dilluns, de febrer 25, 2008

El meu veí és un fill de puta (II)

La història del veí fill-de-puta ha tingut un desenllaç aquest cap de setmana. Us en proposo dues versions, a veure si n'endevineu quina és la de debò.


a.- El dissabte al matí vam sortir a donar un volt. Com que a la tarda havíem de tornar a sortir, vam deixar el cotxet al replà, com sempre. També hi havia el cotxet de la veïna. Quan a la tarda vam baixar, no hi havia cap dels dos cotxets. Vam preguntar als veïns si ells tenien el seu a casa i ens van contestar que sí. Així que vam pensar que el nostre ens l'havien robat, perquè ha passat força cops al barri. Vam trucar al veí fill-de-puta per preguntar-li si en sabia alguna cosa. No només en sabia alguna cosa, sinó que tenia el cotxet dins de casa seva, segons ell perquè volia parlar amb nosaltres. Jo tinc certa paciència, però no tots contem fins a vint en certes situacions. Així que la planta va acabar en un contenidor, i les paraules malsonants encara retronen per les parets de l'escala. Però la planta va tornar al seu lloc i l'altra mare i jo vam trucar la porta per parlar amb el veí fill-de-puta. Després d'aguantar a raig les mentides més grosses que he sentit mai, i amb un somriure als llavis, vam arribar a un acord de com exactament s'ha de deixar col.locats els cotxets, per tal que no ocasioni cap molèstia al veí fill-de-puta, que segons ell aquella tarda hauria anat a denunciar-nos a comisaria, perquè per culpa dels cotxets va caure a l'encendre el llum de l'escala.Ens diu que se n'ha desdit perquè li hem picat a la porta i hem parlat amb ell. Em sembla que hi ha molta gent que l'única cosa que necessita al món és que li facin una mica de cas. Ara ell no ha tornat a enganxar amb cola la planta, i sembla que ha entès la situació. Que hi ha gent que no hi és tota, ho tinc clar, ara, sembla mentida que visquin a la mateixa comunitat que tu. A veure quan dura aquesta calma.


b.- El dissabte al matí vam sortir a donar un volt. Com que a la tarda havíem de tornar a sortir, vam deixar el cotxet al replà, com sempre. Quan a la trada vam baixar, no hi havia ni la planta ni el cotxet. Era tot molt estrany i pintava malament. Vam trucar al veí-fill-de-puta i li vam preguntar si sabia alguna cosa de la desaparició de la planta i del cotxet. En xandall, ens va dir que no en sabia res, que no havia sentit soroll i que segur que algun altre veí havia robat la planta i el cotxet. Com que no podem provar res, ara no sabem què ha passat, encara que creiem que ens l'ha fet desaparèixer. Perquè no fós tan evident, sembla que també ha fet desaparèixer la planta i al mateix temps, es fa l'ofès igual que nosaltres. Com que no ens podem creure el què ha passat, encara no hem encarregat el segon cotxet. Ara no tenim cotxet i segurament haurem d'esperar una setmana i mitja abans no en tinguem un altre, que evidentment, hauré de pujar i baixar per l'escala quan sigui sola. Les coses que no entenc no les processo. Estic en procés de reset. Però encara no sé quan trigaré a reiniciar-me.

dijous, de febrer 21, 2008

Cinc elements


Fotografia per:Chema Madoz.

La fusta creix cap amunt i s'expandeix cap a l'exterior.

El foc flameja i puja cap amunt.

La terra és la llavor i la recol·lecció.

El metall fa possible el canvi i la reforma.

L'aigua ho humiteja tot i es filtra cap avall.


La fusta controla la Terra. La Terra controla l'Aigua. L'aigua controla el Foc. El Foc controla el Metall. El Metall controla la Fusta.

La Fusta és tallada pel Metall. El Foc és apagat per l'Aigua. La Terra és fertilitzada por la Fusta. El Metall és fós pel Foc. L'Aigua és retinguda per la Terra.

De vegades em sento Foc amb un mar al meu voltant.
Foc a punt de ser apagat.

Però mai surto sense una bona capsa de mistos, per si cas.

dissabte, de febrer 16, 2008

El meu veí és un fill de puta


Ha estat un dissabte mogudet, que ha acabat en unes urgències per uns plors inconsolables del nen, més febre, més mocs. Tot això sumat fa un refredat com una casa de pagès, que se solucionarà, ha dit la doctora, amb unes gotes miraculoses d'Apiretal. Com a pares amb la "L" ens han dit que hem fet bé d'anar a urgències perquè el nen és encara molt petit, i realment estava una mica tocadet. Oli en un llum. Quan hem arribat a casa ha dormit una mica, i ha tornat a somriure en despertar-se, i això ja val tot l'or del món.

El dia però, hauria sigut més rodonet, si el meu veí no fós un fill de puta. No tenim ascensor, i vivim en un tercer pis "de mentida", perquè la finca té principal i entresòl. Així que en realitat vivim en un cinquè pis. Per no haver de fer tants viatges quan sóc sola, deixo el cotxet al replà de l'entresòl i el recollim al final de dia. Així pujo el nen lligat amb un mocador, perquè no em caigui.

Hi ha un altre nen a la finca, així que de vegades hi ha dos cotxets al replà. Tots dos es pleguen i no ocupen gaire espai. El problema és que el replà en qüestió és quadrat i hi cabrien la mar de bé, si no fos perquè el veí, que es pensa que el replà és seu i no de la comunitat, hi ha plantificat una planta de més de metre i mig d'alt, de plàstic. La finalitat suposo que és que ho tinguem una mica més complicat a l'hora d'aparcar els cotxets o senzillament, que no els hi deixem. Ell no ens ho diu directament, però s'encarrega d'escampar als altres veïns que li molesten molt i molt els cotxets al replà. Però sembla que no en té prou en ocupar-nos l'espai amb una horrible planta de plàstic, que no agrada a cap veí, sinó que ara ha decidit encolar-la al centre exacte del quadrat del replà, de manera que és impossible que la planta i els cotxets comparteixin l'espai com bons germans.

Per sort, amb un puntada de peu la cola ha cedit, encara que ha deixat una bona rodella al paviment i hem pogut aparcar-hi el cotxet aquest matí. A la tarda, la planta tornava a estar encolada a terra. Espero que el veí fill de puta no hagi decidit comprar cola d'aquella que ho enganxa tios cap per avall del sostre i no cauen, perquè m'hi deixaré el peu demà al matí, i no m'agradaria tornar-me'l a trencar.

Hem decidit no dir-li res i encetar una guerra psicològica. Si la cola o nosaltres. Si la planta o els cotxets. Havíem pensat d'acompanyar amablement la planta al contenidor, però ens fa por que el veí fill de puta ens hi llenci també els cotxets.

No entenc com algú pot ser tan mesquí, i tenir tan mala llet. I vosaltres? Aquest Rasputí no es sortirà amb la seva.

dijous, de febrer 14, 2008

14-F: sindicats contra Tete

Els sindicats patinen, i patinen molt en aquesta vaga. I l'Administració ja fa dècades que ho fa. Partint d'aquesta base, crec que puc afirmar que si treballés, avui no hauria fet vaga. I dic crec, perquè parlo des de una certa desconnexió i la llunyania del meu claustre actual. M'he llegit de dalt a abaix les famoses bases d'en Tete. Em sembla que els nostres consellers no l'acaben d'encertar, i precisament el Germà no em cau especialment simpàtic, però almenys s'han presentat unes bases sobre les quals poder treballar per poder canviar alguna cosa dins del departament d'Educació.


La nostra feina s'ha d'anar adaptant a la nostra nova societat, una societat que evoluciona i que t'obliga moltes vegades a trencar-te el cap per poder donar les classes en condicions. Els professors ens sentim sols, i estem tan enfadats amb l'administració per tantes qüestions anteriors a aquestes bases, que ara s'ha preparat a córre-cuita una vaga preventiva, per evitar potser, que ens tornin a pendre el pèl. Sovint no trobem solucions en l'administració, i estem acostumats a espavilar-nos sols. I aquest és el problema. Aquesta és l'autèntica arrel del problema.

Fa un mes que m'he donat de baixa d'un sindicat dels què convoca la vaga. Quan vaig aprovar les oposicions m'hi vaig afiliar perquè em van fer un curs que em va ajudar a preparar el temari. I em va semblar que era convenient mantenir la quota. Però m'han fallat sempre que els he necessitat. Moltes vegades m'equivoco del tot, i aquesta n'ha estat una, encara que de tots els errors s'aprèn alguna cosa. Tampoc no van secundar la manifestació per les infrastructures, cosa que no vaig entendre perquè és un problema que afecta a milers i milers de treballadors en aquest país. No m'hi sento representada. No m'agrada el seu llenguatge amenaçador, quan avui a la ràdio sento com parlen als pares dient-los que no val la pena portar els nens a l'escola, perquè no estan garantits els serveis mínims.

Segons aquest sindicat la vaga es convoca pels següents punts:


1.- El desenvolupament de la LOE a Catalunya sembla es concretarà, segons aquestes Bases per la LEC, en un marc legislatiu no consensuat pel conjunt de la comunitat educativa : mares/pares, sindicats de mestres i professors, associacions professionals, institucions. Fet que no té precedents en els governs d´esquerra dels últim anys.
Considerem que una Llei d´Educació perquè tingui alguna possibilitat de ser aplicada ha d´estar negociada i ha de recollir tot el consens possible d´entre les parts afectades.

2.- Que sota el paraigües d´ uns estudis i informes la validesa dels quals és molt relativa es proposen un seguit de mesures que portaran cap a la privatització de l' Escola Pública, de la seva gestió, de la seva oferta educativa, amb el greu perill de que poden prevaldre els criteris del mercat per sobre dels criteris de servei equitatiu i social.
Demanem que es treballi cap a la millora d´una Escola Pública de qualitat, capaç d´assolir els reptes de formació integral, socialització necessaris en aquest segle per tal que l´educació sigui la forma més justa de prosperitat de la classe treballadora.

3.- Que aquestes Bases de la LEC obren encara més les possibilitats de que es produeixin arbitrarietats i pèrdua de condicions laborals dels treballadors de les escoles públiques, i al mateix temps que no fa cap esment a la homologació dels treballadors de les escoles privades concertades, externalitzades i altres sectors educatius. Demanem una única carrera professional dels treballadors pagats amb fons públics, i que aquest fons es dediquin realment a la finalitat social que els hi pertoquen i no a fer de l´educació un negoci finançat per les arques públiques.

4.- Demanen, en definitiva, una Llei Catalana d´ Educació pròpia d´un govern d´esquerres: participativa, consensuada, progressista, social, integradora.

5.- És per tot això que aquest Comitè Comarcal recolza la convocatòria de Vaga General a l'Ensenyament del dia 14 de febrer de 2008.



Sóc partidària del diàleg. Sóc partidària de fer valorar la feina que fem a les aules d'aquest país. No vull la privatització de l'escola, cosa que per cert, no he llegit en cap de les trenta-tres pàgines de la proposta de llei. Jo treballo per tot tipus d'alumnes, els de d'aquí i els de fora, els de classe treballadora i els que no ho són tant. Estic d'acord amb el reciclatge de professors i mestres d'aquest país. No veig bé que per exemple hi hagi catedràtics de setanta anys donant classes a alumnes de quinze anys en algunes aules d'aquest país. M'estimo la meva feina i penso que hauríem de fer les coses bé. Ells i nosaltres. Tots.

dimarts, de febrer 12, 2008

Espirals bullits





Un quilo d'espirals bullits dins dos "tuppers" enormes. Cinc pollastres a l'ast. Dos pastissos (un de nata i un de xocolata). Patates de xurrero. "Berberechus" amb Philadelphia (sens dubte, la sensació del dinar). Daus de formatge. Olives amb anxova. Torradetes amb sobrassada. Torradetes amb paté. Tres bols d'amanida. Maionesa. Oli denominació Siurana. Vinagre de mòdena. Un saler amb arròs a dins perquè no s'enganxi. Dos cubells plens de gel. Cava. Vi negre. Vi blanc. Aigua. Gasosa. Plats de plàstic. Gots de plàstic. Coberts de plàstic. Canyetes. Tovallons de paper. Estovalles blaves de paper. Quinze cadires plegables de fusta. Dues taules amb cavallet. Un local de barri deixat de franc. Un equip de música. Un mp3 ple de bones cançons. Guirlandes de colors. Globus de colors. Màscares que fan por. Maquillatge que converteix nenes en princeses i nens en herois. Llàpisos de colors. Llibretes en blanc. Càmara de vídeo. Cinc càmares de fotos. Records de catorze anys enrere. Set amigues de la universitat que feia almenys vuit anys que no coincidien totes set, en un mateix espai físic. Cinc companys de les amigues, alguns dels quals no es coneixien. Sis nens i nenes menors de cinc anys. Una il·lusió pel retrobament. Un dia inoblidable, nenes.

dijous, de febrer 07, 2008

Una mica d'això i una mica d'allò

Fa molt temps que no vaig al cinema. Però sóc de vídeo-club, i ara més que mai. Sí, ja ho sé, no és el mateix, però no hi ha més alternativa, ara com ara. La última pel·lícula que vaig veure al cinema va ser "Bajo las estrellas", que em va només mig agradar, encara que el que més em va agradar de tot, va ser l'Alberto San Juan, que m'encanta de totes les maneres i des de tots els punts de vista imaginables. I me n'alegro que guanyés un Goya, perquè se'l mereix, per bon actor i a més, per tio-tio. I més igual que la gent se'l carregui perquè es va cagar en els bisbes recollint el premi.



Parlant de Goyas, vaig veure la gala per la televisió el diumenge passat.Vaig al·lucinar amb l'Alfredo Landa i les seves dificultats per articular una frase amb sentit en tot el seu discurs, que després hem sabut que va durar més de deu minuts. Vaig pensar, aquest senyor té Alzheimer o li'n passa alguna de grossa, què estrany. Ara diuen que es va atiborrar a tranquilitzants. No havia vist cap de les quatre pel·lícules més nominades, és a dir, "El Orfanato", "Trece rosas", "La soledad" y "Siete mesas de billar francés". Així que com que trigaran una mica a arribar al vídeo-club, vaig decidir posar a treballar la mula uns dies. Ara que ja han baixat, tres són pel·lícules pornogràfiques. No em negareu, que aquestes coses fan ràbia i que la gent que ho fa, ho fa precisament per fer ràbia. Ara tinc tres pel·lícules porno, i "La soledad", hauré de decidir per quina començo.

Estar de baixa, és una situació rara, sobretot si no estàs malalta. Mai abans havia estat tan de temps sense treballar, i encara que des de fora sembla que has de tenir tot el temps del món, la veritat és que hi ha dies que et falten hores per fer allò que tens ganes de fer. Però una cosa que sí que pots fer és recuperar música que fa temps que no escoltes, treure la pols d'aquells cd's que tens abandonats a l'estanteria del moble de cd's des de fa una pila de mesos, o anys. De tant en tant, faig arqueologia, i redescobreixo els meus propis gustos musicals. I també en descobreixo de nous, baixant-me música que no havia escoltat mai. Sóc molt pirata, ara que ho miro fredament. Bé, és igual, més val ser pirata que lladre, no? o és el mateix? Aquí van unes quantes cançons i àlbums que no tenen ja ni gota de pols.














I per si teniu temps, us recomano un bloc que ha encetat una iniciativa que em sembla força recomenable. És un concurs literari sobre "La plaça del diamant" i necessiteu temps per poder-hi participar; però és entretingut i podeu guanyar bona literatura de l'autora. També per mi ha estat una bonica manera de conèixer blocs que no coneixia. Val la pena, animeu-vos-hi!