dijous, de juliol 26, 2007

Conte de Santa Anna



Santa Anna i el nen. Leonardo da Vinci.

La meva àvia es deia Anna i avui hauria estat el seu sant, i li vull dedicar un conte. El conte de Santa Anna. Sé del cert que li agradaria llegir-lo.

"Sóc de vacances, prop de la platja i prop de la muntanya. Prop de tot arreu i lluny d'enlloc. És per això que fa temps que el bloc va emmudir. Ser lluny de la tecnologia, dels ordinadors i de l'aglumeració sempre és agraït, però sobretot quan saps que aquest estiu és un estiu de dos, que aviat es convertirà en una vida de tres. El tres és el meu número preferit, el meu número de la sort. Em sembla que m'agradarà que siguem tres, perquè els triangles m'agraden més que els quadrats, i que els rectangles, i on vas a parar, molt més que els cercles, massa perfectes, massa rodons.

Fa uns anys o menys, us hauria dit que no volia tenir fills, i hauria buscat mil excuses per justificar la meva absurda afirmació: no tinc un pis en condicions, notinc una feina en condicions, vull viatjar, no tinc l'estabilitat mental que em cal, o simplement, us hauria dit que no m'agradaven els nens. Tot mentida. Tot una enganyifa. Un autoengany com una casa. En una parella és difícil buscar el moment, decidir-se, parlar-ne. Quan un ho té molt clar (ell) i l'altre no (com em passava a mi), sempre li agrairé la no pressió, el saber esperar, el saber viure junts els moments bons i dolents, sense tenir mai la sensació de que el tren s'escapa o el rellotge pot córrer més del compte. Però realment, el tren agafa velocitat i el rellotge fa tic-tac, encara que no ho vegis. És un tic-tac suau i dolç, gens estrident, que et va embolcallant i no apreta, però hi és.

Ara, encara no tinc el pis dels meus somnis, però sento que és una llar. Tinc una feina que m'omple i amb la que sé que mai em faré rica, però tinc guardades aquelles mirades d'alguns alumnes l'últim dia de curs, que em fan rica en altres coses. Segur que tinc moltes oportunitats de viatjar, i de fer tantes altres coses, amb un company de viatge nou. Segurament l'estabilitat mental no la tindré mai, ni jo, ni tanta gent, i ben mirat, què vol dir l'estabilitat? Sóc balança i em sembla que estaré condemnada a cercar-la sempre, per tant, ja la trobaré, quan sigui, sense pressa. O potser no la trobaré mai del tot, i què? I què coi!, els nens m'agraden, i últimament ja començava a mirar-me els nens dels meus amics amb altres ulls...

El dia que vaig saber que estava embarassada, me'n vaig anar a treballar més contenta que mai. Em penso que feia temps que no estava tant contenta, i llavors vaig deixar de tenir por, i no n'he tingut més, fins ara. Ara d'aquell dia ja en fa gairebé set mesos, però des de llavors era incapaç d'escriure, ni al bloc ni en paper en blanc sobre la nova situació, la nova vida. Em costava expressar-me, només tenia ganes de sentir-ho i prou. I de compartir-ho molt íntimament.

Ara però, que sóc una reusenca panxuda, satisfeta i feliç, espero el moment de tenir la cara del nostre nen al davant. I vull que ho sapigueu. Podeu donar-me un cop al cap si veieu que em torno nyonya i burra, ho entendré. Però ara almenys ja sabreu per què.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, vet aquí el conte fos; vet aquí un gos, vet aquí un gat,vet aquí el conte acabat."