diumenge, de desembre 31, 2006

El meme de la pàgina 123

colonització d'Àfrica



L'Antoni de Sant Pol m'ha passat un meme molt simpàtic que fa dies que em sembla que córre per la blogoesfera... Dic sembla, perquè estic molt desconnectada i fa força dies que no em passejo gaire per enlloc ni per cap bloc... Espero que no m'ho tindreu en compte. Ara que ja he tornat de ves a saber on, com diu l'Antoni, em trobo amb un meme, i l'he fet, perquè veieu que si m'hi poso, m'hi poso.


Es tracta d'agafar el llibre que tinguis més a prop, no necessàriament aquell que estiguis llegint o que t'agradi més, i l'obris per la pàgina 123 i en transcriguis la cinquena frase començant per dalt .No s'hi val fer trampes.


M'heu enganxat preparant-me una classe per demà, així que Antoni, això és el què hi ha:



"D'entrada, la dominació colonial va provocar una gran mortalitat. En moltes colònies, la població indígena no disposava d'anticossos contra algunes malalties endèmiques d'Europa, com la grip o la verola."



ALCOBERRO, A.; Història. Ciències Socials. 4art ESO, Ed. Teide, Barcelona 2005.



És a dir, una frase que mira, m'ha agradat i tot... perquè fa pensar en les conseqüències de la colonització d'Amèrica i d'Àfrica i rebat alguns tòpics, com que la mortalitat dels indígenes es va deure a les matances indiscriminades. Pot ser que dir això us sembli pol'emic, però és cert que la primera causa de mortalitat van ser les malalties. El contacte amb els blancs va ser, així, sense més ni més, una causa de mortalitat brutal.


Això, evidentment no estalvia haver de comptar amb l'esclavitud, les condicions infrahumanes de vida en les factories, el comerç d'esclaus, l'aculturització dels pobles indígenes, l'evangelització forçada, i el robatori de terres, or, plata i tot tipus de béns materials...


La colonització a Amèrica del Sud va ser prou dura i cruel, i també l'africana, però la més rabiosament cruel fou sens dubte la que es va portar a terme a Amèrica del Nord, on als indígenes no se'ls donava ni la possibilitat de ser esclaus (que no és gran cosa...), sinó que se'ls aniquilava directament per fer-se amb les seves terres i per què no, les seves dones...


En fi, crueltats n'hi ha hagut a cabassos... i no cal remontar-se a l'època de la colonització... Sense anar més lluny, abans d'ahir va morir un dels més grans genocides de la història, i hi ha qui ha declarat "que todavía nos quedaron muchos a los que matar". Glaçada m'he quedat, al llegir-ho. Ara, aquest de l'uniforme, el xilè del bigoti, no li va arribar ni a la sola de la sabata al nostre de l'uniforme, l'espanyol del bigotet. Un aprenent, vaja.


I parlant de coses inconexes que em vénen al cap (se'n diu escriptura automàtica d'això no?)... Avui, parlant amb les alumnes de les ablucions que fan els musulmans just abans d'entrar a la mesquita (parlant d'art islàmic), veig que un d'ells aixeca la mà. La pregunta: "les ablucions és això que fan a les nenes ,no?". Ulls com a plats. "Ablació, deus voler dir... Amb això que fan a les nenes et refereixes a l'amputació del clítoris, potser". Cares de fàstic en alguns d'ells. He notat que molts no sabien ni que existia aquesta pràctica al món. Un cop parada la classe, val la pena explicar-ho bé... són coses que s'han de saber i en realitat són molt més importants que saber la data de la Conferència de Berlín (sisena frase de pàgina 123).

Dutxes al Born





Dissabte al vespre. Havia quedat amb uns amics per sopar a un restaurant del Born. És un local petit, d'aquests amb poca llum on gairebé no veus el què menges, però que m'agrada força, perquè tot és molt bo i no en pagues el gust i les ganes.


Teniem reserva però era ple a vessar. La cambrera ens va dir que ens havíem d'esperar almenys deu minuts més, i de cop i volta al carrer s'hi va aplegar tot de gent que esperava el segon torn.


De cop i volta, uns crits ens van distreure de la conversa. Una noia xisclava i queia aigua d'una de les finestres de sobre el restaurant. Una dona estava abocant una garrafa de vuit litres sobre els caps de la gent que esperava per sopar. Per sort, nosaltres quedàvem a reser i no ens vam mullar, però a la segona garrafa la senyora va fer diana sobre una noia, que va quedar xopa de dalt a baix.


Segons els amos del restaurant allò era habitual (¿?), i tot i que havien avisat a la policia nit sí, i nit també, la dona continuava la seva guerra a base d'aigua personal.
Quan finalment vam seure a la nostra taula, per la finestra vam veure com queia una tercera garrafa. La gent, que ara sí que ja havia fugit, i ja havia après la lliçó va obtar per cridar a la senyora (dic cridar com eufemisme d'insultar).
L'incivisme és una cosa difícil de solucionar. O hauríem de dir allò que la gent considera incívic o l'ajuntament considera incívic. Reconec que és un problema, que si vols dormir i la gent no et deixa dormir, tens un problema, i que en certa manera tots en som culpables d'això. Peró si són les onze de la nit, també? Potser també, i l'ordenança de civisme famosa hauria de procurar que els locals respectessin els horaris i la frase famosa "el son dels veïns". Per cert, a Sants també la policia han multat sis nois per redibuixar un graffitti preciós, que ja fa anys que hi era, a pagar més de 6000 eurus entre tots sis. És incívic també?


Si tens un restaurant al Born, pots donar reserves que puguis absorvir, de manera que la gent no es quedi al carrer fent soroll (o parlant , senzillament). Si tens la mala sort de tenir un restaurant a sota de casa teva, no sé si la solució és abocar garrafes d'aigua als clients quan encara no són ni les onze de la nit, encara que també puc entendre que molesti.



El sopar va ser molt bo i hi tornaré, segurament, però m'agafaré el paraigües, per si de cas.

2 forquilles, 2 panets i 1 bigoti....

Després de posts en els què em quedo sense suc, metamorfosis kafquianes, navegar entre els meus records i trobar-me pressumptes psicòpates al metro, després de corregir una pila d'exàmens, entregar els papers i annexos del concurs de trasllats, posar notes a tots els meus alumnes, anar a italià i veure que la professora no ha arribat i que hi he anat en va...NECESSITO:



dues forquilles, dos panets i un bigoti!!



GRÀCIES CHARLOT.






El Caso, 1982




El metro era ple de gent, però vaig trobar un seient lliure, i fent una ullada vaig veure que no hi havia cap persona gran a la vista, així que m'hi vaig asseure. Era hora punta, i no hi cabia ni una agulla.


De cop i volta, aixeco la vista i veig un senyor fullejant un diari. Fins aquí, tot normal. Sovint la gent llegeix al metro. Massa sovint la gent hi llegeix els "20 minutos", "adn", "metro", i d'altres, però bé... res a dir.


Em vaig adonar que el diari era d'un to groguenc molt poc freqüent. Poc a poc, m'hi vaig fixar millor. A la portada del diari una foto immensa d'una noia amb els cabells llargs i somrient. Un titular a sobre deia: "Mató a su novia y luego se suicidó". Vaig tirar la vista amunt i ho vaig entendre de seguida, "El Caso".


Sovint havia vist diaris d'aquests a casa dels meus avis, la meva àvia tan aviat deborava llibres d'en King, com d'en Muñoz Molina com llegia "El Caso". Tot ben farcit de sang i fetge, i de fets macabres, i el pitjor de tot, reals. Ella encara llegeix, però ja no llegeix "El Caso". Feia anys que no en veia un exemplar.
Vaig pensar que aquest diari ja no existia... i penso que ja no existeix... Vaig fixar la vista en la data del diari: 15 de juny de 1982. El senyor estava llegint un diari de fa 23 anys? al metro? un dijous a la tarda? Un diari d'assassinats que van passar fa més de 20 anys?


La noia que seia al costat meu, també s'hi va fixar... Em va mirar i va riure. Un comentari a cau d'orella: "un poco antiguo el periódico, verdad?"... "Sí, hi ha gent per tot ....Baixo aquí".

Etern resplandor d’una ment sense records

Joel & Mandarine


Quin és el record més antic que teniu emmaguetzemat en el vostre cervell?


Quin és el record que us fa sentir més feliços?


Quin és el record que us fa sentir més dolor?


Quins records de la vostra vida tornaríeu a viure?


Teniu records que voldrieu esborrar per sempre més?


Teniu records que voldríeu recordar un cop i un altre sense parar?


Us agradaria tornar enrere i poder tornar a començar en algun moment de les vostres vides sense recordar el què ja havíeu viscut abans?


Sabríeu viure sense records?


En quin percentatge creus que estàs fet/a de records?


No es tracta d’un meme, que ningú fugi corrents. Són preguntes que em van venir al cap després de veure Eternal Sunshine of the Spotless Mind, que és una pel.lícula que ens parla dels records. Més aviat dels records que volem esborrar perquè ens fan mal. Però compte, un cop l’esborrada de records ha començat, pots sentir la necessitat imperiosa de tornar a reviure aquells records que feia només un minut volies esborrar per sempre.

Eternal Sunshine of the Spotless és una de les pel•lícules més brillants que he vist en mesos, potser en anys. En castellà, mal traduïda per “Olvídate de mí”, un títol que unit a la cara d’en Jim Carey no et faria mai triar-la enmig de l’estanteria del video-club.


Escrita pel guionista Charlie Kaufman, autor de "Com ser John Malkovich" i dirigida per Michel Gondry, inventor de l’efecte bala i director de video clips d’estrelles mundials com els Rolling Stones, per exemple. Sí, l’efecte bala, o efecte Matrix,com vulgueu, que consisteix en relantitzar el temps d’una escena determinada. En quantes pel·lícules l'heu vist?


Com diríem vulgarment, dos “putus” genis que han unit les seves ments privilegiades. Quanta gent hi ha així al món? Vull dir gent que faci pelis que et facin pensar durant mesos...


Joel (Jim Carey) en un paper d’home tímid. Clementine o Mandarina, com vulgueu (Kate Winslet) fent de dona impulsiva, amb els cabells tenyits de blau i taronja tota la pel•lícula. Els personatges dels protagonistes no responen als seus típics encasillaments de Hollywood, res és com hauríem de suposar que seria, ni tan sols els actors fan d'ells mateixos.Primera sorpresa.


Una parella que no va enlloc. Una parella que es coneix de la manera més casual, com suposo que passa en totes les parelles del món. Una relació exitant al començament, i decepcionant a mesura que va passant el temps. Ella decideix oblidar-lo per sempre, esborrar-lo de la seva ment, però no l’avisa. Ell, de cop i volta, descobreix per què la seva nòvia no li fot ni cas. Decideix també esborrar-la, però en el procés, un problema de connexió provoca que sigui conscient de tot el què passa pel seu cervell. Reviure moments feliços el fa adonar-se que no tot és negatiu, que ella també l’ha fet feliç, molt feliç. Com aturar el destí, si la va conèixer un cop, per què no la podrà conèixer un altre i tornar-se’n a enamorar? I si ja no vol tornar enrere? Massa tard...


Però... de vegades, potser seria més fàcil tornar a començar de nou, sense records, que arreglar allò que ja està malmès i contaminat per tot un seguit de records passats.Però no pot pas ser.Per comoditat o perquè tenim por al desconegut, sovint no fem ni una cosa ni l’altra: ni tornem a començar (recordant els bons records), ni intentem arreglar allò que està malmès (prescindint dels mals records). Mal fet. Molt mal fet.


En tot cas, difícil resulta fugir dels records. Mandarina, desesperada perquè no vol que ell l’oblidi per sempre, li diu a Joel:


¿Per què no em portes

a algun altre lloc (record), un lloc en el què

jo no hi pertanyi i ens amaguem allà

fins demà?



Però ell, malauradament li respon:

No recordo res sense tu.


No pot viatjar a cap records per salvar-la, perquè tot és ple d'ella.


Jo no voldria esborrar gairebé res de la meva vida, perquè els mals records són precisament els què m’han ajudat més a seguir lluitant. Potser un o dos, n’esborraria i tinc clar quins serien. I vosaltres?


No deixeu de veure la pel·lícula, que no és actual, ni està de moda, ni res, simplement és collonuda.

Metamorfosi

kafka


Ahir vaig anar al teatre, al vespre, a les nou. Durant tot el matí havia estat d’excursió amb els alumnes, a la Fundació Miró, perquè escoltéssin una audició de música electrònica (patrocinada per la professora de música de l’institut) i perquè veiéssin almenys, alguna obra d’en Joan Miró d’aprop. La reacció dels nens davant tots els estímuls que els presentes, és, en general, decebedora. “Quin avorriment”, “Aquests dibuixos són per a nens”, “Això profe, ho faig jo….”, “Quina gràcia té fer aquestes pintures?”… en fi, és cansat, intentar mostrar coses noves a algú, i que a aquest algú li costi tant obrir la seva ment, encara que sigui algú que té molt poca edat i que té el món obert davant seu. És clar, que hi ha qui es queda encantat de la vida i a qui sembla que li ha agradat la visita…Com a la vida. Hi ha qui passa i hi ha qui s’hi queda.


Al vespre, asseguda a la butaca del teatre, em va venir una flibada a l’orella, una flibada dura i que em parlava de que la visita a Montjuïc del matí, em passaria factura. El cop d’hivern ha vingut sense avisar, i passar de la calor al fred sense avisar és una putada que acostumo a pagar cara.


Quan la fiblada ha deixat de ser una fiblada i s’ha convertit en un doloret agut i constant, he entès que definitivament m’havia refredat. Mentre pensava això, les imatges de la pel•lícula projectades a l’escenari, el cinema dins el teatre i en Gregor que va perdent el nord en l’últim dia de la seva vida en què anirà a treballar. Aquell seria l’últim dia en què seria normal, perquè després quedarà per sempre més tancat a la seva habitació, convertit en un ésser buit de significat, que només necessita el menjar i la televisió per viure (la ficció ajuda a remuntar la teva pròpia realitat?).


Aquell Gregor (interpretat per un magnífic Ramon de les Olives, per cert) es nega a viure, perquè considera que el món exterior no li aporta res de positiu, i passa per damunt del seu pare, la seva mare i la seva germana, perquè és egoïsta i no se n’adona que sempre, importem a algú, probablement més del què podem imaginar. Autoimmolar-se, autoflagelar-se és fàcil, en canvi, sortir fora i lluitar no ho és tant. Viure en una capsa de vidre és impossible, viure només i ja està, no és al nostre abast.


La fiblada em seguia torturant l’orella, i aquell dolor se m’anava barrejant amb la visió d’aquell home dins la gàbia de vidre.Tancat dins una capsa, sense ganes de viure i sense ganes que altres visquin, egoïsme, egoïsme, egoïsme…
Cada dia m’agrada més anar al teatre. Cada dia m’agrada més que m’enganyin un parell d’hores i m’expliquin sopars de duro. Cada dia m’agrada més que uns quants actors i actrius em facin viure una història que no és la meva (o sí?).


El teatre és dins de la vida, i la vida, a voltes, és teatre.

Sense suc




Quan la taronja és del tot escorreguda, es queda sense suc. I com que avui em sento com una taronja sense suc, he buscat al diccionari la paraula trist.




1.-Que està en un estat d’ànim en que no sent cap goig o alegria, mancat d’alegria.

2.-Que deixa veure, que expressa, que produeix, aquells estat no gens alegre, sense cap animació.

3.-Anteposat al substantiu, insuficient, ineficaç; un i no més, que és això i res més.

4.-Ocell de la família dels sílvids (Cistocila juncidis) de mida petita (10 cm) que viu entre els joncs i canyissars i canta amb un xiulet característic.





Mai m’hauria imaginat que hi ha un ocell que es diu trist, pobret. Té l’avantatge que viu entre els joncs i que canta, cosa que jo avui sóc incapaç de fer.


El trist potser és un ocell que mai està trist, vés a saber, ja les té aquestes coses la Natura. Jo que acostumo a ser alegre, avui n’estic de trista però sé que demà, demà serà un altre dia ( i potser, fins i tot els meus posts s’organitzaran per mesos igual que abans enlloc de per Format de data d’arxius... Srs. Blocat, qui m’ha tocat els mesos de lloc?).

Carta oberta als Ciutadans




Per mi, senyors, vostès han estat la sorpresa de les eleccions. Vostès han participat en el joc democràtic i han guanyat. Els felicito per això, però no els puc felicitar per res més.

Es nota que estan emprenyats, i que volen fer soroll, molt de soroll. Es nota en la primera intervenció que van fer a TV3, perquè mentre en Xavier Coral i la Mònica Terribas els felicitaven pels resultats obtinguts, vostès van fer palès el seu emprenyament crònic i les seves males digestions de manera maleducada i fora de lloc.

El Parlament serà el lloc on han de fer sentir la seva veu, i sí, on els donaran la llibertat que tant anhelen. La llibertat que tant han demanat i que segons vostès, no troben en cap lloc a Catalunya.

El seu ideari es resumeix en "oposar-se als intents cada cop menys dissimulats de trencar qualsevol vincle entre catalans i espanyols. I oposar-se també a la destrucció del raonable pacte de la transició que fa poc més de vint-i-cinc anys va tornar a situar Espanya entre els països lliures. La millor garantia del respecte de les llibertats, la justícia i l'equitat entre els ciutadans, tal i com es conceben en un Estat de Dret, resideix en el ple desenvolupament de l'actual règim estatutari de les Autonomies, emmarcat en la Constitució de 1978". Penso que no són del tot sincers, i que els què volen trencar el vincle entre catalans i espanyols potser són vostès. Espanya i Catalunya són països lliures i no són vostès els que ens ho han de recordar dia sí, i dia també. La Constitució de 1978 té moltes mancances i com la societat, ha d'evolucionar, així que evolucionin vostès també, senyors Ciutadans.

No m'agrada el populisme, ni els missatges populistes que vostès postulen, perquè el populisme no és fer política intel·ligent.

Espero que només els importin les persones, que no els importi on vaig néixer, ni quina llengua parlo, ni evidentment quina roba porto (¿?), però de debò, no cal que es preocupin per mi.Estic més contenta del què es poden imaginar.

Siguin sobretot, Ciutadans. Ciutadans demòcrates.

Moltes gràcies.




pd.- Em fa ràbia que hagin triat el taronja com el color de la seva campanya. Em va fer ràbia quan ho va fer el PP en el seu moment. Però no pateixin, continuaré militant en el taronja.

Quin dret tenen a amargar-nos la castanyada?

Els polítics es creuen amb dret a tot, fins i tot a amargar-nos el dia de la castanyada.

Mirades artístiques i un clatell enigmàtic

L'Onix va publicar fa uns dies un post que em va agradar... Consistia en endevinar unes fotografies d'ulls de famosos. Jo, admetent que he copiat la idea, us presento el mateix joc, però amb autorretrats d'artistes. Sabeu qui és qui?

L'home que va ser engolit per una claveguera

clauer maleït


Sortia de la feina, era negre nit i pensava en les seves cabòries. Sempre plegava tard de treballar, tenia un horari estrany, sempre treballava “de tardes”, com diu ell. Portava el clauer entre els dits, i hi anava jugant, mentre jugava també amb els seus pensaments.


El seu cotxe era aparcat al davant de la feina, i en un moment seria a casa.

Sabia que en trajecte es trobaria aquella claveguera quadrada, que veu cada dia quan es dirigeix a la feina. El que no sabia era que sense saber com, el clauer passaria de ser a la seva mà dreta al fons de la claveguera en menys de tres segons.


Va pensar que el millor que podia fer, era anar a buscar una eina al cotxe per intentar aixecar la tapa de la claveguera, per veure si així, podria recollir les claus. Així ho va fer. Era una claveguera grossa, hi passava el cos d’una persona i les claus havien quedat just en un punt assequible, si estirava força el cos i prou els dits.


El seu cos ja no era tan àgil com abans, però ho va aconseguir. Amb mig cos a fora, va agafar fort el clauer. Estava content perquè tenia les claus. Però restava immòbil, capbussat dins la claveguera. Els efluvis i les olors el van començar a marejar, les nàuses van començar a aparèixer i estava a punt de perdre el coneixement, just quan la pudor de merda era ja absolutament insuportable.


Ningú no em trobarà, i demà al matí seré mort, amb el clauer entre els dits- va pensar. Cridava, però ningú no el sentia, ningú fa l’horari que fa ell i ningú no treia el gos a passejar. Com va poder, va aconseguir treure un braç i després l’altre, i després la resta del cos, i ajagut i vençut damunt la vorera, brut i esparracat, no deixava anar el clauer. Va començar a respirar de nou.


Quan va aconseguir aixecar-se, es va adonar que feia pena, que ben bé semblava un home sortit d’una claveguera, i com poder, va tornar col•locar la tapa allà on era. Com si allò fós un malson.Ningú no el creuria.


L’home que sortia de la feina és el meu pare. La història de les claus és verídica.
No em pregunteu com s'ho va fer per caure-hi, ni per sortir-ne, ni com era la claveguera, perquè jo tampoc no ho entenc...Us puc dir, que es troba bé, però que ha decidit enganxar el seu clauer als seus pantalons i no tornar a passar mai més per sobre d’aquella claveguera.


És possible que un home caigui dues vegades a la mateixa claveguera?


Digueu-me que no, si us plau.

Family Reunion by Sylvia Plath

Avui em toca cuinar un dinar familiar... i si no us importa, ho amenitzarem amb una miqueta de Sylvia Plath



FAMILY REUNION


Outside in the street I hear

A car door slam; voices coming near;

Incoherent scraps of talk

And high heels clicking up the walk;

The doorbell rends the noonday heat

With copper claws;

A second's pause.

The dull drums of my pulses beat

Against a silence wearing thin.

The door now opens from within.

Oh, hear the clash of people meeting

The laughter and the screams of greeting



Fat always, and out of breath,

A greasy smack on every cheek

From Aunt Elizabeth;

There, that's the pink, pleased squeak

Of Cousin Jane, out spinster with

The faded eyes

And hands like nervous butterflies;

While rough as splintered wood

Across them all

Rasps the jarring baritone of Uncle Paul;

The youngest nephew gives a fretful whine

And drools at the reception line.



Like a diver on a lofty spar of land

Atop the flight of stairs I stand.

A whirlpool leers at me,

I cast off my identity

And make the fatal plunge.

31 bones raons





Avui
en faig 31. I tinc 31 bones raons per seguir fent anys.

Per exemple, per:



1.-Veure una bona posta de el sol.


2.-Acariciar els cabells a algú a qui estimo.


3.-Veure el meu germà feliç i content.


4.-Viatjar als països on no he estat mai.


5.-Disfrutar d’un cigarret.


6.-Beure’m una bona pinya-colada.


7.-Nedar núa en una platja deserta.


8.-Veure com la meva gata em saluda amb un meeeuu cada dia quan arribo a casa.


9.-Regar les plantes i trobar-me una flor nova al balcó.


10.- Seguir fent la feina que faig.


11.- Riure amb els amics.


12.- Comprar-me unes sabates caríssimes i que m’agradin molt.


13.- Aprendre a parlar italià.


14.- Viure nous i bons moments amb la família.


15.- Observar aquella obra d’art que encara no he vist mai.


16.- Tornar a veure a algú que fa molts anys que no veig.


17.- Intercanviar opinions.


18.- Anar en bicicleta un diumenge al matí.


19.- Poder recordar la gent que ja no hi és.


20.- Deixar de preocupar-me tant per coses que no s’ho valen.


21.- Anar al gimnàs, almenys, una vegada a la setmana.


22.- Menjar-me aquell menjar exquisit que encara mai he tastat.


23.- Obrir una finestra nova cada dia.


24.- Anar al rovelló i trobar-ne mooooltttss!


25.- Conèixer gent meravellosa que encara no conec.


26.- Donar les gràcies a la gent meravellosa que ja conec.


27.- Aprendre a fer camí.


28.- Poder-me entusiasmar durant el trajecte.


29.- Aprendre a pintar.


30.- Olorar un nou dia.


31.- Perquè tu em llegeixes.

divendres, de desembre 29, 2006

Meme de les cançons

Tracy Chapman




L'Avi ha tornat de vacances i ens ha deixat aquest Meme, l'he recollit al vol.


He triat la TRACY CHAPMAN. Heu de respondre les preguntes amb noms de cançons del/ de la vostre/a artista favorit/a



Ets home o dona?
Woman's Work


Descriu-te:
Sweet One


Què senten les persones sobre tu?
She's Got Her Ticket


Com descriuries la teva anterior relació sentimental?
Baby Can I Hold You


Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu novio/a pretendent:
Wedding Song


On voldries estar ara?
Across The Lines & Talkin’about revolution


Com ets respecte a l'amor?
Be Careful Of My Heart


Com és la teva vida?
I’m Ready


Què demanaries si tinguessis un sol desig? (no poden ser tres?)
Heaven's Here On Earth & A Hundred Years & The fast car


Ara despedeix-te
Why? & Give me one reason


Aquest meme el passo a qui tingui ganes i temps de fer-lo.


Powered by Castpost

Baby Can I Hold You



Sorry

Is all that you cant say

Years gone by and still

Words dont come easily

Like sorry like sorry


Forgive me

Is all that you cant say

Years gone by and still

Words dont come easily

Like forgive me forgive me


But you can say baby

Baby can I hold you tonight

Maybe if I told you the right words

At the right time youd be mine


I love you

Is all that you cant say

Years gone by and still

Words dont come easily

Like I love you I love you

Els pares de les criatures




Avui m'ha tocat fer la reunió de pares. És un d'aquells dies que no m'agraden de ser tutora, però que s'han de passar. És molt estrany, perquè tens els pares de les criatures, allà asseguts als pupitres, com si per un moment, els alumnes s'haguessin fet grans de cop. Només amb un cop d'ull, moltes vegades, ja lligues caps: aquesta senyora és la mare del qual, perquè són iguals; aquest senyor deu ser el pare de la tal, perquè té els mateixos gestos, i així... fins que es presenten i veus que n'has endevinat 10 de 20, un cinc, no està malament.
És l'hora d'explicar les normes del curs, les excursions que farem i què s'espera dels seus fills durant aquest curs. Alguns, se'ls nota que s'avorreixen i que tenen pressa per marxar, altres et miren de fit a fir, i penses... què els deu passar pel cap?

Moltes vegades els fills reprodueixen coses que veuen dels seus pares, i curiosament, els pares i mares que són xerraires i que interrompen, sovint coincideixen amb els alumnes que són xerraires i que també interrompen... i ho entens tot de cop i volta.

L'altre dia vaig veure la Mercedes Milà al seu superprograma estrella parlant del "bullying". Deia que demanava un aplaudiment perquè els responsables de les aules féssim alguna cosa per aturar-lo a les escoles. Perdó? Què diu? I la responsabilitat dels pares en educar els seus fills on és? Per què no la demana? Els professors no som els únics responsables d'aturar la xenofòbia, l'homofòbia, el bullying, el masclisme, l'autoritarisme, les agressions... En som en part responsables, però no tenim tota la responsabilitat. Educar als fills és cosa dels pares i dels educadors, i només quan treballem plegats aconseguirem alguna cosa. Per això, un cop a l'any, fem la reunió de pares a l'institut. Per això, moltes tardes ens quedem fent reunions amb els pares dels alumnes per evitar que tinguin un fracàs escolar. Així que senyora Milà, no digui més burrades en el seu reality show i sobretot, no parli si no sap de què parla. Gràcies.

Queda inaugurada la tutoria 2006-07, per tothom que ho necessiti.

La tutora.

Italià per a principiants, com jo

Pizza!



Aquest curs, he decidit que tindré prou temps com apuntar-me a fer activitats "extra-escolars"... Seguint el consell de la Bet (que per cert, on ets? ens vas deixar amb els bolets...), m'he apuntat a la l'Escola Oficial d'Idiomes i intentaré aprendre italià, i no destrossar-lo que és el què faig actualment quan intento parlar-lo i encara més, quan intento escriu-re'l.


Fa molts anys, quan era adolescent recordo que escoltava un cassette de l'Eros Ramazzotti una vegada i una altra, en castellà.Em sembla que encara el dec tenir per algun lloc... Em podeu llençar tomàquets si voleu, però sí, m'agradava molt l'Eros Ramazzotti i eps!, encara l'escolto a vegades (cap cot, esperant la "colleja"!), això sí, ara en versió original...


Ara que ja he confessat, em sento més alleugerida, com si m'hagués tret un gran pes de sobre. Ara no us penseu, que només vull estudiar italià perquè quan tenia 15 anys em vaig enamorar platònicament d'aquest home, eh? L'italià és una llengua que m'enganxa, i em fascina, sembla fàcil però no ho és... Sovint passen aquestes coses, i les primeres impressions ens enganyen fàcilment. Vull viatjar moltes vegades a Itàlia al llarg de la meva vida, i quan hi vagi, vull parlar italià en condicions, i demanar la pizza com Déu mana (com ho mana Déu?, aaaahhhh....)!


Ci vediamo, ragazzi.Un baccio.




Us deixo una cançó ensucrada, perquè comenceu la setmana amb sucre i mermelada! La traducció, d'aquí uns mesos, per favore.





Eros Ramazzotti - Adesso Tu


Nato ai bordi di periferia

dove i tram non vanno avanti

più dove l'aria è popolare

è più facile

sognare

che guardare in faccia la realtà...



quanta gente giovane va via

a cercare più di quel che

ha

forse perché i pugni presi

a nessuno li ha mai

resi

e dentro fanno male ancor di più



ed ho

imparato che nella vita

nessuno mai ci da di più

ma

quanto fiato quanta salita

andare avanti senza voltarsi
mai...




e ci sei adesso tu

a dare un senso ai

giorni miei

va tutto bene dal momento che ci sei

adesso tu

ma non dimentico

tutti gli amici miei

che sono ancora là...



e ci si trova sempre più

soli

a questa età non sai... non sai

ma quante corse

ma quanti voli

andare avanti senz'arrivare mai...



e ci sei adesso tu

al centro dei pensieri miei

la parte interna dei respiri tu sarai

la volontà

che

non si limita

tu che per me sei già

una

rivincita...

adesso sai chi è
quell'uomo che
c'è in me...



nato ai bordi di periferia

dove non ci torno quasi più

resta il vento che ho

lasciato

come un treno già passato

oggi che mi sei

accanto

oggi che si sei soltanto

oggi che ci sei...

adesso tu





Powered by Castpost

Maria de la Pau Janer, em caus fatal




Ja fa anys que t'ho volia dir, però no trobava mai el moment...


Recordaré unes paraules que ja fa un temps vas escriure i que fan així: "Encara record la primera història que vaig inventar. Devia tenir deu o onze anys i aleshores em semblà que mai no seria capaç de fer res millor. Era una època de descobriments, de passions nascudes a partir del contacte amb els llibres, de l'afany constant per la lectura, entrellucada com el plaer més gran. He tengut la sort de viure voltada de llibres, d'haver-los trobat pròxims, sense necessitat de recerca, propicis a la descoberta. La passa que allunya l'acte de llegir de la creació es va fer aviat minúscula. No vaig dubtar a l'hora de recórrer-la perquè aparegué clara, sense conflictes. En aquell moment escriure era un fet natural, que formava part de la quotidianitat. Les paraules ja formaven part del meu món i les feia meves gairebé sense adonar-me'n".


Potser per tu, escriure és un fet natural, però t'he de dir que no per natural, ho fas bé. Quan em vaig llegir Orient, Occident només m'interessava una de les històries, i és un llibre que podria haver llegit en capítols saltejats, de tant mal estructurat com està. Me'l vaig acabar i el vaig guardar a l'estanteria. Ara deu ser cobert de pols.


Quan vas guanyar el Premi Planeta i vas començar a esciure en castellà, em vas confirmar qui eres i cap on et dirigies. Només de dir Planeta i de recordar els anys que vaig treballar allà se'm regira l'estómac, imagina't si el teu nom hi va lligat al darrere. No saps com em va fer disfrutar en Marsé, quan va reconèixer que la teva novel·la no hauria d'haver guanyat mai un premi com aquest, i tu, li vas contestar: "A mí no me has aguado la fiesta", no poc!


Els teus articles publicats a l'Avui els escrius mentre ets al lavabo? Perquè francament, de vegades, ho sembla.


L'altre dia, i que no s'enfadin els convergents, vaig veure una imatge de tu que no la supera ni la fotografia del teu casament amb el "doctor no sé què em passa-Corbella"... Tu, petonejant en Mas en un míting rodejada de banderes catalanes i cridant visca Catalunya? Què n'has fet dels eurus que vas guanyar escrivint en castellà, Maria de la Pau? Com vius las teves "Pasiones romanas", Maria de la Pau?


Si us avorriu, podeu navegar per la web de la Maria de la Pau, una web que sembla més la d'una adolescent que la d'una escriptora amb cara i ulls... No us perdeu, l'apartat els meus amics i coneguts, no té preu. A disfrutar, blocaires!

Post 100

Leger, el meu pintor preferit


Sense saber ben bé com, estic escrivint el post número 100.


Tampoc sense saber ben bé com, el novembre passat vaig encetar el meu bloc amb el meu primer post.

La imatge que hi vaig posar llavors és la que encapçala el post d'avui, Dona i gat, de Léger, que m'inspira i em dona bon rotllo, així que repeteixo imatge per primera vegada, i què?




Vosaltres, heu fet, que tampoc sense saber com, sigui asseguda davant el teclat i escrigui un nou post ara mateix. M’agradaria donar-vos les gràcies per les vostres passejades i les vostres lectures, pels vostres comentaris i per fer-me veure que sou a l’altre banda de la reusenca. No sé fins quan tindré ganes d’escriure, i tampoc no m’ho plantejo, però sigui com sigui, me n’alegro d’haver-vos conegut.
Heu decidit, amb les vostres visites, que aquests siguin els meus posts més visitats, cosa que mai havia comprovat fins a dia d’avui...Cusiosament, dos post de futbol a la llista, quan gairebé mai en parlo... ummmm....




1.-TV3, la meva?


2.-Belletti


3.-Benet XVI o el joc dels disbarats


4.-Converses amb el iaio galleginho


5.- L’olor d’un dia qualsevol?


6.- Magnifica Italia!


7.-Juliol ardent


8.-Sentiments del meu meu viatge


9.-Acròstic


10.-Plou, de quantes maneres ho pots dir?


11.-Frustració



L'únic post que ningú va comentar és aquest El coneixeu?. És evident que no el coneixíeu, no? Ja ho sé, que de vegades sóc un mica rareta, però que hi farem, no m'ho tingueu en compte!



100 MIL gràcies a tots, blocaires.

Els contraris s'atrauen?





Pensem en...


l'infern i el paradís?


el blanc i el negre?


el gat i el gos?


el mut i el xerraire?


el tímid i l'extrovertit?


la neu i el foc?


la llum i la foscor?


el pla i la corba?


l'obès i el prim?


l'èxit i el fracàs?


el musulmà i el catòlic?


el dibuix i el color?


la coma i el punt?


l'alt i el baix?


l'adoptat i el natural?


el figuratiu i l'abstracte?


els àngels i els dimonis?


APORTACIONS DELS BLOCAIRES:



la nit i el dia?


els catalans i els "quillos"?


l'Avi i la seva consogra?

(val, és meva, però inspirada per l'Avi)


l'obscè i el macabre?


l'home i la dona?


les lletres i els números?



Cada dia tinc més clar que els contraris potser no s'aguanten uns als altres, però d'atraure's...s'atrauen!, o no?

i es necessiten!!

Christo o l'art d'embolicar

Reichstag, Berlín


Christo és un nom que potser no us diu res. A mi tampoc no em deia res fins que no vaig arribar a la universitat. Teníem un professor de Teoria de l'Art que ens feia pensar (cosa que li agrairé sempre) i ens va plantar, allà davant, entre d'altres imatges una obra d'en Christo. Nosaltres, que ens pensàvem que ens parlaria de Kant o alguna cosa semblant, suposo que feiem cara de babaus.


Christo treballa amb la seva esposa, Jeanne-Claude i és un artista que ha embolicat des des Reichstag alemany, fins al Pont Neuf de París, ha omplert de portes taronges el Central Park de Nova York o ha plantat 1300 ombrel.les blaves i taronges en una Vall del Japó. Un artista que perseguix allò efímer, que embolica i desembolica.


La primera obra que els vaig ensenyar als meus alumnes d'art aquest any va ser una d'en Christo... M'agradaria que es plantegessin que no sempre les coses són com les hem previst,o com les tenim preconcebudes. La pregunta era previsible: "Profe, i aquest paio es guanya la vida embolicant coses? I això per què serveix?" I de què serveix pensar que l'art només pot ser una església romànica o una bona pintura impressionista?


Jo, sovint, quan estic embolicada penso en en Christo. Respiro fons i em dic, potser ara em sento lligada, però d'aquí uns dies, unes hores, ja no ho estaré. I sovint, funciona, tu.

Sense internet

Des del dia de la tormenta, res és igual que abans.


La tele no sintonitza els canals, internet no funciona i de vegades, ni el telèfon. Els senyors d'ONO ja m'estan començant a tocar la pera, i estic esperant una trucada seva, d'aquelles que vols rebre i no rebs mai. Fins ara, Menta, Auna o com li vulguis dir, mai m'havia donat problemes... però entre les obres de l'AVE a Sants, i els aiguats, sembla que el món s'acaba, o si més no, estem davant la rebelió de les màquines.


Sempre em quedarà l'ordinador del departament, que triga aproximadament deu minuts en connectar-se, però això, és millor que res, no?

Benet XVI o el joc dels disbarats (i segueix...)





(Afegit el diumenge 17 de setembre, perquè el Papa lluny de dedicar-se a dir missa continúa creant polèmica amb les seves declaracions).



El Papa Benet XVI afirma que la yijad -guerra santa- de l'Islam va en contra de Déu i diu que defensar la fe amb la violència és una cosa irracional.



En aquest cas, segurament el Papa té raó, perquè la violència no és la manera de defensar la fe ni cap ideologia, però... s'oblida que la història del cristianisme i de totes les aberracions perpretades en nom de Déu per part de l'església cristiana? L'església pot donar lliçons sobre aquest tema? No, gràcies.



El Papa Benet XVI afirma que l'univers fou creat per un projecte intel·ligent i critica a aquells, que en nom de la ciència, afirmen que el món va sorgir del caos, del Big Ben (perdó! del Big Bang!)



Creacionisme en ple segle XXI? No, gràcies.



El Papa Benet XVI afirma que no hem de fer servir preservatius, perquè la familia és el més important.



Malaties de transmissió sexual, SIDA i agument desmesurat de la demografia? No, gràcies.



El Papa Benet XVI que es dediqui a dir missa.

Trucades

digui'm???


De vegades, hi ha trucades que no hauríem de rebre mai. Perquè fan mal.

De vegades, hi ha trucades que t’alegren el dia i fan que el cor et surti per la boca.

De vegades, hi ha trucades que no tens ganes de fer i has de fer. I les fas.

De vegades, hi ha trucades en les què et costa reconèixer la veu de la persona que és a l’altra banda.

De vegades, hi ha trucades que no agafaries mai.

De vegades, hi ha trucades que tens moltes ganes de fer i no fas.

De vegades, hi ha trucades molt curtes que voldries que fossin molt llargues.

De vegades, hi ha trucades que se’t fan molt llargues i en realitat, han estat molt curtes.

De vegades, hi ha trucades que t’agradaria rebre i no rebs.

De vegades, t’agradaria parlar amb algú i et surt la veu de l’algú dient que deixis un missatge.

De vegades, arribes tard a una cita i una trucada et salva la vida.

De vegades, rebs trucades d’amics dels teus amics que no coneixes i que després, resulta que et cauen de puta mare.

De vegades, vols fer una trucada i no tens cobertura.

De vegades, tens cobertura i no tens apuntat a l’agenda el número on vols trucar.

De vegades, tens el mòbil apagat i et trobes cinquanta trucades perdudes que no tens temps d’identificar.

De vegades, t’agradaria no saber qui et truca. I de vegades, sí.

De vegades, sona el telèfon i no saps on coi l’has deixat.

De vegades, una trucada et fa sentir lliure.

De vegades, una trucada fa que comenci una bona amistat.

De vegades, t’agradaria tenir una conversa cara a cara amb la persona que t’ha trucat. I no pot ser.

De vegades, com avui, algú et pregunta per què no l'has trucat. I llavors no entens per què et fa aquesta pregunta. Encara que en el fons sí que en saps la reposta. Massa que la saps.

Sííííí? Digui'm??? Perdoneu, em truquen...

Natascha Kampusch



Tenia 10 anys quan contenta, un dia anava a l’escola. De sobte, un home que conduïa una furgoneta blanca tunnejada l’empeny i l’obliga a seure al seient del darrera. La porta a casa seva, i la instal•la al garatge de la vivenda, un espai fred i humit, dissimulat amb un paper rosa xiclet a les parets. Amb els anys, aconseguí pujar a la vivenda, i compartir amb el seu segrestador algunes hores del dia, fent-li de criada i vés a saber què més.


Només ha tornat a tornat a sortir-ne vuit anys després. Un dia, el 23 d’agost del mes passat, en un moment en què ell, a qui ella anomena Mister P estava entretingut parlant per telèfon, decideix obrir la porta de la casa i començar a córrer carrer amunt. Veu una veïna a la cuina, li demana que truqui la policia. La vénen a buscar i la treuen de la casa, davant una muntanya de periodistes armats amb els seus flaixos, amb un manta ronyosa tapant-li el rostre, com si es tractés d’una assassina.


Mister P, en adonar-se del seu descuit i de la seva pèrdua, decideix suicidar-se tirant-se a les vies del tren.


La història és ben coneguda, i està ben documentada, i l’hem pogut llegir a tots els diaris i seguir a totes les cadenes de televisió. Ara la noia concedeix entrevistes i relata la seva història, davant la atenta mirada dels seus psiquiatres.


Tothom li ha vist el rostre, un rostre que coincideix amb exactitud amb el retrat robot realitzat per la policia uns mesos abans. Tothom li ha vist els ulls... però què hi deu haver darrera aquesta mirada realment? Que s’hi pot amagar dins una persona que ha passat de ser una nena a ser una dona dins una capsa de formigó amb un home que l’ha fet servir per portar a la pràctica el mite de Pigmalió? Com podem imaginar que hi hagi un ésser humà capaç de viure vuit anys amagant aquesta situació? I com és que nosaltres, els espectadors, hem de ser espectadors del què ella ens explica sota la tutela dels seus actuals cuidadors, que no la deixen sortir del millor hospital psiquiàtric d’Europa? Quan serà lliure del tot? Probablement mai més.

Sóc més de colors secundaris...

paleta de colors


Colors primaris



Groc: Recordo que era ben petita. A l’estiu, s’organitzava una festa a l’aire lliure per celebrar Santa Anna. Els nens hi fèiem representacions, en deien els grans. Aquell any ens va tocar posar-nos per parelles. La meva parella de ball no era el nen més guapo de tots, però tampoc no era el més lleig, i a més, era un dels més simpàtics. Ens va tocar ballar i cantar una cançó sobre els colors... Nosaltres dos érem el groc: “...groc, groc, groc, és el color que porto, perquè el meu amic ....és un cuiner..” , se suposa que era un cuiner que portava una truita a la paella. Em va agradar que em toqués ser el groc i no un altre color. El sol, sempre el pintem groc, però en realitat no ho és. El groc m’agrada, però el trobo un color força arriscat. I en general, està molt mal vist perquè porta mala sort. Maleït Molière...



Cyan:
O blau. El color blau no m’ha agradat mai gaire per vestir-me, però és un color que associo als texans, a la línia que em porta cada dia a treballar i al mar o al cel, com suposo que al noranta-nou per cent de la gent. Diuen que tranquil•litza, que relaxa. Quan vaig a la piscina i obro els ulls sota l’aigua, m’agrada veure aquell horitzó blau i aquella línia blanca ... Tan de bo quan obrís els ulls fora de l’aigua, sempre m’hi trobés un blau com el que em trobo a la piscina. I aquella línia blanca al fons.


Magenta: O vermell, com vulgueu. El vermell és un color que em costa molt. No m'hi trobo a gust dins un vestit de color vermell, potser per això mai m’he vulgut disfressar de dimoni banyut. De vegades, però és un color que necessito, però sempre en petites dosis: una miqueta als llavis, un toc de vermell en unes arrecades o en unes sabates. El vermell, diuen, és el color de la passió. El vermell és també el color de la sang. El vermell però,en excés, m’atabala.Mai no hauria pogut ser metgesa.


Colors secundaris


Ara començo a entendre perquè em sento tan còmode amb els colors secundaris. Els colors primaris, així a soles, són massa contundents, sovint trobo meravelloses les mescles , les frases que s’allunyen dels dogmes.


Taronja: La barreja de la passió i una miqueta de sol.


Verd: La barreja del mar i una truita de patates.


I així sorgirien totes les combinacions que vulguem: els marrons, els ocres, els violetes, els indis, els turqueses, els liles, els granates, els verds oliva...


De vegades però necessito el blanc, i moltes, moltes vegades el negre per lligar-ho tot. Demà començo a treballar, així que hi posaré una mica de taronja, una mica de verd, i ho resseguiré amb uns tocs de blanc lluminós, i un xic de negre per realçar els traços, per començar el curs amb un bona paleta de colors.

Impotència

Man Ray



Impotència: Qualitat d'impotent.


Impotent: Mancat de potència, força, mitjans, suficients per fer quelcom.



Sento impotència, i em costa lluitar contra aquest sentiment. És difícil deixar que quelcom passi, que un fet tingui lloc davant els teus ulls, i que no puguis fer res per evitar que passi. És veritat, no tinc ni la potència, ni la força, ni els mitjans suficients per poder-lo evitar, i en realitat, potser no vull ni evitar que passi.



Si algú que sents molt a prop, creus que recórrer un camí massa esquerp i massa feixuc, i no el pots ajudar, ni es deixa ajudar, què se suposa que has de fer? Penso que l'únic que es pot fer és deixar que faci el seu propi camí, per molt esquerp i per molt feixuc que tu creguis que li està resultant o que li resultarà més endavant. Seure i veure passar els esdeveniments, no ha estat mai el meu estil. Seure i observar. Seure i deixar que passi. Seure i no intervenir.



Els consells que mai seran escoltats, més val no donar-los. La mà que estires i que saps que no tocarà a res ni a ningú, val més no estirar-la. La veu que alces, i que ningú sent, val més no malgastar-la. Potser més endavant, voldrà els teus consells, la teva mà i la teva veu. I llavors, hauràs de ser prou valenta, per tornar enrera, i agafar embranzida. Hauràs de menjar-te els teus consells, hauràs de tornar a estirar la teva mà i hauràs d'aixecar més fort la teva veu, sigui qui sigui que s'hagi equivocat.

Sentiments que vull compartir del meu viatge...

Hi ha coses que quan les has viscut, tens ganes de compartir. Ara amb les maletes desfetes i la vida altre cop en marxa, us deixo un trocet del meu viatge, us ho devia. D'ara en endavant, però, us prometo no ser monotemàtica.Paraula de reusenca.


- La primera sensació a l’aterrar a l’aeroport Indira Gandhi de Delhi: la xafogor, la circulació intensa, les mirades curioses de la gent, els seus primers somriures de benvinguda. Quan em van dir el primer Namasté i me van pososar la guirnalda de flors taronges al coll, vaig pensar que ser allà valdria la pena.


- El primer dia de circulació per la carretera, amb els animals que la creuaven sense parar, els adelantaments impossibles i aquells peregrins descalços vestits també de color taronja i que atapeïen els camins i la calçada. El seu destí era 300 km enllà, al temple de Pocharan, ens explicava en Balveer, el nostre xofer amb el seu peculiar anglès que al principi no eneteníem, i que després fins i tot nosaltres vam aprendre a parlar.Ell va aprendre molt d’espanyol, i demostrava una facilitat alucinant. Mai havia tingut un alumne tant aplicat, us ho prometo!. I això que havia de fer totes les transcripcions primer a l'hindi per aprendre'n la fonètica!


- El primer viatge en tuc-tuc a l’hotel. Quatre persones embotides en un cubícul destartalat,quadrat i estret, amb ventilació per totes bandes, i amb motor, això sí. Us prometo que era millor que pujar al Dragon Khan, cada sacsejada et feia agafar-te fort, sobretot quan un camió immens intentava adelantar-nos per la dreta o una moto amb cinc persones a bord passava només a dos centímetres del teu braç.


- Els clàxons. Qualsevol transport a la Índia, en disposa, fins i tot les bicicletes. A l’entrada de les ciutats, les senyals demanen al conductor que el faci servir, i el seu ús permet avisar les vaques, les persones, els peatons i als altres vehicles que ets allà i que necessites circular (i no xocar, és clar)..


- El sistema de castes. Qualsevol persona que es dirigeixi a tu, et parlarà de a quina casta pertany: brahmans (antics sabis i sacerdots), kshatriyes o rajputs al Rajahastan (antics soldats, de cognom Singh, com l’actual primer ministre sij del país), vaisyas (comerciants) i sudras (intocables) conviuen en una societat on oficialment aquest sistema quedà abolit amb l’arribada de la independència. Als intocables no se’ls parla, normalment realitzen les tasques més mal pagades i les més humiliants, sovint es mouen sempre a la gatzoneta i se’ls pot trobar escombrant carrers o senzillament, intentant sobreviure. Els hindús, tenen molt clar a quina casta pertanyen, i al Rajhastan és força difícil que hi hagi casaments entre membres de castes diferents... N’havia sentit a parlar, però veure-ho i viure-ho és diferent. Els mateixos guies ens avisaven: “Atenció! Un intocable... “ com si portés la lepra..., la impotència que sentçiem ens feia estremir. Per això, compartir l'esmorzar amb un nen intocable i la seva germana a l'estació de tren d'Agra, et feia sentir gairebé com si fessis quelcom il·legal. Però el seu somriure no el puc oblidar.


- El despertar del poble de Luni davant els meus ulls. No podia dormir, eren les sis del matí. A fora, un concert impartit per tota mena d’ocells i ardilles. L’hotel, antiga residència d’un Maharaja reconvertida en avida dòlars per turistes, tenia un terrat esplèndit. Càmara en mà, el poble es despertava davant els meus ulls. Les vaques eren munyides per les dones, els homes, es respatllaven les dents a la porta de casa, els nens amb els seus uniformes esmorzaven. De cop i volta, sento un good morning!. M’espanto. Un jove uniformat, i que treballa a l’hotel me senyala la casa on viu amb la seva dona i els seus fills. M’explica que l’enorme arbre que veig al pati de la casa és un arbre de te, i que el senyor del turbant blavós, assegut davant la porta, és el seu pare. M’explica també que els seus fills caminen cada dia 35 km d’anada i 35 de tornada per anar a escola...


- El Temple de Sharavati, a Pushkar. Les vuit del matí, i ja fa força calor. Avui hem de pujar a l’equivalent a l’ermita del Remei, però a la hindú. El xofer me diu que hi ha unes quantes escales... Les vaig comptar, n’eren 585, i les últimes eren tan altes que literalement vaig escalar-les, de tant altes com éren. Una família de micacos, seien a les escales, i ens miraven directament als ulls. No havia vist mai micos fora del zoo, i aquella mare micaca amb la seva cria a coll, em semblava que no em mirava amb gaire estimació, i passar a dos passes d’ella, em va fer pujar les escales més depressa. A l’arribar a dalt, la vista era espectacular. El llac sagrat es veia petit i lluent. Unes cadires de plàstic, situades estratègicament a la voreta de la muntanya, et feien sentir com si fossis un personatge d’un quadre d' en Caspar David Friedrich


- Veure una pel•lícula al Raj Madir,(Jaipur) segons ells, el millor cinema de tot el continent asiàtic. La pel•lícula en qüestió es titula, Kabhi Alvida Naa Kehna (Mai me diguis adéu), i és l’èxit de l’any. A la filera del cinema era la única dona, així que em van deixar passar al davant de tot, i no per turista, sinó perquè a totes les cues, sempre les dones passen al davant. El senyor de la taquilla es va quedar asturat la veure’m a través de la minúscula finestreta de garrots, em va somriure i em va allargar les entrades. Un quart d’hora abans, la moqueta del hall era plena a vessar de famílies senceres, amb els seves bosses de menjar i chai (te). La pantalla era com la de l’Imax, si fa no fa, i quan es van apagar els llums, la cridòria era monumental. Les sabates sobre la moqueta, les cames creuades sobre els seients (requinables). Els nadons de mesos, també van al cinema a la Índia, i si ploren, els passegen amunt i avall del passadís per gronxar-los (no he vist ni un sol xumet).Tothom es passeja i s’aixeca quan vol de la seva butaca, fins i tot, molt abans de la mitja part. Vam aguantar amb estoicisme les tres hores i dotze minuts de pel•lícula en hindi amb algunes frases en anglès, però que no va resultar difícil de seguir: dos matrimonis indis que viuen a Nova York. Noi coneix noia, però són casats. Quan només quedava mitja hora de peli, es consuma la infidelitat, somriures per tota la sala. Resultat: l’home indi no perdona la seva dona. El matrimoni s’acaba i arriba el divorci. Triomfa l’amor, però ni un sol petó a la boca. No deixa de ser una pel•lícula impactant per una societat que no accepta el divorci, en la qual, a les vídues no se’ls permet tornar-se a casar i on als pobles, han d’anar amb la cara completament tapada pel vel si viuen al poble del seu sogre o estan públicament davant d’algú més gran que elles. Els dos protagonistes fan de pare i fill a la peli, i ho són a la realitat: els Bucharan són una autoritat a la Índia, i anuncien des de calçotets a perfums, passant per cotxes o entitats bancàries.Disfruteu d'uns minuts del ball de la pel·li, jo no puc parar de tararejar la cançó!


Ja tinc les maletes!

Bingo!
He cantat bingo al Bingo Prat. A la cinta hi giraven maletes i més maletes, i al costat de les cintes s'amuntegaven moltes més maletes sense amo, que ningú recollia i que ningú ni tan sols, es molestava a endreçar.


Quan he vist la primera maleta, no m'ho podia creure, era allà, tota soleta i desamparada donant voltes sense parar. He començat a saltar i la gent em mirava com si fós lela, però m'era ben bé igual. Teníem línia, ara ja només ens quedava una maleta i una altra bossa per cantar el bingo.
Al cap d'una estona...bingo! ja les teníem, allà, al nostre costat, amb totes les nostres pertenències intactes.


Ara ja puc començar a fer rentadores i a mirar les fotografies. Sóc un dona nova. Ara sí que ja he acabat el viatge.



pd.- A tots aquells que us trobeu en la mateixa situació, no espereu que Iberia us avisi, el caos és immens i les maletes s'amunteguen sense que ningú se les miri. Veniu a provar sort al Bingo Prat, us pot tocar! Sistema self-servicie.Només necessiteu la denúncia per entrar i remenar.

Heathrow i l’art de fer desaparèixer maletes

Heathow

La veritat, és que tinc forces ganes d’explicar-vos més coses del meu viatge, però les circumstàncies fan que primer us hagi d’explicar, que ja sóc a casa, però que he arribat amb més de vint-i-quatre hores de retard i sense maletes.


Les notícies que ens arribavem a la Índia sobre els aeroports, eren força decebedores, sobretot les provinents de l’aeroport anglès de Heathrow, però ens pensàvem que al tornar dissabte la cosa ja s’hauria normalitzat força. Les normes però, havien canviat, l’equipatge de mà que quedava força restringit, així que tot allò que mai factures, com la càmara de fotos nova de trinca pagada a plaços, la càmara de vídeo, tots els regals, tots els medicaments, tot, excepte una minúscula bossa de mà amb la cartera, diners i el passaport, anava embotit entre l’equipatge. L’enllaç Delhi- Mumbai (o Bombai, com vulgueu), el vam fer sense problemes, i suposem que les nostres maletes també, perquè anaven per Transfer cap a Londres.


A l’arribar a Londres, amb més d’una hora de retard en el vol, ens vam trobar una cua quilomètrica de gent que esperava ser “catxejada” per raons de “seguretat”, gent que havia de fer els seus diferents enllaços a les seves destinacions finals. Era evident, que no tindríem temps, la cua no avançava, i cada persona havia de treure’s les sabates, els cinturons, ensenyar l’equipatge de mà que era registrat sense contemplacions, i passar per la màquina de detectors. Era impossible colar-se, uns tios vigilavem que ningú no ho fes. Però hi va haver gent que feia, es tiraven com desesperats a la màquina detectora, i passavem il.legalment al davant de la cua. El què no sabien aquests però, és que també tornarien a casa sense maletes, com nosaltres.


Quan vam arribar al taullel d’Iberia (la nostra companyia nacional estimada), ens vam dir que el nostre vol era tancat. Impossible embarcar. Amb les sabates a la mà, i esbufegant, la notícia cau com un gerro d’aigua freda. Iberia se’ns va treure de sobre: “Tenéis que hablar con Jet Airways, la compañía que os ha traído de la Índia”. En la immensitat de Heathrow haviem de trobar el taullel i mirar si algú ens podira ajudar. Pel cap em va passar la idea que dormiria a una cadira de l’aeroport, aquella nit.


Finalment, després de fer la segona cua quilomètrica per poder sortir de l’aeroport, la senyora índia del mostrador de Jet Airways, ens va dir que la companyia ens pagaria un hotel de cinc estrelles dins els recinte de l’aeroport , amb sopar i esmorzar inclòs. I les maletes? No patiu, demà agafeu el vol d’Iberia de les onze, i les embarcaran. ( I jo sóc, la mare Teresa de Calcuta, vaig pensar).


Després de caminar per la panxa de l’aeroport, i anar de mostrador en mostrador, vam aconseguir els tickets del bus que ens portaria a l’hotel. El bus era ple de sevillans als què havien cancelat el vol, però almenys tenien les seves maletes. Nosaltres feia més de vint-i-quatre hores que anàvem vestits igual, i no teném res ni per canviar-nos, ni un trist raspall de dents.
L’hotel era de luxe, a l’anglesa, això sí. Els corredors semblaven els de El Resplandor (ho sento, però tot allò ho començava associar a una pel•lícula de terror), no s’assacaben mai. Hi ha via més de 5000 habitacions. Era un hotel que recollia gent com nosaltres, la desesperació es palpava només entrar. En el hall, però s’hi anunciava una boda, els dos noms eren indis. De cop i volta, les dones amb saris a l’anglesa (és a dir, horribles), i els homes sijs amb turbant, van començar a desfilar per davant dels nostres ulls. On erem? Seguíem a la Índia?
Dutxar-se, en una circumstància així, encara que no tinguis ni pinta, ni roba per canviar-te, és quelcom que et fa revifar, encara que et quedin uns pèls de boja i les ulleres et toquin al terra. El sopar va ser opípar, i l’esmorzar també. Estàvem disposats a embarcar a les onze del matí.


Tots els sevillans van anara a parar al vol de les onze cap a Barcelona, i vam quedar fora de les llistes. No aptes. Un cop més, l’amabilitat d’Iberia va ser exquisita: “No hay plaza. Imposible.” Després de fer cua en un altre taulell, aconseguim la reserva per al vol de les quatre de la tarda. Set hores més en el vestíbol d’aquell lloc horrible, on tot es compra en lliures, i on no tens lliures a la butxaca, només rupies i euros. Cap problema, a partir d’una lliura pots pagar amb targeta, fins i tot una capseta de xiclets. La cua de seguretat era el doble de llarga que la del dia anterior, pànic. Aconseguim els bitllets, fem la cua: sacs plens de maquillatge, d’ampolles d’aigua, de sabons, de gels, de xampús, d’un llarg etcètera... Passem el control. Aquest cop sí.


Al pujar a l’avió, persemguim la coordinadora de vol. Ens diu que les nostres maletes no són a les entranyes de l’avió, que no sap on són, però que són a dins de l’aeroport. M’ensorro. No ho havia fet en tot el viatge. Hem de decidir pujar, tot i sabent que a la cinta no hi veurem girar les nostres maletes.
Quan arribem al Prat, tot el vestíbul és ple de maletes sense amo. Les envien en les vols següents, sense ordre ni concert. Hi ha gent que ahir trobava les seves maletes, que feia quatre dies havia perdut. Ningú els avisa, venen a mirar la cinta cada dia com a esport, i esperen tenir sort, com al bingo. Ens hem turnat amb una gent per anar al bingo Prat a partir d’ara, ells faran el torn de matí i nosaltres el de tarda. La companyia no es fa responsable, fins que la pèrdua sigui definitiva, però et fan omplir un formulari inútil. No disposo de cap fotografia, ni de la càmara, ni un minut de cinta enregistrada, ni un sol dels regals que he comprat, no tinc el meu diari que fa mesos que escric, no tinc aquells metres de tela que vaig comprar a un venedor del mercat de Jaisalmer, ni collerets comprats a la vora del Ganges, ni....


No tinc els meus objectes materials, però tinc el viatge dins el cor.Això no m’ho podran perdre pas.

Jaisalmer, la ciutat daurada

jaisalmer


Quan vaig arribar a Jaisalmer, res em feia pensar que seria una de les sensacions de la meva vida. Quan vam arribar a la tarda i vam passejar pel seu mercat local, intentant no topar amb les vaques, els tuc-tucs (una mena de richsaws amb motor), les motocicletes, els venedors ambulants i un llarg etcetera que no tinc temps d explicar-vos, ja em va semblar que la ciutat m agradaria.

Al mati, a trenc d alba, el llac artificial de la ciutat havia acumulat el maxim d aigua en tota la seva historia, i els arbres i els temples amerats, aquell horitzo immens i aquella musica provinent d un instrument tocat per un ancia amb un turbant taronja intens, em va fer emocionar tant que no podia ni parlar. Despres, aquella muralla imponent i daurada, aquells temples jainistes que havia estudiat i vist en fotografies en llibres i a internet, em van fer viure dins un somni.

A la tarda, vaig pujar per primera vegada dalt un camell i vaig fer cami pel desert. Aquest dia, el dia 8 d agost, nomes es podia acabar d aquesta manera, amb una posta de sol al desert de Jaisalmer.

El taronja, es el meu color i el color del Rajastan, i amb taronja dels saris i dels turbants, em vaig veure engolida en un mar de sensacions, que mai, havia sentit abans. El millor de la India, es sens dubte, la seva gent, mai abans m havia sentit tan ben acollida enlloc... M emporto els seus somriures, les mans dels nens agitant-se quan passem amb la furgoneta, els gestos de gratitut, els namastes i l amabilitat d en Balveer, el nostre guia, xofer i ara ja, amic.

Ara que hem abandonat el Rajastan, des d Agra us escric aquest mail, contenta d- haver per fi, tingut temps de trobar un cyber...

Dema a les sis del mati m espera el Taj Mahal...


pd.- no funcionen els accents, ni els apostrofs,conformeu-vos en llegir-ho aixi!>

Destinació: Índia del Nord

Nova Delhi


Fa uns mesos, vaig escriure un post en el què us plantejava un dubte: per una vegada a la meva vida, podia planejar un viatge amb temps, i volia decidir-me per un destí el més aviat possible. Buscar un destí per viatjar, us ho confesso, sempre m'ha costat molt, perquè sóc de les que viatjaria sempre, i a tot arreu, i tinc la sensació que el món és massa gran i que en una vida no en tindríem prou. No crec en la reencarnació, i és per això que de moment, vull aprofitar la única vida que crec que tindré, per viatjar molt, entre altres coses. El fet és que em vaig decidir, i que, no us vaig fer massa cas, perquè entre l’Argentina i l’Índia, vaig triar la Índia, tot i que la majoria de vosaltres em vau recomenar Argentina, Egipte i d’altres destins... Certament, viatjar a la Índia és un somni que tenia des de fa molt de temps, i que sembla que es cumplirà en menys de 48 hores...


No us n’he dit res fins ara perquè he tingut alguns problemes amb el visat, i sóc una mica supersticiosa amb aquestes coses, i com deia la meva àvia, “no pots dir blat, fins que no és al sac i ben lligat!”. El visat ha arribat pels pèls, ja que sembla que l’ambaixada de la Índia a Madrid, és tan o més caòtica que l’aeroport del Prat als mesos de juliol i agost, i tenir el visat a temps, és sempre una qüestió de sort. Ara, ja tinc el visat i el passaport en regla, les vacunes posades, la farmaciola preparada, i la motxilla tancada i plena d’il•lusió.


Després del casament, m’he passat dos dies ultimant els detalls de l’equipatge, i sembla que ja ho tinc tot! Tot a punt per emprendre el viatge, això sí, amb el permís de tots els senyors i senyores que treballen a l’aeroport... No vull ni imaginar-me la cara que se’t deu quedar quan no pots volar al teu destí, quan portes un any esperant fer un viatge! i a sobre, perds tot el teu equipatge, en fi, creuarem els dits!


Us enyoraré segur, enyoraré llegir-vos... però si puc, aniré treient el cap pel bloc. Si no puc, ens veiem i llegim a la tornada. Cuideu-vos molt.



Fa temps, feien un anunci de Peugeot 206, ambientat a la Índia, i que em feia moltíssima gràcia. L'he recuperat, i aquí teniu la cançó... una mica Bollywood, no?



Powered by Castpost

Del casori...

El casori va anar molt bé, el petit ajuntament era ple de convidats i la calor va ser espantosa, però en previsió de possibles lipotimies, es van repartir ventalls a tots els convidats... gran idea, per si algú se la vol fer seva.

La nòvia no va parir, i us ho juro, era la més activa de la festa, no va seure ni un moment i fins i tot, es va marcar uns dancings que Déu ni do... Vaja, que estava més en forma que qualsevol de nosaltres, i això que queda menys d’un més i mig perquè el nen neixi...

Al final, no em vaig adormir ni a la cerimònia ni al banquet, i la meva dignitat,crec, va quedar salvada de totes totes. Trobo que va ser una boda de tres, per a tres, original en el contingut i la forma! Que siguin molt feliços i a esperar el feliç esdeveniment, com s'acostuma a dir en aquests casos, oi?

Demà vaig de casori

boda!


Demà tinc un casori a unes dues hores de Barcelona, i no me'n faig la idea.

Acabo de treure el vestit de l'armari, fa un any que no me'l poso i és reaprofitat d'un casament que vaig tenir l'any passat. Com sempre, vaig a l'últim moment. El vestit encara està per planxar i quan me l'he emprovat, pensava... " i si no hi cabo dins el vestit? què em posaré?"... però sí, hi cabo i encara m'hi sobra lloc i tot! (la qual cosa vol dir que m'he aprimat una miqueta... no m'ho esperava).


La meva parella de la boda serà una amiga meva que em passarà a buscar demà al matí per casa... ens hem de llevar força d'hora i tindré molta son, ho veig clar. Ahir vaig sortir fins molt tard, vaig trobar taxi sense gaire dificultats, però avui al matí el cap em feia un mal espantós... Una no es pot fer gran. Avui tinc un sopar amb uns amics i tornaré a arribar tard. I demà m'adormiré a l'ajuntament, a mitja ceremònia, ho veig clar, també.


La núvia, una ex-companya de feina, està embarassada, molt embarassada,i tinc por que entre la calor i els nervis, no ens faci tiets a tots els convidats de la boda abans d'hora. Esperem que no. Jo ja en conec molts casos de núvies embarassades que es casen quan ja fa molts anys que viuen en parella, i vosaltres? Tot va a modes, en aquesta vida.


Me'n vaig corrents a planxar el vestit i a pintar-me les ungles, demà al matí seré incapaç de fer-ho i a les nou he de marxar al sopar...Per què tot alhora? uff! Ja us explicaré com ha anat, i si he estat o no tieta postissa abans d'hora.Creueu els dits!

TV3, la meva?

Xavi Coral i Raquel Sans


Xavier Coral i Raquel Sans, una comunicadora nata. Que torni als migdies!.



Al telenotícies migdia d’avui, presentat per en Xavier Coral i la nova Letizia Ortiz catalana, a TV3 han dedicat 2/3 de la informació a l’aire condicionat i a les altes temperatures, i 1/3 al conflicte del Líban (o hauríem de dir, ja, obertament, guerra del Líban?) i altres foteses, com les picabaralles entre el Sr. Iceta i el Sr. Mas o a que en Cannavaro ha fitxat pel Reial Madrid (llàstima, perquè ara em farà molta ràbia!). Ho trobo injust, és una televisió pública, i tenim dret a uns mitjans de comunicació de qualitat. Com tenim dret a un ensenyament públic de qualitat i a una sanitat digna per tothom. I estem en el dret de reclamar-ho.
La calor em fa anar a relentí. Com si anés a poc a poc, i totes les coses que faig aquests dies, em costen especialment. Fins i tot, tinc la sensació que no tinc gaires coses per explicar-vos al bloc, però el telenotícies migdia d’avui m’ha indignat.


Els periodistes i els mandamás de l’energia a Catalunya ens foten bronca perquè utilitzem els aires condicionats, i segons ells, n’hem de reduir el consum. Així doncs, ens hem de morir de calor quan hem pagat uns dinerons per disfrutar d'un aparell d'aire condicionat? Uns dinerons que hem de sumar a la nostra hipoteca i als nostres impostos, per cert. Em sembla que l’augment d’energia també el paguem entre tots, almenys estic segura que la meva factura pujarà aquest mes, a canvi de no suar.


Si ens renyen a nosaltres, els consumidorets, que renyin també:

- ... als polítics que enlloc d’invertir en energia alternativa i renovable, ho fan en energia convencional i no renovable. Si consumim energia, és perquè tenim la sort de viure en un país desenvolupat, on gaudim de privilegis que en d’altres llocs no poden ni somiar, però tenint en compte que els combustibles fòssils no duraran per sempre i que les centrals nuclears són perilloses i produeixen molts residus contaminants, hem de caminar en una altra direcció. El consum responsable és cosa de tots, hi estic d’acord, però principalment dels polítics i de les empreses privades. Senyors, inverteixin en energia alternativa i renovable, som el país del sol (o bé, hauria de dir, del sòl?). La solució és que deixem d’utilitzar l’electricitat, i ens fotem de fred a l’hivern i de calor a l’estiu a casa nostra?


- ... als polítics que enlloc d’aturar les guerres i les conflictes que hi ha pel món, es dediquen a fer-se fotografies i reunions del G-8 per assegurar-se el petroli als seus països respectius. Els interessa ben poc aturar el conflicte del Líban, per molt que la Condolezza agafi el seu avió i ràpidament hi representi obres de teatre molt ben assajades.


M’agradaria renyar més als polítics i a d'altra gent, però em sembla que per avui ja en tinc prou...Últimament, als ciutadans se'ns qüestiona gairebé tot, com conduim, com vivim, com gastem els nostres diners, com mengem, com i quan fumem, com passem les nostres vacances, com eduquem als nostres fills, etc...

I a ells, qui els qüestiona?

Qui els renya?

Homenatge a Joan Brossa

Poema visual


Contes, 1986



Poema visual


Ouera



Poema visual


Eclipsi, 1988


ENTONACIÓ



Són tants els canvis que noto

quant al que sento i al que veig,

que si em recordo de tragèdies

personals encenc un cigarret

i surto del poema.



TORNADA



Estic a l'encreuament

dels camins, fora poblat.



Les tisores són un instrument

que es compon de dues làmines

tallants amb mànec, encreuades

i articulades en un eix.

14 de juliol...

Delaració dels drets de l'home i del ciutadà, 1789


Avui és 14 de juliol... un dia segurament calurós com el d’avui, el 1789 va tenir lloc la presa de la Bastilla a París. Un mes i mig després, el 26 d’agost s’aprovava la Declaració dels Derts de l’Home i del Ciutadà, que uns anys després no va servir ni per salvar el cap al mateix rei que la va signar, ni a tants i tans que van acabar els seus dies en una guillotina rovellada.


M’entristeixo pensant que els drets de l’home encara avui no es respecten a pràcticament cap país del món. Ahir mateix llegíem als diaris i veiem a la televisió, com l’exèrcit israelià atacava el Líban responent a un segrest de dos soldats israelians per part dels xiítes d’Hezbol.lah. Víctimes innocents en un conflicte d’interessos polítics, econòmics i religiosos que fa dècades que no s’atura.


Avui, també llegia que la Ruth, una nena de tres anys d’Hospitalet, evoluciona favorablement d’una lesió de pàncrees i de la fractura de dues costelles a Sant Joan de Deú. Els seus pares, quan la van ingressar, la van inscriure amb un nom fals, però només cinc dies després la mare denunciava al seu marit per violència domèstica.El marit, va ser ràpidament detingut, suposo que pels antecedents amb la nena Alba. La companya sentimental del marit i la mare de la nena, també han estat detingudes per no haver denunciat els fets, tot i ser-se testimonis directes.


El fet de saber que un infant és maltractat o bé que és víctima d’abusos sexuals, i no denunciar-ho, és una falta greu, molt greu. El mal que es pot fer a aquell nen pot tenir unes seqüeles d’un abast terrible, i són conductes amb les que la justícia hauria de ser del tot implacable. Sovint, la gent que tenim més a prop és la que ens pot fer més mal, i en el cas dels nens, aquest fet es cobra moltes víctimes innocents.

Avui fa justament un any, el 14 de juliol de 2005, a les set del matí em connectava a la web de la Generalitat, per mirar si el meu nom apareixia entre els 200 que havien aprovat les oposicions de professors de secundària de l’especialitat de Ciències Socials. Les llistes no estaven endreçades per ordre alfabètic, sinó per puntuació, i el document en pdf tenia més de 10 pàgines. Quan anava per la pàgina número 8, em vaig trobar, amb una puntuació minsa perquè no tenia pràcticament ni un sol punt per experiència docent. No puc descriure-us aquell moment, vaig llegir el meu nom compulsivament un cop i un altre. Em penso que vaig cridar molt, no ho sé, no ho recordo bé. Sé que me’n vaig anar a treballar al diari on treballava aleshores, amb un somriure d’orella a orella. El dia de la presa de la Bastilla m’havia portat sort, i un dels temes que em va tocar va ser precisament el de la Revolució Francesa. Recordo que quan vaig tornar de la feina, a casa m’havien muntat una festa sorpresa, on m’hi esperaven la gent que més estimo en aquest món...


El 14 de juliol d’avui ha estat un dia accidentat. El meu desordre, ja ho sabeu, em porta sovint a oblidar-me coses als llocs més insospitats. He baixat de l’autobús, sense la carpeta taronja on hi duïa tots els papers del curs que he acabat avui, i el certificat d’assistència. Res important, si vas a mirar, però resultava un maldecap haver-lo d’anar a buscar de nou. Després d’unes trucades que no m’han solucionat el problema, he decidit esperar que el conductor fés la volta completa i tornés a la parada on m’havia deixat. El recordava perfectament, gros i calvet, amb ulleres de sol i molt simpàtic. Quan l’he tornat a veure, una hora i vint minuts després, duïa la meva carpeta taronja a la guantera de l’autobús. Li he dit que era meva, i me l’ha donat, satisfet d’haver-me pogut ajudar. Li he agraït i me n’he anat contenta a casa amb la carpeta taronja ben agafada, això sí, pensant que definitivament, ser despistada és una tortura... però què hi puc fer?


Cadascú avui ha viscut un 14 de juliol diferent, però si no sou francesos o no viviu a França, segurament l’heu viscut com qualselvol altre dia. La Ruth, però és a l’hospital, i els nens que van morir ahir al Líban han estat enterrats per les seves famílies. El 14 de juliol de l’any passat va capgirar la meva vida de dalt a baix. La meva carpeta taronja descansa del viatge per la ciutat en una estanteria del meu despatx. Els Drets de l’Home segueixen tenint vigència, encara que el context sigui molt diferent, i són tan o més necessaris de com ho eren el 14 de juliol de 1789.

Juliol ardent

Antartida




Ja ho sabia que vivim en una mena de república bananera, però la temperatura gairebé tropical que estem patint m’ho comença a confirmar del tot (llàstima que això de ser una república s'hagi de quedar només en un ardent desig). Avui, a les vuit del matí, quan he sortit de casa, ha estat com si algú m’hagués fomut una bufetada en plena cara, quina xafogor!

La calda ha quedat alleujada al pujar a l’autobús, perquè sort en tenim de l’aire condicionat, però només ha estat una cosa momentània, perquè s’ha omplert com ou de seguida, i he començat a notar un altre cop l’ambient caldejat, agreujat per l’aglomeració de d’ànimes en el poc espai d’un autobús. Sóc com una dona a un vano enganxada, no puc passar sense ell, perquè se’m menjaria viva la canícula. També m’he convertit en una bebedora compulsiva aquests dies, bebedora d’aigua que encara que compris gelada, al cap de deu minuts ja s’ha convertit en aigua a temperatura ambient, per no dir a punt d’arrencar el bull. Aquesta tarda, sens dubte, em refugiaré a la piscina, estar en remull pot ser una magnífica solució a la xardor que ens abrasa les neurones.

Potser llegint el post us han vingut ganes de ser a platja, a la muntanya, en remull, sota un aparell d’aire condicionat, dins la banyera, davant d’un ventilador potentíssim, bebent-vos una capirinha, o senzillament de ser dins d’un iceberg, us entenc perfectament...

Què feu vosaltres per no morir-vos de calor?

Faldilles que es perden...

la faldilla

(Post escrit ahir al vespre, però que no vaig poder publicar per problemes amb blocat...ejem....)

Aquest matí, quan ja feia olor de dia a punt d’estrenar, he obert l’armari i he decidit que em posaria una faldilla que em vaig comprar fa un parell de mesos a la Rambla del Raval, una d’aquelles que fa una noia argentina i no sé per què, però queden a tothom la mar de bé. A la ràdio deien que faria molta calor, i he pensat que no feia dia de texans... L’he buscat per tot arreu, i no l’he pogut trobar per enlloc. Al final, m’he decidit per una altra faldilla i he pensat que a la tarda la buscaria.

Fent memòria he recordat que fa uns dies la vaig deixar al cubell de la roba bruta. Per tant, hauria de ser penjada a l’armari, no? De vegades estenc la roba al terrat i seria estrany que hagués volat sense adonar-me’n... Ho he regirat tot de dalt a baix, i he trobat una gorra que em vaig comprar a Nova York que feia segles que no veia, una cosa va per l’altra. Però ni rastre de la faldilla. No n’hi havia prou amb regirar-ho tot, doncs. He tret la roba dels prestatges, i he descobert un parell de samarretes al fons de l’armari, que he col•locat a primera fila, i que havia oblidat que tenia... Així doncs, ja havia recuperat tres peces, però ni rastre de la faldilla. Finalment, he tret l’últim piló de roba. I era allà, plegada entre unes samarretes de tirants!!! Per què de vegades no recordo que faig algunes coses que faig? Per què si el lloc de les faldilles és ser penjades en un penjador, la vaig plegar com una samarreta de tirants? I la pregunta que més m’amoïna, quan ho vaig fer? No ho recordo. El fet és, que he endreçat l’armari que ja convenia! No sé quan de temps em durarà l’ordre, és un cosa que mai puc arribar a predir amb exactitud!

Després de trobar la faldilla, he respirat tranquila, i he revisat el correu. Hi he trobat una grata sorpresa, com una d’aquelles cartes que fa temps m’hauria fet il•lusió de trobar a la bústia. En l’assumpte hi posava un nom de noia en minúscules seguit d’una emoticona d’aquelles que piquen l’ullet. De moment, no he encertat de qui era. He pensat, deu ser un virus d’aquets que rebo de tant en tant. El senyor Panda m’ha dit que no, que no ho era, i l’he obert. Era un text curt, i escrit amb pressa, amb totes les paraules en minúscula. Quan l’he acabat de llegir, m’he emocionat i tot, jo sola allà davant de la pantalla, com una bleda. Era una alumna meva, que m’escrivia per dir-me que havia aprovat la selectivitat, i que havia tret un 8’5 d’Història de l’Art. Em deia que era la millor nota que havia tret i que m’escrivia perquè m’adonés que les classes que feiem a les 8.30h del matí, en les què estàvem tots mig adormits (ells i jo) havien estat molt productives. I acaba el mail dient que em donava les gràcies per tot el que havíem compartit en aquell curs. O sigui, que avui he perdut i trobat la faldilla (que demà em posaré, evidentment, després del sidral que he muntat per trobar-la!) , i he retrobat una alumna que m’ha fet sentir orgullosa de la meva feina, però que sobretot, el què m'ha alegrat més és que ho volgués compartir amb mi.Val la pena fer de profe, per viure moments d'aquests...!.