divendres, de desembre 29, 2006

La fragància de les cartes

la carta


No sé la quantitat de cartes que escrit a la meva vida...però en són moltes.El què sí sé és que tinc quatre capses de sabates plenes de cartes que m’han enviat, d’aquelles cartes manuscrites i amb matasegell, que fa tanta il.lusió rebre. Les tinc totes ordenades cronològicament, cosa que contrasta força amb el meu desordre habitual. Ara cada cop en rebo menys, per no dir cap,i això em fa una mica de pena. Rebo més mails que no pas cartes, i és clar, guardar mails no és el mateix que guardar cartes...

Quan arribo a casa, normalment tinc la bústia plena de factures i de propaganda gratuita, que sovint recullo sense prestar-hi gaire atenció. Ai...!, però si algun dia m’hi trobés alguna carta d’aquell amic que fa més de tres anys que no vec i que viu a Itàlia (o potser ara és la Xina?),o d’aquella companya de feina a qui he perdut la pista, o del meu germà, que viu a Reus, però que em sembla que mai me n’ha escrit cap, ara que hi penso! Hi ha molta gent de qui m’agradaria rebre una carta, d’aquelles que encara fan olor de la persona que l’ha escrita.

Guardo la primera carta que em vaig rebre la meva vida: era d’un amic del cole quan feia segon d’EGB. És curiós, però sempre he tingut un millor amic, tan al cole com a l’institut, com ara, a part del grup d’amigues. És una carta que va fer un trajecte curt, de Reus a Castellvell del Camp,un trajecte de només dos kms i escrita per un nen, amb lletra de nen.

Al país on he enviat més cartes és a Holanda, perquè la meva companya de pis que feia l’Erasmus se n’hi va tornar en acabar la carrera. Recordo que eren cartes molt elaborades: ern postals estranyes envolicades amb celofana, enganxava bitllets de tren per fer el sobre, podien tenir formes triangulars o rodones, eren fetes amb fotografies de revistes, o bé tenien finestres que s’obrien i es tancaven. A dins, hi posava petits tresors: etiquetes de cervesa, entrades de cinema, arrecades, confetti de colors... Ella feia el mateix, i sempre ens sorpreníem mútuament quan rebéem la següent carta. La meva mare em deia: “t’ha arribat una carta d’aquelles rares!, no sé ni com t’arriben, aquestes cartes!” I un cop, quan ella me les enviava al pis d’estudiants de Cerdanyola, el meu company de pis me’n va llençar una a les escombreries pensant-se que era una porqueria (paraules textuals) que ens havien posat a la bústia. La vaig recuperar del cubell a temps! Uff! vaig salvar una carta de no ser llegida. Ara la meva amiga holandesa, viu aquí i s’ha casat amb un català, i ja no li escric cartes...

Fa pocs dies he escrit una carta a una persona amb qui em costava molt de parlar. No va passar per correus, la vaig deixar directament a la bústia, i no pel segell, sinó perquè em venia de pas. Tot el què no sabia dir-li en persona, vaig poder-li dir en aquella carta. Sembla que la carta li ha agradat, i sembla que l’ha agraït més que una conversa de tres hores.

Estic pensant que potser hauria d’escriure més cartes...