És una dona jove, però se sent una vella. Té més de cinquanta anys i en porta uns trenta casada. He aconseguit que es tenyeixi els cabells blancs des d'en fa quatre. Pesa vint quilos menys que quan en tenia vint. Només ha tingut un fill, i ara se'n penedeix cada dia. Quan va ser mare, va deixar de treballar, i no ha treballat mai més fora de casa seva. Ha deixat escapar masses coses, les oportunitats li han passat de llarg i ja no sap a quina estació baixar, és com si el seu tren sempre fés el mateix recorregut, de Fondo a Bellvitge i de Bellvitge a Fondo, cada dia, sempre igual. No té il·lusions. No té futur. I el pitjor de tot, s'hi ha conformat. El seu marit va patir un accident fa vuit anys, i des de llavors, és com viure amb un nen petit. Casa seva és el seu món. La televisió la seva finestra. Gairebé la única que té. Passa gairebé totes les hores fora de casa a la consulta del metge. Bé per ella o bé pel seu marit. I torna a casa. Agafa la línia vermella, i no té curiositat per descobrir que hi ha a altres parades, a la de Can Serra, o Santa Eulàlia o per què no, a la de Glòries. L'altra punta de la ciutat, per ella, és més lluny que Nova Delhi. I pensa que no hi pot trobar res interessant. Abans de l'accident, no tenia veu ni vot. Li van dir quan havia de deixar de treballar, quants fills havia de tenir, quin color de cabell li esqueia i quants centímetres havia de tenir la faldilla que portava. Ara tampoc no té ni veu ni vot, encara es deixa portar. La llàstima és un sentiment horrible, i penso que ella el deu sentir cada dia. Viure amb la llàstima als ulls és pitjor que no viure. Ella no viu, sobreviu.I no sap que ha deixat escapar una vida, la única que tindrà mai. I el cor se m'encongeix cada cop que la miro als ulls.
Estem buscant apartament a Eivissa per aquest estiu. Hem enviat una pluja de mails per veure si encara hi queden apartaments buits. Aquesta és un dels mails que vaig enviar i la resposta que vaig rebre. Tot real, no m'he inventat ni una coma, encara que m'estalvio el meu nom i el de la persona en qüestió.
Mail 1
Nombre: XX E-mail de contacto: XX Teléfono de contacto: XXX XXX XXX Día de llegada: 3/8/2008 Día de salida: 10/8/2008 Número de personas: 6
Mensaje: Serem 4 adults i 2 bebès. Hi ha lloc en aquestes dates? poden ser flexibles. Quines són les condicions de pagament? Gràcies.
Mail 2
Disculpa XX, pero no entiendo el mensaje. Por favor, ¿podrías escribirme en español? Muchas gracias Saludos XX
Mail 3
Dear XX,
I am quite surprised that, working in the tourism sector, you are not able to understand one of the official languages in the Balearic Islands. I'm sure that you will pefrectly understand this message in English. I was just asking for the usual subjects in your job: number of nights, adults, kids and so, but now I'm not interested in your apartment anymore.
Thank you.
XX
Mail 4.
Perdona XX,
NO TRABAJO EN EL SECTOR TURISTICO ni he trabajado nunca en él, sino en una empresa ESPAÑOLA multinacional que no tiene nada que ver con el sector turístico. Hablo perfectamente español, inglés y francés, idiomas que además utilizo en mi trabajo. Pero no tengo ni idea de catalán, ibicenco, valenciano, gallego, eusquera etc...ni interés en aprenderlos. Si bien respeto a quien los habla y me parece muy bien que los hablen como culturilla general.
Como podrás ver, si es que lo entiendes, la página web está en español de ESPAÑA, pero tal vez eres tan poco culta que no sabes hablar un idioma que hablan 500 millones de personas ( creo que el Ibicenco lo hablan 100.000 personas?)
Los apartamentos sobre los que gestiono el alquiler son de amigos que no pueden ocuparse de ellos y yo lo hago por hacerles un favor. Son apartamentos que los mismos dueños utilizan cuando no los tienen alquilados.
A mi tampoco me interesa una inquilina que no sabe hablar español y reniega de sus orígenes. Una pena.
La història del veí fill-de-puta ha tingut un desenllaç aquest cap de setmana. Us en proposo dues versions, a veure si n'endevineu quina és la de debò.
a.- El dissabte al matí vam sortir a donar un volt. Com que a la tarda havíem de tornar a sortir, vam deixar el cotxet al replà, com sempre. També hi havia el cotxet de la veïna. Quan a la tarda vam baixar, no hi havia cap dels dos cotxets. Vam preguntar als veïns si ells tenien el seu a casa i ens van contestar que sí. Així que vam pensar que el nostre ens l'havien robat, perquè ha passat força cops al barri. Vam trucar al veí fill-de-puta per preguntar-li si en sabia alguna cosa. No només en sabia alguna cosa, sinó que tenia el cotxet dins de casa seva, segons ell perquè volia parlar amb nosaltres. Jo tinc certa paciència, però no tots contem fins a vint en certes situacions. Així que la planta va acabar en un contenidor, i les paraules malsonants encara retronen per les parets de l'escala. Però la planta va tornar al seu lloc i l'altra mare i jo vam trucar la porta per parlar amb el veí fill-de-puta. Després d'aguantar a raig les mentides més grosses que he sentit mai, i amb un somriure als llavis, vam arribar a un acord de com exactament s'ha de deixar col.locats els cotxets, per tal que no ocasioni cap molèstia al veí fill-de-puta, que segons ell aquella tarda hauria anat a denunciar-nos a comisaria, perquè per culpa dels cotxets va caure a l'encendre el llum de l'escala.Ens diu que se n'ha desdit perquè li hem picat a la porta i hem parlat amb ell. Em sembla que hi ha molta gent que l'única cosa que necessita al món és que li facin una mica de cas. Ara ell no ha tornat a enganxar amb cola la planta, i sembla que ha entès la situació. Que hi ha gent que no hi és tota, ho tinc clar, ara, sembla mentida que visquin a la mateixa comunitat que tu. A veure quan dura aquesta calma.
b.- El dissabte al matí vam sortir a donar un volt. Com que a la tarda havíem de tornar a sortir, vam deixar el cotxet al replà, com sempre. Quan a la trada vam baixar, no hi havia ni la planta ni el cotxet. Era tot molt estrany i pintava malament. Vam trucar al veí-fill-de-puta i li vam preguntar si sabia alguna cosa de la desaparició de la planta i del cotxet. En xandall, ens va dir que no en sabia res, que no havia sentit soroll i que segur que algun altre veí havia robat la planta i el cotxet. Com que no podem provar res, ara no sabem què ha passat, encara que creiem que ens l'ha fet desaparèixer. Perquè no fós tan evident, sembla que també ha fet desaparèixer la planta i al mateix temps, es fa l'ofès igual que nosaltres. Com que no ens podem creure el què ha passat, encara no hem encarregat el segon cotxet. Ara no tenim cotxet i segurament haurem d'esperar una setmana i mitja abans no en tinguem un altre, que evidentment, hauré de pujar i baixar per l'escala quan sigui sola. Les coses que no entenc no les processo. Estic en procés de reset. Però encara no sé quan trigaré a reiniciar-me.
La fusta creix cap amunt i s'expandeix cap a l'exterior.
El foc flameja i puja cap amunt.
La terra és la llavor i la recol·lecció.
El metall fa possible el canvi i la reforma.
L'aigua ho humiteja tot i es filtra cap avall.
La fusta controla la Terra. La Terra controla l'Aigua. L'aigua controla el Foc. El Foc controla el Metall. El Metall controla la Fusta.
La Fusta és tallada pel Metall. El Foc és apagat per l'Aigua. La Terra és fertilitzada por la Fusta. El Metall és fós pel Foc. L'Aigua és retinguda per la Terra.
De vegades em sento Foc amb un mar al meu voltant. Foc a punt de ser apagat.
Però mai surto sense una bona capsa de mistos, per si cas.
Ha estat un dissabte mogudet, que ha acabat en unes urgències per uns plors inconsolables del nen, més febre, més mocs. Tot això sumat fa un refredat com una casa de pagès, que se solucionarà, ha dit la doctora, amb unes gotes miraculoses d'Apiretal. Com a pares amb la "L" ens han dit que hem fet bé d'anar a urgències perquè el nen és encara molt petit, i realment estava una mica tocadet. Oli en un llum. Quan hem arribat a casa ha dormit una mica, i ha tornat a somriure en despertar-se, i això ja val tot l'or del món.
El dia però, hauria sigut més rodonet, si el meu veí no fós un fill de puta. No tenim ascensor, i vivim en un tercer pis "de mentida", perquè la finca té principal i entresòl. Així que en realitat vivim en un cinquè pis. Per no haver de fer tants viatges quan sóc sola, deixo el cotxet al replà de l'entresòl i el recollim al final de dia. Així pujo el nen lligat amb un mocador, perquè no em caigui.
Hi ha un altre nen a la finca, així que de vegades hi ha dos cotxets al replà. Tots dos es pleguen i no ocupen gaire espai. El problema és que el replà en qüestió és quadrat i hi cabrien la mar de bé, si no fos perquè el veí, que es pensa que el replà és seu i no de la comunitat, hi ha plantificat una planta de més de metre i mig d'alt, de plàstic. La finalitat suposo que és que ho tinguem una mica més complicat a l'hora d'aparcar els cotxets o senzillament, que no els hi deixem. Ell no ens ho diu directament, però s'encarrega d'escampar als altres veïns que li molesten molt i molt els cotxets al replà. Però sembla que no en té prou en ocupar-nos l'espai amb una horrible planta de plàstic, que no agrada a cap veí, sinó que ara ha decidit encolar-la al centre exacte del quadrat del replà, de manera que és impossible que la planta i els cotxets comparteixin l'espai com bons germans.
Per sort, amb un puntada de peu la cola ha cedit, encara que ha deixat una bona rodella al paviment i hem pogut aparcar-hi el cotxet aquest matí. A la tarda, la planta tornava a estar encolada a terra. Espero que el veí fill de puta no hagi decidit comprar cola d'aquella que ho enganxa tios cap per avall del sostre i no cauen, perquè m'hi deixaré el peu demà al matí, i no m'agradaria tornar-me'l a trencar.
Hem decidit no dir-li res i encetar una guerra psicològica. Si la cola o nosaltres. Si la planta o els cotxets. Havíem pensat d'acompanyar amablement la planta al contenidor, però ens fa por que el veí fill de puta ens hi llenci també els cotxets.
No entenc com algú pot ser tan mesquí, i tenir tan mala llet. I vosaltres? Aquest Rasputí no es sortirà amb la seva.
Els sindicats patinen, i patinen molt en aquesta vaga. I l'Administració ja fa dècades que ho fa. Partint d'aquesta base, crec que puc afirmar que si treballés, avui no hauria fet vaga. I dic crec, perquè parlo des de una certa desconnexió i la llunyania del meu claustre actual. M'he llegit de dalt a abaix les famoses bases d'en Tete. Em sembla que els nostres consellers no l'acaben d'encertar, i precisament el Germà no em cau especialment simpàtic, però almenys s'han presentat unes bases sobre les quals poder treballar per poder canviar alguna cosa dins del departament d'Educació.
La nostra feina s'ha d'anar adaptant a la nostra nova societat, una societat que evoluciona i que t'obliga moltes vegades a trencar-te el cap per poder donar les classes en condicions. Els professors ens sentim sols, i estem tan enfadats amb l'administració per tantes qüestions anteriors a aquestes bases, que ara s'ha preparat a córre-cuita una vaga preventiva, per evitar potser, que ens tornin a pendre el pèl. Sovint no trobem solucions en l'administració, i estem acostumats a espavilar-nos sols. I aquest és el problema. Aquesta és l'autèntica arrel del problema.
Fa un mes que m'he donat de baixa d'un sindicat dels què convoca la vaga. Quan vaig aprovar les oposicions m'hi vaig afiliar perquè em van fer un curs que em va ajudar a preparar el temari. I em va semblar que era convenient mantenir la quota. Però m'han fallat sempre que els he necessitat. Moltes vegades m'equivoco del tot, i aquesta n'ha estat una, encara que de tots els errors s'aprèn alguna cosa. Tampoc no van secundar la manifestació per les infrastructures, cosa que no vaig entendre perquè és un problema que afecta a milers i milers de treballadors en aquest país. No m'hi sento representada. No m'agrada el seu llenguatge amenaçador, quan avui a la ràdio sento com parlen als pares dient-los que no val la pena portar els nens a l'escola, perquè no estan garantits els serveis mínims.
Segons aquest sindicat la vaga es convoca pels següents punts:
1.- El desenvolupament de la LOE a Catalunya sembla es concretarà, segons aquestes Bases per la LEC, en un marc legislatiu no consensuat pel conjunt de la comunitat educativa : mares/pares, sindicats de mestres i professors, associacions professionals, institucions. Fet que no té precedents en els governs d´esquerra dels últim anys. Considerem que una Llei d´Educació perquè tingui alguna possibilitat de ser aplicada ha d´estar negociada i ha de recollir tot el consens possible d´entre les parts afectades.
2.- Que sota el paraigües d´ uns estudis i informes la validesa dels quals és molt relativa es proposen un seguit de mesures que portaran cap a la privatització de l' Escola Pública, de la seva gestió, de la seva oferta educativa, amb el greu perill de que poden prevaldre els criteris del mercat per sobre dels criteris de servei equitatiu i social. Demanem que es treballi cap a la millora d´una Escola Pública de qualitat, capaç d´assolir els reptes de formació integral, socialització necessaris en aquest segle per tal que l´educació sigui la forma més justa de prosperitat de la classe treballadora.
3.- Que aquestes Bases de la LEC obren encara més les possibilitats de que es produeixin arbitrarietats i pèrdua de condicions laborals dels treballadors de les escoles públiques, i al mateix temps que no fa cap esment a la homologació dels treballadors de les escoles privades concertades, externalitzades i altres sectors educatius. Demanem una única carrera professional dels treballadors pagats amb fons públics, i que aquest fons es dediquin realment a la finalitat social que els hi pertoquen i no a fer de l´educació un negoci finançat per les arques públiques.
4.- Demanen, en definitiva, una Llei Catalana d´ Educació pròpia d´un govern d´esquerres: participativa, consensuada, progressista, social, integradora.
5.- És per tot això que aquest Comitè Comarcal recolza la convocatòria de Vaga General a l'Ensenyament del dia 14 de febrer de 2008.
Sóc partidària del diàleg. Sóc partidària de fer valorar la feina que fem a les aules d'aquest país. No vull la privatització de l'escola, cosa que per cert, no he llegit en cap de les trenta-tres pàgines de la proposta de llei. Jo treballo per tot tipus d'alumnes, els de d'aquí i els de fora, els de classe treballadora i els que no ho són tant. Estic d'acord amb el reciclatge de professors i mestres d'aquest país. No veig bé que per exemple hi hagi catedràtics de setanta anys donant classes a alumnes de quinze anys en algunes aules d'aquest país. M'estimo la meva feina i penso que hauríem de fer les coses bé. Ells i nosaltres. Tots.
Un quilo d'espirals bullits dins dos "tuppers" enormes. Cinc pollastres a l'ast. Dos pastissos (un de nata i un de xocolata). Patates de xurrero. "Berberechus" amb Philadelphia (sens dubte, la sensació del dinar). Daus de formatge. Olives amb anxova. Torradetes amb sobrassada. Torradetes amb paté. Tres bols d'amanida. Maionesa. Oli denominació Siurana. Vinagre de mòdena. Un saler amb arròs a dins perquè no s'enganxi. Dos cubells plens de gel. Cava. Vi negre. Vi blanc. Aigua. Gasosa. Plats de plàstic. Gots de plàstic. Coberts de plàstic. Canyetes. Tovallons de paper. Estovalles blaves de paper. Quinze cadires plegables de fusta. Dues taules amb cavallet. Un local de barri deixat de franc. Un equip de música. Un mp3 ple de bones cançons. Guirlandes de colors. Globus de colors. Màscares que fan por. Maquillatge que converteix nenes en princeses i nens en herois. Llàpisos de colors. Llibretes en blanc. Càmara de vídeo. Cinc càmares de fotos. Records de catorze anys enrere. Set amigues de la universitat que feia almenys vuit anys que no coincidien totes set, en un mateix espai físic. Cinc companys de les amigues, alguns dels quals no es coneixien. Sis nens i nenes menors de cinc anys. Una il·lusió pel retrobament. Un dia inoblidable, nenes.
Fa molt temps que no vaig al cinema. Però sóc de vídeo-club, i ara més que mai. Sí, ja ho sé, no és el mateix, però no hi ha més alternativa, ara com ara. La última pel·lícula que vaig veure al cinema va ser "Bajo las estrellas", que em va només mig agradar, encara que el que més em va agradar de tot, va ser l'Alberto San Juan, que m'encanta de totes les maneres i des de tots els punts de vista imaginables. I me n'alegro que guanyés un Goya, perquè se'l mereix, per bon actor i a més, per tio-tio. I més igual que la gent se'l carregui perquè es va cagar en els bisbes recollint el premi.
Parlant de Goyas, vaig veure la gala per la televisió el diumenge passat.Vaig al·lucinar amb l'Alfredo Landa i les seves dificultats per articular una frase amb sentit en tot el seu discurs, que després hem sabut que va durar més de deu minuts. Vaig pensar, aquest senyor té Alzheimer o li'n passa alguna de grossa, què estrany. Ara diuen que es va atiborrar a tranquilitzants. No havia vist cap de les quatre pel·lícules més nominades, és a dir, "El Orfanato", "Trece rosas", "La soledad" y "Siete mesas de billar francés". Així que com que trigaran una mica a arribar al vídeo-club, vaig decidir posar a treballar la mula uns dies. Ara que ja han baixat, tres són pel·lícules pornogràfiques. No em negareu, que aquestes coses fan ràbia i que la gent que ho fa, ho fa precisament per fer ràbia. Ara tinc tres pel·lícules porno, i "La soledad", hauré de decidir per quina començo.
Estar de baixa, és una situació rara, sobretot si no estàs malalta. Mai abans havia estat tan de temps sense treballar, i encara que des de fora sembla que has de tenir tot el temps del món, la veritat és que hi ha dies que et falten hores per fer allò que tens ganes de fer. Però una cosa que sí que pots fer és recuperar música que fa temps que no escoltes, treure la pols d'aquells cd's que tens abandonats a l'estanteria del moble de cd's des de fa una pila de mesos, o anys. De tant en tant, faig arqueologia, i redescobreixo els meus propis gustos musicals. I també en descobreixo de nous, baixant-me música que no havia escoltat mai. Sóc molt pirata, ara que ho miro fredament. Bé, és igual, més val ser pirata que lladre, no? o és el mateix? Aquí van unes quantes cançons i àlbums que no tenen ja ni gota de pols.
I per si teniu temps, us recomano un bloc que ha encetat una iniciativa que em sembla força recomenable. És un concurs literari sobre "La plaça del diamant" i necessiteu temps per poder-hi participar; però és entretingut i podeu guanyar bona literatura de l'autora. També per mi ha estat una bonica manera de conèixer blocs que no coneixia. Val la pena, animeu-vos-hi!
Són les 8.30h. Ja estàs llevada, tassa de cafè amb llet entre els dits i biberó dins el calenta-biberons. Canvies els bolquers, i et trobes el primer regalet del dia. És igual, avui estàs en forma, i mirant pel vidre, t'adones de seguida que farà sol, un sol d'aquells que entra pel finestral i la gata no desaprofita mai. Dormir sobre un raig de sol, és el millor del món, per la gata i per tothom, i ella ho sap.
Mires al teu voltant, el menjador està una mica desendreçat, i al terra hi ha una mica de borrissol, tot i que vas escombrar ahir (entra dins dels fenòmens paranormals que descubreixes a l'independitzar-te). Ho endreces tot i escombres de nou (encara que et toca els nassos).
Treus el fil, l'agulla, la tela marró, les cintes, les plomes i el tapa-punts, que fa uns dies vas descobrir que existien a la Merceria Santa Anna del Portal de l'Àngel. La màquina de cosir que vas comprar al Lidl fa un any, s'ha espatllat i la reparació costa més cara que una de nova. Te'n compraràs una de nova el mes vinent. Ara però, toca cosir a mà.
No hi havia estat mai en aquesta merceria, tot i que hi havia pasat centenars de cops pel davant. Vaig entrar-hi a comprar dues plomes per la disfressa que li he fet al nen. D'indi, dels dels westerns, perquè sempre m'han caigut simpàtics. La dependenta m'ensenya el mostrari de plomes: petites, grosses, d'estruç, blaves, grogues, però sobretot vermelles. De tots preus: de 0.70 fins a 60 eurus, sí, sí, 60! "Posi'm aquesta i aquesta, de 0.70". La dependenta em dóna una paper rosa, on hi posa amb lletra clara: "4 plumas. 2.80". Ara vull feltre marró. Em fan pujar unes escales. A dalt de tot, hi trobo el paradís del feltre. Gruixut, prim i de tots colors. N'agafo un parell de retallons marró fosc, total la disfressa fa uns cinquanta-cinc centímetres, i no crec que en necessiti més. Em donen un altre paper, aquest cop de color groc. Hi posa: "2 fieltro pequeño, 1.60". La noia m'ha dit que el serrell fet amb feltre em quedarà de conya amb un tapa-punts. Però que els tapa-punts els venen al mostrador d'abaix, just el del davant d'on venen les plomes. Hi vaig. Demano tapa-punts per una disfressa d'indi. La noia obre el llibre del mostruari, per la I d'indi. Ara ho entenc, són cintes d'aquelles típiques de les disfresses d'indi. I en damano un metre. Me'l posa i em fa un altre paper rosa. Hi posa: "tapapuntos. 1.80". Tinc tres papers, i res del què he comprat. La caixera, amb les ulleres a mig nas, va sumant els números dels paperets rosa i groc. "Són sis amb vint eurus, si us plau". Els hi pago. Però no tinc a les mans res del què comprat. Del cel baixa un rivellet agafat a una corda, amb el meu feltre marrró a dins. L'embolica. Faig uns ulls com a plats. Sembla que estigui en una màquina del temps. Les plomes i el tapa-punts els he recollir en els taullels on els he escollit, segons em diu. Després de gaiebé quaranta minuts, surto per la porta. Em pensava que ho enllestiria en cinc minuts. Hi tornaré, el rivellet i la corda m'han robat el cor.
Retalles la túnica en forma de T, i hi fas un forat al mig. Tot això prenent com a moldel un pijama talla sis mesos que el nen, va estrenar fa dos dies, encara que demà en farà només quatre. Comptes dos centímetres de més per si se li acudís créixer dos centímetres en unes hores. I poses fil a l'agulla, de forma literal.
La disfressa està acabada. Avui és dijous gras i arriba en Carnestoltes! M'encanta el Carnaval! I per primer cop he cosit una disfressa per algú. Ell s'ho mereix tot
Que no s'espanti ningú, no pretenc reconvertir el meu bloc en una mena de "Salsa rosa" a la catalana, però un mica de tomàquet, de vegades, va bé per descongestionar-nos d'altres esdeveniments greus del nostre entorn o d'altres, de polítics i que disten anys llum de millorar. I que per què negar-ho, posen de molt mala llet. Vegeu sinó, com la truja encara se'n riu de tots nosaltres.
Canviant de tema. No em negareu que hi ha parelles que de vegades, fan por, o que si més no, no enganxen ni amb cola. No us ho han dit mai, allò de... " No m'hagués imaginat mai el fulanet i la fulaneta junts."? O també... "On s'és vist, una noia tan jove/maca i un home tan gran/o tan lleig. On anirem a parar!" o l'inrevés. Aquí, aquí és on vull anar a parar. Tinc els dos discos de la Carla Bruni. I m'encanten, o he de dir m'encantaven? No, és que encara m'agraden, però quan me'ls poso, se m'apareix la cara d'Ell, tan lleig com és, tan cregut, tan milhomes, tan salvador de la pàtria (francesa, naturalment). I aquesta noia que té un cos d'espant i sinó, jutgeu vosaltres mateixos i mateixes...
Vale, comentari masclista, però ella és així, en COS...
I ÀNIMA:
I ells dos, juntets, són la imatge de moda. I és una imatge, que em xoca.
Però és clar, sempre s'ha parlat de l'eròtica del poder. Ser la dona del president de la República no té res a veure a tocar uns acords amb una guitarreta i fer ploure elogis de la crítica musical europea. Hi haurà més discs? O es dedicarà a ser la dona de fulano, a partir d'ara? Espero que n'hi hagi més, encara que no sé si me'ls compraré. En tot cas, no suporto les dones de fulano, i mira que les llistes són llargues i extenses. Aquestes dones em fan molta ràbia, i no les entenc. Expliqueu-me d'una manera racional, com són possibles aquestes combinacions... i no s'hi val a dir que l'amor és cec, que ja està molt suat. I intenteu no vomitar.
Tita Cervera i el baró Thyssen, el mal gust, els diners i l'art units en una extranya combinació. Ara ella és la vídua, i té tots els calers a la butxaca. Com a mínim, a Madrid hi ha deixat un bon museu.
Núria González i Tapias, amb fill inclòs. Ecsss!
Gema Ruiz i Álvarez Cascos, que van durar menys que un telediari.
Melania Krupp i Donald Trump, l'home que porta un gat mort al cap. Tants diners com té, i no coneix els implants de cabell? Ara que amb una dona així, (esteu flipant, oi?), es deu sentir l'home més "afortunat" del món, encara que no tingui ni un pèl de tonto.
Marina Castaño i Cela, Marquesos d'Iria Flavia, ja t'hi cagues!.
María Kodama i Borges, la japonesa estil Yoko Ono que ho acapara tot.
Letizia Ortizdéjameacabar i el príncep blau. Una "mujer de su tiempo" (frase que m'encanta i em fa petar de riure), periodista i alliberada, que abandona la seva professió per dedicar-se en cos i ànima a la corona, al seu marit i a les seves filles. Molt modern tot plegat, sí senyor.
Flavio Briatore i Naomi Campbell. La bella i la bèstia, no?
Anne Nicole Smith i Howard Marshall, al cel siguin tots dos. Ell per raons òbvies.
Encara que no us penseu, també hi ha homes de fulana, i per mostra...
Gina Lollobridgida i el català Javier Rigau, amb anunci de boda inclòs.
Liz Taylor i Lawrence Lee Fortensky, camioner i "txolles de professió".
Reinaldo Waveqche, de 24 i Adelfa Volpes de 82, multimillonària argentina, tot i que ell nega haver-ho sabut després d'haver-la enterrat.
Em crec aquests casos, diga'm ingènua, si tu vols.
Jacqueline i Pablo Ruiz Picasso, perquè tot i que ell era un misògin i un prepotent amb les dones, aquesta sembla que se la va estimar.
Marta Montáñez i Pau Casals, perquè el mestre i l'alumna de vegades s'enamoren.
Sir Elton John i David Furnish, perquè se'ls veu feliços i contents i orgullosos. Encara que Sir Elton tingui molt mal humor i ja no sigui el què era.
Tu ja no hi ets i floriran les roses, maduraran els blats i el vent tal volta desvetllarà secretes melodies; tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre entre el record de tu, que m'acompanyes, i aquell esforç, que prou que coneixes, de persistir quan res no ens és propici.
(...)
Del LLibre d'Absències. Miquel Martí i Pol.
Per la Montse. La teva força ha estat una lliçó de vida. Gràcies.
"Vaig néixer pobre, he estat sempre pobre, continuaré essent pobre i pobre moriré. A aquestes hores, no espero que canviï la meva sort. Diguem que la corba o la sinuositat de la meva pobresa m'ha fet conèixer, d'alguna manera, totes les oscil·lacions d'un estat de vida comú a una gran majoria de gent. De mancar absolutament de tot, he passat a ser propietari d'un pis i titular d'una llibreta en una Caixa d'Estalvis; en sortir de la misèria del subdesenvolupament no he estat capaç més que d'aconseguir la misèria de l'electrodomèstic".
La nova pobresa Paco Candel
Nosaltres avui som una mica més pobres, perquè ell no hi és.
Cada matí escolto RAC 1. Em vaig passar més de deu anys escoltant Catalunya Ràdio cada dia, quan estudiava a la universitat, i després, quan vaig començar a treballar, em llevava sempre amb aquell "Bon dia, són les vuit!"... però me'n vaig cansar, vaig dir prou. I llavors em vaig trobar amb en Xavier Bosch, un tio directe, menys capellanet que en Bassas, més directe, més punyent. I vaig continuar escoltant-lo fins que un bon dia, aquest estiu, va dir que ho deixaria córrer, que el seu "xiringuito" se'l quedaria en Basté.
En Basté el tenia associat a les nits, al futbol, al Barça, a les paraulotes, a l'estil barroer i desgarbat, al xafareig esportiu. No em lligava en Basté per al programa d'en Xavier Bosch,i és per això que vaig dir que no l'escoltaria quan en Bosch digués adéu definitivament. Vaig dir tornaria als orígens, a escoltar en Bassas, però no vaig poder, ni un sol dia el vaig tornar a aguantar. Així que ara consumeixo un programa ideat, pensat i parit per en Xavier Bosch, conduit millor del què em pensava -ho reconec- per en Basté. També em descollono amb els d'en Minoria Absoluta, i em fan molta més gràcia que a la tele, sempre m'ha passat.Ja fa uns dies vaig saber que en Bosch dirigiria l'Avui. Vaig pensar: "Coi! en Bosch, si que portava ben amagat!". Avui al matí en Basté ha fet seure en Bosch a la seva antiga cadira i li ha fet una entrevista. Ha dit que quan ho va deixar, ho va fer per motius personals, per descansar uns mesos per agafar aire. Però ràpidament havia tingut tres ofertes damunt la taula. Tres de grosses. I havia escollit dirigir l'Avui. Així que no s'ho portava amagat. No ho sabia ni ell.
Aquest matí, només de sentir-lo ja he començat el dia amb més bon rotllo, i és que... he de reconèixer que l'enyoro. Quina rucada, no?. No llegeixo l'Avui, i gairebé mai el compro. Però ara que sé que en Bosch el dirigeix, i que té el repte de fer créixer les ventes d'aquest diari, potser el compraré i tot. Ben mirat, sempre llegeixo el diari en castellà i és una imbecilitat que he de començar a canviar. En l'entrevista que li ha fet en Basté, he vist l'admiració, com si el deixeble li fés una entrevista al mestre. La mateixa admiració amb què en Bosch va entrevistar en Flotats en el seu darrer programa a RAC1, una entrevista-sorpresa preparada com a comiat en el seu últim programa. I consti que em va decepcionar que en Bosch admirés en Flotats, però ningú no és perfecte.
Només un consell, adimirat Bosch. Sé que ara treballes a Enric Granados 84. Jo també hi vaig treballar quatre anys entre aquelles mateixes quatre parets. No escoltis els mals esperits, si és que els sents. No et facin por els antics fantasmes amb tuf de Lara Bosch que per allà passegen. Els vells fantasmes de Planeta encara deuen ser per aquells passadissos, entre aquelles sales de reunions. No els facis cas quan et diguin que vagis trucant als teus col.laboradors i companys, per fer-los fora un a un sense contemplacions d'un dia per l'altre. Quan et vulguin fer tornar un cap fill de puta i manipulador. Confio en tu i sé que no els escoltaràs.
No et deixis influenciar pel passat. Compra sal i escampa-la pel teu nou despatx. Ni els mals esperits d'Enric Granados 84 et podran fer ser un mal professional. Sort. Ets el millor.
Fer cua al supermercat per pagar darrera del carretó de la compra tot ple fins dalt.
Esperar per poder comprar l'entrada de cinema per veure aquella pel·lícula que t'han dit que és boníssima, i que fa dies que tens ganes de veure.
Esperar davant el caixer automàtic el "ric-rac-ric" mentre la llibreta s'actualitza i va passant pàgines sense parar, mentre el senyor que s'espera darrera teu et mira amb cara de "Nena, ets una deixada, jo només volia treure 20 eurus i arribo tard a la feina".
Esperar a la xarcuteria amb aquell número de paper de color rosa entre els dits, el teu torn per demnar el pernil salat i la mortadel·la de Bolonya que sempre compres. Esperar a que el semàfor es posi en verd.
Esperar juntament amb milers i milers de cotxes per pagar en un peatge a l'AP7.
Esperar a la parada del 70.
Esperar que vingui el cambrer per poder demanar aquella Coca-Cola fresqueta que et salvarà la vida perquè estàs tota acalorada i cansada de caminar.
Esperar que et diguin per fi on treballaràs els propers dos anys de la teva vida, i que després dels nervis, et quedis afortunadament a la mateixa ciutat on eres fins ara, però en un altre institut, on només has estat unes hores i que t'ha semblat un lloc on hi treballaràs a gust.
Esperar que la teva família actuï de manera assenyada a partir d'ara, o si més no, una mica més assenyada. I que tu (o sigui jo) també hi actuïs.
Esperar que l'esqueix d'aquella planta tan maca, creixi i arreli, en aquell test i en aquella terra nova on la vaig trasplantar la setmana passada.
Esperar que els dies passin de pressa.
Esperar que arribis, i tot i que ja estic oficialment de baixa, tinc ganes de posar-me a treballar per a tu. Espero la primera hora que compartirem.
Fa dies que els catalans tenim vergonya. Vergonya de viure en una Barcelona que podria ser molt més maca i funcional del què és avui en dia, vergonya pel govern que ens suposadament ens governa, vergonya pel president Montilla i tots els seus, vergonya perquè no podem circular per l'autopista AP7 sense haver-nos de "cagar-en-la-mare-que-ens-va-parir" almenys set cops cada estiu, i cada hivern, vergonya pels generadors, per la manca de llum, per les maletes perdudes i mai recuperades, pels destins on s'hi arriba amb retards considerables, i vergonya perquè els nostres fills i filles no podran anar mai a una guarderia pública, si no és que tenim molta i molta sort.
Vergonya per ser un país de segona, quan podríem ser un país de primera. Llàstima.
De vegades, la vergonya et fa venir impotència. I la impotència, de vegades, et fa empassar-te coses que voldries denunciar i cridar amb totes les teves forces. Alguna cosa semblant a això em devia passar el 26 de juny d'aquest any, quan vaig saber per la ràdio, estirada al sofà i amb el dit del peu trencat, que el nostre honorable donaria una Creu de Sant Jordi al porc més gran que viu i fa negocis a Catalunya: un tal José Manuel Lara Bosch. De José a José i "tiro porque me toca", es veu. Vaig pensar que es mereixia un post, però tenia totes les neurones ocupades en altres coses, així que ho vaig anar deixant.
Ara ho recupero, perquè diuen que més val tard que mai.Entre la llista de premiats d'aquest any, també destacaria a Jordi Solé Tura, que és un senyor força respectable, però amb tuf de socialista. També sobresurt de la llist un tal Àngel Casas (Show, ho sento, no ho puc evitar, em surt sempre junt), un periodista del que destacaria sobretot el mèrit de fer-me descobrir la Lucy de Dallas borratxíssima cantant en el seu programa i el conseqüent castanyot que la va fer desaparèixer de la pantalla uns vint segons inolvidables. De tota la llista de premiats d'enguany, només em sembla que l'han encertat en una sola persona:Maria Antònia Oliver, una dona coratge, que ha sabut vèncer una malaltia molt greu, un transplantament de cor amb polèmica inclosa (es deia que portava el cor d'en Miguel Ángel Blanco, ja que el transplantament li va ser practicat el mateix dia del seu brutal assassinat) i que ha sabut sobreviure a la mort del seu company.
La Creu de Sant Jordi és una distinció anual que entrega la Generalitat de Catalunya a aquelles persones i entitats socials que s'han distingit per la seva promoció i difusió de la llengua i cultures catalanes, així com per la seva projeccció exterior,especialment en el terreny de la cultura i l'esport. Doncs, bé, tenint en compte això, per què un senyor com Lara Bosch ha rebut aquest premi?
És clar, ja ho entenc, l'empresa on jo treballava, Planeta Actimedia, (coneguda entre els treballadors com Planeta Actimierda) no ens era permès escriure mails de feina en català, ni els dossiers, ni tan sols els informes interns. Cap de les obres en que vaig treballar mai en els quatre anys, eren en català. El català no era la llengua de l'empresa, en cap cas. Ara entenc doncs, que sigui tan important per Catalunya, aquest senyor, en el terreny cultural.
També en el terreny esportiu, des de la casa mare de l'Espanyol ha demostrat sempre l'amor per Catalunya i sobretot, un ampli esperit democràtic i conciliador en totes les juntes celebrades pel club, en les què no ha dubtat mai en insultar a qui li ha semblat i imposar la llei del més fort, o sigui, ell.
Les empreses que dirigeix subjuguen als seus treballadors, i els maltracten laboralment, sense pietat. Fa calers a cabassos i això és molt important pel nostre país, un país on res no funciona com ha de funcionar, però on donem Creus de Sant Jordi a homes i dones que a nivell personal i professional només procuren per al seu propi interès, i no pas per Catalunya.
Les coses que se't queden al pap, no et fan cap bé. I aquesta, feia dies que la hi portava. Ja l'he escupit, però ara quan agafi l'AP7 tornaré a fer cua per anar a veure els meus pares, i em tornaré a posar de mala llet. I me'n tornaré a recordar de'n Montilla, la ministra i tota la colla d'inútils que ens manen... i que potser d'aquí a uns anys, seran premiats amb una Creu de Sant Jordi.
Des de fa un mes aproximadament busco els meus turmells, però no hi són. Han desaparegut. Recordo que tenia uns turmells força sortits, amb uns ossets que els feien acabar en punxa i que m'agradava tocar-me estirada al sofà, llegint, per exemple.
Ben mirat, no els enyoro per cap cosa en concret, ni em fan falta per a res, però els busco i no hi són. Es veu que és normal, que passa, que les embarassades no tenim turmells, i se'ns inflen les cames. Es veu que notem més la calor que la resta de mortals i que per això, tothom, quan els dius que et toca parir passat l'agost, et mira amb aquella cara de "Pobreta!...", i hi afegeixen "Paciència, doncs..."...
Es veu que és normal, però em fa ràbia no tenir turmells. Em quedaven força bé amb aquelles sandàlies de mig taló, que es lliguen justament, per sota els turmells. Em quedaven bé amb aquella pulsera de plata, comprada sota un sol de justícia a Teotihuacan. Em quedaven força bé amb la faldilla de flors de l'H&M.
Però és igual perquè les sandàlies m'apreten, a la pulsera de plata l'hi hauria d'afegir un parell de centímetres de plata per poder-me-la cordar i la faldilla de flors de l'H&M em marcava cintureta. I doncs? No em calen els turmells, fins l'estiu vinent. Ara, em farà il·lusió tornar-los a veure, ni que sigui per saludar-los i tornar a comprobar que encara en tinc.
L'escriptora mallorquina, Maria de la Pau Janer, que es va presentar en les llistes del PP en les passades eleccions, no prendrà possessió del seu càrrec com a diputada demà en el Parlament balear, i renuncia amb això a formar part del grup de l'oposició durant els pròxims quatre anys. Diari Avui, 26 juny 2007
Sens dubte, la paraula que et defineix és COHERÈNCIA.
