diumenge, de desembre 31, 2006

Metamorfosi

kafka


Ahir vaig anar al teatre, al vespre, a les nou. Durant tot el matí havia estat d’excursió amb els alumnes, a la Fundació Miró, perquè escoltéssin una audició de música electrònica (patrocinada per la professora de música de l’institut) i perquè veiéssin almenys, alguna obra d’en Joan Miró d’aprop. La reacció dels nens davant tots els estímuls que els presentes, és, en general, decebedora. “Quin avorriment”, “Aquests dibuixos són per a nens”, “Això profe, ho faig jo….”, “Quina gràcia té fer aquestes pintures?”… en fi, és cansat, intentar mostrar coses noves a algú, i que a aquest algú li costi tant obrir la seva ment, encara que sigui algú que té molt poca edat i que té el món obert davant seu. És clar, que hi ha qui es queda encantat de la vida i a qui sembla que li ha agradat la visita…Com a la vida. Hi ha qui passa i hi ha qui s’hi queda.


Al vespre, asseguda a la butaca del teatre, em va venir una flibada a l’orella, una flibada dura i que em parlava de que la visita a Montjuïc del matí, em passaria factura. El cop d’hivern ha vingut sense avisar, i passar de la calor al fred sense avisar és una putada que acostumo a pagar cara.


Quan la fiblada ha deixat de ser una fiblada i s’ha convertit en un doloret agut i constant, he entès que definitivament m’havia refredat. Mentre pensava això, les imatges de la pel•lícula projectades a l’escenari, el cinema dins el teatre i en Gregor que va perdent el nord en l’últim dia de la seva vida en què anirà a treballar. Aquell seria l’últim dia en què seria normal, perquè després quedarà per sempre més tancat a la seva habitació, convertit en un ésser buit de significat, que només necessita el menjar i la televisió per viure (la ficció ajuda a remuntar la teva pròpia realitat?).


Aquell Gregor (interpretat per un magnífic Ramon de les Olives, per cert) es nega a viure, perquè considera que el món exterior no li aporta res de positiu, i passa per damunt del seu pare, la seva mare i la seva germana, perquè és egoïsta i no se n’adona que sempre, importem a algú, probablement més del què podem imaginar. Autoimmolar-se, autoflagelar-se és fàcil, en canvi, sortir fora i lluitar no ho és tant. Viure en una capsa de vidre és impossible, viure només i ja està, no és al nostre abast.


La fiblada em seguia torturant l’orella, i aquell dolor se m’anava barrejant amb la visió d’aquell home dins la gàbia de vidre.Tancat dins una capsa, sense ganes de viure i sense ganes que altres visquin, egoïsme, egoïsme, egoïsme…
Cada dia m’agrada més anar al teatre. Cada dia m’agrada més que m’enganyin un parell d’hores i m’expliquin sopars de duro. Cada dia m’agrada més que uns quants actors i actrius em facin viure una història que no és la meva (o sí?).


El teatre és dins de la vida, i la vida, a voltes, és teatre.