dilluns, d’abril 30, 2007

Quan podré tornar a caminar?




Dissabte al matí. M'he llevat d'hora. Hem de fer canvis a casa, pintar una habitació i traginar tot el contingut d'un armari, que fa almenys, quatre anys que no es toca. S'ha d'empaquetar tot i destruir i baixar al carrer l'armari vell, perquè la setmana vinent ens en porten un de nou, flamant i molt més gran.

Esmorzo, cafè amb llet i cereals, i començo a endreçar precipitadament les coses que són pel mig. Faig viatges de la rentadora al cubell, vull posar una rentadora. Porto unes xancletes de plàstic, d'aquestes que si ets modern, en pots dir unes "flip-flop". Fa calor, així que he desterrat les sabatilles d'hivern. Entro a l'habitació, de pressa, amb la roba a les mans. Camino cap el cubell i de cop i volta un crit espantós surt de dins de les meves entranyes.

No sabia ni que podia cridar així. Caic damunt el llit, la xancleta vola, i la roba cau a terra. Em toco el dit petit del peu dret. I no puc parar de cridar. Em fa molt mal, i no tinc ni puta idea de què m'he fet. Em toco el dit petit del peu dret, el trobo estrany, és en posició horitzontal enlloc de ser en posició vertical, com li tocaria. Sense pensar-m'ho gaire me l'agafo i me'l poso a lloc. Fa "clec". No sóc gaire conscient del què he fet, però els crits que continúen sortint-me de dins, em convencen que allò no serà un copet de no res.

De cop i volta, em miro el peu, el dit ja és de color fosc, però ara almenys és en posició vertical. Demano gel i me'l poso al peu. Els crits han passat a ser llàgrimes, i me n'adono, ploro de dolor. Intento posar el peu a terra i caminar; impossible. No puc. El peu s'infla, i sembla una bota. Ho veig clar, he d'anar a urgències: potser no m'he col.locat prou bé el dit, o potser el tinc fracturat.

Odissea per baixar les escales, no tinc ascensor, i són cinc pisos. Trigo una eternitat. Arribo al carrer. He trucat un taxi, i espero que arribi. No arriba. Triga ben bé un quart d'hora. M'he entaforat unes xancletes d'estiu, que he rescatat de l'armari que aviat no serà armari, i veig que el peu fa agafant forma de globus, les tiretes de les xancletes es claven a la carn. Arriba el taxi: "A la clínica X, si us plau".

Arribo a la clínica. Coixa i com puc, m'atanso al taulell. Ni bon dia. La noia, que té un paquet de Marlboro al costat de la pantalla de l'ordinador, el mòbil engegat i una ampolla de Coca-Cola, no em fa ni cas. Al cap de cinc minuts, es digna a mirar-me. "¿Qué te pasa?". I penso, "I a tu?". Miss Simpatia apunta les dades i diu que m'esperi, que ja em cridaran. Em criden. Entro.

Li explico al metge el què ha passat. Posa uns ulls com taronges, em pregunta si m'he desmaiat durant l'operació de posar el dit a lloc. Li dic que no. Diu que sóc valenta, que molta gent arriba a urgències amb els dits desllorigats, sense haver-se atrevit a tocar-los. En fred, l'operació es veu que és molt dolorosa, i que després encara costa més de curar. Em diu, que normalment les dones són les úniques que fan aquestes coses, que els homes normalment tots criden molt, però hi arriben amb el desllorigament intacte. Ho va dir ell, no m'ho invento. Al.lucino amb el què m'explica. No m'ho vaig plantejar jo, ho vaig fer i ja està. Segur que si m'ho hagués pensat gaire no ho hagués sabut fer, o pogut fer.

Em diu que fins d'aquí a quinze dies me n'oblidi de caminar. "Com? Quinze dies?". "Has de demanar la baixa, i més si no tens ascensor". Tinc un pont per endavant i un peu com una pilota de futbol. Fantàstic, això és fantàstic. "Has de posar-t'hi gel, i fer banys d'aigua amb sal, i esperar que baixi la inflamació. Te l'has col.locat perfectament, jo no ho hauria fet millor". Em diu. Ves per on, una facultat amagada, col.locar dits a lloc. Qui m'ho hauria dit.

Tenir el menjador ple de caixes de cartró no facilita la meva mobilitat, i més tenint en compte, que vaig en crosses pel pis. Fins i tot per anar a fer pipí. Inútil, em sento. Del tot. El peu segueix inflat, però ara és de color blau fosc. El dit continúa en vertical. Jo en canvi, semblo un quatre, el sofà se m'ha empassat, des del dissabte...

35 comentaris:

Anònim ha dit...

Cuida't, eh?

Sempre pots anar fent saltets amb el peu sa! ;)

Perdó!

una abraçada

Anònim ha dit...

Descansa...
i després se'n riuen de l'aversió que tinc per les espardenyes amb els dits decoberts...

Si et serveix de consol a mi em van tornar a obrir el colze dilluns i porto uns dies de sofà-ordinador-tele.... justa ara que m'havia tornat a apuntar a la piscina del Reus

La reusenca ha dit...

annatarambana: ja ho faig! m'ahuries de veure, quins braços se m'estan posant! i gràcies per l'abraçada!

puig d'en cama: tens més raó que un sant amb això de les sabates destapades! i molts ànims amb el teu colze, si que estem ben posats!

Rituslee ha dit...

ai uix, quin mal. He llegit tot el post amb el ulls mig aclucats pensant en el mal que devia fer tot això que expliques
mecagumlempatia!

Take it easy, cuida't.

Anònim ha dit...

m'ha arribat la sensació de dolor, però no m'ha quedat massa clar com et vas fer el mal...ensopegant? amb les xancletes? amb l'armari vell? Uff, a cuidar-se!

La reusenca ha dit...

rituslee: els mateixos ulls aclucats amb que jo recordo el mal! merci!

bluf: doncs de la manera més tonta, ensopegant amb la pota del llit! ja veus...

La reusenca ha dit...

cristina: gràcies pels consells, et faré cas i em portaré bé! tu que saps d'aquestes coses, quants dies creus que em durarà el mal?

La reusenca ha dit...

Doncs només puc prendre paracetamol, així que... i gràcies per la consulta virtual! està bé això de tenir una infermera a l'abast!!

Anònim ha dit...

Bones,
Doncs ara que tens temps et convido a participar en un meme literari que consisteix en obrir el llibre que t'estàs llegint per la pàgina 139 i transcriure el segon pàragraf al teu bloc, hi jugues? Després es tracta de passar el desafiament a cinc blocaires més.
Salut.

Anònim ha dit...

Pobreta reusencaaaaa!!! Només pots prendre paracetamol? Ai carai, jo recordo una temporada (uns mesos) que la meva usufructuària només podia prendre paracetamol, paciència doncs ;)

La reusenca ha dit...

Sr. Puig d'en Cama; li he dir que aquest meme el vaig fer ja fa un temps, encara que no recordo si era exactament la mateixa pàgina que vostè em proposa... de tota manera, si tinc temps, el tornaré a fer amb molt de gust!

antoni (des de sant pol): i sort que en tenim, del paracetamol! ;-)

un home sobrer ha dit...

Em sap greu! Molta paciència i ànims!

La reusenca ha dit...

ei, home sobrer!: intentaré tenir paciència, i no posar-me rabiosa, li ho prometo! i merci pels ànims!

Anònim ha dit...

Cuidat!!!a mi aquet dolor em va durar....
No t ho dic.Sort que vas demanar un taxi,una ambulancia hauria trigat un minim de 20m i l ambulancia l hauriem pagat tots i a sobre t hauria portat al hospital que ells tinguin comissio...en fi millorat!
Quina enveja tots trencats al sofa i jo pencant tot el pont!
Em vull trencar algooooo!!!!!!!

La reusenca ha dit...

ddriver: tu també vas tenir una luxació al peu? doncs, no, millor que no m'ho diguis, ja fas bé...
No em tinguis enveja, m'estimaria més poder saltar i ballar, t'ho asseguro!!!! I no cridis el mal temps, ja plou prou, últimament...

Anònim ha dit...

Ei, noia si estaves la mar de bé divendres...
Em sap greu que no puguis ser lliure, el dolor marxarà ràpid, no pateixis. Has tingut sort, si és un dels dits del mig fa més mal i triga més!!! Si vas ser capaç de posar-lo a lloc, ja veuràs com controles l'evolució amb facilitat.
Com que no tens ascensor, sempre pots anar de rellogada a casa la sogra, no? Et farà el dinar, et cuidarà.
Qui us manava moure armaris i pintar? Qui es lleva un dissabte al matí per a fer aquestes coses sense ser-ne un professional?

Has de pensar en la part positiva de l'accident. Ara ets al sofà i tens devant teu un exèrcit d'esclaus disposats a seguir les teves ordres, els pots fer fer el que vulguis, pensa com els faràs anar introduint les coses dins d'aquest armari tan bonic que vindrà....

Anònim ha dit...

Osti reusenca... És que a mi em fot mal només de pensar-hi, amb el miserable llindar de dolor que tinc!Què valenta!

Fer uns dies de sofà tampoc està gens malament, busca-li el costat bo. Què et milloris, sobretot!

Cristina ha dit...

Només saludar-te en aquest plujós dia. Espero que el dolor hagi disminuït una mica. Segueix posant gel, repòs i analgèssia. Petons maca!

Anònim ha dit...

Uala tia, jo me'n vaig trencar dos del peu i t'asseguro que, abans de posar-me'ls jo a puesto, me'ls hagués deixat tallar...

En fi, et portem alguna cosa? Revistetes? Tabac? El diari? Et passem pel Caprabo?

Venga, ànimus!

Anònim ha dit...

La mare que em va! Quinmalquinmalquinmal!! Porta't bé, vull dir que facis bondat perquè sigui més lleu i curt.

La reusenca ha dit...

bruixeta: l'exèrcit d'esclaus encara no ha trucat a la porta, però avui sí que m'han cuinat una bona fideuà, "no hay que por bien no venga", no? Ja tinc ganes d'omplir l'armari!

musa: potser et penses que tens un miserable llindar del dolor, més val que t'hagis de posar a prova, et sorpendries, segurament.

cristina: ei!!! continúo fent bondat, però el peu i el terra encara no s'entenen massa bé...

perdedor: ja em diràs, pel què el vull un dit tan petit i tan insignificant!, potser sí que me l'hauria d'haver deixat amputar! ummm... a veure, apunta: revistetes, sí unes quantes,(no del corasón, que només parlaran de la Sofia dels pebrots), tabac no cal, que ja no fumo, i de menjar, res, tinc el congelador a tope!gràcies!

àirum: lamarequetva! ja ho veus, com ens hem de veure! Quan no m'he portat bé, jo?

Anònim ha dit...

Bones, sóc ton cusí el Xavier, jo tinc fotolog: www.fotolog.com/superfriki , records!!

Anònim ha dit...

Auuuu PUPA! això fa mal! Cuidat guapa!

Anònim ha dit...

Ufff!! M'ha fet mal llegir-ho!!
Espero que et recuperis rapid :-)

Una abraçada!

La reusenca ha dit...

xavier: queda apuntat doncs! com m'has trobat?

petjada: hauries de veure les petjades tan patètiques que faig!

doommaster: gràcies!

JRoca_Font ha dit...

Noia, cuida't molt.
Ja sabia jo que era molt perillós això de fer dissabte...
Salut

Anònim ha dit...

No he pogut acabar de llegir el post. M'esgarrifo només de pensar el mal que fan aquestes coses! I lo valenta que vas ser posant-te el dit recte! brrr!!!

Ànims i cuida't molt!

Anònim ha dit...

Els homes no es posen el dit a lloc? I ho diu un Dr.? Vaja, curiosa manera de descobrir que no sóc un home doncs.

El que si puc dir és que em vaig fer més mal posant-lo que no esclafant-lo. Si mai us passa val la pena fer-ho ràpidament i sense pensar-ho gaire, diuen que després encara fa més mal.

Per la inflor em vaig posar una crema que va ajudar força, com a mínim el meu peu no semblava un munyó...

Ànims.

La reusenca ha dit...

diarimef: sí, llàstima de no tenir una bareta màgica perquè les coses s'endrecin totes soles!! grrrr!! et linko, si no et fa res...

nilex: jajajjaja ! t'imagino llegint el post per entre els dits mentre et tapes la cara...

tresinores: suposo que el que volia dir el Doctor és que el percentatge de dones era més elevat, en la seva experiència! M'alegra trobar algú a la blogoesfera a qui li ha passat el mateix... !!

vilapou ha dit...

Reusenca, tota la meva solidaritat, que ja sé que és molt poca cosa. Vida tranquila i ooommmmmmmm!
Si mai necessito que em posin algun os a lloc ja sé a qui trucar ;-)

La reusenca ha dit...

vilapou: no m'atreviria pas a tocar-vos, un ós d'un altre són figues d'un altre paner! però pot trucar igualment si necessita alguna altra cosa, ja ho sap.

El veí de dalt ha dit...

Coi, si feia mal només de llegir-te...! Ja et veig amb botes de neu per casa a partir d'ara.

La reusenca ha dit...

veí de dalt: millor aquelles amb puntera de ferro, per si de cas, no li sembla?

Anònim ha dit...

Per circumstàncies, ahir vaig saber de la teva lesió i d´altres coses! Espero que et recuperis aviat1

La reusenca ha dit...

ei Orfeu! gràcies! espero que les circumstàncies anéssin molt bé ! ;-(