dimecres, d’abril 02, 2008

La dona sense futur




És una dona jove, però se sent una vella. Té més de cinquanta anys i en porta uns trenta casada. He aconseguit que es tenyeixi els cabells blancs des d'en fa quatre. Pesa vint quilos menys que quan en tenia vint. Només ha tingut un fill, i ara se'n penedeix cada dia. Quan va ser mare, va deixar de treballar, i no ha treballat mai més fora de casa seva. Ha deixat escapar masses coses, les oportunitats li han passat de llarg i ja no sap a quina estació baixar, és com si el seu tren sempre fés el mateix recorregut, de Fondo a Bellvitge i de Bellvitge a Fondo, cada dia, sempre igual. No té il·lusions. No té futur. I el pitjor de tot, s'hi ha conformat. El seu marit va patir un accident fa vuit anys, i des de llavors, és com viure amb un nen petit. Casa seva és el seu món. La televisió la seva finestra. Gairebé la única que té. Passa gairebé totes les hores fora de casa a la consulta del metge. Bé per ella o bé pel seu marit. I torna a casa. Agafa la línia vermella, i no té curiositat per descobrir que hi ha a altres parades, a la de Can Serra, o Santa Eulàlia o per què no, a la de Glòries. L'altra punta de la ciutat, per ella, és més lluny que Nova Delhi. I pensa que no hi pot trobar res interessant. Abans de l'accident, no tenia veu ni vot. Li van dir quan havia de deixar de treballar, quants fills havia de tenir, quin color de cabell li esqueia i quants centímetres havia de tenir la faldilla que portava. Ara tampoc no té ni veu ni vot, encara es deixa portar. La llàstima és un sentiment horrible, i penso que ella el deu sentir cada dia. Viure amb la llàstima als ulls és pitjor que no viure. Ella no viu, sobreviu.I no sap que ha deixat escapar una vida, la única que tindrà mai. I el cor se m'encongeix cada cop que la miro als ulls.

7 comentaris:

XeXu ha dit...

Oh, una història molt trista. Suposo que no són poc comunes aquestes situacions, però tot i així, llegir-ho amb un testimoni tan profund fa mal i tot. Qui sap si algú així se la pot fer canviar d'alguna manera. Temps encara en té per fer-ho.

El veí de dalt ha dit...

Et veig derrotista...?

DooMMasteR ha dit...

Quina història més trista, i més trist és que no sigui la única dona en aquesta situació :-(

Té la mà Maria - Reus ha dit...

el error va ser casar-se massa jove, si te quaranta i es va casar fa trenta, en tenia deu, massa jove creu-me, jajajaja

ara en serio, no pots deixar de treballar quant et cases, és l'única vàlvula d'escapament que tens si les coses es torçen

petons

Cesca ha dit...

El que fa més llàstima és que no s'adoni que mai és prou tard per canviar. Encara que sigui en petites coses, de segur que pot fer molt millor la seva vida.
N'hi ha massa, d'aquestes vides ofegades.

La reusenca ha dit...

XeXu: Hi ha coses que costa molt que canviïn, i ella n'és una, em sembla.


El veí de dalt: no, derrotista no, més aviat realista en aquest cas.

DooMMasteR: em temo que no, que hi ha moltes dones i també molts homes sense futur. I el què és més trist, que no lluiten per tenir-ne.

Té la mà Maria :la veritat és que m'has fet adonar que de quaranta res... Deu ser la prova de que la vull recordar més jove, oi? Potser el problema no va ser casar-se massa jove, sinó casar-se amb qui no havia de casar-se.

Cesca: ummmm... vides ofegades, no ho podries haver definit millor.

Natur Line Sex ha dit...

la natura està molt bonica quan plou en la justa mesura. Però reconec que jo ja tinc moltes ganes de sol...