En Cabells LLargs es posa cresta

Fa dies que no us parlo dels meus alumnes. Potser és perquè n'estic un xic saturada, sobretot des que vaig tornar del viatge a Itàlia. En aquests moments ells només pensen en les vacances de Setmana Santa, i no ens enganyem, els professors també. Però encara ens queden uns dies, i haurem de resistir!

No hi ha hagut masses novetats. Tan l'Expulsat com en Cabells Llargs ara només vénen uns dies a la setmana, i tenen reducció horària. A canvi, els deixem anar a un Centre on se suposa que aprenen mecànica. El fet és que l'Expulsat s'ho ha pres bé, i intenta portar-se millor, ser un alumne més o menys normal. En canvi, en Cabells Llargs ha decidit anar a l'institut a provocar una expulsió darrera l'altra. S'ha tallat els cabells, que continuen sent llargs per la part del darrera, però a canvi, s'ha rapat al zero els dos costats, i s'ha posat una cresta que li dóna un aire encara més agressiu. Que consti, que mai critico com van vestits els meus alumnes, considero que la manera de vestir és part de la teva identitat com a adolescent, però en aquest cas concret em sembla una reafirmació, una rebelia, una manera de dir "no vull millorar", "no vull col.laborar".Sembla que la radicalització en la seva manera de pentinar-se té una equivalència en una radicalització en la seva manera d'actuar. No accepta ser a classe assegut en una cadira, no accepta que truqui al seu pare per informar-lo de totes les faltes greus que pot arribar a acumular en un dia, i a sobre, m'espera a la porta del departament per amenaçar-me i dir-me que no se m'acudeixi de tornar a parlar amb els seus pares, i de pas, que no vol veure'm mai més. Desgraciadament el sentiment és mutuu, però en el meu cas he de continuar éssent educada i aguantar amb estoicitat que se'n vagi maleïnt el meu nom pel passadís.

Penso que ha valgut la pena al 50 %. Un dels dos està responent. L'altre en canvi acabarà malament.

L'altre dia la Marta Cid ens recomenava als professors "un treball en equip amb els pares dels nanos". Marta, vine, intenta dialogar amb en Cabells Llarg, intenta fer una classe amb ell a dins, intenta parlar amb els pares i dóna'ls una solució al seu problema, intenta aconseguir que acompleixi el seu horari, intenta que no faci campanes, que no amenaci als professors, que sigui un alumne amb qui pots parlar i fer-li entendre que s'equivoca constantment. Després, quan ho hagis provat tot, intentaré "treballar en equip" amb qui tu vulguis i quan vulguis.

No m'ho esperava

Aquest matí ha sonat el telèfon. Era a casa els meus pares. El
telèfon era de Tarragona, el 977 m'ho indicava clarament, però no l'he
sabut identificar, tot i que em sonava força. Quan l'he despenjat, una veu
coneguda m'ha saludat efusivament. Ràpidament he lligat caps: una amiga que feia molt temps que noveia m'estava dient que havia sigut mare, i que em trucava per fer-m'ho saber.
M'he quedat un xic atordida, la sensació d'alegria i de no saber
què dir alhora, com quan saps que estàs vivint un somni. Ella era a casa els seus pares, que curiosament viuen molt aprop dels meus, així que al cap d'unes hores era davant la seva porta, saludant a tothom, reconeixent aquella casa on tantes hores havia passat durant la meva adolescència. Va ser en aquella casa on em vaig enterar que en Freddy Mercury havia mort i recordo que a la seva habitació hi tenia un pòster enorme d'ell. No ens ho podiem creure.

M'ha portat la nena, minúscula i fent la pipa -tant petita!- , i he realitzat la típica pregunta: a quis'assembla? La veritat, és que sempre he pensat que a un nen que ténomés dies és impossible veure-li "parecidos razonables", però la gent ens hi encaparrem tant sí com no. És com un joc al què tothom li agrada jugar. Però no l'acostumo a encertar. Crec que s'assembla al pare, al què acabava de conèixer, per cert.

Ens hem dit adéu, i qui sap quan ens tornarem a veure. He tingut la sensació de que el temps, en realitat, sí que havia passat, perquè les persones i les nostres circumstàncies poden canviar molt només en qüestió d'un any o menys... El temps havia passat, i la meva amiga era mare. Me n'alegro de que m'hagi trucat per dir-m'ho, són d'aquelles coses que de vegades, et passen i sense saber per què agraeixes que t'hagin passat. Fa uns dies escrivia sobre l'amistat, i ves per on, una amistat d'aquestes que ja tenia mig oblidada, mig esborrada ha tornat sense esperar-m'ho.I senzillament, ho he trobat maco.

Les disfresses de la Maria Teresa

La ministra se'ns en va de viatge. La ministra sap que és el dia de la dona treballadora. La ministra es vesteix amb el vestit típic en un país africà. La ministra es mostra agraïda pel regal i decideix per cortesia, posar-se'l. Sembla una ministra contundent, me l'imagino fumant Ducados tot el dia i donant-li "collejas" a en Zapatero com l'Ampara Baró a Siete Vidas.

Ara la "colleja" li han donat a ella.

El senyor diputat Zaplana, com sempre es pensa que és divertit. Es pensa que té sentit de l'humor. El PP de nou ens obsequia amb una frase masclista i manera anacrònica i consevadora de llegir la realitat. Opina que la ministra s'ha disfressat. Opina que els vestits típics dels països del tercer món no es mereixen el nostre respecte.

La reusenca opina que el Congrés dels Diputats hauria de ser un lloc on es tractessin temes seriosos. Opina que els nostres polítics sempre van disfressats d'hipocresia i de mala llet. Opina que definitivament, sembla que cobrin per fer espectacles lamentables un dia rere un altre. Això sembla el Circ Cric, enlloc d'un emicicle seriós.

Còctel Gimeno-Tolouse Lautrec-Cubisme

Avui he tornat al MNAC.Els meus alumnes em van demanar de
tornar-hi, i evidentment, no els he dit que no. No és habitual que els
alumnes ens demanin als professor que els acompanyem a veure a
exposicions, així que hem recorregut de nou les sales tots junts.

L'exposició
de Cubisme és força interessant però els cartells de Toulouse Lautrec i
sobretot, descobrir un pintor desconegut, interessant, maleït com ens
el presenten en el títol, un Francesc Gimeno del qual és difícil fins i
tot, trobar una fotografia a internet, ha estat una bona troballa, un
tresor d'aquests que una tarda de dimecres, no esperava.

Us
recomano que visiteu aquestes exposicions, que us deixeu seduir per la
mirada d'aquest vell barbut i incomprès, que des del seu exili
intel.lectual, va pintar els seus quadres amb una pinzellada magnífica,
una pinzellada molt brava i fins i tot diria, agressiva. Els quadres de
paisatge prenen una perspectiva aèria, com els contrapicats de les
pel.lícules, els seus autorretrats ens permeten entreveure un pintor
que no fou reconegut en vida, i que just ara, després de més 90 anys de
la seva primera exposició a Barcelona, retorna a la ciutat.

Una mirada que val la pena.

L'hoquei avui és roig i negre

De petita, un cop el meu pare em va portar a l'hoquei. La pista era una autèntica lleonera, és com m'imagino que devien ser els amfiteatres romans quan hi mataven els cristians o quan hi lluitaven els gladiadors. Recordo que vaig passar-ho malament, la gent s'escridassava i no entenia gaire un joc en què la pilota va excessivament ràpida, i en què, ho confesso, avui en dia encara no entenc algunes de les regles.Després d'allò hi he tornat algunes vegades, normalment sempre per veure jugar el Reus contra el Barça.

De tots és ben coneguda l'afició a l'hoquei de la meva ciutat, i sobretot la rivalitat entre el Barça i el Reus, tot i que companys, molts dels què animem al Reus, després també ens tornem bojos animant al Barça de futbol. En fi, fenòmens inexplicables sempre en trobareu. El meu germà de petit jugava a hoquei i el meu company era porter d'hoquei, encara que té el petit defecte de ser del Barça en tots els esports, així que sembla que l'hoquei ha format en certa manera part de la meva vida.

Estic contenta que haguem guanyat la Copa del Rei, encara que només sigui per tocar la pera als del Barça (d'hoquei). Després, us ho confesso, en un Barça-Madrid animo als blaugranes i m'oblido del roig i negre reusenc. Què hi farem, no m'ho tingueu en compte. Dic en un Barça-Madrid perquè difícilment miro algun altre partit que sigui de màxima rivalitat, perquè entre d'altres coses no m'agrada gaire seguir ni el futbol ni qualsevol altre esport. Però mireu, quan ets d'algun lloc, els records estiren i avui, no podia faltar un record pel Reus.

Piccolo Tommaso

Just el dia que vaig arribar a Itàlia, totesels telediaris del país obrien amb una notícia impactant: Tommaso Onofri, i, unnen de 17 mesos havia estat segrestat, havien entrat a casa seva i l'havienagafat mentre dormia al seu llitet. Els pares sortien a la televisió i demanavenals segrestadors que li administressin les medicines necessàries, ja que el nenpateix una malaltia crònica, l'epilèpsia. La seva fotografia era constantment ala televisió i era portada a tots els diaris italians. Cada dia al matíescoltava les novetats, però el nen no havia aparegut quan vaig marxar delpaís. Va ser contraportada de El País, fa uns dies i el cas encara està perresoldre. Al pare li han descobert unes cintes que el poden acusar depedofília, i els pares del nen treballen en una caixa postal on poden haverestat objecte d'una venjança per la denegació d'un crèdit, això deien...Hipòtesis n'hi pot haver mil. Però a dia d'avui, un nen del primer món éspresoner en algun lloc, sense saber per què ni com, ha anat a parar a mansd'uns desconeguts. També a dia d'avui, hi hagut unes persones que han estatcapaces de fer una cosa així, deixant de banda el què hagin fet o no els seuspares, el nen és innocent. I és un nen que si se'n surt, arrossegarà un traumaper tota la seva vida. Sempre m'han fet pensar molt els segrestos i en recordouns quants: el d'en Quini, la petita Melody (elsseus pares vivien a Marbella, la mare era una estrafolària cantant oriental i el pare un multimilionari calb i àrab),Ortega (el funcionari de presons), Revilla, la Mariàngels Feliu (lafarmacèutica d'Olot),etc...la seva hitòria m'ha impactat i m'han fet pensar en quèdeu ser una de les coses més dures que et poden passar a la vida.

Segueixo el Corriere'>http://www.corriere.it/Primo_Piano/Cronache/2006/03_Marzo/11/tommaso.shtml">Corriere dela Sera, i hi cerconoves sobre en Tommaso i cada dia penso, potser demà el deixaran anar, potserdemà...

Potser demà.

El retorn

Ha estat un retorn dur. Ahir a les dues de la matinada em ficava al llit i avui a les dotze estava en una classe de tercer d'ESO intentant explicar les unitats de relleu de Catalunya. A més, per acabar-ho d'adobar aquesta tarda hem tingut claustre fins les sis de la tarda. Suposo que el cap de setmana em dedicaré a dormir i a posar-me al dia de la meva vida.

El viatge ha anat bé, els nens han fet poques maleses i hem arribat a pactes molt profitosos tant per nosaltres com per a ells - ells sempre hi guanyen, és clar-. S'ho han passat bé i els ha agradat el què els hem ensenyat. És curiós com són de diferents els alumnes fora de l'aula, i com m'agrada conèixer-los fora de context. Suposo que a ells els passa el mateix amb els professors.

Un virus intestinal ens va atrapar a Florència, i durant una nit l'hotel semblava més un hospital que una altra cosa. Primer van començar dos nanos i de cop i volta érem més de divuit, jo inclosa, que no podiem sortir del lavabo de l'habitació ni cinc minuts. Tot i jo pensava que aquell infern no s'acabaria, l'endemà al matí, com per art de màgia ens vam anar recuperant i un "riso bianco" ens va acabar de posar a to.Vam poder visitar Pisa i Florència, i vam poder caminar per la sinuosa i muntanyosa Siena pausadament arrossegant cadascú la nostra ampolleta d'aigua i les restes d'aquell virus turturador que semblava que ja havíem vençut definitivament.

Vam estar recuperats per recórrer Roma, una ciutat que fa gastar la sola de la sabata i que et esbufegar de bellesa i màgia. Cada cantonada, cada pedra, cada racó és digna d'una fotografia. En sortir del Vaticà, vaig veure una filera llarga d'indigents que em van fer pensar que com totes les grans ciutats, tanta bellesa amaga també pobresa i indignitat. Roma és una ciutat contradictòria, que sota el mantell de la història hi ha uns romans xulescos i que condueixen els seus cotxes com si fossin el mateix Schumacher, has de córrer perquè no t'atrapin i més d'un cop he patit que no se m'enduguessin un nano per davant. També és una ciutat una mica bruta i que sovint et fa sentir petit davant tanta història i tant de passat. Un lloc on de ben segur, s'hi ha de tornar sempre encara que ara que recordo, no vaig llençar les monedes a la Fontana... suposo que el què compta són les ganes de tornar-hi, deixant de banda les tradicions que tots els turistes seguim ridículament algun cop al peu de la lletra.

Demà serà un altre dia ! Un bacio a tutti.

Me'n vaig a Itàlia!

Demà a les sis del matí seré envoltada d'alumnes de batxillerat. Serà el meu segon viatge amb alumnes i el nostre destí és la "bella Italia". Desitgeu-me sort i ens veiem a la tornada!.