Friedlander

Del 13 d'abril fins al 24 de juny de 2007, teniu oportunitat de veure les fotografies de Lee Friedlander al Caixafòrum, de Barcelona. Si podeu, i us agrada la fotografia, no us la perdeu! Tots alguna vegada hem torbat alguna composició, o alguna fotografia que fa molts anys ell ja havia atrapat dins el seu objectiu. Un objectiu de mestre.

Us proposo deu imatges, que podreu veure si aneu a la Expo, amb quina us quedeu?

Maria de la Pau Janer, em caus mega-super-fatal (II)

El 29 de desembre de l'any passat vaig escriure un post que feia temps que volia escriure, que tenia dins el pap, i amb el que creieu-me, em vaig quedar ben a gust. Sovint, quan hi ha gent que et treu de polleguera, dedicar-los una bona esbroncada, encara que sigui virtual, et deixa com nou, o com nova, en el meu cas.

Avui, curiosament, hi he trobat dos nous comentaris anònims, de gent dels Països Catalans, un des del País Valencià (aix! Mariadelapau! perdona, potser t'estimes més que digui Comunitat Valenciana, oi?) i un altre de ses illes, i he pensat que... per què no reprendre antics temes si els temes retornen a tu? i més encara si els antincs temes retornen a tu, i et donen la raó en allò que fa temps ja saps del cert: Mariadelapau Janer no et puc ni veure, ni en pintura.

Sí, amics, la MariadelaPau de Corbella i Janer, ha fet el què ja feia temps que havia d'haver fet. Treure's la careta i ser sincera amb tots nosaltres. Serà la número vuit en la candidatura d'en Jaume Matas al Parlament balear. No sonen els violins de fons? Quina parella més maca, en Matas i la MariadelaPau, per fi caminen plegats, treballaran colze a colze perquè la llengua catalana s'extingueixi a les Illes Balears, i perquè els alcaldes corruptes puguin fer-se encara més rics. No us entredeix el cor, tan bella i entranyable imatge?

No oblideu que el pare de l'escriptora, el molt respectable escriptor Gabriel Janer Manila, a qui deu tant la seva filla, però no precisament el do d'escriure bé, ja és president de l'Institut d'Estudis Balears des que, es va fer tant i tant amic d'en Jaume Matas (cognom sinistre, matas tú, mata él, matamos nosostros, i matan ellos).

La Premi Planeta (premi que abala sempre la qualitat literària en aquest país, ja ho sabeu), es va deixar veure, ben embarassada d'en Corbella-no-sé-que-em passa, al costat del "guapu" de l'Artur Mar, en diferents mítings de la campanya electoral, envoltada en tot moment de banderes catalanes, que s'enlairaven davant seu omplint el seu cor de joia i de sentiment nacionalista (català, és clar). Pobre Mas, vés-li tocant la panxa a aquesta, tu!, vés! ja veus la sort que has tingut, des d'aquell fatídic dia.

També el 1995 es va fer molt amigueta dels socialistes balears, i semblava que arribaria a ser Consellera de Cultura si molt s'ho proposava...Finalment va decidir no anar a les llistes socialistes perquè una tal Teresa Nieto, llavors socialista i feminista, i ara del partit popular i suposo que encara feminista (com es conjumina això?), la va atacar sense compassió. Ara es podran reconciliar, i fer-se amiguetes perquè ja són del mateix partit.

Així que, benvolguda MariadelaPau, no saps per on navegues, filla meva, potser ara has trobat el camí definitiu, aquell que tant t'ha costat emprendre, aquell que segur, et farà ser feliç amb tu mateixa, amb allò que sents de debò dins el teu cor de traidora, de fatxenda i d'escaladora professional. Tant te fa la literatura, només t'agraden els diners. Ara ja tens un programa a la televisió balear, i m'han dit que el teu maridet també. Heu de tornar els favors, o què?

Si us plau, no escriguis més, t'ho demano per favor. Tots podrem viure sense els teus articles a l'Avui, ningú no els necessita. Si escriure en català no et va, no t'agrada, que ja ho sabem, vaaaa..., que no cal de debò.

No facis publicitat a favor del renovat diccionari de l'IEC, no t'agrada utilitzar-lo i segur que els calers que t'han donat, els faràs servir per escriure una altra novel.la formidable en castellà, amb la que guanyaràs més i més premis Planeta, fins que no ho dubtis, arribaràs a ser Premi Nobel de Literatura, la més gran escriptora en llengua castellana que mai s'hagi vist.

No enganyis més als senyors de CIU, que van confiar en tu. Els has traït, i segur que tot i que ets molt guapa i feies molt bona parella amb en Mas, al "guapu" no li deu haver fet gens de gràcia aquesta sortida teva de jugar a l'hora del pati amb gent del PP. Et trucarà per fer-te pam-pam al culet.

M'agrada molt que siguis del PP, és l'únic que et faltava per ser odiable al cent per cent. Gràcies.

Proserpina

Coneixia l'escultura d'en Bernini, sabia que la Vil·la Borghese era un museu a la llista de museus pendents. VAig decidir solucionar-ho en el darrer viatge a Roma amb els alumnes. Arribar-hi és costós, perquè s'i ha d'arribar en autobús i és a dalt de tot d'un turó, com gairebé tot a Roma. Un cop dalt, una Villa immensa, per descobrir.

Vaig veure les dues figures allà, al mig de la sala, envoltades de nens i nenes a qui la professora els explicava la història de Proserpina, i ells amb uns ulls com a plats, asseguts i escoltant, seguien la història sense perdre-se'n ni un detall.

Jo mentre m'hi acostava, pensava que d'un moment a l'altre aquella mà acabaria prenent vida, i que la violència amb què arrossegava la noia, tard o d'hora la faria caure al terra. Sense que el gos de tres caps hi pogués fer gran cosa. I m'hi arrossegaria a mi també.

No poder tocar una escultura com aquesta em sembla un crim, em fa posar rabiosa, em fa sentir frustrada. I llavors, és quan odio profundament als vigilants de sala, a aquells que no et deixen acostar a més d'un metre d'un Cézanne, o que et renyen perquè mires de fit de fit, sense tocar-lo, un Picasso.



I si quan marxen els nens, puc dissimuladament fer lliscar els meus dits pels malucs i els dits dels peus de la figura? I si li puc eixugar les llàgrimes? I si puc acariciar els seus rínxols?



No puc. Ni podré. Només en tinc la fotografia. Els dits continúen enfonsant-se en la carn, el cor segueix bategant.

Segur que quan torni a Roma tindré més sort.

Resum post-Setmana Santa

Suposo que una mica la vida, es pot resumir en tot un seguit de coses que et proposes de fer i aconsegueixes fer, i aquelles que malauradament o no, vés a saber, no acabes fent mai, tot i que te les proposes una vegada i una altra... Vet aquí el resum d'allò que hagués pogut ser la meva Setmana Santa i no ha estat, o el què ha estat i hauria pogut ser.

No he anat a cap processó de Setmana Santa, ni n'he vist cap. Això és ben estrany, perquè viatgis on viatgis d'Espanya durant aquests dies és impossible no trobar-te'n una de cara. Aixó sí, he vist documentals sobre el Codi da Vinci i sobre Jesús de Natzaret, com toca en aquestes dates. Inclòs un trocet de La Pasión de Cristo, que intercalava amb altres cadenes tot fent zapping perquè tanta sang i tanta carn despresa del cos, em va marejar força en segons quines escenes. Animal!

És la primera Setmana Santa en molt de temps que no faig cues a l'autopista, ni agafo un avió per anar enlloc. Podria haver fet un viatget, però m'he quedat a Barcelona, amb una petita intermitència per a anar a terres meridionals, però entre setmana, quan encara es pot circular per l'AP-7 amb certa tranquilitat, això sí, pagant religiosament els dos peatges + 1 peatge que no pago, el de Torredembarra perquè faig la trampeta d'entrar i tornar a sortir, que segur que tots ja coneixeu, almenys si sou asidus de l'infern Apeset en direcció sud.

No he corregit ni un sol exercici, ni un sol exàmen, ni m'he preparat una sola classe. Vacances vol dir descansar, i això és el què he intentat fer. Total, tampoc no m'hagués endut la feina a cap lloc on hagués anat de vacances, oi?

He redecorat la meva vida, gràcies a Ikea. Llibreria nova, i menjador amb nova distribució. La pega és que les estanteries s'han de muntar i cargol per aquí, cargol per allà, la cosa s'allarga més del que una voldria.

He pensat en la meva futura destinació, encara que em vaig proposar no pensar-hi fins que les llistes fossin definitives. El putuconcursdetrasllats ja ha sortir, però no m'han donat plaça. Això sí, la meva me l'ha pres una senyora que més de trenta anys que "treballa" i té "només" 130 punts més que jo(treballar dins de l'ambient ensenyament significa literalment treballar com a interí, substitut o bé funcionari de carrera; sinó no "treballes", et toques els collons, es veu!). Així doncs l'any vinent canviaré d'institut, i no sé a quin lloc del Baix Llobregat, Barcelonès o Maresme aniré a espetegar. No sé si hauré d'anar a treballar en cotxe o bé hi podré arribar en transport públic, o tampoc quins cursos donaré. La tombola encara que no ha acabat, "hagan juego señores"! No m'han donat plaça a les llistes provisionals, veurem si en tinc a les llistes definitives que surten la setmana vinent, i si nó, a esperar, fins el juny. Pacièèèèèènciaaaaaaaaaaaa! i probablement, més paperassa! eccsss!

No he pogut anar a la platja, ni a prendre el sol, com la majoria de catalans i catalanes que no han anat de vacances, suposo. I això que gairebé cada any, el primer dia de platja l'enceto sempre per Setmana Santa... haurem d'esperar-nos, doncs!

M'he llegit el llibre Per què parir. Crònica d'un desengany de l'Anna Grau, i sí, me'n podria haver llegit un altre, però ha estat aquest. Un llibre gens imprescindible, però ben escrit, d'aquells que passen sols. D'aquells que pots llegir, sobretot si ets dona i tens més de trenta anys, però ep! nois!, vosaltres també el podeu llegir, perquè parir, sol ser cosa de dos, en última instància. Us deixo alguns pros i contres per tenir fills que ella proposa, sobre la taula, així com qui no vol la cosa:

- I si aquesta és l'oportunitat perfecta de demostrar que la meva mare s'equivocava?

- No veig en mi ni en la meva genètica res que valgui la pena perpetuar.

- Tampoc no veig enlloc homes que s'ho valguin.

- Res no és tan definitiu com sembla. Els nens creixen de pressa. Fins i tot marxen!

- I si fos el millor que t'ha passat mai?


Volia posar-me al dia del bloc, escriure més i comentar els posts dels blocs de la gent que llegeixo, però on últimament no deixo petjades. Però no ho he fet. També he fet vacances del bloc, però no el vull abandonar, almenys de moment.

Volia anar en bicicleta, però no he fet. La bicicleta plegable fa molt bonic al balconet de casa, i la capeta de pols no li farà cap mal. Per què ha plogut cada dia, aquesta Setmana Santa?

Per què a Madrid han fet un reportatge sobre els castellanoparlants a Catalunya que es diu Ciudadanos de Segunda? Per què ens tracten com si fossim terroristes per parlar i escriure la nostra llengua? Per què no ens deixen en pau d'una putavegada o és que vénen eleccions i s'ha de menjar el coco als madrilenys de pressa i corrents, perquè el separatisme i la desmembració d'Espanya no sigui un fet consumat? Per què aquest matí ja m'he aixecat de mala llet quan he sentit només un tall de 30 segons d'aquest reportatge? Per sort, segur que hi ha molt madrilenys que no es deixaran manipular, segur que no.

Geografia del meu cor (Lluís Llach dixit)

Tinc ganes de recórrer la geografia del teu cor. Però costa, perquè és com si des que et sento més a prop, em trobés dalt d'un núvol blanc. Tinc un clavell per tu, i te'l posaré a la solapa, quan siguis prop del mar. Potser el desig de veure't em farà estar neguitosa, però a poc a poc, hem de pensar que sempre queda un fil, un fil que podem estirar. El dia, arribarà i llavors et cantaré una cançó sense nom. La tendresa que sento, de ben segur em farà dir-te que jo hi sóc si tu vols ser-hi. Et portaré a Verges, i on tu vulguis,i quan siguem allà on tu vulguis ser, tossudament alçats ens mirarem als ulls. Ens cal que tinguem sort, però estic segura que en tindrem, perquè tu em donaràs el teu alè i la teva vida i junts sabrem aprendre és necessari persaber-se desprendre, vet aquí el vell secret.
Quan tinguis son et cantaré la cançó a Mahalta, i nadarem per meandres blaus. Viurem en un país petit, però on la gent venim del nord i venim del sud, i sovint ens entenem en una mena d'amor particular difícil d'explicar. El viatge a Ítaca no es pot aturar, mai i ara el començo amb tu.


En aquest text que escric pensant en algú molt concret i molt inconcret a l'hora (jo ja m'entenc), hi ha l'essència d'en Lluís LLach just en l'ordre en què avui, ha cantat les vint-i-quatre cançons, en el què diu que serà el seu últim concert. Ha acabat amb una nova cançó, composta abans d'ahir, Verges 2007, una bonica mostra d'agraiment al seu públic fidel... Me l'he mirat des del sofà, des de la primera nota fins a l'última, i sí, ho reconex, kleenex en mà.

No sé a quants concerts d'en Lluís Llach he anat a la meva vida. Crec que des de Maremar he anat a la majoria de les presentacions dels seus nous discos, i l'he vist al Palau Sant Jordi, i a tants i tants llocs. Recordo el primer autògraf que em va firmar, després d'esperar-lo més de mitja hora, nerviosa disc en mà, als passadissos del Teatre Fortuny, a Reus. Recordo especialment la presentació del Porrera, quan en Martí i Pol em va firmar el disc, amb aquella lletra clara i viva que tenia. A sota, també va fimar en Lluís.

Recordo la meva carpeta de la uni. Folrada de fotos i entrades d'en Lluís Llach. I això que era naturalment, "demodé" total, i els colegues se n'enfotien de mi a base de bé, però jo res, passejava la carpeta orgullosíssima, i encara la dec tenir per algun lloc. Al primer concert hi vaig anar quan tenia 10 anys, amb els meus pares. Tenien tots els discs i recordo que uns dels primers que em vaig posar va ser el del concert del 1976, i l'escoltava una vegada i una altra...

Quan els seus concerts es van començar a convertir en parlaments i monòlegs de caire polític, l'ídol va anar caient. Quan parlava més que cantava, en ocasions el vaig trobar massa pesat, i això que jo li perdonava tot, perquè als ídols ja se sap. Quan va dir que plegava quatre vegades i no va ser cert, em vaig empipar. Quan va dir que plegava definitivament me'l vaig creure, i el vaig anar a veure a l'Apol.lo amb un amic, però en vaig sortir un xic decepcionada, amb un regust que mai abans no havia sentit. Ja en fa més d'un any d'allò, i ha plegat avui.

Sí, estic emprenyada amb ell, es nota? i no he anat a Verges perquè no m'ho hauria passat bé, perquè hagués estat empipada, encara que inevitablement contenta de tornar-lo a veure, perquè és com aquell tiet que fa temps que no veus.

Sí noi, estic enfadada amb tu, perquè no t'entenc massa últimament. Però si vols plegar, t'ho haurem de respectar. Encara que ens facis una putada, a tots. Als incondicionals de sempre, als nous fans, i als que hem estat crítics amb tu però no podem evitar emocionar-nos sentint com cantes, podrit. Als que no ens agrada que als teus concerts es cridi a favor de la in- inde - independèn- cia!!! de Catalunya, perquè em sembla una postura poc oberta a d'altres postures. Perquè no tots els teus fans som independentistes, encara que siguem catalanistes.

Avui hi eren tots, des d'en Montilla a en Tete, a en germà d'en Tete, a la Geli, al Sostres, al Mas, el Benach, l'Ariadna Gil i el seu maridet, en Puigcercós, i en Pep Guardiola, i la Mari Pau Polvet (uix! Huguet) i tots bé que t'han donat la mà i t'han abraçat,tot i la canya que els has fotut... Però, diga'm...què hi fot en Montilla al teu últim concert? Vols dir que no és el primer de la seva vida?

La contradicció sigui amb nosaltres, kleenex en mà, t'ho dic.

Anecdotari

1) Un cargol a l'amanida

Il nuovo faginetto és un restaurant humil però efectiu. Normalment s'hi serveix pasta de primer i alguna cosa de tall de segon, pollastre o porc, acompanyat d'amanida o patates a la romana, tovetes i amb gustet a herbes aromàtiques. Enmig de l'enciam, la princesa del pèsol s'hi va trobar un cargolet, petit, petit i inofensiu, inofensiu. El fet de veure el cargol, enmig del plat, al costat del tomàquet va provocar un enrenou considerable.
Resultat: indignació de les princeses del pèsol, i la negativa a tornar al restaurant a sopar, tot i tenir-lo pagat per tres dies.
Resultat de debò: hi van anar cada dia. És millor menjar amanida amb algun cargolet perdut, que no pas morir-se de gana, no?


2) Superglatiatore Mario

És romà. Fa metro seixanta cinc a tot estirar. Té una dona que el triplica, tant el alçada com en amplada. Han tingut vuit fills. A la paret del local, citat anteriorment, una fotografia en blanc i negre d'Escrivà de Balaguer somrient presideix el restaurant, al costat d'una altra del Papa Joan Pau II i el Papa Benet XVI, tots dos, de blanc immaculat. El somriure de l'Escrivà em fa empassar la pasta al dente de pressa, deu ser perquè vull desfer-me de la seva mirada inquietant.
En Mario es fa dir Superglatiatore Mario, i a la porta del local s'hi pot veure una fotografia d'un gladiador amb en cap superposat del propi Mario. Sempre va amb una faixa negra i amb llacet. Sovint fa broma i va per feina. És simpàtic, però la seva dona fa por. Va sempre vestida de negre i és grossa a més no poder. L'any passat ja hi vam anar, aquest any ens ha reconegut i s'ha volgut fer una fotografia amb nosaltres i tot!

3) L'autobús

Agafar l'autobús a Roma és tota una aventura. Els carrers no estan asfaltats i els adoquins es fan notar a la columna. Són sempre plens a vessar i sovint no hi ha lloc per seure. Sóc ràpids, però el conductor frena d'una manera brusca i si no t'agafes bé pots acabar amb el cul a terra amb molta facilitat. El metro tanca a les nou. Havíem d'anar cada dia a l'hotel amb autobús, primer el 64 des de Termini i després el 492 fins a Pius XI, uns tres quarts d'hora en total. Trajecte amè i força accidentat per acabar les llargues caminades i passejos sota el sol.

4) Fent de carabinieri

Fer rondes pels passadissos de l'hotel quan estàs morta de son no és la il.lusió de la meva vida. Però quan els alumnes van a les habitacions, comença el xou. I el xou no pot durar més de 30 minuts. Disoldre reunions de més de vuit persones en una sola habitació, evitar crits i corredisses i cops de porta és pràcticament una missió impossible. Com que tots hem estat adolescents, cal fer els ulls grossos en algunes qüestions, i fer veure que no veus coses que veus, ni sents coses que sents. Sempre i quan la gent que també comparteix hotel amb nosaltres, pugui descansar a gust. Fer de policia no m'agrada, així que la ronda dura poc, i si la cosa es complica, una apagada general de llums dels passadissos i les habitacions és oli en un llum. La foscor calma els ànims.

5) Bufada d'espelmes

Tres alumnes feien l'aniversari mentre érem de viatge. Un panetone gegant i unes espelmes van ajudar a fer una mica de celebració, després del sopar. Els divuit anys són els divuit anys, un bufada general ens va acabar d'alegrar el vespre. La dolçor de les panses hi va ajudar força. Ummmm....

6) La intifada

Visitar la sinagoga de Firenze és francament interessant. Jo mai no hi havia estat en cap, a excepció de l'antiga sinagoga de Ciutat Vella, a Barcelona, avui en runes. A porta, un noi i una noia hebreus venen les entrades. Nosaltres, els professors hi arribem, i preguntem si hi ha algun dels nostres alumnes a dins, ja que els n'haviem recomanat la visita en la seva estona de matí lliure. Ens diuen que sí. Fem la visita, però curiosament, ells ens saluden i parlem, però desapareixen ràpid, ens comenten que l'han visitada de dalt a abaix. Quan marxem, la noia hebrea dels cabells rinxolats, ens atura. Ens fa veure una pintada al terra en guix blanc: INTIFADA , i una estrella de la brigada roja. Tremola, porta una fregona a la mà i es disposa a esborrar-la. Jo em quedo allà mirant-la i em temo el pitjor. Les meves sospites es confirmen, un dels nostres ha fer el graffitti al terra. Ens explica la seva història, ens explica la història dels seus avantpassats, de la seva família, ens explica que ha fet el servei militar a Israel, i que no està d'acord amb les postures del seu país en molts aspectes, entre elles la obligatorietat de fer el servei militar a homes i dones. Ens explica que s'ha sentit ferida i que voldria dialogar amb el noi que ha fet la pintada. Nosaltres, ens sentim responsables del fet, per proposar la visita i per la ignorància dels nois, i per la manca de respecte. En un moment de la conversa, li noto una llàgrima als ulls, però no li acaba sortint. Mentre parla ens diu que coneix el català, i que sap que ha estat una llengua prohibida. Així doncs, les històries no són sempre com ens les han explicades, oi? Ella ens diu que entèn que hauria d'haver parlat amb el noi, i que li fem arribar els seus sentiments.
Surto d'allà amb el sentiment d'haver après alguna cosa. Un cop veiem a l'alumne sospitós, li diem que hi volem parlar. Ens diu que ja sap per què, ens diu que li sap greu, que ho ha fet per ideologia, que no pretenia fer mal a ningú. Fins que no acabo d'explicar-li tot el què la noia m'ha dit, veig com baixa els ulls i no em mira. Sent vergonya i se n'adona de l'estupidesa que ha comès.
Em sembla que tots hem après una cosa, parlant la gent es pot entendre. Tan de bo fós veritat arreu del món. Li recomano que llegeixi El jardí dels Fizzi Contini o la trilogia de Primo Levi, i que ja en parlarem més endavant. Em promet que ho farà. El seguiré.

7) El robatori

Una nit de discoteca a Firenze, amenitzada per cinc cubates acaba en robatori. La cartera ha desaparegut, els 100 euros també i el DNI imprescindible per poder agafar l'avió, també. L'alumne preocupat ens explica que no sap on té la cartera, que creu que li han robat i que a l'arribar a la discoteca la portava a la butxaca. De bon matí, anem a veure els carabinieri, aquest cop els de debò, per fer la denúncia. Una intèrpret tradueix al noi l'interrogatori a l'espanyol, i omple, nerviós, l'imprés que li posen davant. L'oficina s'assembla força a les de la policia d'aquí, vella i amb impresos llargs i pesats. Tot plegat, una hora. Li donen un paper, amb la denúncia. Ara ja podrà pujar a l'avió. Respira tranquil.

8) Les tovalloles sospitoses

Entro a l'habitació. Tres tovalloles sospitoses, d'un color sospitós són al terra de l'habitació. En queden dos al llit. No han baixat a esmorzar. Els obro la finestra, l'habitació fa olor de feres ferotges. Damunt de la tauleta una ampolla de Ballantine's, ara entenc les tovalloles sospitoses, l'olor a fera ferotge i la son que ha provocat que ni l'esmorzar els fés alçar-se. Dos minuts i marxem.

9) Les maletes sense rodes

Ryanair no ens ha perdut cap maleta. Però tres d'elles han tornat sense rodes. O bé les maletes ja no són el què eren o bé, les tracten a patades. Per la resta, tot ha anat sobre rodes.

Itàlia, que vinc!!!

D'aquí a dotze hores, si no passa res, seré a Roma. Amb els meus alumnes de Segon de Batxillerat...Després ens esperen Florència, Siena, San Giminiano i Pisa. Tornem el divendres. Cuideu-vos molt.
Anotaré les anècdotes, no patiu.