divendres, de gener 12, 2007

El meme dels pebrots

L'Albert, de l'Herald de l'Eixample em va demanar que li fés un regal d'aniversari, i no m'hi puc negar... Així que em sembla que he d'explicar cinc coses que no sapigueu de mi. A veure, si hi coses que no sabeu de mi és perquè segurament no us les he volgut explicar, així que batejarem definitivament aquest meme com el meme dels pebrots, perquè toca els pebrots. I és clar, el què se l'ha inventat ho sap, i per això l'ha fet córrer, no?

1.- Tinc la carrera de música, i tinc també fins a quart de piano. Vaig estudiar-la a Reus, en una acadèmia filial del Conservatori de Música del Liceu, i la vaig deixar quan vaig acabar el COU, amb el consegüent cabreig monumental de la meva mare. M'agrada la música i m'agradava tocar el piano, però quan un hobbie es converteix en una cosa feixuga, has de fer ras i curt. El piano és ple de pols, a casa els meus pares, i sovint penso que me'l portaré a Barcelona. Total, d'una experiència negativa sempre se'n pot treure una de positiva, no? De moment, m'han donat un puntet al concurs de trasllats, no està malament, no?

2.- No sóc reusenca de naixement. Sóc...... tarragonina. Sí, ho confesso. Vaig néixer a Tarragona, i al meu DNI ho posa, ho posa i sempre ho posarà. Tampoc no he viscut mai a Reus, ni a Tarragona, sinó molt a la vora, en un poblet petit, petit. Ara, me'n sento, encara que sincerament us dic, ja no sóc, ni d'aquí ni d'allà.

3.- El meu primer jefe em va dir una vegada que "Hauria de tornar a fer parvulari". Com que és una frase que mai he pogut oblidar i mai us l'havia explicat, la deixo anar aquí, i encara gràcies que no digui el seu nom, el seu DNI i el seu número de telèfon. Des de llavors, ell ha tingut tres dones, i dos fills. Ara està divorciat i li han marxat el 90% dels treballadors. Però al cabrón, l'empresa li va bé. Si és que... no es pot tenir tot.

4.- No menjo conill. De petita a casa, portaven un conill viu a la setmana i hi jugava. Després, anava a la cassola, encara recordo aquell escorxador improvisat a la cuina de casa i la meva àvia, ganivet en mà cometent els assassinats. Un bon dia, vaig dir que mai més en tornaria a tastar, i fins avui. Ni morta.

5.- M'hauria agradat ser actriu. Però no he estat mai, llevat d'un parell de representacions a l'institut!

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Exigeixo el canvi de titol del blog, estàs fent un us il·licit de la paraula reusenca ;)

El veí de dalt ha dit...

Vaja! Fot-li fort que és de Reus!, diuen. Doncs un gran tipus el teu "quefe" antic. N'hi ha molts d'aquests. Cuida't!

Anònim ha dit...

Que fort:
1. Tinc la carrera de música pendent d'acabar, i mai no ho faré, ma cosina germana que era profe em va suspendre un examen que era de matrícula d'honor perquè en aquells temps hi havia mandangues d'herències familiars i vaig enegegar a la merda la música i el clarinet i el saxo deuen estar al fons d'algun armari de casa mons pares.
2 i 3. Aquestes res, sóc reusenc de soca arrel tot i que de part de mon pare venim d'Almoster i del Priorat.
4. M'agrada molt el conill, ma mare i ma iaia també cometien una vegada per setmana aquet genocidi i jo n'era còmplice perquè aguantava la pobra bèstia per les potes quan la degollaven, i just un ratet abans hi havia estat jugant. JO plorava però després me'l fotia igual, perquè a ca meua, que havien passat molta gana a la guerra, al menjar no se li fan fàstics.
5. Anava a fer les proves de l'Insitut del Teatre però se'm va girar la truita i vaig acabar fent Filologia Catalana i ara polítiques.

Anònim ha dit...

Ah! i és reusenc qui s'ho sent, perquè com Catalunya, Reus és terra d'acollida.

La reusenca ha dit...

ignasi: no m'enfonsis, home!!! que tota la meva vida me l'he passat a Reus, i he anat al cole, a l'institut i me n'he sentit sempre... ;-(

el veí de dalt: sí, fot-li, fot-li. Uix sí! una gran persona el meu jefe....

puig den cama: ostres! tu també vas fer música? som uns pringats! Almoster... ummm... el meu poblet és ben a la vora... i també assassinaveu conills a casa teva? em quedo més tranquila.
Digues que sí, que visca Reus, home!

Anònim ha dit...

vols dir que no ens hauries de passar el telefon del jefe aquest?

Cristina ha dit...

Ostres, m´has deixat ben sorpresa. M´hauria agradat estudiar música però mai ho vaig fer. No he tastat mai el conill per raons similars a les teves i per més que ho han intentat no me l´han pogut fer provar mai de la vida (ni ho faran). Jo vaig tenir una jefa molt cabrona quan treballava dispensant metadona a una empresa on crec que la gerenta i la seva parella esnifaven coca.

Anònim ha dit...

perdedor: no, millor que no... els desgraciats com aquest no val la pena ni trucar-los, creu-me.

cristina: una tia que treballa administrant metadona i es fotia coca? és bona aquesta!!!

Anònim ha dit...

A veure, espera que agafa boli... comença a cantar el telèfon d'aquest bon home... que li hem de dir quatre coses ben dites... ;)

Anònim ha dit...

Reusenca, si no ens dones el telèfon, el mail pot ser?

Anònim ha dit...

Redeu, redeu, redeu, benvolguda Reusenca, m'ha deixat ben astorat amb les seves confessions. Ara si li haig de dir la veritat, a mi amb el conill em passa el mateix, no en puc menjar. Però el meu cas és perquè de petit tenia una tieta que cada cop que en convidava a ca seva feia conill, fill que un dia es va descobrir que eren gats que caçava al terrat i des de llavors...

Albert ha dit...

En primer lloc gràcies pel regal.
Deixe't d'hòsties, si et sents reusenca és que ho ets.
Sobre això de Reus ara t'ho dic d'una manera més fina que no la d'abans que és estil Clot. En una pel.lícula xinesa el lema d'un personatge és: Si està en el cor és que existeix.
Al cor hi pots posar Reus i ...
Un petó des de l'Eixample.

La reusenca ha dit...

petjada i antoni: de debò, no s'ho val aquest paio, però gràcies ;-).

avi: però què diu??? què fort!!! ara sí que ja mai més menjaré conill!!!!

albert: doncs tens tota la raó, perquè la terra és la terra, i tira molt, per molt que no hi visquis....!
gràcies!!!