diumenge, de gener 28, 2007

No t'entenc


Prou que m'agradaria ser dins teu per saber què penses. Però no hi puc pas viatjar dins teu. Ara no t'entenc, no sé perquè ho fas això... Si estàs enfadada per què no m'ho dius? Si estàs contenta, per què no m'ho demostres? Estic ben despistada amb tota aquesta història, perquè és com si caminessis dins un mur, un mur del qual et protegeixes de tot el què tens a l'exterior. Has de sortir-ne si vols ser una noia feliç, si vols que ell també sigui feliç.

Prou que m'agradaria poder-te dir que em sap greu. Però no me'n dones la oportunitat. Ara no sé què vols, ni cap on et dirigeixes. De tota manera no deixaré pas que el teu mal rotllo m'afecti a mi. Ara precisament no. No ho vull. I no passarà.

Prou que m'agradaria que m'expliquessis què et passa. Et dono la mà, si la vols.

Prou que m'agradaria saber que ets feliç. I que ell també ho és, amb tu.

dimarts, de gener 23, 2007

diumenge, de gener 21, 2007

AVIDA DOLLARS

Abans d'ahir al vespre vaig enganxar un reportatge a les tantes de la matinada, un d'aquells que no t'esperes trobar a altes hores, quan fas un mini zàping abans d'anar a dormir, per si després de tornar del sopar amb els amics, hi trobes alguna cosa interessant...(ho feu vosaltres això? jo de vegades, sí).I em sembla que vaig tenir sort. Feien un reportatge sobre un personatge que sempre m'ha tingut absolutament enganxada: Dalí.

Els quatre secretaris que va tenir Salvador Dalí durant la seva llarga trajectòria artística, apareixien en el reportatge llençant-se acusacions els uns als altres sobre quin d'ells va tenir la idea de fer firmar Dalí milers i milers de fulles en blanc, per fer-ne negoci. El reportatge no ho resolia tampoc, i no em sembla el més important.

Salvador Dalí va viure del seu personatge, el màrqueting de sí mateix el va fer ric i el va portar a la fama internacional. Dalí era la seva pintura, però també el seu personatge. La polèmica, sempre al seu costat, perquè senyors, la polèmica ven. I ell ho sabia millor que ningú. Algú imagina Dalí avui en dia en alguna tertúlia d'aquestes que fan a la televisió? Insuperable.

Un artista que firma milers i milers de fulls en blanc al llarg de la seva vida, i els ven a milers de dòlars a editors de tot el món, despreocupant-se d'on poden arribar a ser exposats el dia de demà (inclosos els museus més prestigiosos del món), és un artista que efectivament, pensa en els diners, no en la qualitat de l'art. Però no per això, senyors, deixa de ser un artista, un geni, un creador amb majúscules. A més, qui el va obligar a firmar? En última instància l'últim responsable, és clar, va ser ell mateix.

Dalí em fascina tant, com em repugna en ocasions. Haver-se convertit en estafador de la seva mateixa firma, o haver firmat quadres d'altres fent-los passar per seus, el converteix en únic de la seva espècie, just en el moment en què va començar a fer-ho. Sovint s'atribueix aquestes idees a Gal.la, la musa, la dona, l'empresària, el cervell de totes les operacions econòmiques que tancaven. Qui sap. Gal.la sense Dalí no hauria estat Gal.la, segurament. Ni a l'inrevés.

Quan André Breton inventa l'anagrama, Avida Dollars, no sap fins a quin punt l'ha encertat. Tots els que van compartir feina, vida, negocis i oci amb Dalí, van esdevenir multimilionaris, era realment una fàbrica de bitllets, una marca en sí mateix.

Intolerant, rabiosament gelós de Picasso, intel.ligent,avariciós, probablement homosexual amagat darrera una Gal.la sempre present, grandiós, teatralment espanyolista, tècnicament impecable, bon escriptor, traumatitzat pel seu nom que corresponia al del seu germà mort... però sobretot, Avida Dollars. O Salvador Dalí, com vulgueu.





dimecres, de gener 17, 2007

Casaldàliga, una veu compromesa

Si teniu temps i viviu a Barcelona, o passeu per Barcelona, prop del Passeig de Gràcia podeu passar uns minuts per l'exposició que es va inaugurar dilluns, 16 de gener al Palau Robert, Sala Cotxeres, Casaldàliga, una veu compromesa.
Tinc un amic que hi ha participat i que em va convidar a la inauguració. I hi vaig anar, perquè l'amic s'ho val, i el personatge creia que també.
En arribar-hi, força gent, nebodes i familia d'en Casaldàliga, i gent que l'ha conegut i que ha viatjat on ell treballa i on viu. També gent que hi sobrava, pel meu gust, com en Carod-Rovira, que va fer un discurs excessivament enfocat en el paral·lelisme dels pobles indígenes i la mateixa Catalunya, massa egòlatra, com sempre. Només se sap mirar el melic. Va fer una volta i se'n va anar, però va deixar clar que la Generalitat de Catalunya havia recolçat el projecte, i que ell era allà per avalar-ho. La seva neboda, que sí que l'ha conegut, i que sí que coneix la seva obra, va fer un discurs diferent, molt més emocionat, molt més proper.
No cal estar d'acord amb en Pere Casaldàliga en tot allò que diu i pensa per disfrutar de les seves paraules.
El seu context no té res a veure amb el nostre, i segurament no podem entendre la seva causa que ja fa més de trenta anys que dura, perquè som a quilòmetres de distància d'on ell viu, a quilòmetres de distància de la societat que ell coneix.
La seva visió de la vida no pot desmarcar-se de la religió, la seva lectura de l'Evangeli és la lectura simple, aquella que coincideix amb la primera església, i que té en compte conceptes com l'igualtat o la solidaritat, la més elemental, la que el Vaticà no coneix, la que el Vaticà no predica. La Teoria de l'Alliberament potser inspiraria molta gent, fins i tot no catòlica, o no practicant, em sembla.
No em considero creient, ni practicant, i tot i així, em sento impressionada davant d'un homenet com aquest. Hi ha personatges que sents parlar i se t'erissen els pèls dels braços sense voler. A mi em va passar amb en Bisbe Casaldàliga, i trobo que gent com ell és imprescindible que existeixin, potser només perquè ens diguin allò que no ens agrada sentir o potser perquè ens posin davant els morros tot allò que per llunyà, ens sembla que no existeix.
L'exposició és molt petita, molt senzilla, molt humil; en canvi el personatge és gran, molt gran. M'ha agradat retrobar-lo en aquesta exposició.

Us deixo les seves frases, hi podeu estar d'acord o no, però és valent, dir-les des de la seva posició, sobretot quan has estat anys i anys amenaçat de mort. Almenys jo trobo que sí.

"Puc jurar que s'ha talat el 80% dels boscos d'aquesta regió des que vaig arribar"
"No hi ha ningú incapaç".
"S'ha de saber renunciar".
"La capacitat de la persona es medeix per la seva capacitat d'estar sol".
"Em treureu la vida, però no em treureu la por".
"He fet, faig i faré política tota la meva vida".
"L'església ha maltractat sempre a l'homosexual, se'ls ha de respectar una mica més. S'hauria de parlar d'unió gay, no de matrimoni, i s'evitaria la polèmica".
"La fi no justifica els mitjans".
"Lamento que el primer món sigui tan sensible davant d'un atemptat terrorista, i no davant la fam de tot un continent".
"Tu creus que Estats Units és un país democràtic?".
"Les Nacions Unides són un fracàs, però si no existissin seria pitjor"
"Vivint s'aprèn..."
"Mai he odiat a ningú, però sí he sentit ràbia. No em costa perdonar."

divendres, de gener 12, 2007

El meme dels pebrots

L'Albert, de l'Herald de l'Eixample em va demanar que li fés un regal d'aniversari, i no m'hi puc negar... Així que em sembla que he d'explicar cinc coses que no sapigueu de mi. A veure, si hi coses que no sabeu de mi és perquè segurament no us les he volgut explicar, així que batejarem definitivament aquest meme com el meme dels pebrots, perquè toca els pebrots. I és clar, el què se l'ha inventat ho sap, i per això l'ha fet córrer, no?

1.- Tinc la carrera de música, i tinc també fins a quart de piano. Vaig estudiar-la a Reus, en una acadèmia filial del Conservatori de Música del Liceu, i la vaig deixar quan vaig acabar el COU, amb el consegüent cabreig monumental de la meva mare. M'agrada la música i m'agradava tocar el piano, però quan un hobbie es converteix en una cosa feixuga, has de fer ras i curt. El piano és ple de pols, a casa els meus pares, i sovint penso que me'l portaré a Barcelona. Total, d'una experiència negativa sempre se'n pot treure una de positiva, no? De moment, m'han donat un puntet al concurs de trasllats, no està malament, no?

2.- No sóc reusenca de naixement. Sóc...... tarragonina. Sí, ho confesso. Vaig néixer a Tarragona, i al meu DNI ho posa, ho posa i sempre ho posarà. Tampoc no he viscut mai a Reus, ni a Tarragona, sinó molt a la vora, en un poblet petit, petit. Ara, me'n sento, encara que sincerament us dic, ja no sóc, ni d'aquí ni d'allà.

3.- El meu primer jefe em va dir una vegada que "Hauria de tornar a fer parvulari". Com que és una frase que mai he pogut oblidar i mai us l'havia explicat, la deixo anar aquí, i encara gràcies que no digui el seu nom, el seu DNI i el seu número de telèfon. Des de llavors, ell ha tingut tres dones, i dos fills. Ara està divorciat i li han marxat el 90% dels treballadors. Però al cabrón, l'empresa li va bé. Si és que... no es pot tenir tot.

4.- No menjo conill. De petita a casa, portaven un conill viu a la setmana i hi jugava. Després, anava a la cassola, encara recordo aquell escorxador improvisat a la cuina de casa i la meva àvia, ganivet en mà cometent els assassinats. Un bon dia, vaig dir que mai més en tornaria a tastar, i fins avui. Ni morta.

5.- M'hauria agradat ser actriu. Però no he estat mai, llevat d'un parell de representacions a l'institut!

dimarts, de gener 09, 2007

Els treballs s'entreguen el dia que toca


Aquesta frase ja m'avorreix. Estic farta de repetir-la i estic farta de veure cares d'estorament cada vegada que la dic. Sobretot si quan ho dic, ho dic davant de trenta quatre persones, algunes d'elles majors d'edat i que se suposa que l'any vinent faran una carrera universitària.

Ja fa més d'un mes que vaig dir que el primer dia de classe, el primer dia de l'any, s'havia d'entregar aquest treball.


Mai els faig fer res d'un dia per l'altre, normalment, els deixo sempre una setmana per preparar els treballs, perquè sóc conscient que vull que els facin bé i que me'ls entreguin ben fets, més que res perquè faig servir els treballs per pujar nota i perquè aprovin aquells que tenen molt justos els exàmens. També serveixen per repassar matèria i normalment els faig treballar obres que no hem vist a classe, de manera que s'han d'espavilar a cercar coses noves per internet o per alguna enciclopèdia. I aquí ve el problema: cercar coses noves, pensar i buscar no els agrada. La papilla a la boca, i ben passada pel túrmix.

Ahir n'hi va haver que no van venir. I no van entregar el treball. Cap comentari. Em vaig limitar a passar llista, i a recollir els treballs dels que sí que hi eren.

Avui alguns dels que no van venir ahir, han vingut avui. I com qui no vol la cosa, m'han anat deixant treballs sobre la taula. Cara d'incredulitat. No ho entenc. Els treballs eren per ahir. ah! però... és que divendres s'han d'entregar els treballs de recerca, i és clar, de cop i volta hi ha una grip intestinal que s'extén per tots els batxillerats com una epidemia. Però, ja sabeu que els treballs s'entreguen el dia que toca...

En general, però, és un grup de gent maca, sempre seuen els nois al darrere de la classe i les noies, sobretot les més aplicades i estudioses, a les primeres files. Les classes sempre són en penombra, perquè sinó les imatges del canó no es veuen bé. Semblo la dona del temps, però enlloc de tenir el mapa del Meteosat al darrere, sempre em trobareu davant d'una pintura, o d'alguna escultura o d'alguna arquitectura... Assenyalant això i allò.

També n'aprenc moltes coses d'ells, encara que intento mantenir una mica les distàncies, perquè senyors, la confiança fa fàstic, sinó. Demà anirem d'excursió a Terrassa, al Museu de la Ciència i de la Tècnica, perquè sapiguen una mica com anava això de la revolució industrial. Va bé fer sortides perquè estar en un ambient diferent al de la classe, desintoxica, a ells i a nosaltres.

I és per això, que en una sola cosa sóc inflexible del tot: els treballs s'entreguen el dia que toca. I són el 20% de la nota. I s'han de fer a ordinador. I a poder ser s'han de fer bé.

[Un secret: alguns treballs que fan, em sorprenen i tot... però xsssssssssssssttttt! és un secret, que quedi entre vosaltres i jo].

divendres, de gener 05, 2007

Perfums




El bombardeig d'anuncis de perfums a la televisió, em mareja. Fins i tot, em sembla sentir totes les olors d'un i l'altre mentre miro les imatges de gent sexy i estupenda, que es devoren, que es transformen, que es banyen en piscines daurades, que es troben rodejats de pètals de rosa, que riuen sota la pluja, que compren pomes a Nova York o que es magregen empesos per una passió animal...

Tant d'anunci de perfum, m'ha fet sortir al carrer a comprar-ne per alguns amics. M'ha costat decidir-me, però al final, n'he trobat un adequat per cadascun d'ells.

I vosaltres? Teniu el vostre perfum?

N'heu comprat per algun amic o amiga?

Bon Reis i si cau algun perfum, penseu que algú ha pensat en quin aroma feu, i això no és una tasca fàcil!

Per a ells:

Artur Mas: So pretty


José Montilla: Cold


Joan Saura: Elements


Josep Lluís Carod-Rovira: Minotaure


Albert Rivera: Mania


Josep Piqué: Habit Rouge


Lluís Caelles: 360º


Joel Joan: Oscar pour Lui


Fernando Alonso: Ferrari


José Luis Rodríguez Zapatero: Kouros


Julián Muñoz: Freedom


Mariano Rajoy: Uommo?


Joan Puigcercós: Animale Animale


Hristo Stoitxkov: Bulgari BLV


Bruce Springsteen: Boss Number One


Eto’o: Café Homme


Fidel Castro: Cuba


Curt Kobain: CK be


Lawrence d’Arabia: Dune


Bono (U2): Desire


Jesús de Natzaret: Eternity


Joan Herrera: Herrera


Ronaldhino: Samba Heat


Benet XVI: Swiss Army


Vladimir Putin: Tsar


M- Clan: Carolina


Ángel Acebes: Alien


Brad Pitt: Sculpture Man


George Bush: Diavolo


Per a elles:


Montserrat Caballé: 212 Sexy


Condolezza Rice: 212 White


Mònica Terribes: Hot


Mayte Zaldívar: Diamonds and Rubies


Marina Rosell: Happy


Rosario Flores: Rumba


Núria Feliu: Histoire d'amour (amb en Zinc, és clar)


Letizia Ortiz: Royal Secret


Carmen de Mairena: Very irresistible


Kate Moss: Opium


Sara Montiel: Miracle


Maria de la Pau Janer: Pleasures intense


Pamela Anderson: Baby Doll


Ségolène Royal:Champs Elysees


Raquel Sans: Hypnotic Poisson


Montserrat Tura:Curve



dimarts, de gener 02, 2007

N'hauries fet 94...


Avui n'hauries fet 94. I ens hauries volgut convidar a dinar a tots. I nosaltres hauriem vingut a dinar amb tu, com sempre. Hauries bufat les espelmes i ens hauries retret que et regalessim res, perquè ja tens de tot. Als néts, ens hauries preguntat com ens van les feines, les nòvies i els nòvios, i t'hauries deixat fer fotos, encara que no t'agradessin gaire. No hi veies gaire últimament i tampoc no tenies els pensaments tan frescos com abans, però hauries volgut reunir-nos un cop més, i ens hauries dit, que potser aquest any seria l'últim. Com sempre feies.

De la teva llarga vida, jo només en vaig poder fer un tast. Un tast melat i de vegades, amarg. Un tast trist, sobretot en els últims anys en que vivies enyorat i assegut a la teva butaca d'orelles amb el gat arraulit a la teva falda.

De les batalles que vas lliurar, prou coses que me'n vas explicar. D'aquella batalla ideològica i crúa, que et va fer passar nou anys fora de casa. D'aquella batalla perduda, d'aquella derrota que no vas acabar de païr del tot. D'aquella força de brau, que et feia caminar i seguir endavant.

Ara me n'adono que els mites no existeixen. Que els herois es fabriquen i que en realitat, són homes com eres tu. De petita et mirava (o t'admirava, no ho sé), i veia aquelles mans tan grosses, aquells dits tan enormes que agafaven l'aixada amb entusiasme i feien anar els crestalls ben rectes. Els crestalls i tots els que vivíem amb tu.

Eres de vegades intrangigent, i de vegades dolç com la mel. Eres agre i eres tendre. Eres dur i eres tou. T'enfadaves i somicaves, tot en dècimes de segon.

M'agradava arribar al poble, i trobar-te assegut al banc del Clot de la Pedrera, prenent el sol. Sempre amb el teu barret, i el teu bastó i els gossos als teus peus.

M'agradava que em portessis al bosc, a buscar a rovellons i a buscar borra pel pessebre, i caminar al teu costat, tot escoltant com m'explicaves que per aquí hi passaves amb la teva mare, quan hi anàveu a plegar avellanes. Sí, la teva mare que va néixer cent anys abans que jo, el 1875 i que era comadrona.

M'agradava jugar a escacs amb tu, encara que em deixessis guanyar. Ara ho sé, llavors no.

M'agradava parlar-te de política, encara que no ens possessim d'acord, i que les teves conviccions de ferro, massa stalinistes pel meu gust, em possessin de mala llet.

M'agradava que em parlessis del Xato, del tros i de com vas fer amistat amb en Salvador Vilaseca quan treballaves al Pere Mata.

M'agradava escoltar-te parlant amb ella, quan éreu sols a la vostra habitació, arreglant els temes familiars a la vostra manera.

M'agradava veure't llegir, amb aquella lupa grossa i que pesava tant.

M'agradava com reies quan et deia "cuixes primàries".

M'agradava com m'agafaves el nas entre els teus dits i em deies que me l'havies robat.

M'agradaven aquelles flors roses del camí, sí, aquelles que apretaves i feies que obrissin i tanquessin la boca.

M'agrada molt aquesta foto.

Les coses que no m'agradaven, avui no les vull recordar.

Avui n'hauries fet 94, i hi penso. Segur que tu penses en nosaltres, oi?

dilluns, de gener 01, 2007

Caps d'Any



La taula ja està parada. El raïm preparat. Els Caps d’Any sempre són una festa estranya: fas el compte enrere, i repasses l’any passat com si fossis en un ritual que repeteixes any rere any. Que lluny han quedat aquells Caps d’Any de reusenca, quan organitzàvem autèntics “botellons” amb els amics i ens trobàvem en algun tros (mas per als què no sigueu de tros), per regar la nit de sangria feta en un ribell de plàstic (gibrell per als què no sigueu de rivell).

Que lluny han quedat aquells Caps d’Any en què em disfressava amb un vestit comprat a Mango o a Zara, i em calçava aquelles sabates de taló que no sabia portar, i fins i tot anava a la perruqueria (me'n faig creus, ara). Total, aquell vestit acabava sempre rebregat i esquitxat de cava o vés a saber de què. Amb aquella disfressa alguna discoteca de Salou ens acabava engolint, i algun taxi ens tornaria a casa nou hores després d’haver-ne sortit, i sense saber ben bé com despertava al meu llit amb el cap a punt d’explotar. Però què bé ho havia passat, segurament.

Que lluny han quedat aquells Caps d’Any en què un cop dutxada i tornada a disfressar, ens dirigíem tota la familia a un restaurant per celebrar que l’avi feia un any més. L’aniversari de l’avi era el dia 2 de gener, però sempre el celebràvem el dia 1, cosa que a mi, em feia molt poca gràcia ja que només podia acompanyar el rap a la marinera amb coca-cola, tot i que un vi blanc de primera es passejava amunt i avall de la taula.

Que lluny han quedat aquells Caps d’Any amb sopar de vint-i-u botons a un restaurant, amb espelmes i tot. Al•lucinada em té pensar com els pagàvem, si no teníem diners per res. Ja és ben bé que la il•lusió val tots els diners del món.

Ahir la taula era parada. Els amics, molts dels de sempre. Dels què m’acompanyaven a les discoteques, al tros i on fés falta. El sopar, el millor del món, perquè el vam fer nosaltres i això no té preu. El cotillón, diferent al de cada d’any, perquè contenia uns ullals de dràcula, objecte inesperat dins una bossa de cotillón, però que pot ser una bona metàfora per mossegar l’any nou amb la força que es mereix. Havíem pagat unes entrades per anar a una festa alternativa, però ens hi haviem de desplaçar en metro, de punta a punta de la ciutat. Un dels trajectes més divertits, perquè la gent per Cap d’Any està diferent, i el metro no és el metro de sempre. Que va. Fins i tot, en una de les parades em vaig trobar un dels meus millors amics (més nou, no de discoteca ni de tros) abraonat sobre el vidre, cridant-me. Això no pot ser pas un mal auguri.

La festa alternativa, no va decepcionar. Per fi, una festa amb gent amb ganes de gresca i amb música per poder ballar, sense més. El més fomut va ser tornar, perquè els taxis no existeixen a Barcelona una nit com aquesta, on tot es transforma i on tothom va amunt i avall amb paquets, ampolles i bosses de plàstic. Tornar amb metro va ser menys emocionant, perquè tot el què puja, ha de baixar, i la gent a aquelles hores ja està més per baixar que per pujar. Ja se sap.

Un bon Cap d’Any, un bon començament espero per aquest any. Que el ritual no s’aturi, que no s’aturi mai.