dijous, de desembre 28, 2006

El retorn

Ha estat un retorn dur. Ahir a les dues de la matinada em ficava al llit i avui a les dotze estava en una classe de tercer d'ESO intentant explicar les unitats de relleu de Catalunya. A més, per acabar-ho d'adobar aquesta tarda hem tingut claustre fins les sis de la tarda. Suposo que el cap de setmana em dedicaré a dormir i a posar-me al dia de la meva vida.

El viatge ha anat bé, els nens han fet poques maleses i hem arribat a pactes molt profitosos tant per nosaltres com per a ells - ells sempre hi guanyen, és clar-. S'ho han passat bé i els ha agradat el què els hem ensenyat. És curiós com són de diferents els alumnes fora de l'aula, i com m'agrada conèixer-los fora de context. Suposo que a ells els passa el mateix amb els professors.

Un virus intestinal ens va atrapar a Florència, i durant una nit l'hotel semblava més un hospital que una altra cosa. Primer van començar dos nanos i de cop i volta érem més de divuit, jo inclosa, que no podiem sortir del lavabo de l'habitació ni cinc minuts. Tot i jo pensava que aquell infern no s'acabaria, l'endemà al matí, com per art de màgia ens vam anar recuperant i un "riso bianco" ens va acabar de posar a to.Vam poder visitar Pisa i Florència, i vam poder caminar per la sinuosa i muntanyosa Siena pausadament arrossegant cadascú la nostra ampolleta d'aigua i les restes d'aquell virus turturador que semblava que ja havíem vençut definitivament.

Vam estar recuperats per recórrer Roma, una ciutat que fa gastar la sola de la sabata i que et esbufegar de bellesa i màgia. Cada cantonada, cada pedra, cada racó és digna d'una fotografia. En sortir del Vaticà, vaig veure una filera llarga d'indigents que em van fer pensar que com totes les grans ciutats, tanta bellesa amaga també pobresa i indignitat. Roma és una ciutat contradictòria, que sota el mantell de la història hi ha uns romans xulescos i que condueixen els seus cotxes com si fossin el mateix Schumacher, has de córrer perquè no t'atrapin i més d'un cop he patit que no se m'enduguessin un nano per davant. També és una ciutat una mica bruta i que sovint et fa sentir petit davant tanta història i tant de passat. Un lloc on de ben segur, s'hi ha de tornar sempre encara que ara que recordo, no vaig llençar les monedes a la Fontana... suposo que el què compta són les ganes de tornar-hi, deixant de banda les tradicions que tots els turistes seguim ridículament algun cop al peu de la lletra.

Demà serà un altre dia ! Un bacio a tutti.