dijous, de febrer 08, 2007

Gent del barri (I): l'home pèl roig del súper


El meu barri és una mina. Fa anys que hi visc, em penso que des del 1998, ostres! gairebé deu anys, què fort. Amb el temps, hi ha persones que trobes cada dia anant a comprar, en una o altra botiga o senzillament pel carrer. Hi ha personatges d'aquests a qui ja he batejat,però no sé com es diuen realment, a qui ja conec per aquella o aquesta anècdota.

Enceto nou apartat temàtic: la Gent del Barri. El nom sí, l'he triat perquè la sèrie en qüestió m'encantava, no me'n perdia ni un sol capítol i la trobava genial i perquè tota la gent a qui m'agradaria presentar-vos és, ni més ni menys, gent del barri.

L'home pel roig del súper treballa de sol a sol. L'establiment on treballa és un super d'aquells taronges i negres, amb nom d'operació matemàtica, i que per dins, semblen més un bar-restaurant fashion, que un supermercat. Sempre porta una camisa taronja, un taronja gairebé fluorescent, arromengada a mitja màniga. Obre el súper i el tanca. Quan marxo a treballar ja hi és, i de vegades, quan vaig a comprar la llet,o qualsevol cosa que em fa falta, gairebé a l'hora de tancar, també. És calb, però abans de ser-ho era pèl roig. Té la pell molt blanca i duu ulleres, unes ulleres daurades, que per la suor sovint li regalimen nas avall.

Coneix a les clientes pel nom i si li demanes, et busca l'enciam més llustrós de tota la parada, i et fa creure que el compres barat i que serà bo. Fa repartiment a domicili. Ell sol se n'encarrega de tot el barri. Si camino pel carrer i sento el soroll del carro de la compra del súper, a tota velocitat, ho sé del cert, és ell. Em giro, i efectivament, ho és. Sempre fa els repartiments a peu, amb un carro de la compra ple a vessar. Súa molt i sempre córrer, no sap parar ni prendre's la vida amb més calma. Ho dóna tot per la feina, i si un dia el súper tanca o pel què sigui, el fan fora, no ho suportarà. Ho sé també del cert.

L'home pèl roig del súper és estressant. Si col.loca els sucs de fruita al prestatge, ho fa sempre amb ordre, i deixant exactament el mateix espai entre suc i suc, ni um mil.límetre més, ni un mil.límetre menys. Però forma part de la gent del barri.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs ja va be que el tiu ho visqui aixi, que te'n trobes cada un que fot una pinta d'amrgat. Sobretot els que treballen en serveis de cara al public.

Cristina ha dit...

Ostres, jo també em fixo en aquests petits detalls. Per mi són una part important de les nostres vides, aquestes petites coses que et fan creure en la gent. Gent bona, gent treballadora, gent que quan li demanes quelcom et respon amb un somriure.

Anònim ha dit...

i tu l'has vist pèl roig i has anat seguint el procés fins que s'ha quedat calb? Pobre xaval! Li deu haver caigut el pèl de l'estrès de treballar!

Anònim ha dit...

Ostres, ja té raó en Temple, botiguers així són un luxe, per ceert, a Gent del barri van començar en Jason Donovan i la minogue, ostres quants records!

La reusenca ha dit...

Sir William: no t'ho sabria dir si viu amargat o no, però a mi m'ho sembla una mica, no ho sé...

cristina: l'home pèl roig això sí que ho té, el somriure sovint te'l regala.

bluf: no et pensis, que no és un xaval, eh?? he seguit el procés, de la calvície!

antoni: nooorllll!!que et confons, antoni! que la minogue va començar a Veïns, sèrie australiana! Jo era més fan de Gent del barri, que passava a Londres, en un pub on tothom li fotia per oblidar les seves penes, no te'n recordes?

Anònim ha dit...

Si senyora, tens raó. Una feia "neighbours, everybody needs good neighbours la lala lala la..." i l'altre feia "nanananana na naaaa nananananana na nana na nanaaaaa", fa ant de temps...