divendres, de desembre 29, 2006

L'olor d'un dia qualsevol

M'he
llevat a les set. Com sempre ha sonat la ràdio i de mal humor, m'he llevat d'un
salt. He sentit unes declaracions de la Sra. Esperanza Aguirre que comparava
els del PP a Catalunya amb els jueus a l’Alemanya nazi, i no hi he donat més
tombs, encara estic adormida segur.



Me
n'he anat directa a la dutxa, el sabó (sempre NB, manies) és de color blanc i
fa olor de net, de matí, de dia nou. El xampú (sempre el què hi ha d'oferta, sense
manies) avui és de color verdós, fa olor de cabell no greixós, cabell
desenredat i suau. Després m’asseco el cap (mai dic que m’asseco el cabell,
ai... per què?), i el lavabo s’omple d’aquell baf que et fa sentir en una altra
dimensió. De cop poso l’assecador davant del mirall, i hi apareixo enfocada en
sec, enmig del mirall boirós. Un toc de desodorant (Dove, no pot ser cap altre), que no fa olor de res, però evitarà que quan el dia ja sigui viscut, jo no faci olor de dia viscut, ja m'enteneu.
Ara tota jo ja faig olor de dia a punt d’estrenar.



Em
vesteixo, la roba fa olor de suavitzant (sempre Flor, és un envàs pràctic, quadrat
i petit que em cap molt bé dins l’armari on guardo tots els productes de la
neteja, que acostumen a fer molt bona olor a dissabte al matí, a dia de festa).
Em maquillo una mica, i els polvos fan aquella olor de quan he de sortir de
casa, de quan em desapareixen les ulleres de sota els ulls i els llavis em fan
aquella olor de quan em brillen amb el gloss (líquid transparent, amb olor de
maduixa falsa, de com de xiclet de maduixa). Després una
mica de colònia, gairebé sempre Agua de Rosas d’Adolfo Domínguez, o Anaïs de Cacharel, només una
mica a les munyeques i al coll, i ja faig aquella olor que sóc jo, com cadascú és qui és i la seva colònia, si se'n posa, és clar.



Arribo
caminant al metro. Fa dies que no agafo la línia 1. Avui faig el camí curt.
Curt però intens. Abans d’arribar veig un amo i un gos, que de bon matí ja em
fan recordar que el dia ja estrenat, comença d’una manera una xic prosaica, i
pudenta, i fastigosa. Aquell moment del dia fa olor de merda, és un moment que
passa ràpid, per sort.



Quan entro al metro, les meves
narius aspiren amb massa força, el cap fa un moviment de rebuig, el meu cap no
hi vol entrar, però definitivament, el meu cos segueix al meu nas sense
poder-ho evitar. Mare meva! Tota aquella gent no sap el què és la olor de dia
nou? No sap què és la olor de dia tot just estrenat?
Aquella gent està venint de córrer la marató?
Em posiciono en un racó, pensant que d’aquesta manera m’escaparé de la bravada,
de la pestilència, de la ferum, però tinc mala sort! Un senyor prim i molt alt
s’acosta perillosament, es posiciona davant meu, i oh no! aixeca el seu braç
dret, i agafa la barra blanca amb força. Jo sóc just a sota. La fortor es fa
insufrible. Encara em queden cinc parades. Intento dissimular, la música que
escolto fa olor de prats, de flors, de dissabte a la nit, de xerrada amb els
amics, de sol a la cara, de cervesa fresqueta i de bon rotllo matinal. La
lluita entre la música que escolto i l’aixella del senyor és desigual.
Guanya ell. Busco un altre lloc i
aconsegueixo fugir. Una noia em fa una mirada còmplice. Penso que també deu

tenir la seva lluita particular.



Surto a la superfície, per
fi.
El carrer fa
olor de llibertat.