Dissabte al matí. De cop i volta, sóc passejant dins un petit laberint de passadissos foscos, tènuement il.luminats, estratègicament en clarobscur. No conec l'artista que ha pintat aquells quadres,i el director de cinema em sona molt lleugerament. Conèixer-los ha estat la sorpresa del cap de setmana.
Dinamarca, finals del segle XIX. No hi estat mai a Dinamarca, ni a cap país nòrdic. Segurament és una assignatura pendent que hauré de solucionar algun dia. El passeig pels corredors folrats de paper gris perla, em fan sentir una serenitat poques vegades experimentada, en una exposició. Portes que s'obren i es tanquen, personatges que et dónen l'esquena, que no et parlen, però et diuen molt. Hammershøi i Dreyer, dos danesos, dos artistes, dues visions al CCCB.
Diumenge al matí. El sol no brilla, el sol es resisteix a sortir. Però tinc el raig de llum d'en Hammershøi. El podem compartir, si voleu.
6 comentaris:
Un quadre ben inquietant. Difícil reproduir la llum en pintura. Aquesta pintura ho aconsegueix.
Doncs a mi aquest quadre em dóna bastant bon rotllo, aquest raig de llum el trobo agradable, per posar-hi un balancí, una manteta i un llibre!
M´encanta aquest quadre. La llum, la calma que s´hi respira. És la sensació que em dóna tot i que de pintura no tinc ni flowers.
aquesta atmosfera és ben enigmàtica i freda. Jeje, veig que cadascú hi veu coses diferents.
Jo també l'he vista ,aquesta exposició, i els quadres em van agradar molt. Ara, tu saps per què en les exposicions d'ara tot ha d'estar tan fosc? Gairebé vaig augmentar una dioptria!
Bé, bé, el quadre en si... no seré jo qui el critiqui, no sóc el més adequat. En quant el que comenta El Substitut, que sàpiga que la il·luminació de la sala hauria de seguir uns protocols museològics establerts, però em fa l'efecte que els responsables de les exposicions, a vegades segueixen unes modes, tipus els restaurants on no veus què s'hi cou ni què s'hi menja.
Publica un comentari a l'entrada