divendres, de desembre 29, 2006

Heathrow i l’art de fer desaparèixer maletes

Heathow

La veritat, és que tinc forces ganes d’explicar-vos més coses del meu viatge, però les circumstàncies fan que primer us hagi d’explicar, que ja sóc a casa, però que he arribat amb més de vint-i-quatre hores de retard i sense maletes.


Les notícies que ens arribavem a la Índia sobre els aeroports, eren força decebedores, sobretot les provinents de l’aeroport anglès de Heathrow, però ens pensàvem que al tornar dissabte la cosa ja s’hauria normalitzat força. Les normes però, havien canviat, l’equipatge de mà que quedava força restringit, així que tot allò que mai factures, com la càmara de fotos nova de trinca pagada a plaços, la càmara de vídeo, tots els regals, tots els medicaments, tot, excepte una minúscula bossa de mà amb la cartera, diners i el passaport, anava embotit entre l’equipatge. L’enllaç Delhi- Mumbai (o Bombai, com vulgueu), el vam fer sense problemes, i suposem que les nostres maletes també, perquè anaven per Transfer cap a Londres.


A l’arribar a Londres, amb més d’una hora de retard en el vol, ens vam trobar una cua quilomètrica de gent que esperava ser “catxejada” per raons de “seguretat”, gent que havia de fer els seus diferents enllaços a les seves destinacions finals. Era evident, que no tindríem temps, la cua no avançava, i cada persona havia de treure’s les sabates, els cinturons, ensenyar l’equipatge de mà que era registrat sense contemplacions, i passar per la màquina de detectors. Era impossible colar-se, uns tios vigilavem que ningú no ho fes. Però hi va haver gent que feia, es tiraven com desesperats a la màquina detectora, i passavem il.legalment al davant de la cua. El què no sabien aquests però, és que també tornarien a casa sense maletes, com nosaltres.


Quan vam arribar al taullel d’Iberia (la nostra companyia nacional estimada), ens vam dir que el nostre vol era tancat. Impossible embarcar. Amb les sabates a la mà, i esbufegant, la notícia cau com un gerro d’aigua freda. Iberia se’ns va treure de sobre: “Tenéis que hablar con Jet Airways, la compañía que os ha traído de la Índia”. En la immensitat de Heathrow haviem de trobar el taullel i mirar si algú ens podira ajudar. Pel cap em va passar la idea que dormiria a una cadira de l’aeroport, aquella nit.


Finalment, després de fer la segona cua quilomètrica per poder sortir de l’aeroport, la senyora índia del mostrador de Jet Airways, ens va dir que la companyia ens pagaria un hotel de cinc estrelles dins els recinte de l’aeroport , amb sopar i esmorzar inclòs. I les maletes? No patiu, demà agafeu el vol d’Iberia de les onze, i les embarcaran. ( I jo sóc, la mare Teresa de Calcuta, vaig pensar).


Després de caminar per la panxa de l’aeroport, i anar de mostrador en mostrador, vam aconseguir els tickets del bus que ens portaria a l’hotel. El bus era ple de sevillans als què havien cancelat el vol, però almenys tenien les seves maletes. Nosaltres feia més de vint-i-quatre hores que anàvem vestits igual, i no teném res ni per canviar-nos, ni un trist raspall de dents.
L’hotel era de luxe, a l’anglesa, això sí. Els corredors semblaven els de El Resplandor (ho sento, però tot allò ho començava associar a una pel•lícula de terror), no s’assacaben mai. Hi ha via més de 5000 habitacions. Era un hotel que recollia gent com nosaltres, la desesperació es palpava només entrar. En el hall, però s’hi anunciava una boda, els dos noms eren indis. De cop i volta, les dones amb saris a l’anglesa (és a dir, horribles), i els homes sijs amb turbant, van començar a desfilar per davant dels nostres ulls. On erem? Seguíem a la Índia?
Dutxar-se, en una circumstància així, encara que no tinguis ni pinta, ni roba per canviar-te, és quelcom que et fa revifar, encara que et quedin uns pèls de boja i les ulleres et toquin al terra. El sopar va ser opípar, i l’esmorzar també. Estàvem disposats a embarcar a les onze del matí.


Tots els sevillans van anara a parar al vol de les onze cap a Barcelona, i vam quedar fora de les llistes. No aptes. Un cop més, l’amabilitat d’Iberia va ser exquisita: “No hay plaza. Imposible.” Després de fer cua en un altre taulell, aconseguim la reserva per al vol de les quatre de la tarda. Set hores més en el vestíbol d’aquell lloc horrible, on tot es compra en lliures, i on no tens lliures a la butxaca, només rupies i euros. Cap problema, a partir d’una lliura pots pagar amb targeta, fins i tot una capseta de xiclets. La cua de seguretat era el doble de llarga que la del dia anterior, pànic. Aconseguim els bitllets, fem la cua: sacs plens de maquillatge, d’ampolles d’aigua, de sabons, de gels, de xampús, d’un llarg etcètera... Passem el control. Aquest cop sí.


Al pujar a l’avió, persemguim la coordinadora de vol. Ens diu que les nostres maletes no són a les entranyes de l’avió, que no sap on són, però que són a dins de l’aeroport. M’ensorro. No ho havia fet en tot el viatge. Hem de decidir pujar, tot i sabent que a la cinta no hi veurem girar les nostres maletes.
Quan arribem al Prat, tot el vestíbul és ple de maletes sense amo. Les envien en les vols següents, sense ordre ni concert. Hi ha gent que ahir trobava les seves maletes, que feia quatre dies havia perdut. Ningú els avisa, venen a mirar la cinta cada dia com a esport, i esperen tenir sort, com al bingo. Ens hem turnat amb una gent per anar al bingo Prat a partir d’ara, ells faran el torn de matí i nosaltres el de tarda. La companyia no es fa responsable, fins que la pèrdua sigui definitiva, però et fan omplir un formulari inútil. No disposo de cap fotografia, ni de la càmara, ni un minut de cinta enregistrada, ni un sol dels regals que he comprat, no tinc el meu diari que fa mesos que escric, no tinc aquells metres de tela que vaig comprar a un venedor del mercat de Jaisalmer, ni collerets comprats a la vora del Ganges, ni....


No tinc els meus objectes materials, però tinc el viatge dins el cor.Això no m’ho podran perdre pas.