dijous, d’octubre 18, 2007

La memòria que ens arriba massa tard




Ja tenim una llei que ens farà tenir memòria històrica. Això diuen. A mi em sembla que francament, no canviarà res, perquè encara hi ha masses tabús, després de la transició. Som en un país on cremar una fotografia del rei, és un ultratge a la corona i on publicar una caricatura dels prínceps d'Astúries follant un ultratge a l'honor i a la institució sagrada borbònica. Que jo sàpiga som al 2007, i que jo sàpiga també l'aixecament militar va tenir lloc el 1936, és a dir, que perquè arribés aquesta llei han hagut de passar 71 anys, una vida pràcticament. Molts ja no hi són, i per aquells que hi són, arriba massa tard.

Al meu poble fins fa uns mesos hi havia una placeta, amb una font que era sempre buida, bruta i seca, on s'hi podia llegir "25 años de Paz". Ara, les administracions públiques hauran de retirar a la força escuts, insígnies, plaques o mencions commemoratives d'exaltació personal o col·lectiva de la sublevació militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura. Vint-i-tants anys d'alcaldia en mans dels convergents no va ser suficient per enderrocar aquesta font sempre buida, bruta i seca i la seva inscripció, cosa que em fa pensar que aquells alcaldes i aquests ideològicament no estaven tan allunyats, o eren els mateixos? Als pobles, les coses no es poden dir clares i catalanes, i la memòria històrica no perdona. La meva familia pertany al bàndol dels vençuts, i dir segons quines coses al casino del poble no està encara ben vist, i això que en fa 71 anys que el meu avi de'n va anar voluntari al front, i 67 que va haver de fugir a França camí d'Argelés. Quan va tornar era un "rojo y comunista", i quan va arribar la democràcia i el meu pare es va presentar a les llistes, només va faltar que alguns pintessin una creu vermella a la porta de casa meva, assenyalant on vivien els comunistes, els esquerranosos, els progres de merda. Per tenir memòria no cal una llei. La memòria la duem tots dins nostre. Els relats que el meu avi em va explicar, mai els oblidaré, no em cal cap llei de la memòria històrica, sobretot si es queda curta, arriba tard i s'aprova d'una manera acomplexada.

En aquest país encara hi ha moltes coses que no s'han perdonat. I no sé si es podran perdonar mai. Jo, que discutia de política amb el meu avi sovint, sabia que no el podria fer canviar d'ideologia (ni ho pretenia), perquè havia mantingut més de seixanta anys la mateixa ideologia comunista, de caire stalinista, intacte des que era un noi de vint-i-tres anys que vestit de soldat, va anar a lluitar per uns ideals, equivocats o no, ingenus potser. Jo era una adolescent nascuda l'any 75, embolicada amb un mocador palestí de la intifada, que l'escoltava moltes vegades amb la boca oberta, com qui escolta un home sant a la Índia. Ara sóc profe d'història, i me n'adono que la seva veritat no és la única veritat i que la història sempre s'explica per molts factors. Però ell em parlava de la seva por, de la por de tenir un fusell entre els dits, quan ets un noi de vint-i-pocs anys, i això, amb llei de la memòria o sense, no ho oblidaré. Segurament, els néts de tots avis, de tots els bàndols, de totes les guerres del món, haurien de fer el mateix, escoltar-los, per tal que la història no es torni a repetir. El què passa és que el bàndol del meu avi va ser el bàndol perdedor, i això no era el mateix que ser del bàndol que va portar "25 años de Paz" al meu poble i a tots els pobles d'Espanya.

Per això, em cabrejo molt quan llegeixo que el Valle de los Caídos es declararà un monument despolititzat, i s'hi prohibirà la celebració de qualsevol acte d'exaltació de la Guerra Civil, dels seus protagonistes o del franquisme. A partir d'ara, diu la llei, haurà d'honrar i rehabilitar la memòria de totes les persones mortes com a conseqüència de la Guerra Civil. No crec que mentre els cadàvers de Franco i de Primo de Rivera siguin allà, a cap víctima de la repressió o la guerra civil del bàndol republicà, els faci puta gràcia que se'ls recordi en aquell lloc, on molts van morir per construir-lo, literalment. La única vegada que he visitat el Valle de los Caídos era una nena. Recordo que em va fer por. Hi vam anar tota la família, i vaig entrar de la mà del meu avi, que me l'apretava fort, molt fort. Quan vam ser davant de la làpida on s'hi llegia FRANCISCO FRANCO, vaig veure que es posava la mà al costat de la boca. El gargall va quedar just a sota de la primera C. Mai no el vaig tornar a veure escopir. Mai no va poder-se beneficiar de la llei de la memòria històrica. La seva memòria som nosaltres.

6 comentaris:

Dan ha dit...

Amb una estona escoltant l'avi se n'aprenia més que llegint cent llibres d'història.

El veí de dalt ha dit...

Quin gran post reusenca! Deus ser una bona profe d'història, tu! La memòria som nosaltres, cert. Però necessitem espais de llibertat per explicar-la. I els que són hereus polítics "d'aquell" sobre qui va escopir el teu avi (un gest que cal entendre en el seu context), són els que ara ens neguen precisament la memòria i la història.

Puji ha dit...

La llei de memòria històrica fa pena, que trenta anys després seguim en plena trancisió fa pena, Espanya fa pena.

M'ha agradat molt el teu post.

JRoca ha dit...

Un gran post, hi estic d'acord. No he estat mai al valle de los caídos pero ha d'impressionar molt, ha de fotre por de veritat.
Reusenca, si vols envia'm un e-mail a jroca222@xtec.cat, et vull comentar un tema sobre memòria històrica.
Salut

doommaster ha dit...

Quin gran post! Si senyor!

Sembla mentida que en aquest país encara perduri l'amor cap al caudillo i merdes feixistes d'aquestes. Quina llàstima!

Antoni ha dit...

L'últim paràgraf m'ha fet emocionar, m'ha vingut al cap el meu avi..