dissabte, de març 24, 2007

Geografia del meu cor (Lluís Llach dixit)



Tinc ganes de recórrer la geografia del teu cor. Però costa, perquè és com si des que et sento més a prop, em trobés dalt d'un núvol blanc. Tinc un clavell per tu, i te'l posaré a la solapa, quan siguis prop del mar. Potser el desig de veure't em farà estar neguitosa, però a poc a poc, hem de pensar que sempre queda un fil, un fil que podem estirar. El dia, arribarà i llavors et cantaré una cançó sense nom. La tendresa que sento, de ben segur em farà dir-te que jo hi sóc si tu vols ser-hi. Et portaré a Verges, i on tu vulguis,i quan siguem allà on tu vulguis ser, tossudament alçats ens mirarem als ulls. Ens cal que tinguem sort, però estic segura que en tindrem, perquè tu em donaràs el teu alè i la teva vida i junts sabrem aprendre és necessari persaber-se desprendre, vet aquí el vell secret.
Quan tinguis son et cantaré la cançó a Mahalta, i nadarem per meandres blaus. Viurem en un país petit, però on la gent venim del nord i venim del sud, i sovint ens entenem en una mena d'amor particular difícil d'explicar. El viatge a Ítaca no es pot aturar, mai i ara el començo amb tu.


En aquest text que escric pensant en algú molt concret i molt inconcret a l'hora (jo ja m'entenc), hi ha l'essència d'en Lluís LLach just en l'ordre en què avui, ha cantat les vint-i-quatre cançons, en el què diu que serà el seu últim concert. Ha acabat amb una nova cançó, composta abans d'ahir, Verges 2007, una bonica mostra d'agraiment al seu públic fidel... Me l'he mirat des del sofà, des de la primera nota fins a l'última, i sí, ho reconex, kleenex en mà.

No sé a quants concerts d'en Lluís Llach he anat a la meva vida. Crec que des de Maremar he anat a la majoria de les presentacions dels seus nous discos, i l'he vist al Palau Sant Jordi, i a tants i tants llocs. Recordo el primer autògraf que em va firmar, després d'esperar-lo més de mitja hora, nerviosa disc en mà, als passadissos del Teatre Fortuny, a Reus. Recordo especialment la presentació del Porrera, quan en Martí i Pol em va firmar el disc, amb aquella lletra clara i viva que tenia. A sota, també va fimar en Lluís.

Recordo la meva carpeta de la uni. Folrada de fotos i entrades d'en Lluís Llach. I això que era naturalment, "demodé" total, i els colegues se n'enfotien de mi a base de bé, però jo res, passejava la carpeta orgullosíssima, i encara la dec tenir per algun lloc. Al primer concert hi vaig anar quan tenia 10 anys, amb els meus pares. Tenien tots els discs i recordo que uns dels primers que em vaig posar va ser el del concert del 1976, i l'escoltava una vegada i una altra...

Quan els seus concerts es van començar a convertir en parlaments i monòlegs de caire polític, l'ídol va anar caient. Quan parlava més que cantava, en ocasions el vaig trobar massa pesat, i això que jo li perdonava tot, perquè als ídols ja se sap. Quan va dir que plegava quatre vegades i no va ser cert, em vaig empipar. Quan va dir que plegava definitivament me'l vaig creure, i el vaig anar a veure a l'Apol.lo amb un amic, però en vaig sortir un xic decepcionada, amb un regust que mai abans no havia sentit. Ja en fa més d'un any d'allò, i ha plegat avui.

Sí, estic emprenyada amb ell, es nota? i no he anat a Verges perquè no m'ho hauria passat bé, perquè hagués estat empipada, encara que inevitablement contenta de tornar-lo a veure, perquè és com aquell tiet que fa temps que no veus.

Sí noi, estic enfadada amb tu, perquè no t'entenc massa últimament. Però si vols plegar, t'ho haurem de respectar. Encara que ens facis una putada, a tots. Als incondicionals de sempre, als nous fans, i als que hem estat crítics amb tu però no podem evitar emocionar-nos sentint com cantes, podrit. Als que no ens agrada que als teus concerts es cridi a favor de la in- inde - independèn- cia!!! de Catalunya, perquè em sembla una postura poc oberta a d'altres postures. Perquè no tots els teus fans som independentistes, encara que siguem catalanistes.

Avui hi eren tots, des d'en Montilla a en Tete, a en germà d'en Tete, a la Geli, al Sostres, al Mas, el Benach, l'Ariadna Gil i el seu maridet, en Puigcercós, i en Pep Guardiola, i la Mari Pau Polvet (uix! Huguet) i tots bé que t'han donat la mà i t'han abraçat,tot i la canya que els has fotut... Però, diga'm...què hi fot en Montilla al teu últim concert? Vols dir que no és el primer de la seva vida?

La contradicció sigui amb nosaltres, kleenex en mà, t'ho dic.

11 comentaris:

Cristina ha dit...

Jo no he seguit gaire la seva trajectòria però sé que els que us agrada Lluís Llach el trobareu a faltar. Sempre tindràs els seus discs per recordar.

substitut ha dit...

Molt bonic, el text dedicat a aquest algú inconcret i difús. Jo també vaig veure el concert. Em va agradar, tot i que no en sóc un gran fan i que només dec gaver anat a tres concerts seus. Tres, tampoc no està malament. En qualsevol cas, els incondicionals deveu estar tristos, però les cançons queden

Sir William Temple ha dit...

Hauria d'haver fet el concert al Camp Nou, a veure si així hagués despertat una mica la malmesa autoestima de molts catalans

Àirum ha dit...

Aquesta vegada sembla que plega de debó i no és un "amago" dels seus. Com que no sóc fan d'en Llach, jo en destacaria detalls més prosaics d'ell, com el seu inseparable barretpassamuntanyes de llana.

La reusenca ha dit...

cristina: sí, però la dosi de concert anual què? això costarà de superar!

substitut: estem tristos i decepcionats ahora, em penso, no? tres concerts no està malament, per no ser-ne fan!

sir william: ja en va fer un de Camp Nou i em sembla que aquella màgia, ara ja no seria possible, no?

àirum: com sigui un "amago",com diu vostè, serà per cagar-s'hi, després de la que ha liat! el barret és bastant modern, fa deu anys, potser? i és, per amagar la calba, no ens enganyem!

Antoni ha dit...

A mi al revés, a mida que ha anat xerrant més, m'han enganxat més els seus concerts. Tot i que entenc que no et sentis còmode si no acabes de compartir els seu pensament polític, separar del Llach aquest component és gaire bé impossible, no?

ddriver ha dit...

tranquila tornara,molt be el text,m agardat molt

orfeu ha dit...

La veritat és que jo no tenia esl clinex però si un nus a la gola en alguns moments, Cancó a Mahalta, Tendresa, Un núvol bllanc. Els discursets estan bé per dos motius, un primoordial: ell descansa la veu,pocs cantants foten fas i mis als 60...el segon motiu és que així em dona temps de preparar-me, tantes emocions seguides...el que jo feia era intentar endevinar quina cançó vindria segons el parlament

El veí de dalt ha dit...

Els ídols ja ho tenen això, aquesta relació d'amor i desamor amb els seguidors. Un concert entranyable (on sí qeu calien les paraules); on hi sobrava gent i en faltava molta. Sempre tindrem les cançons per recordar-lo.

manel ha dit...

No crec que sigui un "amago". Però penso que d'aquí a tres anys, prer posar una xifra, no seria improbable que tornés a fer un disc. Ni repobable. Es dificil que no vulgui dir res més mai més.

Jordi ha dit...

A mí m'ha passat una mica el mateix que a tu amb el Llach. També n'era un seguidor incansable, des d'aquell directe 'Barcelona, Gener del 1976' (llavors tenia 16 anyets) o el 'Campanades a morts' de l'any següent, en què en tenia 17 com els malhaurats protagonistes de la cançó. Posteriorment, hi ha hagut èpoques de tota classe. Els mítics recitals al Fortuny o d'altres llocs d'aquestes comarques, el de Porrera, per donar suport als afectats pels aiguats.. però en els darrers anys també se m'ha fet força pesat. Hi havia concerts que fins i tot t'agafava son amb tanta xerrameca :) Sempre ho ha fet això de parlar entre cançó i cançó. La lluita per la llibertat i la independència de la nostra nació passa per reivindicacions i actes d'aquest tipus. Però últimament s'assemblava més a un monologuista que, entre monòleg i monòleg, cantava alguna cançó ;) Malgrat tot, dissabte passat vaig seguir el concert per la tele i el vaig disfrutar, més encara la part final en què va deixar una mica de banda els parlaments i va fer aquells temes que ja són part de la seva història i que tots coneixem prou bé. Molt emotiu també per part del públic el cant final de L'estaca i Laura. I els senyors de tv3 potser que no ensenyessin tant el plumero enfocant només els polítics com si no hi hagués ningú més a qui enfocar, però ja se sap.. són els que els paguen.