dijous, de gener 31, 2008

Plomes i carnaval




Són les 8.30h. Ja estàs llevada, tassa de cafè amb llet entre els dits i biberó dins el calenta-biberons. Canvies els bolquers, i et trobes el primer regalet del dia. És igual, avui estàs en forma, i mirant pel vidre, t'adones de seguida que farà sol, un sol d'aquells que entra pel finestral i la gata no desaprofita mai. Dormir sobre un raig de sol, és el millor del món, per la gata i per tothom, i ella ho sap.

Mires al teu voltant, el menjador està una mica desendreçat, i al terra hi ha una mica de borrissol, tot i que vas escombrar ahir (entra dins dels fenòmens paranormals que descubreixes a l'independitzar-te). Ho endreces tot i escombres de nou (encara que et toca els nassos).

Treus el fil, l'agulla, la tela marró, les cintes, les plomes i el tapa-punts, que fa uns dies vas descobrir que existien a la Merceria Santa Anna del Portal de l'Àngel. La màquina de cosir que vas comprar al Lidl fa un any, s'ha espatllat i la reparació costa més cara que una de nova. Te'n compraràs una de nova el mes vinent. Ara però, toca cosir a mà.

No hi havia estat mai en aquesta merceria, tot i que hi havia pasat centenars de cops pel davant. Vaig entrar-hi a comprar dues plomes per la disfressa que li he fet al nen. D'indi, dels dels westerns, perquè sempre m'han caigut simpàtics. La dependenta m'ensenya el mostrari de plomes: petites, grosses, d'estruç, blaves, grogues, però sobretot vermelles. De tots preus: de 0.70 fins a 60 eurus, sí, sí, 60! "Posi'm aquesta i aquesta, de 0.70". La dependenta em dóna una paper rosa, on hi posa amb lletra clara: "4 plumas. 2.80". Ara vull feltre marró. Em fan pujar unes escales. A dalt de tot, hi trobo el paradís del feltre. Gruixut, prim i de tots colors. N'agafo un parell de retallons marró fosc, total la disfressa fa uns cinquanta-cinc centímetres, i no crec que en necessiti més. Em donen un altre paper, aquest cop de color groc. Hi posa: "2 fieltro pequeño, 1.60". La noia m'ha dit que el serrell fet amb feltre em quedarà de conya amb un tapa-punts. Però que els tapa-punts els venen al mostrador d'abaix, just el del davant d'on venen les plomes. Hi vaig. Demano tapa-punts per una disfressa d'indi. La noia obre el llibre del mostruari, per la I d'indi. Ara ho entenc, són cintes d'aquelles típiques de les disfresses d'indi. I en damano un metre. Me'l posa i em fa un altre paper rosa. Hi posa: "tapapuntos. 1.80". Tinc tres papers, i res del què he comprat. La caixera, amb les ulleres a mig nas, va sumant els números dels paperets rosa i groc. "Són sis amb vint eurus, si us plau". Els hi pago. Però no tinc a les mans res del què comprat. Del cel baixa un rivellet agafat a una corda, amb el meu feltre marrró a dins. L'embolica. Faig uns ulls com a plats. Sembla que estigui en una màquina del temps. Les plomes i el tapa-punts els he recollir en els taullels on els he escollit, segons em diu. Després de gaiebé quaranta minuts, surto per la porta. Em pensava que ho enllestiria en cinc minuts. Hi tornaré, el rivellet i la corda m'han robat el cor.

Retalles la túnica en forma de T, i hi fas un forat al mig. Tot això prenent com a moldel un pijama talla sis mesos que el nen, va estrenar fa dos dies, encara que demà en farà només quatre. Comptes dos centímetres de més per si se li acudís créixer dos centímetres en unes hores. I poses fil a l'agulla, de forma literal.

La disfressa està acabada. Avui és dijous gras i arriba en Carnestoltes! M'encanta el Carnaval! I per primer cop he cosit una disfressa per algú. Ell s'ho mereix tot

dilluns, de gener 21, 2008

Bilingüisme integrador


Estimat Sr. Barbut;

Ara resulta que hauré d'explicar història en castellà si guanya vostè, Sr. Barbut, les eleccions generals. Sàpiga, Sr. Barbut, ignorant i prepotent, que a les escoles i instituts de Catalunya ja hi ha un bilingüisme integrador, i de vegades, no integrador, perquè prima el castellà. Hi ha professors que fan les classes en castellà, i no només les de castellà, sinó les de tecnologia, les de naturals o les d'educació física. Jo no faré les classes en castellà, i si per això em mereixo presó, doncs li ben prometo que hi aniré. Nosaltres, tenim un estatut, que per cert, jo no vaig votar, i si vol que el castellà sigui la llengua vehicular dels nostres alumnes, haurà de canviar primer l'estatut. Haurà de lluitar amb nosaltres, haurà de menjar-se les seves paraules.

Si ZP va prometre que aprovaria l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya i es va demostrar que és un mentider; vostè, Sr. Barbut fa populisme estil Vidal Quadras perquè vol guanyar vots a Catalunya, i no precisament dels ciutadans que més s'han integrat al país. Per tant, d'aquells que mai han volgut saber-ne res de bilingüisme integrador, ni tan sols, de bilingüisme. Només faltaria que el meu fill aprengués història, filosofia, física, química o el que sigui en castellà.

Vostè ha dit que el PP proposa que a les comunitats autònomes amb llengües cooficials, quedin garantits els drets preferents de pares i alumnes perquè a tots els cursos i en totes les etapes educatives la llengua castellana s'ofereixi com llengua vehicular, juntament amb la cooficial. Perquè això sigui possible, vol dir que en un mateix institut o escola hi haurà el doble de professors, no? Perquè és clar, si jo sóc la professora d'història que dóna l'assignatura en català, hi haurà d'haver un altre professor o professora que doni el mateix curs però en castellà, no? Seria això? Ja pot anar convocant oposicions a dojo, i ja pot anar començant. És absolutament absurd. Surrealista. Això només pot passar a Espanya, i cap més país d'Europa.

Vostè, Sr. Barbut ha acabat el seu discurs dient "No vull adoctrinar ningú, vull llibertat". I el més divertit de tot és que l'han aplaudit. Esperanza Aguirre i Gallardón entre el públic, també l'han aplaudit. Potser seria millor que vostè no parli de llibertat. Ni de bilingüisme. Ni d'adoctrinar. Sembla mentida que sigui gallec, Sr. Barbut.

Una professora

divendres, de gener 11, 2008

Parelles que fan por

Que no s'espanti ningú, no pretenc reconvertir el meu bloc en una mena de "Salsa rosa" a la catalana, però un mica de tomàquet, de vegades, va bé per descongestionar-nos d'altres esdeveniments greus del nostre entorn o d'altres, de polítics i que disten anys llum de millorar. I que per què negar-ho, posen de molt mala llet. Vegeu sinó, com la truja encara se'n riu de tots nosaltres.





Canviant de tema. No em negareu que hi ha parelles que de vegades, fan por, o que si més no, no enganxen ni amb cola. No us ho han dit mai, allò de... " No m'hagués imaginat mai el fulanet i la fulaneta junts."? O també... "On s'és vist, una noia tan jove/maca i un home tan gran/o tan lleig. On anirem a parar!" o l'inrevés. Aquí, aquí és on vull anar a parar. Tinc els dos discos de la Carla Bruni. I m'encanten, o he de dir m'encantaven? No, és que encara m'agraden, però quan me'ls poso, se m'apareix la cara d'Ell, tan lleig com és, tan cregut, tan milhomes, tan salvador de la pàtria (francesa, naturalment). I aquesta noia que té un cos d'espant i sinó, jutgeu vosaltres mateixos i mateixes...



Vale, comentari masclista, però ella és així, en COS...



I ÀNIMA:



I ells dos, juntets, són la imatge de moda. I és una imatge, que em xoca.





Però és clar, sempre s'ha parlat de l'eròtica del poder. Ser la dona del president de la República no té res a veure a tocar uns acords amb una guitarreta i fer ploure elogis de la crítica musical europea. Hi haurà més discs? O es dedicarà a ser la dona de fulano, a partir d'ara? Espero que n'hi hagi més, encara que no sé si me'ls compraré. En tot cas, no suporto les dones de fulano, i mira que les llistes són llargues i extenses. Aquestes dones em fan molta ràbia, i no les entenc. Expliqueu-me d'una manera racional, com són possibles aquestes combinacions... i no s'hi val a dir que l'amor és cec, que ja està molt suat. I intenteu no vomitar.


Tita Cervera i el baró Thyssen, el mal gust, els diners i l'art units en una extranya combinació. Ara ella és la vídua, i té tots els calers a la butxaca. Com a mínim, a Madrid hi ha deixat un bon museu.



Núria González i Tapias, amb fill inclòs. Ecsss!


Gema Ruiz i Álvarez Cascos, que van durar menys que un telediari.




Melania Krupp i Donald Trump, l'home que porta un gat mort al cap. Tants diners com té, i no coneix els implants de cabell? Ara que amb una dona així, (esteu flipant, oi?), es deu sentir l'home més "afortunat" del món, encara que no tingui ni un pèl de tonto.




Marina Castaño i Cela, Marquesos d'Iria Flavia, ja t'hi cagues!.



María Kodama i Borges, la japonesa estil Yoko Ono que ho acapara tot.



Letizia Ortizdéjameacabar i el príncep blau. Una "mujer de su tiempo" (frase que m'encanta i em fa petar de riure), periodista i alliberada, que abandona la seva professió per dedicar-se en cos i ànima a la corona, al seu marit i a les seves filles. Molt modern tot plegat, sí senyor.






Flavio Briatore i Naomi Campbell. La bella i la bèstia, no?





Anne Nicole Smith i Howard Marshall, al cel siguin tots dos. Ell per raons òbvies.

Encara que no us penseu, també hi ha homes de fulana, i per mostra...


Gina Lollobridgida i el català Javier Rigau, amb anunci de boda inclòs.


Liz Taylor i Lawrence Lee Fortensky, camioner i "txolles de professió".



Reinaldo Waveqche, de 24 i Adelfa Volpes de 82, multimillonària argentina, tot i que ell nega haver-ho sabut després d'haver-la enterrat.

Em crec aquests casos, diga'm ingènua, si tu vols.


Jacqueline i Pablo Ruiz Picasso, perquè tot i que ell era un misògin i un prepotent amb les dones, aquesta sembla que se la va estimar.


Marta Montáñez i Pau Casals, perquè el mestre i l'alumna de vegades s'enamoren.


Sir Elton John i David Furnish, perquè se'ls veu feliços i contents i orgullosos. Encara que Sir Elton tingui molt mal humor i ja no sigui el què era.

I diuen que l'amor és cec. I una merda.

dilluns, de gener 07, 2008

Floriran les roses




(...)

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.

(...)

Del LLibre d'Absències. Miquel Martí i Pol.

Per la Montse.
La teva força ha estat una lliçó de vida. Gràcies.