dimarts, de gener 02, 2007

N'hauries fet 94...


Avui n'hauries fet 94. I ens hauries volgut convidar a dinar a tots. I nosaltres hauriem vingut a dinar amb tu, com sempre. Hauries bufat les espelmes i ens hauries retret que et regalessim res, perquè ja tens de tot. Als néts, ens hauries preguntat com ens van les feines, les nòvies i els nòvios, i t'hauries deixat fer fotos, encara que no t'agradessin gaire. No hi veies gaire últimament i tampoc no tenies els pensaments tan frescos com abans, però hauries volgut reunir-nos un cop més, i ens hauries dit, que potser aquest any seria l'últim. Com sempre feies.

De la teva llarga vida, jo només en vaig poder fer un tast. Un tast melat i de vegades, amarg. Un tast trist, sobretot en els últims anys en que vivies enyorat i assegut a la teva butaca d'orelles amb el gat arraulit a la teva falda.

De les batalles que vas lliurar, prou coses que me'n vas explicar. D'aquella batalla ideològica i crúa, que et va fer passar nou anys fora de casa. D'aquella batalla perduda, d'aquella derrota que no vas acabar de païr del tot. D'aquella força de brau, que et feia caminar i seguir endavant.

Ara me n'adono que els mites no existeixen. Que els herois es fabriquen i que en realitat, són homes com eres tu. De petita et mirava (o t'admirava, no ho sé), i veia aquelles mans tan grosses, aquells dits tan enormes que agafaven l'aixada amb entusiasme i feien anar els crestalls ben rectes. Els crestalls i tots els que vivíem amb tu.

Eres de vegades intrangigent, i de vegades dolç com la mel. Eres agre i eres tendre. Eres dur i eres tou. T'enfadaves i somicaves, tot en dècimes de segon.

M'agradava arribar al poble, i trobar-te assegut al banc del Clot de la Pedrera, prenent el sol. Sempre amb el teu barret, i el teu bastó i els gossos als teus peus.

M'agradava que em portessis al bosc, a buscar a rovellons i a buscar borra pel pessebre, i caminar al teu costat, tot escoltant com m'explicaves que per aquí hi passaves amb la teva mare, quan hi anàveu a plegar avellanes. Sí, la teva mare que va néixer cent anys abans que jo, el 1875 i que era comadrona.

M'agradava jugar a escacs amb tu, encara que em deixessis guanyar. Ara ho sé, llavors no.

M'agradava parlar-te de política, encara que no ens possessim d'acord, i que les teves conviccions de ferro, massa stalinistes pel meu gust, em possessin de mala llet.

M'agradava que em parlessis del Xato, del tros i de com vas fer amistat amb en Salvador Vilaseca quan treballaves al Pere Mata.

M'agradava escoltar-te parlant amb ella, quan éreu sols a la vostra habitació, arreglant els temes familiars a la vostra manera.

M'agradava veure't llegir, amb aquella lupa grossa i que pesava tant.

M'agradava com reies quan et deia "cuixes primàries".

M'agradava com m'agafaves el nas entre els teus dits i em deies que me l'havies robat.

M'agradaven aquelles flors roses del camí, sí, aquelles que apretaves i feies que obrissin i tanquessin la boca.

M'agrada molt aquesta foto.

Les coses que no m'agradaven, avui no les vull recordar.

Avui n'hauries fet 94, i hi penso. Segur que tu penses en nosaltres, oi?

17 comentaris:

perdedor ha dit...

Ei reusenca, molt maco...

Tu ets aquesta patatada de la foto? Caram, quina nena!

L'avi ha dit...

Entranyable, benvolguda reusenca, entranyable... Tan de bo algun dia algú em recordi com vostè recorda al seu avi... Tant de bo...
Ah!, jo també he canviat de domicili blocaire ara estic a:
http://avi-ninotaire.blogspot.com

musa ha dit...

Ains... Què bonic...
...
...
... (jo, és que no em surt res més!)

Zincpiritione ha dit...

Reusenca, les flors que obrien i tancaven la boca eren aquestes?

http://www.xtec.cat/col-anunciata-cerdanyola/plantes/flor%20conillets.htm

A casa també ho fèiem...

Un post per emmarcar! :-)

Marc Arza Nolla ha dit...

Entranyable i bonic sense més afegits.

La reusenca ha dit...

perdedor: Gràcies però...què vols dir patatada? no l'havia sentida mai aquesta expressió!!

Avi: vostè també ha canviat de domicili? Vaja, no dóno a l'avast a canviar enllaços últimament! (ara el canvio). Vostè serà un avi genial, n'estic segura!

musa: (...) ;-)

Zinc: Coneixes les flors que obren i tanquen la boca? no veig el link complet de la flor, me'l pots tornar a posar, si us plau? ara m'has deixat amb el rau-rau de saber com es diuen! Emmarcar el post? venint de vostè, tot un compliment!

marc: sense afegits, merci.

Cris ha dit...

Molt maco! Diga´m bleda però m´has emocionat. Jo també m´enrecordo molt del meu avi i és jo visc a la que va ser casa seva, plena de records. Una abraçada

Sir William Temple ha dit...

Molt bonic. Ara me n'adono que ja en van quedant pocs d'aquells que van lluitar a la Guerra Civil i que per edat son de la quinta dels meus avis. Aixi es la vida, uns marxen per deixar pas a uns altres.

substitut ha dit...

Reusenca, t'hi has lluït. Ens l'has fet conèixer. gran post

La reusenca ha dit...

cris: no et diré pas bleda, ni que m'ho demanis!

sir william: sí, els testimonis d'aquella guerra es van apagant però de guerres n'hi ha tantes i de tants colors... encara ara. Mal que ens pesi, oi?

substitut: necessitaria molts posts fer-vos-el conèixer, de debò...

zinc: he trobat les flors!!! i sí, són aquestes!!

Puig d'en Cama ha dit...

tanta gent que anem deixant, i els que saps que algun dia també deixarem... tant de bo tot es pogués congelar com les fotos que fas

La reusenca ha dit...

Puig d'en cama: Sempre podem congelar moments en la nostra ment...

Txell ha dit...

Ei Reusenca, és la primera vegada que passo per aquí i la veritat és que m'has fet emocionar a base de bé.
Jo també recordo al meu avi d'aquesta manera que ho fas tu, amb respecte, amb tendresa i amb entrega. Per què malgrat passin els anys, el segueixo estimant i el segueixo enyorant com el dia que em va deixar.
M'en vaig amb un nus a la gola... m'has fet reviure moltes coses avui.
Un petó!

Puig d'en Cama ha dit...

Hosti, comptant comptant ma iaia n'hauria fet 103 el dia 6.

La reusenca ha dit...

txell: bé, vegades, els nusos a la gola també són necessaris, no creus??? benvinguda!!

puig den cama: déu ni do!!!!

La reusenca ha dit...

txell: bé, vegades, els nusos a la gola també són necessaris, no creus??? benvinguda!!

puig den cama: déu ni do!!!!

Jaume ha dit...

Un gran homenatge, si l’hagués llegit estaria orgullós de tu. M'has fet recordar, en molts paratges, al meu iaio, que a l'abril n’hagués fet 88.