telèfon era de Tarragona, el 977 m'ho indicava clarament, però no l'he
sabut identificar, tot i que em sonava força. Quan l'he despenjat, una veu
coneguda m'ha saludat efusivament. Ràpidament he lligat caps: una amiga que feia molt temps que noveia m'estava dient que havia sigut mare, i que em trucava per fer-m'ho saber.
M'he quedat un xic atordida, la sensació d'alegria i de no saber
què dir alhora, com quan saps que estàs vivint un somni. Ella era a casa els seus pares, que curiosament viuen molt aprop dels meus, així que al cap d'unes hores era davant la seva porta, saludant a tothom, reconeixent aquella casa on tantes hores havia passat durant la meva adolescència. Va ser en aquella casa on em vaig enterar que en Freddy Mercury havia mort i recordo que a la seva habitació hi tenia un pòster enorme d'ell. No ens ho podiem creure.
M'ha portat la nena, minúscula i fent la pipa -tant petita!- , i he realitzat la típica pregunta: a quis'assembla? La veritat, és que sempre he pensat que a un nen que ténomés dies és impossible veure-li "parecidos razonables", però la gent ens hi encaparrem tant sí com no. És com un joc al què tothom li agrada jugar. Però no l'acostumo a encertar. Crec que s'assembla al pare, al què acabava de conèixer, per cert.
Ens hem dit adéu, i qui sap quan ens tornarem a veure. He tingut la sensació de que el temps, en realitat, sí que havia passat, perquè les persones i les nostres circumstàncies poden canviar molt només en qüestió d'un any o menys... El temps havia passat, i la meva amiga era mare. Me n'alegro de que m'hagi trucat per dir-m'ho, són d'aquelles coses que de vegades, et passen i sense saber per què agraeixes que t'hagin passat. Fa uns dies escrivia sobre l'amistat, i ves per on, una amistat d'aquestes que ja tenia mig oblidada, mig esborrada ha tornat sense esperar-m'ho.I senzillament, ho he trobat maco.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada