divendres, de desembre 29, 2006

Reus - Nàstic, la relació impossible?

Ja ho sabeu, el Nàstic ha pujat a primera divisió. Sóc reusenca, i
he estat la primera d'alegrar-me'n. De fet, vaig néixer a Tarragona, hi
he passat moltes estones, m'enamora el casc antic de la ciutat, el
Balcó del Mediterrani i fins i tot, vaig tenir un nòvio que era
Tarragona, perquè veieu que no hi he estat mai enemistada, tot i
l'eterna rivalitat. Sempre he sentit a dir a casa meva que "els
de Reus enganxen, i els de Tarragona manxen", però suposo que ni Reus
podria ser el que és sense Tarragona i a l'inrevés.

M'he posat trista quan he sabut que un jugador del Nàstic va
insultar la meva ciutat des de l'ajuntament de Tarragona, enmig de
l'eufòria de la celebració de l'ascens, al més pur estil Eto'o contra
el Madrid. Jo no hi he entenc de futbol, però me n'alegro que un equip
català pugi a primera divisió, i si és de la meva província encara més,
encara que el pobre Reus hagi baixat a tercera. "No fem llenya de
l'arbre caigut", no cal, no?

També us he dir que estic trista
perquè sembla que el Barça d'hoquei ens guanya 2-0 el playoff, i com
molts reusencs, sóc del Barça, però quan es tracta d'hoquei, no
hi ha discussió possible, sóc del Reus.Ho sento. No puc evitar recordar
aquell partit Barça-Reus que em va portar a veure el meu pare quan era
ben petitona, aquella afició i aquella cridòria, que em van fer seure al meu seient de plàstic vermell, mig plorosa. El meu pare em deia, "no passa res, només és un
partit... no t'espantis." I és que de vegades, als partits,de l'esport
que sigui, sembla que la gent perdi el nord, i que enlloc de persones
siguin animals, que s'obliden que tot plegat, només és un joc, una
manera de passar-ho bé, d'oblidar-se de la rutina i l'estrés diari.

Així que Visca el Nàstic, visca el Reus i
visca la convivència pacífica, sense insults, sense exageracions, sense
excessos. Alegrem-nos i celebrem les festes amb esportivitat, amb
elegància, i quedem com uns senyors.