam preguntar si sabia alguna cosa de la desaparició de la planta i del cotxet. En xandall, ens va dir que no en sabia res, que no havia sentit soroll i que segur que algun altre veí havia robat la planta i el cotxet. Com que no podem provar res, ara no sabem què ha passat, encara que creiem que ens l'ha fet desaparèixer. Perquè no fós tan evident, sembla que també ha fet desaparèixer la planta i al mateix temps, es fa l'ofès igual que nosaltres. Com que no ens podem creure el què ha passat, encara no hem encarregat el segon cotxet. Ara no tenim cotxet i segurament haurem d'esperar una setmana i mitja abans no en tinguem un altre, que evidentment, hauré de pujar i baixar per l'escala quan sigui sola. Les coses que no entenc no les processo. Estic en procés de reset. Però encara no sé quan trigaré a reiniciar-me.

dijous, de febrer 21, 2008

Cinc elements


Fotografia per:Chema Madoz.

La fusta creix cap amunt i s'expandeix cap a l'exterior.

El foc flameja i puja cap amunt.

La terra és la llavor i la recol·lecció.

El metall fa possible el canvi i la reforma.

L'aigua ho humiteja tot i es filtra cap avall.


La fusta controla la Terra. La Terra controla l'Aigua. L'aigua controla el Foc. El Foc controla el Metall. El Metall controla la Fusta.

La Fusta és tallada pel Metall. El Foc és apagat per l'Aigua. La Terra és fertilitzada por la Fusta. El Metall és fós pel Foc. L'Aigua és retinguda per la Terra.

De vegades em sento Foc amb un mar al meu voltant.
Foc a punt de ser apagat.

Però mai surto sense una bona capsa de mistos, per si cas.

dissabte, de febrer 16, 2008

El meu veí és un fill de puta


Ha estat un dissabte mogudet, que ha acabat en unes urgències per uns plors inconsolables del nen, més febre, més mocs. Tot això sumat fa un refredat com una casa de pagès, que se solucionarà, ha dit la doctora, amb unes gotes miraculoses d'Apiretal. Com a pares amb la "L" ens han dit que hem fet bé d'anar a urgències perquè el nen és encara molt petit, i realment estava una mica tocadet. Oli en un llum. Quan hem arribat a casa ha dormit una mica, i ha tornat a somriure en despertar-se, i això ja val tot l'or del món.

El dia però, hauria sigut més rodonet, si el meu veí no fós un fill de puta. No tenim ascensor, i vivim en un tercer pis "de mentida", perquè la finca té principal i entresòl. Així que en realitat vivim en un cinquè pis. Per no haver de fer tants viatges quan sóc sola, deixo el cotxet al replà de l'entresòl i el recollim al final de dia. Així pujo el nen lligat amb un mocador, perquè no em caigui.

Hi ha un altre nen a la finca, així que de vegades hi ha dos cotxets al replà. Tots dos es pleguen i no ocupen gaire espai. El problema és que el replà en qüestió és quadrat i hi cabrien la mar de bé, si no fos perquè el veí, que es pensa que el replà és seu i no de la comunitat, hi ha plantificat una planta de més de metre i mig d'alt, de plàstic. La finalitat suposo que és que ho tinguem una mica més complicat a l'hora d'aparcar els cotxets o senzillament, que no els hi deixem. Ell no ens ho diu directament, però s'encarrega d'escampar als altres veïns que li molesten molt i molt els cotxets al replà. Però sembla que no en té prou en ocupar-nos l'espai amb una horrible planta de plàstic, que no agrada a cap veí, sinó que ara ha decidit encolar-la al centre exacte del quadrat del replà, de manera que és impossible que la planta i els cotxets comparteixin l'espai com bons germans.

Per sort, amb un puntada de peu la cola ha cedit, encara que ha deixat una bona rodella al paviment i hem pogut aparcar-hi el cotxet aquest matí. A la tarda, la planta tornava a estar encolada a terra. Espero que el veí fill de puta no hagi decidit comprar cola d'aquella que ho enganxa tios cap per avall del sostre i no cauen, perquè m'hi deixaré el peu demà al matí, i no m'agradaria tornar-me'l a trencar.

Hem decidit no dir-li res i encetar una guerra psicològica. Si la cola o nosaltres. Si la planta o els cotxets. Havíem pensat d'acompanyar amablement la planta al contenidor, però ens fa por que el veí fill de puta ens hi llenci també els cotxets.

No entenc com algú pot ser tan mesquí, i tenir tan mala llet. I vosaltres? Aquest Rasputí no es sortirà amb la seva.

dijous, de febrer 14, 2008

14-F: sindicats contra Tete

Els sindicats patinen, i patinen molt en aquesta vaga. I l'Administració ja fa dècades que ho fa. Partint d'aquesta base, crec que puc afirmar que si treballés, avui no hauria fet vaga. I dic crec, perquè parlo des de una certa desconnexió i la llunyania del meu claustre actual. M'he llegit de dalt a abaix les famoses bases d'en Tete. Em sembla que els nostres consellers no l'acaben d'encertar, i precisament el Germà no em cau especialment simpàtic, però almenys s'han presentat unes bases sobre les quals poder treballar per poder canviar alguna cosa dins del departament d'Educació.


La nostra feina s'ha d'anar adaptant a la nostra nova societat, una societat que evoluciona i que t'obliga moltes vegades a trencar-te el cap per poder donar les classes en condicions. Els professors ens sentim sols, i estem tan enfadats amb l'administració per tantes qüestions anteriors a aquestes bases, que ara s'ha preparat a córre-cuita una vaga preventiva, per evitar potser, que ens tornin a pendre el pèl. Sovint no trobem solucions en l'administració, i estem acostumats a espavilar-nos sols. I aquest és el problema. Aquesta és l'autèntica arrel del problema.

Fa un mes que m'he donat de baixa d'un sindicat dels què convoca la vaga. Quan vaig aprovar les oposicions m'hi vaig afiliar perquè em van fer un curs que em va ajudar a preparar el temari. I em va semblar que era convenient mantenir la quota. Però m'han fallat sempre que els he necessitat. Moltes vegades m'equivoco del tot, i aquesta n'ha estat una, encara que de tots els errors s'aprèn alguna cosa. Tampoc no van secundar la manifestació per les infrastructures, cosa que no vaig entendre perquè és un problema que afecta a milers i milers de treballadors en aquest país. No m'hi sento representada. No m'agrada el seu llenguatge amenaçador, quan avui a la ràdio sento com parlen als pares dient-los que no val la pena portar els nens a l'escola, perquè no estan garantits els serveis mínims.

Segons aquest sindicat la vaga es convoca pels següents punts:


1.- El desenvolupament de la LOE a Catalunya sembla es concretarà, segons aquestes Bases per la LEC, en un marc legislatiu no consensuat pel conjunt de la comunitat educativa : mares/pares, sindicats de mestres i professors, associacions professionals, institucions. Fet que no té precedents en els governs d´esquerra dels últim anys.
Considerem que una Llei d´Educació perquè tingui alguna possibilitat de ser aplicada ha d´estar negociada i ha de recollir tot el consens possible d´entre les parts afectades.

2.- Que sota el paraigües d´ uns estudis i informes la validesa dels quals és molt relativa es proposen un seguit de mesures que portaran cap a la privatització de l' Escola Pública, de la seva gestió, de la seva oferta educativa, amb el greu perill de que poden prevaldre els criteris del mercat per sobre dels criteris de servei equitatiu i social.
Demanem que es treballi cap a la millora d´una Escola Pública de qualitat, capaç d´assolir els reptes de formació integral, socialització necessaris en aquest segle per tal que l´educació sigui la forma més justa de prosperitat de la classe treballadora.

3.- Que aquestes Bases de la LEC obren encara més les possibilitats de que es produeixin arbitrarietats i pèrdua de condicions laborals dels treballadors de les escoles públiques, i al mateix temps que no fa cap esment a la homologació dels treballadors de les escoles privades concertades, externalitzades i altres sectors educatius. Demanem una única carrera professional dels treballadors pagats amb fons públics, i que aquest fons es dediquin realment a la finalitat social que els hi pertoquen i no a fer de l´educació un negoci finançat per les arques públiques.

4.- Demanen, en definitiva, una Llei Catalana d´ Educació pròpia d´un govern d´esquerres: participativa, consensuada, progressista, social, integradora.

5.- És per tot això que aquest Comitè Comarcal recolza la convocatòria de Vaga General a l'Ensenyament del dia 14 de febrer de 2008.



Sóc partidària del diàleg. Sóc partidària de fer valorar la feina que fem a les aules d'aquest país. No vull la privatització de l'escola, cosa que per cert, no he llegit en cap de les trenta-tres pàgines de la proposta de llei. Jo treballo per tot tipus d'alumnes, els de d'aquí i els de fora, els de classe treballadora i els que no ho són tant. Estic d'acord amb el reciclatge de professors i mestres d'aquest país. No veig bé que per exemple hi hagi catedràtics de setanta anys donant classes a alumnes de quinze anys en algunes aules d'aquest país. M'estimo la meva feina i penso que hauríem de fer les coses bé. Ells i nosaltres. Tots.

dimarts, de febrer 12, 2008

Espirals bullits





Un quilo d'espirals bullits dins dos "tuppers" enormes. Cinc pollastres a l'ast. Dos pastissos (un de nata i un de xocolata). Patates de xurrero. "Berberechus" amb Philadelphia (sens dubte, la sensació del dinar). Daus de formatge. Olives amb anxova. Torradetes amb sobrassada. Torradetes amb paté. Tres bols d'amanida. Maionesa. Oli denominació Siurana. Vinagre de mòdena. Un saler amb arròs a dins perquè no s'enganxi. Dos cubells plens de gel. Cava. Vi negre. Vi blanc. Aigua. Gasosa. Plats de plàstic. Gots de plàstic. Coberts de plàstic. Canyetes. Tovallons de paper. Estovalles blaves de paper. Quinze cadires plegables de fusta. Dues taules amb cavallet. Un local de barri deixat de franc. Un equip de música. Un mp3 ple de bones cançons. Guirlandes de colors. Globus de colors. Màscares que fan por. Maquillatge que converteix nenes en princeses i nens en herois. Llàpisos de colors. Llibretes en blanc. Càmara de vídeo. Cinc càmares de fotos. Records de catorze anys enrere. Set amigues de la universitat que feia almenys vuit anys que no coincidien totes set, en un mateix espai físic. Cinc companys de les amigues, alguns dels quals no es coneixien. Sis nens i nenes menors de cinc anys. Una il·lusió pel retrobament. Un dia inoblidable, nenes.

dijous, de febrer 07, 2008

Una mica d'això i una mica d'allò

Fa molt temps que no vaig al cinema. Però sóc de vídeo-club, i ara més que mai. Sí, ja ho sé, no és el mateix, però no hi ha més alternativa, ara com ara. La última pel·lícula que vaig veure al cinema va ser "Bajo las estrellas", que em va només mig agradar, encara que el que més em va agradar de tot, va ser l'Alberto San Juan, que m'encanta de totes les maneres i des de tots els punts de vista imaginables. I me n'alegro que guanyés un Goya, perquè se'l mereix, per bon actor i a més, per tio-tio. I més igual que la gent se'l carregui perquè es va cagar en els bisbes recollint el premi.



Parlant de Goyas, vaig veure la gala per la televisió el diumenge passat.Vaig al·lucinar amb l'Alfredo Landa i les seves dificultats per articular una frase amb sentit en tot el seu discurs, que després hem sabut que va durar més de deu minuts. Vaig pensar, aquest senyor té Alzheimer o li'n passa alguna de grossa, què estrany. Ara diuen que es va atiborrar a tranquilitzants. No havia vist cap de les quatre pel·lícules més nominades, és a dir, "El Orfanato", "Trece rosas", "La soledad" y "Siete mesas de billar francés". Així que com que trigaran una mica a arribar al vídeo-club, vaig decidir posar a treballar la mula uns dies. Ara que ja han baixat, tres són pel·lícules pornogràfiques. No em negareu, que aquestes coses fan ràbia i que la gent que ho fa, ho fa precisament per fer ràbia. Ara tinc tres pel·lícules porno, i "La soledad", hauré de decidir per quina començo.

Estar de baixa, és una situació rara, sobretot si no estàs malalta. Mai abans havia estat tan de temps sense treballar, i encara que des de fora sembla que has de tenir tot el temps del món, la veritat és que hi ha dies que et falten hores per fer allò que tens ganes de fer. Però una cosa que sí que pots fer és recuperar música que fa temps que no escoltes, treure la pols d'aquells cd's que tens abandonats a l'estanteria del moble de cd's des de fa una pila de mesos, o anys. De tant en tant, faig arqueologia, i redescobreixo els meus propis gustos musicals. I també en descobreixo de nous, baixant-me música que no havia escoltat mai. Sóc molt pirata, ara que ho miro fredament. Bé, és igual, més val ser pirata que lladre, no? o és el mateix? Aquí van unes quantes cançons i àlbums que no tenen ja ni gota de pols.














I per si teniu temps, us recomano un bloc que ha encetat una iniciativa que em sembla força recomenable. És un concurs literari sobre "La plaça del diamant" i necessiteu temps per poder-hi participar; però és entretingut i podeu guanyar bona literatura de l'autora. També per mi ha estat una bonica manera de conèixer blocs que no coneixia. Val la pena, animeu-vos-hi!

dijous, de gener 31, 2008

Plomes i carnaval




Són les 8.30h. Ja estàs llevada, tassa de cafè amb llet entre els dits i biberó dins el calenta-biberons. Canvies els bolquers, i et trobes el primer regalet del dia. És igual, avui estàs en forma, i mirant pel vidre, t'adones de seguida que farà sol, un sol d'aquells que entra pel finestral i la gata no desaprofita mai. Dormir sobre un raig de sol, és el millor del món, per la gata i per tothom, i ella ho sap.

Mires al teu voltant, el menjador està una mica desendreçat, i al terra hi ha una mica de borrissol, tot i que vas escombrar ahir (entra dins dels fenòmens paranormals que descubreixes a l'independitzar-te). Ho endreces tot i escombres de nou (encara que et toca els nassos).

Treus el fil, l'agulla, la tela marró, les cintes, les plomes i el tapa-punts, que fa uns dies vas descobrir que existien a la Merceria Santa Anna del Portal de l'Àngel. La màquina de cosir que vas comprar al Lidl fa un any, s'ha espatllat i la reparació costa més cara que una de nova. Te'n compraràs una de nova el mes vinent. Ara però, toca cosir a mà.

No hi havia estat mai en aquesta merceria, tot i que hi havia pasat centenars de cops pel davant. Vaig entrar-hi a comprar dues plomes per la disfressa que li he fet al nen. D'indi, dels dels westerns, perquè sempre m'han caigut simpàtics. La dependenta m'ensenya el mostrari de plomes: petites, grosses, d'estruç, blaves, grogues, però sobretot vermelles. De tots preus: de 0.70 fins a 60 eurus, sí, sí, 60! "Posi'm aquesta i aquesta, de 0.70". La dependenta em dóna una paper rosa, on hi posa amb lletra clara: "4 plumas. 2.80". Ara vull feltre marró. Em fan pujar unes escales. A dalt de tot, hi trobo el paradís del feltre. Gruixut, prim i de tots colors. N'agafo un parell de retallons marró fosc, total la disfressa fa uns cinquanta-cinc centímetres, i no crec que en necessiti més. Em donen un altre paper, aquest cop de color groc. Hi posa: "2 fieltro pequeño, 1.60". La noia m'ha dit que el serrell fet amb feltre em quedarà de conya amb un tapa-punts. Però que els tapa-punts els venen al mostrador d'abaix, just el del davant d'on venen les plomes. Hi vaig. Demano tapa-punts per una disfressa d'indi. La noia obre el llibre del mostruari, per la I d'indi. Ara ho entenc, són cintes d'aquelles típiques de les disfresses d'indi. I en damano un metre. Me'l posa i em fa un altre paper rosa. Hi posa: "tapapuntos. 1.80". Tinc tres papers, i res del què he comprat. La caixera, amb les ulleres a mig nas, va sumant els números dels paperets rosa i groc. "Són sis amb vint eurus, si us plau". Els hi pago. Però no tinc a les mans res del què comprat. Del cel baixa un rivellet agafat a una corda, amb el meu feltre marrró a dins. L'embolica. Faig uns ulls com a plats. Sembla que estigui en una màquina del temps. Les plomes i el tapa-punts els he recollir en els taullels on els he escollit, segons em diu. Després de gaiebé quaranta minuts, surto per la porta. Em pensava que ho enllestiria en cinc minuts. Hi tornaré, el rivellet i la corda m'han robat el cor.

Retalles la túnica en forma de T, i hi fas un forat al mig. Tot això prenent com a moldel un pijama talla sis mesos que el nen, va estrenar fa dos dies, encara que demà en farà només quatre. Comptes dos centímetres de més per si se li acudís créixer dos centímetres en unes hores. I poses fil a l'agulla, de forma literal.

La disfressa està acabada. Avui és dijous gras i arriba en Carnestoltes! M'encanta el Carnaval! I per primer cop he cosit una disfressa per algú. Ell s'ho mereix tot

dilluns, de gener 21, 2008

Bilingüisme integrador


Estimat Sr. Barbut;

Ara resulta que hauré d'explicar història en castellà si guanya vostè, Sr. Barbut, les eleccions generals. Sàpiga, Sr. Barbut, ignorant i prepotent, que a les escoles i instituts de Catalunya ja hi ha un bilingüisme integrador, i de vegades, no integrador, perquè prima el castellà. Hi ha professors que fan les classes en castellà, i no només les de castellà, sinó les de tecnologia, les de naturals o les d'educació física. Jo no faré les classes en castellà, i si per això em mereixo presó, doncs li ben prometo que hi aniré. Nosaltres, tenim un estatut, que per cert, jo no vaig votar, i si vol que el castellà sigui la llengua vehicular dels nostres alumnes, haurà de canviar primer l'estatut. Haurà de lluitar amb nosaltres, haurà de menjar-se les seves paraules.

Si ZP va prometre que aprovaria l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya i es va demostrar que és un mentider; vostè, Sr. Barbut fa populisme estil Vidal Quadras perquè vol guanyar vots a Catalunya, i no precisament dels ciutadans que més s'han integrat al país. Per tant, d'aquells que mai han volgut saber-ne res de bilingüisme integrador, ni tan sols, de bilingüisme. Només faltaria que el meu fill aprengués història, filosofia, física, química o el que sigui en castellà.

Vostè ha dit que el PP proposa que a les comunitats autònomes amb llengües cooficials, quedin garantits els drets preferents de pares i alumnes perquè a tots els cursos i en totes les etapes educatives la llengua castellana s'ofereixi com llengua vehicular, juntament amb la cooficial. Perquè això sigui possible, vol dir que en un mateix institut o escola hi haurà el doble de professors, no? Perquè és clar, si jo sóc la professora d'història que dóna l'assignatura en català, hi haurà d'haver un altre professor o professora que doni el mateix curs però en castellà, no? Seria això? Ja pot anar convocant oposicions a dojo, i ja pot anar començant. És absolutament absurd. Surrealista. Això només pot passar a Espanya, i cap més país d'Europa.

Vostè, Sr. Barbut ha acabat el seu discurs dient "No vull adoctrinar ningú, vull llibertat". I el més divertit de tot és que l'han aplaudit. Esperanza Aguirre i Gallardón entre el públic, també l'han aplaudit. Potser seria millor que vostè no parli de llibertat. Ni de bilingüisme. Ni d'adoctrinar. Sembla mentida que sigui gallec, Sr. Barbut.

Una professora

divendres, de gener 11, 2008

Parelles que fan por

Que no s'espanti ningú, no pretenc reconvertir el meu bloc en una mena de "Salsa rosa" a la catalana, però un mica de tomàquet, de vegades, va bé per descongestionar-nos d'altres esdeveniments greus del nostre entorn o d'altres, de polítics i que disten anys llum de millorar. I que per què negar-ho, posen de molt mala llet. Vegeu sinó, com la truja encara se'n riu de tots nosaltres.





Canviant de tema. No em negareu que hi ha parelles que de vegades, fan por, o que si més no, no enganxen ni amb cola. No us ho han dit mai, allò de... " No m'hagués imaginat mai el fulanet i la fulaneta junts."? O també... "On s'és vist, una noia tan jove/maca i un home tan gran/o tan lleig. On anirem a parar!" o l'inrevés. Aquí, aquí és on vull anar a parar. Tinc els dos discos de la Carla Bruni. I m'encanten, o he de dir m'encantaven? No, és que encara m'agraden, però quan me'ls poso, se m'apareix la cara d'Ell, tan lleig com és, tan cregut, tan milhomes, tan salvador de la pàtria (francesa, naturalment). I aquesta noia que té un cos d'espant i sinó, jutgeu vosaltres mateixos i mateixes...



Vale, comentari masclista, però ella és així, en COS...



I ÀNIMA:



I ells dos, juntets, són la imatge de moda. I és una imatge, que em xoca.





Però és clar, sempre s'ha parlat de l'eròtica del poder. Ser la dona del president de la República no té res a veure a tocar uns acords amb una guitarreta i fer ploure elogis de la crítica musical europea. Hi haurà més discs? O es dedicarà a ser la dona de fulano, a partir d'ara? Espero que n'hi hagi més, encara que no sé si me'ls compraré. En tot cas, no suporto les dones de fulano, i mira que les llistes són llargues i extenses. Aquestes dones em fan molta ràbia, i no les entenc. Expliqueu-me d'una manera racional, com són possibles aquestes combinacions... i no s'hi val a dir que l'amor és cec, que ja està molt suat. I intenteu no vomitar.


Tita Cervera i el baró Thyssen, el mal gust, els diners i l'art units en una extranya combinació. Ara ella és la vídua, i té tots els calers a la butxaca. Com a mínim, a Madrid hi ha deixat un bon museu.



Núria González i Tapias, amb fill inclòs. Ecsss!


Gema Ruiz i Álvarez Cascos, que van durar menys que un telediari.




Melania Krupp i Donald Trump, l'home que porta un gat mort al cap. Tants diners com té, i no coneix els implants de cabell? Ara que amb una dona així, (esteu flipant, oi?), es deu sentir l'home més "afortunat" del món, encara que no tingui ni un pèl de tonto.




Marina Castaño i Cela, Marquesos d'Iria Flavia, ja t'hi cagues!.



María Kodama i Borges, la japonesa estil Yoko Ono que ho acapara tot.



Letizia Ortizdéjameacabar i el príncep blau. Una "mujer de su tiempo" (frase que m'encanta i em fa petar de riure), periodista i alliberada, que abandona la seva professió per dedicar-se en cos i ànima a la corona, al seu marit i a les seves filles. Molt modern tot plegat, sí senyor.






Flavio Briatore i Naomi Campbell. La bella i la bèstia, no?





Anne Nicole Smith i Howard Marshall, al cel siguin tots dos. Ell per raons òbvies.

Encara que no us penseu, també hi ha homes de fulana, i per mostra...


Gina Lollobridgida i el català Javier Rigau, amb anunci de boda inclòs.


Liz Taylor i Lawrence Lee Fortensky, camioner i "txolles de professió".



Reinaldo Waveqche, de 24 i Adelfa Volpes de 82, multimillonària argentina, tot i que ell nega haver-ho sabut després d'haver-la enterrat.

Em crec aquests casos, diga'm ingènua, si tu vols.


Jacqueline i Pablo Ruiz Picasso, perquè tot i que ell era un misògin i un prepotent amb les dones, aquesta sembla que se la va estimar.


Marta Montáñez i Pau Casals, perquè el mestre i l'alumna de vegades s'enamoren.


Sir Elton John i David Furnish, perquè se'ls veu feliços i contents i orgullosos. Encara que Sir Elton tingui molt mal humor i ja no sigui el què era.

I diuen que l'amor és cec. I una merda.

dilluns, de gener 07, 2008

Floriran les roses




(...)

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.

(...)

Del LLibre d'Absències. Miquel Martí i Pol.

Per la Montse.
La teva força ha estat una lliçó de vida. Gràcies.