dissabte, de desembre 29, 2007

Equivocar-se

Hi ha persones que s'equivoquen i hi ha persones que no s'equivoquen mai.
Hi ha persones que fan autocrítica, i hi ha persones que no en fan mai.
Hi ha persones que accepten unes disculpes,i hi ha persones que fan veure que accepten unes disculpes, però en realitat, no s'ho saben acabar.
Hi ha persones a qui els costa perdonar.

Jo sóc de les que m'equivoco, i moltes vegades. No en sé gaire de mossegar-me la llengua, és un dels mil defectes que dec tenir. Últimament però, he après a comptar fins a deu, però només fins a deu. He d'aprendre a comptar fins a cinquanta, i no inmutar-me. Tinc tota una vida per aprendre'n. Després del deu, ve l'onze, i el dotze, i el tretze, i el catorze, i el quinze (quinzeeeee, quinzeeeee, quinzeeee...com la cançó), setze, disset, divuit, dinou, vint, vint-i-u, vint-i-dos, vint-i-tres, vint-i-quatre, vint-i-cinc i així fins a l'infinit. Hauré de tornar a l'escola.

Procuro fer autocrítica i em costa demanar perdó; però sempre, sempre, sempre ho acabo fent. Però sembla que llavors ja és massa tard. Diuen que rectificar és de savis. Però potser és millor no haver de rectificar. Però també diuen que ningú no és perfecte. I també diuen que qui té boca, s'equivoca. Jo tinc boca, ulls, mans i peus, i m'equivoco; però no m'autoflagelo, perquè no em mola, sinó ho faria.

M'agradaria que em perdonessin, i tenir la festa en pau. El Nadal ja les té aquestes coses. És contradictori, com la vida. La vida és passar pàgina, sinó sempre llegiríem la mateixa pàgina i ens avorriríem molt. I la vida, segons com, ja ho és prou d'avorrida.

Si els convidats arriben abans d'hora i t'agafen en calces, t'aguantes. I si et fot, comptes fins a cinquanta, perquè no sempre pots dir que una cosa et fot. I a més, no n'hi ha per tant. En fas un gra massa i perds el senderi. Sempre et passa. És com quan passa una locomotora i no hi ha Déu que la pugui parar. Però després et sap greu, i llavors, no, ja no. No pots rectificar. Prohibit equivocar-se. Prohibit cagar-la. Prohibit tornar enrere. I jo dic, i si prohibim prohibir no viuríem més feliços?

El Nadal és bonic i la neu cau darrera el vidre. Les llumetes de l'arbre s'encenen i s'apaguen i tu encara que no m'has perdonat.

diumenge, de desembre 23, 2007

Junts un altres Nadal!

Estimats blocaires:

Us desitjo un molt bon Nadal. Que poguem compartir més Nadals, més anys, més posts, més de tot i força. Això sí, junts.

La reusenca i el petit reusenc





dijous, de desembre 20, 2007

Meme nadalenc

L'amic Puig d'en Cama m'ha passat un meme blocaire nadalenc, així que aquí el teniu. Ja ho sé, els memes no són el meu fort, però la meva inspiració prenadalenca està en plena crisi creadora, així que de moment, us hi haureu de conformar!!!


1.Quan temps portes com a blocaire?


El meu primer post el vaig escriure el 13 de novembre de 2005. Així que porto més de dos anys amb el bloc, tot i que vaig començar a blocat i ara sóc al blogger.

2. Com vas saber l'existència dels blogs?
Per la meva parella.

3.Digues 5 blogs que segueixes diàriament.
Últimament no puc seguir els blocs diàriament, encara que m'agradaria.

4. Ets lector anònim d'algun bloc?
Sí, d'alguns, però deixaria de ser-ne lectora anònima si els dic.

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.

Tots els que tinc linkats, i altres que no tinc linkats i que linkaré!

* A cops amb la vida
* Airum
* Anna Tarambana
* Art neutre
* Blocs de REUS
* Bluf
* Carn de banqueta
* Centpeus
* Cròniques d'una recent nascuda
* Ddriver
* Des de Sant Pol
* Diari mef, mef a diari
* DooMMasteR
* El substitut
* Farlopa catalana
* Fragments nocturns
* Fugint de Barcelona
* L'Avi
* L'encant de les coses petites
* L'Herald de l'Eixample
* La Barra d'en Temple
* La cambra fosca
* La cullerada
* La ferida fràgil del plaer
* La iaia té caspa
* Malerudeveuret
* Menxu bloc
* MiNiMaL
* Mosaic de paraules al vent (des d'Irlanda)
* My views
* Nilex
* No one can live for me
* Orfeu
* Percepcions
* Petjades que no s'esborren
* Prop de 40
* Puig d'en Cama
* So de pau
* Tarragona 2016
* Terra d'escudella
* Té la mà Maria
* Vides perres
* Vilapou
* Volar de nit és perillós
* Àlbum de retalls

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?

Només en puc triar cinc ??

Amb en Substitut, amb l'Àirum, amb l'Antoni de Sant Pol, amb l'home sobrer, amb la Cristina de So de Pau, amb el Perdedor,l'Orfeu, la Petjada, en Vilapou, amb en Zinc, amb la Tarambana, amb en jroca, amb en Puig d'en Cama, amb la Bluf, amb el mestre Vilapou, amb la musa, i me'n deixo mil!!!!.


7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?


Perdó, em podria repetir la pregunta?

8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?

Sí, i encara n'estic!

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?


Sincerament, no. No tinc gaire temps per actualitzar-lo i de vegades, no hi explico tot el què voldria. Estic més satisfeta de la gent que s'hi passeja de vegades, que del bloc en sí.

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest Même.


Ho sento nois, regalet nadalenc per...

El Substitut
L'Àirum
L'Antoni de Sant Pol
El perdedor
La Cristina

divendres, de novembre 23, 2007

Candel, in memoriam




"Vaig néixer pobre, he estat sempre pobre, continuaré essent pobre
i pobre moriré. A aquestes hores, no espero que canviï la meva
sort. Diguem que la corba o la sinuositat de la meva pobresa
m'ha fet conèixer, d'alguna manera, totes les oscil·lacions d'un
estat de vida comú a una gran majoria de gent. De mancar
absolutament de tot, he passat a ser propietari d'un pis i titular
d'una llibreta en una Caixa d'Estalvis;
en sortir de la misèria del subdesenvolupament no he estat capaç
més que d'aconseguir la misèria de l'electrodomèstic".

La nova pobresa
Paco Candel



Nosaltres avui som una mica més pobres, perquè ell no hi és.

dimecres, de novembre 21, 2007

El cotxet



Ets en uns grans magatzems i tens ganes de fer pipí, o caca, depèn. Fins aquí tot normal, vas al lavabo i en fas, o de pipí o de caca, depèn. Però, i si vas amb un cotxet, què fas? Arribes al lavabo i veus que n'hi ha un de més gran, amb el símbol de la cadira de rodes. Penses, estic salvada. Però... està tancat. La senyora de fer feines és al lavabo de senyors, i molt amablement li demanes si et pot obrir perquè vas amb el cotxet, i tens ganes de fer pipí, o caca, depèn. Gens amablement et respon que no, que no pot, que ha de cridar als de seguretat i que no, que no pot ser. I prou. Et quedes amb la paraula a la boca i penses que la resposta de la senyora de feines és una broma de mal gust. Però no, és de debò. Així que encara al·lucinant, entres al lavabo de senyores. És estret i hi ha vuit cabines. Totes són estretes a més no poder, i el cotxet i tu no hi cabeu. El nen no es quedarà a fora tot sol, això segur. Però jo no puc marxar sense fer el què he vingut a fer. Així que busco la darrera cabina de totes, i hi entatxono el cotxet, que hi cap justet, justet. Però esclar, la porta queda oberta i el cotxet fa de barrera. I no és que em faci vergonya aquesta situació, però còmoda del tot tampoc no ho seria. Les altres dones van passat i em miren, amb cara de... què fa aquesta boja? . Però vergonya li hauria de fer a la senyora de fer feines, que tenint la clau a la butxaca no m'ha volgut obrir la porta del bany de minusvàlids, on hi cabia el cotxet, el nen i la mare pixona, sense problemes.

Així com em recordo de la senyora de feines del centre comercial, també m'enracordo força del senyor conductor d'autobús que aquest matí ha estacionat el seu vehicle a dos metres de la vorera, i just davant d'un arbre immens que m'impedia baixar amb el cotxet. Anar en autobús i portar un cotxet és una odissea diària. Normalment la gent ocupa l'espai per a cotxets, que també és l'espai per minusvàlids, per cert. I has de demanar que t'hi deixin posar. Després, pujar-hi ja és una dificultat i baixar-ne sense ajuda d'alguna ànima caritativa, és encara molt més difícil. Al meu fill segur que li agradaran els esports d'aventura, després dels sotracs que li fumo en pujar i baixar de l'autobús. Però millor això que anar en metro. La majoria d'estacions no tenen ascensor, i pujar el cotxet per les escales és una cosa que només faig dues vegades al dia: una quan surto de casa i altra quan torno. I m'estic posant catxes de debò.

Així que mares i pares que aneu amb cotxet, com us entenc! ara que formo part del col·lectiu. És ben bé que no penses en les coses fins que no t'hi trobes, de vegades.

Així que ja ho sabeu, si mai veieu una mare o un pare amb el cotxet en un transport públic, ajudeu-los, feu-los fàcil el trajecte, us ho agrairan de tot cor. Us ho prometo.

dimecres, de novembre 14, 2007

Per què diem això quan volem dir allò?


Què seria de nosaltres sense els eufemismes...




Interrupció voluntària de l'embaràs per abortament.

Passar a millor vida per morir.

Patir dels nervis per estar boig.

Danys colaterals per assassinat de civils en una guerra.

Tenir mal de cap per no tinc ganes de follar.

Relacions extramatrimonials per banyes.

Mal dolent per càncer.

Desaconsellar per prohibir.

Dona pública per puta.

Estat de bonaesperança per embarassada.

Relleu per cessament.

Reclús per pres.

Establiment penitenciari per presó.

Neteja ètnica per matança racista.

Funcionari de presons per carceller.

Home de color per negre.

Creixement negatiu per crisi econòmica.

Mètodes de persuació per tortura.

Anar de ventre per cagar.

Donar a llum per parir.

Intervenció militar per guerra.

Sense papers per immigrant.

Neutralitzar per assassinar.

Floreta per homosexual.

Braç armat per banda terrorista.

Membre viril per penis.

Violència de gènere per masclisme.

Transpirar per suar.

Patatona per vulva.

Extensions per postís.

Club per casa de putes.

Aula d'acollida per separar alumnes que venen de fora.

Acompanyant per parella.

Plenet per gras.

Subdesenvolupament per pobresa.

Sense sostre per pobre.

Tenir visita per menstruació.

Tercera edat per vellesa.

Chef per cap de cuina.

Residència per pàrquing d'ancians.

Onanisme per masturbació.

Assolir coneixements per aprendre.

Patir Síndrome de Down per mongòlic.

Persona de mobilitat reduïda per invàlid.

Necessita millorar per suspendre.

El Papa ha retornat a la casa del pare per el Papa ha palmat.

Caucàssic per blanc.

Fer l'amor per follar.

Lactància materna per mamar.

Incentivar per amenaçar.

Preservatiu per condó.

Esvoranc per forat dels collons.

Invident per cec.

D'ètnia gitana per gitano.

Alumne nouvingut per immigrant.

Mâitre per cap de cambrers.

Repte per problema.

Senyora de fer feines per minyona.

Excrement per caca.

Tripulant de cabina per hostessa.





Cessament temporal de la convivència conjugal per separació.

dimecres, de novembre 07, 2007

El català emprenyat.cat



D'acord, ell segurament no és català, però fa cara d'anar a treballar cada dia amb la Renfe, o no?

Signeu en aquesta pàgina web, si esteu emprenyats com ell.


http://www.catalaemprenyat.cat
/

dimarts, de novembre 06, 2007

Xavier Bosch, t'enyoro

Cada matí escolto RAC 1. Em vaig passar més de deu anys escoltant Catalunya Ràdio cada dia, quan estudiava a la universitat, i després, quan vaig començar a treballar, em llevava sempre amb aquell "Bon dia, són les vuit!"... però me'n vaig cansar, vaig dir prou. I llavors em vaig trobar amb en Xavier Bosch, un tio directe, menys capellanet que en Bassas, més directe, més punyent. I vaig continuar escoltant-lo fins que un bon dia, aquest estiu, va dir que ho deixaria córrer, que el seu "xiringuito" se'l quedaria en Basté.


En Basté el tenia associat a les nits, al futbol, al Barça, a les paraulotes, a l'estil barroer i desgarbat, al xafareig esportiu. No em lligava en Basté per al programa d'en Xavier Bosch,i és per això que vaig dir que no l'escoltaria quan en Bosch digués adéu definitivament. Vaig dir tornaria als orígens, a escoltar en Bassas, però no vaig poder, ni un sol dia el vaig tornar a aguantar. Així que ara consumeixo un programa ideat, pensat i parit per en Xavier Bosch, conduit millor del què em pensava -ho reconec- per en Basté. També em descollono amb els d'en Minoria Absoluta, i em fan molta més gràcia que a la tele, sempre m'ha passat.Ja fa uns dies vaig saber que en Bosch dirigiria l'Avui. Vaig pensar: "Coi! en Bosch, si que portava ben amagat!". Avui al matí en Basté ha fet seure en Bosch a la seva antiga cadira i li ha fet una entrevista. Ha dit que quan ho va deixar, ho va fer per motius personals, per descansar uns mesos per agafar aire. Però ràpidament havia tingut tres ofertes damunt la taula. Tres de grosses. I havia escollit dirigir l'Avui. Així que no s'ho portava amagat. No ho sabia ni ell.


Aquest matí, només de sentir-lo ja he començat el dia amb més bon rotllo, i és que... he de reconèixer que l'enyoro. Quina rucada, no?. No llegeixo l'Avui, i gairebé mai el compro. Però ara que sé que en Bosch el dirigeix, i que té el repte de fer créixer les ventes d'aquest diari, potser el compraré i tot. Ben mirat, sempre llegeixo el diari en castellà i és una imbecilitat que he de començar a canviar. En l'entrevista que li ha fet en Basté, he vist l'admiració, com si el deixeble li fés una entrevista al mestre. La mateixa admiració amb què en Bosch va entrevistar en Flotats en el seu darrer programa a RAC1, una entrevista-sorpresa preparada com a comiat en el seu últim programa. I consti que em va decepcionar que en Bosch admirés en Flotats, però ningú no és perfecte.


Només un consell, adimirat Bosch. Sé que ara treballes a Enric Granados 84. Jo també hi vaig treballar quatre anys entre aquelles mateixes quatre parets. No escoltis els mals esperits, si és que els sents. No et facin por els antics fantasmes amb tuf de Lara Bosch que per allà passegen. Els vells fantasmes de Planeta encara deuen ser per aquells passadissos, entre aquelles sales de reunions. No els facis cas quan et diguin que vagis trucant als teus col.laboradors i companys, per fer-los fora un a un sense contemplacions d'un dia per l'altre. Quan et vulguin fer tornar un cap fill de puta i manipulador. Confio en tu i sé que no els escoltaràs.


No et deixis influenciar pel passat. Compra sal i escampa-la pel teu nou despatx. Ni els mals esperits d'Enric Granados 84 et podran fer ser un mal professional. Sort. Ets el millor.



http://www.amicsrac1.net/fonoteca/fitxers/descarrega.php?fitxer=emar0607_comiat_xavi_bosch_20_07_07.mp3&nu

dimarts, d’octubre 30, 2007

Avui fa un mes...




... estava de 41 setmanes i tres dies. Per aquells que no estigueu familiaritzats amb el tema "embarassos i nens", us diré que significa (com diria la meva àvia que és d'un poble de Terol) que ja "estaba bien cumplida". Feia més d'una setmana que la data marcada en vermell al calendari havia quedat enrere. La meva panxa era una enorme bola que m'impedia veure'm els peus al caminar, les meves cames estaven enormement inflades i només em podia posar dues sandàlies de tot l'immens sabater que tinc ple de sabates d'estiu, que no és tan gran com el de l'Imelda Marcos, encara que Déu ni do!!.

Com que el nen no volia venir al món, la ginecòloga va decidir que el dia 1 d'octubre m'induiria el part. És a dir, em provocaria el part amb una substància anomenada oxitocina, que provoca les contraccions i et fa parir tan sí, com no. Així que el diumenge 30 de setembre seria el meu últim dia d'embarassada.

A les nou del matí, la doctora ens va fer anar a la clínica per posar-me les "corretges". Les famoses "corretges" no són un element de tortura, sinó uns cinturons que envolten el ventre de la mare per poder controlar els batecs del cor del bebè, i al mateix temps, comprobar el ritme de les contraccions. Hi ha contraccions de part i contraccions de no part (o de Braxton) i que serveixen per preparar l'úter per al moment del part. Sovint les embarassades primerenques tenim por de no saber distingir les unes de les altres, però un cop passat el part, te n'adones de la inutilitat d'aquest dubte. Les unes molesten, les altres et fan esbufegar i gemegar com mai ho havies fet en ta p... vida. Aquell matí no tenia ni una sola contracció, tot semblava indicar que el part no es desencadenaria de forma imminent.

Tot passejant pel Born unes tres hores,i després d'una visita comentada a la Llotja de Barcelona, que aquell dia oferia dia de portes obertes, se'ns va obrir la gana.

En vistes de que se'ns acabaven els àpats en restaurants per una bona temporada, vam decidir celebrar-ho dinant un arròs amb calamarcets al Sr. Perellada, un restaurant que des de fa anys ens té el cor robat i on acostumem a brindar per les coses importants que ens han anat passant com a parella. Aquella doncs, era una ocasió en la que no podíem pas deixar d'anar-hi.

Un cop a casa, els preparatius per a l'hospital. La "canastilla" famosa, amb tota la robeta del bebè, les cremes pel culet,i la colònia... La meva maleteta, amb les bates obertes per donar el pit, les calcetes de paper, els sostenidors amb finestra, l'assecador de cabells i el maquillatge per tapar les ulleres i la mala cara que de segur, faria després del part. I la maleteta del pare, amb el pijama i la màquina d'afaitar i la càmara de fotos per immortalitzar-ho tot; el llibre de família, els DNIs i la targeta mèdica. I la valeriana, pels nervis.

Tot llest. L'habitació del nen a punt. A les vuit del matí ingressaria, i que sigui el què Déu vulgui.

Veient Porca Misèria vaig començar a tenir contraccions. Com les de sempre, però una mica més fortes. Els ronyons em feien mal, i em sentia més incòmode que de costum. Truco al telèfon de la clínica, i la comadrona en cap, no em va fer massa cas: "Posa't a dormir, això no és res. Un paracetamol i aguantaràs fins demà".Al cap de tres hores de que Porca Misèria s'acabés, agafada a la cadira del menjador ja cridava "Porta'm a l'hospital, que això va en sèrio!". A les tres de la matinada, torno a trucar a la simpàtica de la comadrona en cap,i en sentir-me la veu entretellada, per fi em va donar el telèfon de la Maria, la que seria la meva comadrona al part. "D'aquí una estoneta, ens veiem a la clínica".

La ronda de Dalt era buida. Mai a la meva vida havia agafat tan fort la maneta que hi ha al cotxe. Literalment hi anava penjada. Només van ser quinze minuts, però cada tres minuts una contracció, esbufecs i "Respira, respira que ja arribem!!"... Els semàfors en vermell. "Merda! ens els saltem". Arribem a urgències, són les quatre de la matinada.

Ingresso, ja estic dilatada, això pinta bé. Però el nen és molt gros, i pot ser un problema per al part. L'epidural em feia pànic, una por espantosa, més que el part en sí, tant si us ho creieu com si no. La doctora em va dir: "No et moguis, i si et ve una contracció aguanta i sobretot,no et belluguis!" "Com es fa això, vaig pensar?". Vaig apretar els dits de la comadrona amb tanta força, que em sembla que li vaig fer mal i tot, perquè fluixet em va dir: "Els dits són meus, eh?". "Ai, perdona'm!". Una sensació estranya em va recórrer l'espinada, ja estava. Les cames em feien figa, i les contraccions ja no em feien tan de mal. És el millor invent del món, deixa't estar de telèfons, d'ordinadors i de coets a la lluna. Deixa't estar de parts naturals a l'aigua, ni de doules a casa, amb tots els meus respectes per aquelles que ho vulguin fer.

Tres hores de contraccions sense epidural, més quatre de contraccions amb epidural, i un nen de tres quilos vuit-cents que no passava per la pelvis, van fer desistir la doctora de seguir amb el part. Tot i el meu esforç, els ànims del pare de la criatura, i la feina de la doctora i de la comadrona, finalment vaig acabar en un quiròfan. Gairebé núa, exhausta i nerviosa, eren més de les deu del matí i encara no coneixia al meu nen.

Només havia entrat en un quiròfan un cop, quan em van treure les amígdales, de ben petitona. Les bates verdes no m'agraden, només al "Sant Eligius" o "Hospital central" però pensava: "Va, ja falta poc".

Un cop dins, i mig endormiscada i víctima de l'anestèsia, no vaig veure al meu fill. O almenys, no era conscient que me l'haguessin ensenyat. Fins que no vaig ser a l'habitació no me'l van portar i ja eren quarts d'una del migdia.

Portava un gorret blanc i tenia una careta diferent a totes les que m'havia imaginat.Era molt més guapo de com me l'havia imaginat!. Un cop el vaig haver vist, totes aquelles hores inacabables van pendre sentit.

Avui fa un mes estava a punt de ser mare. Ara sóc mare, i peso dotze quilos menys que fa un mes.

XXXssstttt! no feu soroll, que me'l despertareu!!

dimarts, d’octubre 23, 2007

Fins quan?




Retard



Estafa



Negligència



Fes-te fotre



Esvoranc

dissabte, d’octubre 20, 2007

32

El trenta-dos és un nombre natural i parell que va entre el trenta-u i el trenta-tres.


S'escriu 32 en les xifres àrabs i XXXII en les romanes.


És la xifra que representa el germani.


Si el capgirem, 23. (The number 23, pel·lícula protagonitzada per Jim Carrey que vaig veure fa poc i com veieu, m'ha traumatitzat una mica. Des que en Carrey no fa ganoyotes i es dedica a pel·lícules serioses, em té el cor robat).





The Chamber of 32 doors, de Genesis.



En graus Fahrenheit, temperatura de congelació de l'aigua.


Quantitat de dents d'un humà adult incloent el queixal del seny.


El nombre de caselles d'un sol color o de fitxes en els escacs.


El prefix telefònic de Bèlgica.


El nombre complet de sonates de piano de Ludwig van Beethoven.


El 1932 s'aprovà la Llei del Divorci a Espanya.


La rosa dels vents té 32 rumbs.


3 + 2 = 5 i 3 x 2 = 6


Una pilota de futbol és un políedre format per 32 cares anomenat triacontadoedre.


Sempre he viscut en pisos 3ers 2ones.


El nombre de Variacions Goldberg de Bach.


El número als L.A. Lakers de Magic Johnson.


Jesucrist fou crucificat (suposadament) l'any 32.




Avui en faig 32, i tinc bons motius perquè sigui un bonic dia!!!

dijous, d’octubre 18, 2007

La memòria que ens arriba massa tard




Ja tenim una llei que ens farà tenir memòria històrica. Això diuen. A mi em sembla que francament, no canviarà res, perquè encara hi ha masses tabús, després de la transició. Som en un país on cremar una fotografia del rei, és un ultratge a la corona i on publicar una caricatura dels prínceps d'Astúries follant un ultratge a l'honor i a la institució sagrada borbònica. Que jo sàpiga som al 2007, i que jo sàpiga també l'aixecament militar va tenir lloc el 1936, és a dir, que perquè arribés aquesta llei han hagut de passar 71 anys, una vida pràcticament. Molts ja no hi són, i per aquells que hi són, arriba massa tard.

Al meu poble fins fa uns mesos hi havia una placeta, amb una font que era sempre buida, bruta i seca, on s'hi podia llegir "25 años de Paz". Ara, les administracions públiques hauran de retirar a la força escuts, insígnies, plaques o mencions commemoratives d'exaltació personal o col·lectiva de la sublevació militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura. Vint-i-tants anys d'alcaldia en mans dels convergents no va ser suficient per enderrocar aquesta font sempre buida, bruta i seca i la seva inscripció, cosa que em fa pensar que aquells alcaldes i aquests ideològicament no estaven tan allunyats, o eren els mateixos? Als pobles, les coses no es poden dir clares i catalanes, i la memòria històrica no perdona. La meva familia pertany al bàndol dels vençuts, i dir segons quines coses al casino del poble no està encara ben vist, i això que en fa 71 anys que el meu avi de'n va anar voluntari al front, i 67 que va haver de fugir a França camí d'Argelés. Quan va tornar era un "rojo y comunista", i quan va arribar la democràcia i el meu pare es va presentar a les llistes, només va faltar que alguns pintessin una creu vermella a la porta de casa meva, assenyalant on vivien els comunistes, els esquerranosos, els progres de merda. Per tenir memòria no cal una llei. La memòria la duem tots dins nostre. Els relats que el meu avi em va explicar, mai els oblidaré, no em cal cap llei de la memòria històrica, sobretot si es queda curta, arriba tard i s'aprova d'una manera acomplexada.

En aquest país encara hi ha moltes coses que no s'han perdonat. I no sé si es podran perdonar mai. Jo, que discutia de política amb el meu avi sovint, sabia que no el podria fer canviar d'ideologia (ni ho pretenia), perquè havia mantingut més de seixanta anys la mateixa ideologia comunista, de caire stalinista, intacte des que era un noi de vint-i-tres anys que vestit de soldat, va anar a lluitar per uns ideals, equivocats o no, ingenus potser. Jo era una adolescent nascuda l'any 75, embolicada amb un mocador palestí de la intifada, que l'escoltava moltes vegades amb la boca oberta, com qui escolta un home sant a la Índia. Ara sóc profe d'història, i me n'adono que la seva veritat no és la única veritat i que la història sempre s'explica per molts factors. Però ell em parlava de la seva por, de la por de tenir un fusell entre els dits, quan ets un noi de vint-i-pocs anys, i això, amb llei de la memòria o sense, no ho oblidaré. Segurament, els néts de tots avis, de tots els bàndols, de totes les guerres del món, haurien de fer el mateix, escoltar-los, per tal que la història no es torni a repetir. El què passa és que el bàndol del meu avi va ser el bàndol perdedor, i això no era el mateix que ser del bàndol que va portar "25 años de Paz" al meu poble i a tots els pobles d'Espanya.

Per això, em cabrejo molt quan llegeixo que el Valle de los Caídos es declararà un monument despolititzat, i s'hi prohibirà la celebració de qualsevol acte d'exaltació de la Guerra Civil, dels seus protagonistes o del franquisme. A partir d'ara, diu la llei, haurà d'honrar i rehabilitar la memòria de totes les persones mortes com a conseqüència de la Guerra Civil. No crec que mentre els cadàvers de Franco i de Primo de Rivera siguin allà, a cap víctima de la repressió o la guerra civil del bàndol republicà, els faci puta gràcia que se'ls recordi en aquell lloc, on molts van morir per construir-lo, literalment. La única vegada que he visitat el Valle de los Caídos era una nena. Recordo que em va fer por. Hi vam anar tota la família, i vaig entrar de la mà del meu avi, que me l'apretava fort, molt fort. Quan vam ser davant de la làpida on s'hi llegia FRANCISCO FRANCO, vaig veure que es posava la mà al costat de la boca. El gargall va quedar just a sota de la primera C. Mai no el vaig tornar a veure escopir. Mai no va poder-se beneficiar de la llei de la memòria històrica. La seva memòria som nosaltres.

dimecres, d’octubre 10, 2007

Cabòries blocaires





En aquest món dels blocs, cada blocaire té les seves dèries particulars. Hi ha a qui li agraden amb bogeria els bolets, l'HDR i simpzonitzar-se , hi ha qui no para de queixar-se de la Renfe, dels nostres polítics penosos i que té una excel·lent ironia monzoniana, hi ha qui és un fanàtic d'Incerta Glòria, d'en Sales, de la Rodoreda i s'empenya en ser un perdedor, hi ha qui ens ensenya científicament a observar el món, hi ha una mestra que no para de tarambanejar sense parar, hi ha una altra mestra misteriosa que va fent petjades per allà on passa, hi ha qui li agrada la muntanya, el misticisme, el bon rotllo i les bones pel·lícules, hi ha qui col·lecciona còdols, hi ha qui recomana bones lectures, fa bones cites i explica les seves experiències amb enginy, sempre movent-se entre la ferida i el plaer,
hi ha qui té caspa ,estima amb bogeria la Núria Feliu i ens fa crucigrames, hi ha qui canta i canta la canya als polítics del país, hi ha qui és un mestre i viu obsessionat per les escales, hi ha qui ha tornat al seu format original amb ganes, hi ha ninotaires amb ganxo, hi ha qui escriu des de Sant Pol, hi ha qui... podria seguir i seguir citant blocaires tota la tarda, cadascun amb les seves diferències, originalitats, però sobretot cabòries, com diria en Montilla d'en Polònia, que sens dubte em prenc molt més seriosament que el de debò.


Entre les meves manies de Reusenca, per citar-ne algunes, destaquen els meus alumnes i explicar-vos les meves inquietuds, les meves obsessions, la Maria de la Pau Janer i tot el que faci tuf de Planeta o Lara Bosch, i la meva cabòria preferida, a partir, d'ara serà el meu Nen. Us hi haureu d'acostumar, o bé deixar-me de llegir, que de blocs on perdre's, interessants i enginyosos, la blogoesfera n'és plena a petar.

Fa molts dies que no treballo, així que no tinc anècdotes d'alumnes. I trigaré a tenir-ne, perquè allargaré la baixa tot el que pugui. Mentalitat de funcionària? Sí, i què? Doncs això dic jo. I què?

Fa dies que no surto de marxa, ni a la discoteca, ni a prendre copes amb els amics (gintònic què era?), (però a canvi els últims sopars a casa han estat d'allò més entretinguts, això sí), ni a comprar-me roba que no sigui premamà, ni al teatre, ni al cinema (alguna recomenació per quan surti en vídeo?), ni fumo tabac ni res que no sigui tabac, ni vaig a Reus, ni passejo per les Rambles. Tinc pendent una visita a la perruqueria i unes quantes piscines al club, i altres coses més prosaiques i que segur que tots endevineu (bonica paraula, aquesta de la quarantena, oi?).

La Maria de la Pau Janer no surt del seu amagatall. Atac de vergonya?

En Lara Bosch acumula greix al seu despatx.

Així que surto per passejar el Nen, i tots tres ens anem adaptant a la nova vida.
Sembla que ens ho muntem bé, perquè les hores passen volant, i de moment, no he caigut en el pou de les mames que s'estrenen, la temuda depressió post-part (fora, fora, quita, quita). Encara que també hi ha hagut, hi ha i haurà moments durs, que se superaran amb paciència i que de moment no n'hi ha hagut cap que no pugui arreglar una bona dormideta, un consell de la mama (la iaia de la criatura), de la sogra o d'una amiga, una bona factura a la farmàcia , un bon raig de sol que es cola al menjador color crema de casa o un ram de flors de margarites taronges comprat a la gitana del barri, "por cinco euros guapa, i que Dios te bendiga a ti y tu pequeño!"...

M'acaben de portar l'últim Cd de l'Ismael Serrano de FNAC, calentet i acabat de publicar, ummmm... Una cosa pendent menys!!

diumenge, d’octubre 07, 2007

El valset dolç







Encara estic aterrant. No aconsegueixo baixar del núvol. I no vull fer-ho. Des d'ahir ja som a casa. Tot és nou, tot és diferent, tot és un enorme aprenentatge.

Des de dilluns passat quan va néixer, quan ens mira, no ens podem creure que sigui aquí, amb nosaltres, que ja ha arribat.

Entre presa i presa, i son i son del meu fill, encara se'm fa difícil escriure un post llarg. Intentaré fer-vos-en cinc cèntims de tot plegat poc a poc, i en petites entregues. Aprendre a ser mare deixa poc temps lliure, però sabré trobar-ne de ben segur per vosaltres.

Quan vaig sentir aquesta cançó dels Pets per primer cop, estava embarassada i vaig pensar en quina careta tindria el meu fill, en com seria... Ara que ja ho sé, l'escolto i els ulls se m'entelen... (ja em perdonareu)...





Nin rondinaire, petit dictador,
sempre trencant-me la son;
ratolinet rinxolat i rumbós
em fas somriure amb el cor.

Em vaig prometre no fer-te cançons
per no semblar carrincló,
però no comptava amb la teva cara

de nen consentit embafat de petons,
sempre emprenyant-me quan vols;
tros de baldufa, sucret esponjós,
m'has transformat en badoc.

Em vaig prometre no caure en el joc
de fer de pare ufanós,
però quan t'arraules
aquí a la falda
fas que em desfaci i oblidi la resta del món.

M'has de prometre que un dia d'agost
abraçat a un altre cos,
mort de vergonya
diguis amb conya
que una vegada ton pare et va fer un valset dolç.

dimecres, de setembre 26, 2007

Germà aire

Get this widget | Track details | eSnips Social DNA



Una meravellosa impotència
endormiscà a mon germà
el meu germà invisible aire


El meu inconsistent germà
el meu germà cap de campana


El meu mandròs germà
el meu germà planetari


El meu germà tancat
dins d´un calaix d´armari


El meu germà parit
del ventre d´un mamut


El meu germà pirat
a la velocitat de la llum


El meu germà tancat
dins d´un calaix d´armari

Respira per un foradet
que el Déu Balança hi va fer
perquè hi passés l´aire
l´aire tèrbol i enrarit


Germà aire, puja´m al cel
com un globus, com un ocell
com un núvol passatger


Germà aire, trenca l´encís
d´un inexistent país
sense pobres, sense rics


Germà aire, treu-me la por
de quedar-me aquí tot sol
entremig dels llamps i els trons
però una meravellosa impotència


Endormiscà a mon germà
el meu germà bessó


El meu germà petit
el meu germà aire adormit



Acostar-se costa poc i molt.Però ara bufaran aires nous, en la teva vida i en la meva. Ja ho veuràs.

diumenge, de setembre 16, 2007

Les nenes




Ens autoanomenem així, i sempre que enviem un mail conjunt, l'assumpte acostuma a ser "Hola nenes!" o "Com va nenes?" o "Ei, nenes!", o alguna cosa semblant, en una brillant ostentació de la nostra gran imaginació.

Oficialment sempre hem estat sis, ara som set, perquè hem fitxat una nena nova des de fa un parell d'anys ençà. Totes set ens coneixem de la facultat, i totes set tenim la carrera d'Història de l'Art. Totes set som de llocs diferents dels Països Catalans, però ens falta representació del País Valencià, i de les comarques lleidatanes. En canvi, sí que hi ha una nena que viu a Menorca i una altra que viu a la província de Girona. Van fer un viatge d'anada i tornada. Jo en canvi, em sembla que només vaig comprar bitllet d'anada.

De les set, quatre són casades, una viu en parella, l'altra s'acaba de separar i una altra té nòvio, però cadascú a casa seva. De les set, quatre tenen fills. De les set, dues estan embarassades. De les set, no n'hi cap que faci la mateixa feina perquè som administratives, funcionàries d'ajuntament, professores de música, professores d'història i responsables de botiga. De les set, dues són rosses i cinc som morenes, rosses o caobes, depenent de l'any i de l'estat d'ànim. De les set, només tres vivim a Barcelona; però cap de les tres hi hem nascut. Tria i remena.

Aquest divendres vam quedar per sopar. Ho acostumem a fer, de tant en tant. Però últimament, més que mai, deu ser que ens fem grans i recordar antigues borratxeres i antigues anècdotes ens dóna vidilla. Ens acostumem a dir les coses a la cara, la confiança, en aquest cas, no fa fàstic. Fa segles que no ens discutim, i sempre que ens trobem, ens ho passem bé. Encara ens agafen atacs de riure, i coneixem perfectament els punts dèbils de la veïna del costat.

Som diferents del tot. Moltes vegades, no entenc ni recordo ben bé com vam fer colla. Ni quan va ser la primera cervesa que em vaig prendre amb cadascuna d'elles. Ni la primera conversa seriosa que hi vaig tenir. Ni la primera vegada que les vaig convidar a dormir al meu pis d'estudiant. Ni tampoc a qui vaig deixar primer els apunts. Ni com va ser que vam decidir que el primer estiu després de primer curs, ens n'aniríem totes juntes a Menorca (Menorca, tremola! Les nenes aterrant a l'illa, amb divuit anys i ganes de gresca!Les anècdotes encara se'ns acumulen als sopars que fem avui en dia, de tantes i de tant bones que van ser).Tampoc recordo quina va ser la primera campana que vam fer a la universitat. Però les nenes són les nenes, i sempre ho seran.

Em sembla que no n'havia parlat mai de les nenes i elles s'ho mereixen...

dijous, de setembre 13, 2007

Joel Joan,on t'has ficat!




"Apa!! i a informar!", diu la Laia en aquesta promo de TV3, presentant el TN al costat d'en Joel Joan, en el seu paper de Ramon Pellicer i Raquel Sans, la presentadora més guapa, més competent i més requetepreciosa de totes les presentadores que es fan i es desfan, i no em digueu que no!... Tot el rebombori al voltant de la diada i d'en Joel Joan m'ha fet pensar força en el paper de la informació, i com, sense ni voler-ho, podem caure en una malinterpretació i en una manipulació constant de tot allò que la premsa ens explica cada dia. Nosaltres hi caiem com a idiotes un dia rere un altre.

Ahir, al matí, vaig sentir en Sirera acusant a Joel Joan d'haver fet unes declaracions en les què s'autoproclamava "amic d'ETA" en l'homenatge a Lluís Maria Xirinacs, personatge que tot i que potser em tiri tothom en contra, no era precisament sant de la meva devoció.En Sirera feia el seu paper d'indignat dient que no és possible que un personatge que es guanya la vida amb els diners públics d'una cadena de televisió digui coses com aquestes el dia de la diada. També es queixava de les amenaces de mort i els xiulets rebuts al monument de Rafel de Casanova. Jo, per altra banda, vaig pensar: "A aquest noi-Joel Joan- de vegades, se li'n va una mica l'olla, sabent que pots anar a la presó, no?". Mal fet, perquè em vaig creure en Sirera, un tiu que es queixa dels xiulets que li fan durant l'ofrena a un senyor, que ja m'agradaria saber a mi si sap qui va ser i què va significar per Catalunya.

Posteriorment, sento el tall de la COPE en el qual el deixen de terrorista per amunt i només uns minuts després, un dels col·laboradors explica que aquestes paraules estrictament no havien sortit de la boca de l'actor, sinó que havien estat una interpretació que ràpidament es va convertir en un teletip que va arribar a Madrid, on sense contrastar la informació, la van donar per bona directament.

Joel Joan va dir estrictament això: "...a l'any 2001, aquí mateix, Xirinacs va parlar dels seus amics [ETA i Herri Batasuna], avui no parlaré dels seus amics, dels meus amics. Parlaré dels meus enemics". Xirinacs va ser condemnat al 2004 per l'Audiència Nacional a dos anys de presó per un delicte d'enaltiment del terrorisme per aquestes mateixes paraules. Penso que Joan és un provocador, i que els provocadors de vegades, es fan els xulos i la caguen, però també fan caure fàcilment en la provocació a aquells que estan disposats a caure-hi. I ell fot de mala llet a molta gent, com feia en Xirinacs, espanyols i catalans. Però tot i així, en Joan ha de tenir dret a dir que no vol ser espanyol, si li dóna la gana, igual que ells ens diuen a nosaltres que som espanyols i ens hem de fer fotre, no? i no per això els portem als tribunals dia sí i dia també.


Joel Joan el dia de la diada es mostrava eufòric, i com a representat de Sobirania i Progrés volia fer-se notar, que és una cosa, que el noi, no pot evitar. No per això l'han de convertir en el nou "joanietxe" dels espanyols de la COPE. Avui al matí, escoltant Joel Joan per la ràdio, m'ha semblat que vivim en un país on no hi ha autèntica democràcia, perquè hi ha gent que es pot permetre escriure i dir autèntics disbarats cada dia, mentre els altres, s'han de mossegar la llengua fins que els sagni de tant apretar.

Tot i que no em considero independendista, coses com aquesta em fan venir ganes de ser-ho. Ah! I per cert, estic esperant com una boja que torni Porca Misèria, que m'encaaantttttaaaaa!!!!!, i consti que Sra.TV3, no m'agrada tot el que fas...

divendres, de setembre 07, 2007

Esperar




Sovint a la vida ens toca esperar.

Fer cua al supermercat per pagar darrera del carretó de la compra tot ple fins dalt.

Esperar per poder comprar l'entrada de cinema per veure aquella pel·lícula que t'han dit que és boníssima, i que fa dies que tens ganes de veure.

Esperar davant el caixer automàtic el "ric-rac-ric" mentre la llibreta s'actualitza i va passant pàgines sense parar, mentre el senyor que s'espera darrera teu et mira amb cara de "Nena, ets una deixada, jo només volia treure 20 eurus i arribo tard a la feina".

Esperar a la xarcuteria amb aquell número de paper de color rosa entre els dits, el teu torn per demnar el pernil salat i la mortadel·la de Bolonya que sempre compres. Esperar a que el semàfor es posi en verd.

Esperar juntament amb milers i milers de cotxes per pagar en un peatge a l'AP7.

Esperar a la parada del 70.

Esperar que vingui el cambrer per poder demanar aquella Coca-Cola fresqueta que et salvarà la vida perquè estàs tota acalorada i cansada de caminar.

Esperar que et diguin per fi on treballaràs els propers dos anys de la teva vida, i que després dels nervis, et quedis afortunadament a la mateixa ciutat on eres fins ara, però en un altre institut, on només has estat unes hores i que t'ha semblat un lloc on hi treballaràs a gust.

Esperar que la teva família actuï de manera assenyada a partir d'ara, o si més no, una mica més assenyada. I que tu (o sigui jo) també hi actuïs.

Esperar que l'esqueix d'aquella planta tan maca, creixi i arreli, en aquell test i en aquella terra nova on la vaig trasplantar la setmana passada.

Esperar que els dies passin de pressa.

Esperar que arribis, i tot i que ja estic oficialment de baixa, tinc ganes de posar-me a treballar per a tu. Espero la primera hora que compartirem.

I espero no abandonar més el bloc.

dimarts, d’agost 14, 2007

Vergonya






Fa dies que els catalans tenim vergonya. Vergonya de viure en una Barcelona que podria ser molt més maca i funcional del què és avui en dia, vergonya pel govern que ens suposadament ens governa, vergonya pel president Montilla i tots els seus, vergonya perquè no podem circular per l'autopista AP7 sense haver-nos de "cagar-en-la-mare-que-ens-va-parir" almenys set cops cada estiu, i cada hivern, vergonya pels generadors, per la manca de llum, per les maletes perdudes i mai recuperades, pels destins on s'hi arriba amb retards considerables, i vergonya perquè els nostres fills i filles no podran anar mai a una guarderia pública, si no és que tenim molta i molta sort.

Vergonya per ser un país de segona, quan podríem ser un país de primera. Llàstima.

De vegades, la vergonya et fa venir impotència. I la impotència, de vegades, et fa empassar-te coses que voldries denunciar i cridar amb totes les teves forces. Alguna cosa semblant a això em devia passar el 26 de juny d'aquest any, quan vaig saber per la ràdio, estirada al sofà i amb el dit del peu trencat, que el nostre honorable donaria una Creu de Sant Jordi al porc més gran que viu i fa negocis a Catalunya: un tal José Manuel Lara Bosch. De José a José i "tiro porque me toca", es veu. Vaig pensar que es mereixia un post, però tenia totes les neurones ocupades en altres coses, així que ho vaig anar deixant.

Ara ho recupero, perquè diuen que més val tard que mai.Entre la llista de premiats d'aquest any, també destacaria a Jordi Solé Tura, que és un senyor força respectable, però amb tuf de socialista. També sobresurt de la llist un tal Àngel Casas (Show, ho sento, no ho puc evitar, em surt sempre junt), un periodista del que destacaria sobretot el mèrit de fer-me descobrir la Lucy de Dallas borratxíssima cantant en el seu programa i el conseqüent castanyot que la va fer desaparèixer de la pantalla uns vint segons inolvidables. De tota la llista de premiats d'enguany, només em sembla que l'han encertat en una sola persona:Maria Antònia Oliver, una dona coratge, que ha sabut vèncer una malaltia molt greu, un transplantament de cor amb polèmica inclosa (es deia que portava el cor d'en Miguel Ángel Blanco, ja que el transplantament li va ser practicat el mateix dia del seu brutal assassinat) i que ha sabut sobreviure a la mort del seu company.

La Creu de Sant Jordi és una distinció anual que entrega la Generalitat de Catalunya a aquelles persones i entitats socials que s'han distingit per la seva promoció i difusió de la llengua i cultures catalanes, així com per la seva projeccció exterior,especialment en el terreny de la cultura i l'esport. Doncs, bé, tenint en compte això, per què un senyor com Lara Bosch ha rebut aquest premi?

És clar, ja ho entenc, l'empresa on jo treballava, Planeta Actimedia, (coneguda entre els treballadors com Planeta Actimierda) no ens era permès escriure mails de feina en català, ni els dossiers, ni tan sols els informes interns. Cap de les obres en que vaig treballar mai en els quatre anys, eren en català. El català no era la llengua de l'empresa, en cap cas. Ara entenc doncs, que sigui tan important per Catalunya, aquest senyor, en el terreny cultural.

També en el terreny esportiu, des de la casa mare de l'Espanyol ha demostrat sempre l'amor per Catalunya i sobretot, un ampli esperit democràtic i conciliador en totes les juntes celebrades pel club, en les què no ha dubtat mai en insultar a qui li ha semblat i imposar la llei del més fort, o sigui, ell.

Les empreses que dirigeix subjuguen als seus treballadors, i els maltracten laboralment, sense pietat. Fa calers a cabassos i això és molt important pel nostre país, un país on res no funciona com ha de funcionar, però on donem Creus de Sant Jordi a homes i dones que a nivell personal i professional només procuren per al seu propi interès, i no pas per Catalunya.

Les coses que se't queden al pap, no et fan cap bé. I aquesta, feia dies que la hi portava. Ja l'he escupit, però ara quan agafi l'AP7 tornaré a fer cua per anar a veure els meus pares, i em tornaré a posar de mala llet. I me'n tornaré a recordar de'n Montilla, la ministra i tota la colla d'inútils que ens manen... i que potser d'aquí a uns anys, seran premiats amb una Creu de Sant Jordi.

divendres, d’agost 10, 2007

Oda als turmells desapareguts




Des de fa un mes aproximadament busco els meus turmells, però no hi són. Han desaparegut. Recordo que tenia uns turmells força sortits, amb uns ossets que els feien acabar en punxa i que m'agradava tocar-me estirada al sofà, llegint, per exemple.

Ben mirat, no els enyoro per cap cosa en concret, ni em fan falta per a res, però els busco i no hi són. Es veu que és normal, que passa, que les embarassades no tenim turmells, i se'ns inflen les cames. Es veu que notem més la calor que la resta de mortals i que per això, tothom, quan els dius que et toca parir passat l'agost, et mira amb aquella cara de "Pobreta!...", i hi afegeixen "Paciència, doncs..."...

Es veu que és normal, però em fa ràbia no tenir turmells. Em quedaven força bé amb aquelles sandàlies de mig taló, que es lliguen justament, per sota els turmells. Em quedaven bé amb aquella pulsera de plata, comprada sota un sol de justícia a Teotihuacan. Em quedaven força bé amb la faldilla de flors de l'H&M.

Però és igual perquè les sandàlies m'apreten, a la pulsera de plata l'hi hauria d'afegir un parell de centímetres de plata per poder-me-la cordar i la faldilla de flors de l'H&M em marcava cintureta. I doncs? No em calen els turmells, fins l'estiu vinent. Ara, em farà il·lusió tornar-los a veure, ni que sigui per saludar-los i tornar a comprobar que encara en tinc.

dijous, de juliol 26, 2007

Conte de Santa Anna



Santa Anna i el nen. Leonardo da Vinci.

La meva àvia es deia Anna i avui hauria estat el seu sant, i li vull dedicar un conte. El conte de Santa Anna. Sé del cert que li agradaria llegir-lo.

"Sóc de vacances, prop de la platja i prop de la muntanya. Prop de tot arreu i lluny d'enlloc. És per això que fa temps que el bloc va emmudir. Ser lluny de la tecnologia, dels ordinadors i de l'aglumeració sempre és agraït, però sobretot quan saps que aquest estiu és un estiu de dos, que aviat es convertirà en una vida de tres. El tres és el meu número preferit, el meu número de la sort. Em sembla que m'agradarà que siguem tres, perquè els triangles m'agraden més que els quadrats, i que els rectangles, i on vas a parar, molt més que els cercles, massa perfectes, massa rodons.

Fa uns anys o menys, us hauria dit que no volia tenir fills, i hauria buscat mil excuses per justificar la meva absurda afirmació: no tinc un pis en condicions, notinc una feina en condicions, vull viatjar, no tinc l'estabilitat mental que em cal, o simplement, us hauria dit que no m'agradaven els nens. Tot mentida. Tot una enganyifa. Un autoengany com una casa. En una parella és difícil buscar el moment, decidir-se, parlar-ne. Quan un ho té molt clar (ell) i l'altre no (com em passava a mi), sempre li agrairé la no pressió, el saber esperar, el saber viure junts els moments bons i dolents, sense tenir mai la sensació de que el tren s'escapa o el rellotge pot córrer més del compte. Però realment, el tren agafa velocitat i el rellotge fa tic-tac, encara que no ho vegis. És un tic-tac suau i dolç, gens estrident, que et va embolcallant i no apreta, però hi és.

Ara, encara no tinc el pis dels meus somnis, però sento que és una llar. Tinc una feina que m'omple i amb la que sé que mai em faré rica, però tinc guardades aquelles mirades d'alguns alumnes l'últim dia de curs, que em fan rica en altres coses. Segur que tinc moltes oportunitats de viatjar, i de fer tantes altres coses, amb un company de viatge nou. Segurament l'estabilitat mental no la tindré mai, ni jo, ni tanta gent, i ben mirat, què vol dir l'estabilitat? Sóc balança i em sembla que estaré condemnada a cercar-la sempre, per tant, ja la trobaré, quan sigui, sense pressa. O potser no la trobaré mai del tot, i què? I què coi!, els nens m'agraden, i últimament ja començava a mirar-me els nens dels meus amics amb altres ulls...

El dia que vaig saber que estava embarassada, me'n vaig anar a treballar més contenta que mai. Em penso que feia temps que no estava tant contenta, i llavors vaig deixar de tenir por, i no n'he tingut més, fins ara. Ara d'aquell dia ja en fa gairebé set mesos, però des de llavors era incapaç d'escriure, ni al bloc ni en paper en blanc sobre la nova situació, la nova vida. Em costava expressar-me, només tenia ganes de sentir-ho i prou. I de compartir-ho molt íntimament.

Ara però, que sóc una reusenca panxuda, satisfeta i feliç, espero el moment de tenir la cara del nostre nen al davant. I vull que ho sapigueu. Podeu donar-me un cop al cap si veieu que em torno nyonya i burra, ho entendré. Però ara almenys ja sabreu per què.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, vet aquí el conte fos; vet aquí un gos, vet aquí un gat,vet aquí el conte acabat."

dimarts, de juny 26, 2007

Maria de la Pau Janer, em caus mega-super-fatal (III)

L'escriptora mallorquina, Maria de la Pau Janer, que es va presentar en les llistes del PP en les passades eleccions, no prendrà possessió del seu càrrec com a diputada demà en el Parlament balear, i renuncia amb això a formar part del grup de l'oposició durant els pròxims quatre anys.
Diari Avui, 26 juny 2007

Sens dubte, la paraula que et defineix és COHERÈNCIA.

dilluns, de juny 11, 2007

L'acidesa i el Sònar

Es veu que per estar a la última, has d'anar al Sònar, i és més, t'ha d'agradar la programació del Sònar, i has d'aconseguir, de totes totes, una entrada per anar-hi.

Quan treballava al diari, els redactors es barallaven per aconseguir l'acreditació, mentre jo sempre preferia arribar la primera a les entrades de teatre. Està clar que no estic a la última.

He de confessar que no hi he anat mai al Sònar, i pel què sembla, tampoc no tinc intenció d'anar-hi, almenys per ara. Sé del cert que no m'ho passaria bé, així que, estalviar-s'ho sembla l'opció més encertada. Potser m'equivoco, i resulta que em perdo el millor espectacle del món, i sobretot, el fet de poder dir que estic a la última musicalment.

Ara, això sí, tan sí com no, m'he d'empassar cada dia el coi d'anunci a la tele, que em posa absolutament dels nervis... O canvio de canal, o bé, abaixo el volum, per tal que les neurones no em ballin dins el cervell, i m'explotin sense remei.

Recordo la moda Acid, aquelles xapetes col·leccionables, aquelles samarretes fluorescents, aquelles gorres i aquells mocadors, en fi, segur que tots les recordeu,i que molts, fins i tot, en vàreu portar. Jo portava xapes enganxades a la motxilla, i encara avui, no m'ho explico. El passat és fosc i negre, i té tants racons per explorar, que me'n faig creus dia rere dia. Per què recuperar aquella cara somrient, aquell "smile" que quedava tan bé dins un calaix oblidat? Per què recollir gent amb un "smile-passamuntanyes", de color groc llampant, ballant en un soterrani una música infernal?

Definitivament, després de suportar els vint segons d'anunci, els que no estem a la última seguirem sense estar-ho, i els que ho estan, que disfrutin del Sònar, però si us plau, que s'acabi aviat, ni que sigui per no veure més -i sobretot- sentir, l'anunci mai més.

Heus ací l'horror. Entendré que no clickeu.

dijous, de maig 31, 2007

M'escoltes?

M'escoltes quan et dic que vaig a votar sense ganes de votar, i que només ho faig perquè crec que ho de fer sabent que no servirà de res?Escoltes totes aquelles persones que s'han quedat a casa en aquestes eleccions, perquè no creuen en vosaltres?

Sembla que per primera vegada en els darrers anys, hi ha un polític que s'ha parat a pensar i a escoltar a l'electorat. Inaudit, no? Sembla que hi ha un polític que ha reflexionat sobre l'abstenció com un fenomen a tenir en compte. Sembla que per fi, hi ha un polític que no diu com fa l'alegria-de-la-huerta-Montilla (qui cada dia que passa em produeix més angúnia i més repugnància, i àdhuc i nogensmenys, ja ho puc dir,fàstic), que és un fenomen que es produeix perquè la gent ja està contenta amb el govern tripartit que tenim, o perquè hi ha gent que banalitza la política, referint-se als genis que fan possible el Polònia i el Minoria Absoluta, i que fan possible que els catalans poguem riure de la nostra trista realitat política, sense complexos de cap mena.

Em refereixo a en Portabella, que sembla que deixarà plantat l'Hereu, un prepotent alcalde, que només aspira a seguir cridant amb la bara d'alcalde a la mà, i que donava per fet que tindria els dos bufons de sempre a banda i banda per fer-li vent.

Tenint en compte que el meu vot ha estat sempre per als bufons de la cort, ja em sembla bé que un d'ells l'hagi deixat ben plantat. Em sembla valent i em sembla que la Mayol també podria passar de bufona a fer oposició, cosa que sabria fer, de ben segur, molt i molt bé.

Em sembla que els socialistes s'haurien de trobar més sols, sense bufons. Si en Portabella aconsegueix fer un gir dins el partit, potser molt bufons ens deixarem de sentir com a tals, algun dia. M'has sorprès Portabella, però tinc dubtes: si haguessis tret un bon resultat, seguiries sent un bufó? i... per què no ho vas dir abans, que no pactaries amb l'hereu d'en Clos? Has escoltat les bases?


M'escoltes quan et dic que estic fins als collons d'esperar-me perquè tu, Tete, em diguis on coi he d'anar a treballar el curs vinent?


Fa molts mesos que vaig omplir més de cent codis de centre de secundària, on em podrien enviar a treballar els dos propers cursos. Ara, després d'una resolució provisional, i una de definitiva, segueixo estant a l'expectativa. M'encanta el vocabulari específic que feu servir, tot ple d'eufemismes que no enganyen a ningú. Es pot saber per què m'he d'esperar fins a l'agost fins saber quina destinació em donareu? Es pot saber per què m'he d'esperar igual que els opositors d'aquest estiu, si tinc dos cursos com a funcionària a la meva esquena? Es pot saber per què he de tornar a omplir un altre formulari, aquest cop telemàtic? Es pot saber per què l'administració ens fa les coses tan difícils?

Estaria bé que ens poguessim organitzar les nostres vides, almenys amb dos o tres mesos d'antelació, més que res per saber on anirem a treballar els pròxims dos anys de les nostres vides.

Gràcies per escoltar-nos i per preocupar-te, Tete, de que els nostres alumnes de primària i secundària tinguin un nivell d'anglès de primera, quan acabin el batxillerat o els cicles formatius (no t'ho creus ni tu!). Gràcies per garantir la qualitat de l'ensenyament públic en aquest país.

M'escoltes quan et dic que Reus és Juantxi i el demés són tonteries?

Sí, l'arcàngel Ariel ha aconseguit ser regidor de Reus. La CORI (diminitiu reusenc per excel·lència d'aquelles noies que es diuen com la patrona de la ciutat,Misericòrdia, i que sempre acaben sent Coris o Coies) ha aconseguit més de 1800 vots de reusencs que estan farts dels mateixos de sempre, i que han volgut votar la CORI molt probablement com a una manera de protestar molt més efectiva que quedar-se a casa.

Per aquells que no estigueu familiriaritzats amb el món Juantxi, us convido a visitar les webs del partit i del mateix Elvis reusenc i deixeu-vos emportar per la flaire Juantxi, que no pretén una altra cosa que ser aquell gra al cul que a tots els polítics molesta, i que per molt que te'l rasquis, seguirà picant. Qui li piqui, que s'ho rasqui.

M'escoltes quan et dic que en Cuní ahir es va tornar boig davant tres votants de Plataforma per Catalunya enfrontats a Pilar Rahola?



M'escoltes quan et dic que ja torno a caminar sense crosses?

Ja ha passat més d'un mes i sembla que ja torno a estar en condicions de tornar a reprendre la meva activitat quotidiana, ara que encara sé on treballo fins al juny. Sembla que mirar per la finestra s'ha acabat i que dilluns tornaré, amb ganes de córrer i saltar, i no parar. I de que m'escoltis, tu també. I sobretot, d'escoltar-vos a tots.

Si ens escoltéssim més, potser les coses ens anirien d'una altra manera, a tots.




Get this widget | Share | Track details

dijous, de maig 24, 2007

Eto'o, ets un alumne malcriat

L'Eto'o cada dia més em recorda a un alumne malcriat. A aquells que no saben treballar en equip i que enlloc de reconèixer els seus propis errors, es fixen sempre en els companys i es xiven a la profe de les malifetes que fan els altres."A ell li has posat un 4'8 i a mi un 4,25, i tenim les mateixes preguntes bé. No ho entenc."

La única diferència és que ell no té 16 anys, en té deu més i que cobra molts diners per córrer darrera una pilota.

Tens nom bíblic, però et trobo un personatge molt fosc, i que no en facis interpretacions racistes, d'aquesta frase, si us plau,que ets especialista en explotar el racisme per fer-te la víctima... Si les dones féssim això cada dia, t'asseguro que no ho aguantaries. Ara, això sí, tu et permets el luxe de dir-los "carinyo" a les periodistes que t'entrevisten, i et quedes tan ample...

Sembla que t'agradaria molt que el Barça perdés la lliga, perquè sinó no s'entén que concedeixis unes declaracions al Marca, en la que la tornes a vessar, i tornesa llençar insinuacions contra alguns companys (de qui no dius noms, com sempre). Molt típic, això de llençar la pedra i amagar la mà. Molt valent, sí senyor. I després no ens facis abraçadetes a l'entrenament, perquè no som tontos ni fem parvulari.

Aquest personatge em recorda a un piròman. Encén focs per allà on passa, i després vol fugir corrents. I el pitjor de tot, és que acabarà un altre cop vestit de blanc, i sinó, ja m'ho direu.

No sóc futbolera de socarrel. Només miro algun partit de tant en tant, però sóc del Barça, això sí. I em sembla que sigui en l'àmbit que sigui, és intolerable que surti un personatge fent una roda de premsa i insulti als periodistes que té al davant fent la seva feina, munti en còlera quan algú li diu les veritats i reconegui que si el seu equip perd la lliga, serà per culpa de la premsa. Au vinga noi! Vés a pastar fang! Necessites un canvi d'aires, i necessites que algú t'ensenyi una mica d'educació. Un equip no funciona si algun membre d'aquest equip constantment posa pals a les rodes. I dius que no tens amics al vestuari?

D'acord que vas de "Papa Eto'o" i que regales ambulàncies als nens del teu país. Em sembla que ho podries fer igual, sense fer-te la foto cada vegada que ho fas. Em sembla que jugues molt bé al futbol, però ets un pèssim company i una pèssima persona. Estàs tocant fons, i quan acabis la carrera, pots acabar en el llot.

No vols el millor pel club, vols el millor per tu mateix, i tens pinta de traidor i els traidors, no saben perdre. Tu tens mal perdre, i mal guanyar, i no et mereixes l'escut que tants cops has petonejat. Si treballessis en qualsevol altra feina, ja series al carrer, i amb tota la raó. Si no t'agrada l'empresa on treballes, ni els companys, ni les condicions, ni els periodistes, ni res de res, què hi fas aquí?


dimarts, de maig 22, 2007

diumenge, de maig 13, 2007

Dret o assegut




Arribes a un local, diga-n'hi bar, diga-n'hi restaurant o discoteca o el què vulguis. Normalment et trobes dues portes, una per nens i una per nenes. Moltes vegades la cua del lavabo de nenes és interminable, i sovint avança molt a poc a poc. Llavors veus que la porta del lavabo dels nens, és buida i que té balda. Jo sempre, en aquest cas, m'hi fico. És veritat que sovint, els de nens són més bruts que els de nenes, encara que no sempre, he de dir. Ara sempre, t'hi trobes la segona tapa del wàter aixecada o bé impracticable del tot. És el que té pixar dret,suposo. Però sovint, a altres hores de la nit, això importa poc, perquè en aquests llocs sempre acabes pixant dreta. Ho trobo d'idiotes separar els lavabos de nens i nens si no tenen pixador, perquè total, ens trobem dins de quatre parets, on hi podem orinar, pixar, evacuar, mudar l'aigua del canari, canviar l'aigua de les olives o fer un pipí, com vulgueu. M'agraden els locals amb lavabo unisex, com el de la Bàscula (restaurant del Born, a Barcelona) per exemple o com el de casa meva, sense anar més lluny.

També hi podem fer altres coses, sí, com buidar, excrementar, femtar, fer les nostres feines, fer de ventre, fer l'ou, plantar l'estaca, carbonar o com diríem més freqüentment, cagar. A la via, o no, depèn de l'estat d'ànim en què ens trobem.
Ara, jo als llocs públics, no hi acostumo a fer una altra cosa que fer un riuet, digueu-me fina.

Sí, ja ho sé, em deixo altres coses que es poden fer en un lavabo públic, com drogar-se una miqueta, fer-la petar amb l'amiga o l'amic, maquillar-se, pentinar-se, parlar per telèfon, fer-s'ho amb algú, o simplement, plorar-hi. Aix...!

Els lavabos públics solen estar una mica bruts, bruts, molt bruts o fastigosos a matar. L'última opció és la més corrent, i sovint, no hi ha paper, no tenen escombreta i l'aigua no funciona, ah! i et demanen que llencis el paper inexistent en un cistellet, cosa que em repugna fins a extrems inexplicables.

Hi ha gent, però, que no utilitza pas els serveis dels locals, sinó que prefereix fer pipí al carrer. I sobretot els homes, i no miro a cap home. D'acord... aixeco la mà, i reconec, com en l'anunci de la Coca-cola, que sí, alguna vegada jo també ho he fet... vinga.

Fa uns dies, caminava pel carrer. Vaig sortir del metro.(Quins conceptes més bonics, ara que ho penso: caminar, sortir del metro...). I vaig veure una senyora tota emperifollada de cara a una paret. Portava el cabell tenyit, molt tenyit d'un groc escandalosament grogós, amb unes arrels negres força considerables. Sabates d'agulla negres. Anava molt maquillada, i portava una bossa grossa penjada. Portava una faldilla negra, plisada. Només vaig fer-li una llambregada ràpida. Però va ser prou ràpida per descobrir el membre entre les seves mans, amb les ungles pintades de vermell intens. El xorret de pipí rebotava contra la paret. I només una dècima de segon, però em va mirar de fit a fit. Em vaig posar violenta. Com si quan ets petit, la mare et descobreix fent una malesa. Hi ha gent que pixa dret, i hi ha gent que pixa asseguda, en fi...

dijous, de maig 10, 2007

Aturada forçosa

Recordo poques ocasions de la meva vida en què he hagut de parar màquines, però aquesta n'està sent una. El meu dit, fracturat, inmobilitzat, i les crosses m'acompanyen per tota la casa, que per sort, no és cap palau. Em puc moure pels, a tot estirar, 65 metres quadrats sense masses problemes. Ara ja sense caixes.

Recordo aquella vegada que vaig estar ingressada a l'hospital de Sant Joan, a Reus, per un possible atac d'apendicitis. Dic possible, perquè la inflamació va baixar miraculosament i no va caldre operar. Vaig ser-hi una setmana i em va semblar una eternitat, feia BUP i va ser la primera vegada que vaig haver-me de quedar en un hospital, i la única.

També he tingut diversos esquinços, alguns per accidents de moto i d'altres perquè sí, perquè els meus turmells de vegades, tinc la sensació que són fets de vidre. L'aturada llavors va ser de quinze dies, i sempre, sempre, he anat a treballar o a classe, amb esquinç inclòs.

Quan em van despedir de Planeta, l'any 2002, la cosa va ser diferent. Recordo que tenir una feina que t'agrada molt, amb un sou més o menys decent, i treballar al costat d'uns companys, que ja eren amics, i perdre-ho d'un dia per l'altre, em va enfonsar del tot. Podia caminar, però no volia fer-ho. Perquè era més fàcil quedar-se rere el vidre de la finestra, en pijama, fumant, fumant de tot i força. Sense saber què fer, en què malgastar tot el temps del món que tenia, sense saber què fer amb el meu temps lliure que tothom em deia que havia d'aprofitar tant i tant. No tenia ganes d'aprofitar el temps lliure, volia que em tornéssin la meva feina, la meva taula, el meu ordinador, el meu càrrec, els meus companys i la meva vida.

Ara, no puc caminar, i sí que voldria fer-ho. Però també em veig obligada a mirar rere la finestra, però ja no vaig en pijama, em vesteixo i faig passar el camall dels pantalons amb molt de compte per no tocar-me sense voler el collons de dit. Ja no fumo. Fa dies que no vaig en bicicleta, ni en moto. I he demanat la primera baixa de la meva vida. Tinc temps per llegir, per corregir els exàmens finals dels alumnes de Batxillerat amb calma, d'escoltar la ràdio, de baixar-me tota la música que m'agrada de l'e-mule, de llegir tots els blocs del món, d'arreglar l'habitació nova, i de pensar en el futur. I no em sento sola, perquè no estic sola. Quan t'atures i respires, deixes de treballar, i fas una pausa, te n'adones de que un dia és molt llarg, encara que nosaltres el veiem molt curt, perquè passem per sobre el temps i no ens n'adonem. Rere la finestra la gent va amunt i avall, amb pressa, carregada i atabalda, feliç o no, però no s'aturen. Ells no.

Em costa no córrer, perquè m'agrada agafar velocitat. Caminar per nous camins...

"Camins, somnis i promeses
Camins que ja són nous"

"Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor"


... i em sembla que l'estic a punt de trobar.

dissabte, de maig 05, 2007

Prou Populisme del PP

"Es horrible que la cantant Isabel Pantoja hagi estat detinguda i hagi passat unes hores a la presó, mentre l'etarra Ignacio de Juana Chaos passeja pel carrer. Alguna cosa no està funcionant com és degut perquè es produeixin aquests contrastos".


Ignacio Astarloa, secretari executiu del PP de l'àrea de Llibertat (¿?) i Justícia.



"Hi ha decisions difícils d'explicar, que tenen a veure amb la intenció del Govern de despistar l'atenció d'assumptes de gran calat com la impugnació de les llistes d'ANV o de l'OPA d'Endesa, com la detenció d'Isabel Pantoja, aquesta nit"

Eduardo Zaplana, portaveu del PP al Congrés dels Diputats.

"Espero que la tonadillera Isabel Pantoja estigui al carrer abans del pròxim 12 de maig, ja que ha de venir a actuar a Valladolid".

Francisco Javier León de la Riva, alcalde del PP de Valladolid.

"La detenció d'Isabel Pantoja és una cortina de fum per tapar las pròpies vergonyes del Govern Zapatero"


Miguel Arias Cañete, responsable d'Economia del PP.


"No bebo otra cosa, agua aparte, nada más que vino"
" Déjeme que beba tranquilo, mientras no ponga en riesgo a nadie ni haga daño a los demás."
"No puede ir a más de tanta velocidad, no puede comer hamburguesas de tanto y además se le prohíbe beber vino; déjeme que decida por mi, que en eso consiste la libertad"
"Es como esos letreros por las autopistas que dicen 'No podemos conducir por ti'; y quién te ha dicho a ti que quiero que conduzcas por mí".


José María Aznar, president de FAES.


Disfruteu de la seva extraordinària intel.ligència:






dilluns, d’abril 30, 2007

Quan podré tornar a caminar?




Dissabte al matí. M'he llevat d'hora. Hem de fer canvis a casa, pintar una habitació i traginar tot el contingut d'un armari, que fa almenys, quatre anys que no es toca. S'ha d'empaquetar tot i destruir i baixar al carrer l'armari vell, perquè la setmana vinent ens en porten un de nou, flamant i molt més gran.

Esmorzo, cafè amb llet i cereals, i començo a endreçar precipitadament les coses que són pel mig. Faig viatges de la rentadora al cubell, vull posar una rentadora. Porto unes xancletes de plàstic, d'aquestes que si ets modern, en pots dir unes "flip-flop". Fa calor, així que he desterrat les sabatilles d'hivern. Entro a l'habitació, de pressa, amb la roba a les mans. Camino cap el cubell i de cop i volta un crit espantós surt de dins de les meves entranyes.

No sabia ni que podia cridar així. Caic damunt el llit, la xancleta vola, i la roba cau a terra. Em toco el dit petit del peu dret. I no puc parar de cridar. Em fa molt mal, i no tinc ni puta idea de què m'he fet. Em toco el dit petit del peu dret, el trobo estrany, és en posició horitzontal enlloc de ser en posició vertical, com li tocaria. Sense pensar-m'ho gaire me l'agafo i me'l poso a lloc. Fa "clec". No sóc gaire conscient del què he fet, però els crits que continúen sortint-me de dins, em convencen que allò no serà un copet de no res.

De cop i volta, em miro el peu, el dit ja és de color fosc, però ara almenys és en posició vertical. Demano gel i me'l poso al peu. Els crits han passat a ser llàgrimes, i me n'adono, ploro de dolor. Intento posar el peu a terra i caminar; impossible. No puc. El peu s'infla, i sembla una bota. Ho veig clar, he d'anar a urgències: potser no m'he col.locat prou bé el dit, o potser el tinc fracturat.

Odissea per baixar les escales, no tinc ascensor, i són cinc pisos. Trigo una eternitat. Arribo al carrer. He trucat un taxi, i espero que arribi. No arriba. Triga ben bé un quart d'hora. M'he entaforat unes xancletes d'estiu, que he rescatat de l'armari que aviat no serà armari, i veig que el peu fa agafant forma de globus, les tiretes de les xancletes es claven a la carn. Arriba el taxi: "A la clínica X, si us plau".

Arribo a la clínica. Coixa i com puc, m'atanso al taulell. Ni bon dia. La noia, que té un paquet de Marlboro al costat de la pantalla de l'ordinador, el mòbil engegat i una ampolla de Coca-Cola, no em fa ni cas. Al cap de cinc minuts, es digna a mirar-me. "¿Qué te pasa?". I penso, "I a tu?". Miss Simpatia apunta les dades i diu que m'esperi, que ja em cridaran. Em criden. Entro.

Li explico al metge el què ha passat. Posa uns ulls com taronges, em pregunta si m'he desmaiat durant l'operació de posar el dit a lloc. Li dic que no. Diu que sóc valenta, que molta gent arriba a urgències amb els dits desllorigats, sense haver-se atrevit a tocar-los. En fred, l'operació es veu que és molt dolorosa, i que després encara costa més de curar. Em diu, que normalment les dones són les úniques que fan aquestes coses, que els homes normalment tots criden molt, però hi arriben amb el desllorigament intacte. Ho va dir ell, no m'ho invento. Al.lucino amb el què m'explica. No m'ho vaig plantejar jo, ho vaig fer i ja està. Segur que si m'ho hagués pensat gaire no ho hagués sabut fer, o pogut fer.

Em diu que fins d'aquí a quinze dies me n'oblidi de caminar. "Com? Quinze dies?". "Has de demanar la baixa, i més si no tens ascensor". Tinc un pont per endavant i un peu com una pilota de futbol. Fantàstic, això és fantàstic. "Has de posar-t'hi gel, i fer banys d'aigua amb sal, i esperar que baixi la inflamació. Te l'has col.locat perfectament, jo no ho hauria fet millor". Em diu. Ves per on, una facultat amagada, col.locar dits a lloc. Qui m'ho hauria dit.

Tenir el menjador ple de caixes de cartró no facilita la meva mobilitat, i més tenint en compte, que vaig en crosses pel pis. Fins i tot per anar a fer pipí. Inútil, em sento. Del tot. El peu segueix inflat, però ara és de color blau fosc. El dit continúa en vertical. Jo en canvi, semblo un quatre, el sofà se m'ha empassat, des del dissabte...

dilluns, d’abril 23, 2007

Sant Jordi




Bon Sant Jordi blocaires!!!!!!
Quin llibre recomaneu???

dissabte, d’abril 21, 2007

Friedlander

Del 13 d'abril fins al 24 de juny de 2007, teniu oportunitat de veure les fotografies de Lee Friedlander al Caixafòrum, de Barcelona. Si podeu, i us agrada la fotografia, no us la perdeu! Tots alguna vegada hem torbat alguna composició, o alguna fotografia que fa molts anys ell ja havia atrapat dins el seu objectiu. Un objectiu de mestre.

Us proposo deu imatges, que podreu veure si aneu a la Expo, amb quina us quedeu?




























diumenge, d’abril 15, 2007

Maria de la Pau Janer, em caus mega-super-fatal (II)




El 29 de desembre de l'any passat vaig escriure un post que feia temps que volia escriure, que tenia dins el pap, i amb el que creieu-me, em vaig quedar ben a gust. Sovint, quan hi ha gent que et treu de polleguera, dedicar-los una bona esbroncada, encara que sigui virtual, et deixa com nou, o com nova, en el meu cas.

Avui, curiosament, hi he trobat dos nous comentaris anònims, de gent dels Països Catalans, un des del País Valencià (aix! Mariadelapau! perdona, potser t'estimes més que digui Comunitat Valenciana, oi?) i un altre de ses illes, i he pensat que... per què no reprendre antics temes si els temes retornen a tu? i més encara si els antincs temes retornen a tu, i et donen la raó en allò que fa temps ja saps del cert: Mariadelapau Janer no et puc ni veure, ni en pintura.

Sí, amics, la MariadelaPau de Corbella i Janer, ha fet el què ja feia temps que havia d'haver fet. Treure's la careta i ser sincera amb tots nosaltres. Serà la número vuit en la candidatura d'en Jaume Matas al Parlament balear. No sonen els violins de fons? Quina parella més maca, en Matas i la MariadelaPau, per fi caminen plegats, treballaran colze a colze perquè la llengua catalana s'extingueixi a les Illes Balears, i perquè els alcaldes corruptes puguin fer-se encara més rics. No us entredeix el cor, tan bella i entranyable imatge?

No oblideu que el pare de l'escriptora, el molt respectable escriptor Gabriel Janer Manila, a qui deu tant la seva filla, però no precisament el do d'escriure bé, ja és president de l'Institut d'Estudis Balears des que, es va fer tant i tant amic d'en Jaume Matas (cognom sinistre, matas tú, mata él, matamos nosostros, i matan ellos).

La Premi Planeta (premi que abala sempre la qualitat literària en aquest país, ja ho sabeu), es va deixar veure, ben embarassada d'en Corbella-no-sé-que-em passa, al costat del "guapu" de l'Artur Mar, en diferents mítings de la campanya electoral, envoltada en tot moment de banderes catalanes, que s'enlairaven davant seu omplint el seu cor de joia i de sentiment nacionalista (català, és clar). Pobre Mas, vés-li tocant la panxa a aquesta, tu!, vés! ja veus la sort que has tingut, des d'aquell fatídic dia.

També el 1995 es va fer molt amigueta dels socialistes balears, i semblava que arribaria a ser Consellera de Cultura si molt s'ho proposava...Finalment va decidir no anar a les llistes socialistes perquè una tal Teresa Nieto, llavors socialista i feminista, i ara del partit popular i suposo que encara feminista (com es conjumina això?), la va atacar sense compassió. Ara es podran reconciliar, i fer-se amiguetes perquè ja són del mateix partit.

Així que, benvolguda MariadelaPau, no saps per on navegues, filla meva, potser ara has trobat el camí definitiu, aquell que tant t'ha costat emprendre, aquell que segur, et farà ser feliç amb tu mateixa, amb allò que sents de debò dins el teu cor de traidora, de fatxenda i d'escaladora professional. Tant te fa la literatura, només t'agraden els diners. Ara ja tens un programa a la televisió balear, i m'han dit que el teu maridet també. Heu de tornar els favors, o què?

Si us plau, no escriguis més, t'ho demano per favor. Tots podrem viure sense els teus articles a l'Avui, ningú no els necessita. Si escriure en català no et va, no t'agrada, que ja ho sabem, vaaaa..., que no cal de debò.

No facis publicitat a favor del renovat diccionari de l'IEC, no t'agrada utilitzar-lo i segur que els calers que t'han donat, els faràs servir per escriure una altra novel.la formidable en castellà, amb la que guanyaràs més i més premis Planeta, fins que no ho dubtis, arribaràs a ser Premi Nobel de Literatura, la més gran escriptora en llengua castellana que mai s'hagi vist.

No enganyis més als senyors de CIU, que van confiar en tu. Els has traït, i segur que tot i que ets molt guapa i feies molt bona parella amb en Mas, al "guapu" no li deu haver fet gens de gràcia aquesta sortida teva de jugar a l'hora del pati amb gent del PP. Et trucarà per fer-te pam-pam al culet.

M'agrada molt que siguis del PP, és l'únic que et faltava per ser odiable al cent per cent. Gràcies.