Orange

Torno a ser aquí. Més desubicada que mai, però també amb més ganes que mai. Ja he tornat a treballar (encara que ja sóc de vacances), ja visc en una altra ciutat i en un altre pis, ja trobo a faltar el soroll, però a canvi, tinc ascensor.
Això sí, no tinc cobertura al mòbil. Des del dia de la mudança que no puc trucar a ningú, ni ningú em pot trucar, quan sóc dins de casa. En un raconet del balcó del darrera hi ha dues ratlletes de cobertura, que aprofito per averiguar si tinc algun missatge de tant en tant. Em vull canviar de companyia, la gent que té vodafone pot trucar quan és dins el pis. I em vull donar de baixa d'orange. Avui he trucat. El resultat: tres quarts d'hora penjada al telèfon, amb l'orella vermella i adolorida, un noi sudamericà que no parava de dir el meu cognom precedit de la paraula senyora cada dos minuts, i una incidència particular que no he pogut tirar endavant perquè la incidència general ja està notificada a la companyia des de fa un mes. Tinc compromís amb la companyia fins el febrer, i com a penalització per voler abandonar la companyia que fidelment alimento amb les meves factures des de fa més de deu anys (minses, he de dir) em volen cobrar 110 eurus, com a penalització. No em donen servei, però em penalitzen per voler canviar de companyia. He d'enviar un fax (sempre ho he trobat una manera imbècil de complicar la gestió, en la era d'internet) i explicar la incidència que ja he explicat durant més de mitja hora a un senyor que no m'ha solucionat el problema. Ni m'ha dit perquè no tinc cobertura. Li he dit que no pagaria els diners, demà aniré a l'OCU. N'estic farta de parlar amb màquines o amb teleoperadors que només serveixen perquè les companyies telefòniques es facin riques.
L'encapçalament del meu bloc és verd a partir d'ara, ja no serà orange.

El cotxet

Ets en uns grans magatzems i tens ganes de fer pipí, o caca, depèn. Fins aquí tot normal, vas al lavabo i en fas, o de pipí o de caca, depèn. Però, i si vas amb un cotxet, què fas? Arribes al lavabo i veus que n'hi ha un de més gran, amb el símbol de la cadira de rodes. Penses, estic salvada. Però... està tancat. La senyora de fer feines és al lavabo de senyors, i molt amablement li demanes si et pot obrir perquè vas amb el cotxet, i tens ganes de fer pipí, o caca, depèn. Gens amablement et respon que no, que no pot, que ha de cridar als de seguretat i que no, que no pot ser. I prou. Et quedes amb la paraula a la boca i penses que la resposta de la senyora de feines és una broma de mal gust. Però no, és de debò. Així que encara al·lucinant, entres al lavabo de senyores. És estret i hi ha vuit cabines. Totes són estretes a més no poder, i el cotxet i tu no hi cabeu. El nen no es quedarà a fora tot sol, això segur. Però jo no puc marxar sense fer el què he vingut a fer. Així que busco la darrera cabina de totes, i hi entatxono el cotxet, que hi cap justet, justet. Però esclar, la porta queda oberta i el cotxet fa de barrera. I no és que em faci vergonya aquesta situació, però còmoda del tot tampoc no ho seria. Les altres dones van passat i em miren, amb cara de... què fa aquesta boja? . Però vergonya li hauria de fer a la senyora de fer feines, que tenint la clau a la butxaca no m'ha volgut obrir la porta del bany de minusvàlids, on hi cabia el cotxet, el nen i la mare pixona, sense problemes.

Així com em recordo de la senyora de feines del centre comercial, també m'enracordo força del senyor conductor d'autobús que aquest matí ha estacionat el seu vehicle a dos metres de la vorera, i just davant d'un arbre immens que m'impedia baixar amb el cotxet. Anar en autobús i portar un cotxet és una odissea diària. Normalment la gent ocupa l'espai per a cotxets, que també és l'espai per minusvàlids, per cert. I has de demanar que t'hi deixin posar. Després, pujar-hi ja és una dificultat i baixar-ne sense ajuda d'alguna ànima caritativa, és encara molt més difícil. Al meu fill segur que li agradaran els esports d'aventura, després dels sotracs que li fumo en pujar i baixar de l'autobús. Però millor això que anar en metro. La majoria d'estacions no tenen ascensor, i pujar el cotxet per les escales és una cosa que només faig dues vegades al dia: una quan surto de casa i altra quan torno. I m'estic posant catxes de debò.

Així que mares i pares que aneu amb cotxet, com us entenc! ara que formo part del col·lectiu. És ben bé que no penses en les coses fins que no t'hi trobes, de vegades.

Així que ja ho sabeu, si mai veieu una mare o un pare amb el cotxet en un transport públic, ajudeu-los, feu-los fàcil el trajecte, us ho agrairan de tot cor. Us ho prometo.

Fins quan?

Retard



Estafa



Negligència



Fes-te fotre



Esvoranc

32

El trenta-dos és un nombre natural i parell que va entre el trenta-u i el trenta-tres.


S'escriu 32 en les xifres àrabs i XXXII en les romanes.


És la xifra que representa el germani.


Si el capgirem, 23. (The number 23, pel·lícula protagonitzada per Jim Carrey que vaig veure fa poc i com veieu, m'ha traumatitzat una mica. Des que en Carrey no fa ganoyotes i es dedica a pel·lícules serioses, em té el cor robat).





The Chamber of 32 doors, de Genesis.



En graus Fahrenheit, temperatura de congelació de l'aigua.


Quantitat de dents d'un humà adult incloent el queixal del seny.


El nombre de caselles d'un sol color o de fitxes en els escacs.


El prefix telefònic de Bèlgica.


El nombre complet de sonates de piano de Ludwig van Beethoven.


El 1932 s'aprovà la Llei del Divorci a Espanya.


La rosa dels vents té 32 rumbs.


3 + 2 = 5 i 3 x 2 = 6


Una pilota de futbol és un políedre format per 32 cares anomenat triacontadoedre.


Sempre he viscut en pisos 3ers 2ones.


El nombre de Variacions Goldberg de Bach.


El número als L.A. Lakers de Magic Johnson.


Jesucrist fou crucificat (suposadament) l'any 32.



Avui en faig 32, i tinc bons motius perquè sigui un bonic dia!!!

Germà aire

Get this widget | Track details | eSnips Social DNA

Una meravellosa impotència
endormiscà a mon germà
el meu germà invisible aire


El meu inconsistent germà
el meu germà cap de campana


El meu mandròs germà
el meu germà planetari


El meu germà tancat
dins d´un calaix d´armari


El meu germà parit
del ventre d´un mamut


El meu germà pirat
a la velocitat de la llum


El meu germà tancat
dins d´un calaix d´armari

Respira per un foradet
que el Déu Balança hi va fer
perquè hi passés l´aire
l´aire tèrbol i enrarit


Germà aire, puja´m al cel
com un globus, com un ocell
com un núvol passatger


Germà aire, trenca l´encís
d´un inexistent país
sense pobres, sense rics


Germà aire, treu-me la por
de quedar-me aquí tot sol
entremig dels llamps i els trons
però una meravellosa impotència


Endormiscà a mon germà
el meu germà bessó


El meu germà petit
el meu germà aire adormit


Acostar-se costa poc i molt.Però ara bufaran aires nous, en la teva vida i en la meva. Ja ho veuràs.

Les nenes

Ens autoanomenem així, i sempre que enviem un mail conjunt, l'assumpte acostuma a ser "Hola nenes!" o "Com va nenes?" o "Ei, nenes!", o alguna cosa semblant, en una brillant ostentació de la nostra gran imaginació.

Oficialment sempre hem estat sis, ara som set, perquè hem fitxat una nena nova des de fa un parell d'anys ençà. Totes set ens coneixem de la facultat, i totes set tenim la carrera d'Història de l'Art. Totes set som de llocs diferents dels Països Catalans, però ens falta representació del País Valencià, i de les comarques lleidatanes. En canvi, sí que hi ha una nena que viu a Menorca i una altra que viu a la província de Girona. Van fer un viatge d'anada i tornada. Jo en canvi, em sembla que només vaig comprar bitllet d'anada.

De les set, quatre són casades, una viu en parella, l'altra s'acaba de separar i una altra té nòvio, però cadascú a casa seva. De les set, quatre tenen fills. De les set, dues estan embarassades. De les set, no n'hi cap que faci la mateixa feina perquè som administratives, funcionàries d'ajuntament, professores de música, professores d'història i responsables de botiga. De les set, dues són rosses i cinc som morenes, rosses o caobes, depenent de l'any i de l'estat d'ànim. De les set, només tres vivim a Barcelona; però cap de les tres hi hem nascut. Tria i remena.

Aquest divendres vam quedar per sopar. Ho acostumem a fer, de tant en tant. Però últimament, més que mai, deu ser que ens fem grans i recordar antigues borratxeres i antigues anècdotes ens dóna vidilla. Ens acostumem a dir les coses a la cara, la confiança, en aquest cas, no fa fàstic. Fa segles que no ens discutim, i sempre que ens trobem, ens ho passem bé. Encara ens agafen atacs de riure, i coneixem perfectament els punts dèbils de la veïna del costat.

Som diferents del tot. Moltes vegades, no entenc ni recordo ben bé com vam fer colla. Ni quan va ser la primera cervesa que em vaig prendre amb cadascuna d'elles. Ni la primera conversa seriosa que hi vaig tenir. Ni la primera vegada que les vaig convidar a dormir al meu pis d'estudiant. Ni tampoc a qui vaig deixar primer els apunts. Ni com va ser que vam decidir que el primer estiu després de primer curs, ens n'aniríem totes juntes a Menorca (Menorca, tremola! Les nenes aterrant a l'illa, amb divuit anys i ganes de gresca!Les anècdotes encara se'ns acumulen als sopars que fem avui en dia, de tantes i de tant bones que van ser).Tampoc recordo quina va ser la primera campana que vam fer a la universitat. Però les nenes són les nenes, i sempre ho seran.

Em sembla que no n'havia parlat mai de les nenes i elles s'ho mereixen...

Conte de Santa Anna

Santa Anna i el nen. Leonardo da Vinci.

La meva àvia es deia Anna i avui hauria estat el seu sant, i li vull dedicar un conte. El conte de Santa Anna. Sé del cert que li agradaria llegir-lo.

"Sóc de vacances, prop de la platja i prop de la muntanya. Prop de tot arreu i lluny d'enlloc. És per això que fa temps que el bloc va emmudir. Ser lluny de la tecnologia, dels ordinadors i de l'aglumeració sempre és agraït, però sobretot quan saps que aquest estiu és un estiu de dos, que aviat es convertirà en una vida de tres. El tres és el meu número preferit, el meu número de la sort. Em sembla que m'agradarà que siguem tres, perquè els triangles m'agraden més que els quadrats, i que els rectangles, i on vas a parar, molt més que els cercles, massa perfectes, massa rodons.

Fa uns anys o menys, us hauria dit que no volia tenir fills, i hauria buscat mil excuses per justificar la meva absurda afirmació: no tinc un pis en condicions, notinc una feina en condicions, vull viatjar, no tinc l'estabilitat mental que em cal, o simplement, us hauria dit que no m'agradaven els nens. Tot mentida. Tot una enganyifa. Un autoengany com una casa. En una parella és difícil buscar el moment, decidir-se, parlar-ne. Quan un ho té molt clar (ell) i l'altre no (com em passava a mi), sempre li agrairé la no pressió, el saber esperar, el saber viure junts els moments bons i dolents, sense tenir mai la sensació de que el tren s'escapa o el rellotge pot córrer més del compte. Però realment, el tren agafa velocitat i el rellotge fa tic-tac, encara que no ho vegis. És un tic-tac suau i dolç, gens estrident, que et va embolcallant i no apreta, però hi és.

Ara, encara no tinc el pis dels meus somnis, però sento que és una llar. Tinc una feina que m'omple i amb la que sé que mai em faré rica, però tinc guardades aquelles mirades d'alguns alumnes l'últim dia de curs, que em fan rica en altres coses. Segur que tinc moltes oportunitats de viatjar, i de fer tantes altres coses, amb un company de viatge nou. Segurament l'estabilitat mental no la tindré mai, ni jo, ni tanta gent, i ben mirat, què vol dir l'estabilitat? Sóc balança i em sembla que estaré condemnada a cercar-la sempre, per tant, ja la trobaré, quan sigui, sense pressa. O potser no la trobaré mai del tot, i què? I què coi!, els nens m'agraden, i últimament ja començava a mirar-me els nens dels meus amics amb altres ulls...

El dia que vaig saber que estava embarassada, me'n vaig anar a treballar més contenta que mai. Em penso que feia temps que no estava tant contenta, i llavors vaig deixar de tenir por, i no n'he tingut més, fins ara. Ara d'aquell dia ja en fa gairebé set mesos, però des de llavors era incapaç d'escriure, ni al bloc ni en paper en blanc sobre la nova situació, la nova vida. Em costava expressar-me, només tenia ganes de sentir-ho i prou. I de compartir-ho molt íntimament.

Ara però, que sóc una reusenca panxuda, satisfeta i feliç, espero el moment de tenir la cara del nostre nen al davant. I vull que ho sapigueu. Podeu donar-me un cop al cap si veieu que em torno nyonya i burra, ho entendré. Però ara almenys ja sabreu per què.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, vet aquí el conte fos; vet aquí un gos, vet aquí un gat,vet aquí el conte acabat."

Quan podré tornar a caminar?

Dissabte al matí. M'he llevat d'hora. Hem de fer canvis a casa, pintar una habitació i traginar tot el contingut d'un armari, que fa almenys, quatre anys que no es toca. S'ha d'empaquetar tot i destruir i baixar al carrer l'armari vell, perquè la setmana vinent ens en porten un de nou, flamant i molt més gran.

Esmorzo, cafè amb llet i cereals, i començo a endreçar precipitadament les coses que són pel mig. Faig viatges de la rentadora al cubell, vull posar una rentadora. Porto unes xancletes de plàstic, d'aquestes que si ets modern, en pots dir unes "flip-flop". Fa calor, així que he desterrat les sabatilles d'hivern. Entro a l'habitació, de pressa, amb la roba a les mans. Camino cap el cubell i de cop i volta un crit espantós surt de dins de les meves entranyes.

No sabia ni que podia cridar així. Caic damunt el llit, la xancleta vola, i la roba cau a terra. Em toco el dit petit del peu dret. I no puc parar de cridar. Em fa molt mal, i no tinc ni puta idea de què m'he fet. Em toco el dit petit del peu dret, el trobo estrany, és en posició horitzontal enlloc de ser en posició vertical, com li tocaria. Sense pensar-m'ho gaire me l'agafo i me'l poso a lloc. Fa "clec". No sóc gaire conscient del què he fet, però els crits que continúen sortint-me de dins, em convencen que allò no serà un copet de no res.

De cop i volta, em miro el peu, el dit ja és de color fosc, però ara almenys és en posició vertical. Demano gel i me'l poso al peu. Els crits han passat a ser llàgrimes, i me n'adono, ploro de dolor. Intento posar el peu a terra i caminar; impossible. No puc. El peu s'infla, i sembla una bota. Ho veig clar, he d'anar a urgències: potser no m'he col.locat prou bé el dit, o potser el tinc fracturat.

Odissea per baixar les escales, no tinc ascensor, i són cinc pisos. Trigo una eternitat. Arribo al carrer. He trucat un taxi, i espero que arribi. No arriba. Triga ben bé un quart d'hora. M'he entaforat unes xancletes d'estiu, que he rescatat de l'armari que aviat no serà armari, i veig que el peu fa agafant forma de globus, les tiretes de les xancletes es claven a la carn. Arriba el taxi: "A la clínica X, si us plau".

Arribo a la clínica. Coixa i com puc, m'atanso al taulell. Ni bon dia. La noia, que té un paquet de Marlboro al costat de la pantalla de l'ordinador, el mòbil engegat i una ampolla de Coca-Cola, no em fa ni cas. Al cap de cinc minuts, es digna a mirar-me. "¿Qué te pasa?". I penso, "I a tu?". Miss Simpatia apunta les dades i diu que m'esperi, que ja em cridaran. Em criden. Entro.

Li explico al metge el què ha passat. Posa uns ulls com taronges, em pregunta si m'he desmaiat durant l'operació de posar el dit a lloc. Li dic que no. Diu que sóc valenta, que molta gent arriba a urgències amb els dits desllorigats, sense haver-se atrevit a tocar-los. En fred, l'operació es veu que és molt dolorosa, i que després encara costa més de curar. Em diu, que normalment les dones són les úniques que fan aquestes coses, que els homes normalment tots criden molt, però hi arriben amb el desllorigament intacte. Ho va dir ell, no m'ho invento. Al.lucino amb el què m'explica. No m'ho vaig plantejar jo, ho vaig fer i ja està. Segur que si m'ho hagués pensat gaire no ho hagués sabut fer, o pogut fer.

Em diu que fins d'aquí a quinze dies me n'oblidi de caminar. "Com? Quinze dies?". "Has de demanar la baixa, i més si no tens ascensor". Tinc un pont per endavant i un peu com una pilota de futbol. Fantàstic, això és fantàstic. "Has de posar-t'hi gel, i fer banys d'aigua amb sal, i esperar que baixi la inflamació. Te l'has col.locat perfectament, jo no ho hauria fet millor". Em diu. Ves per on, una facultat amagada, col.locar dits a lloc. Qui m'ho hauria dit.

Tenir el menjador ple de caixes de cartró no facilita la meva mobilitat, i més tenint en compte, que vaig en crosses pel pis. Fins i tot per anar a fer pipí. Inútil, em sento. Del tot. El peu segueix inflat, però ara és de color blau fosc. El dit continúa en vertical. Jo en canvi, semblo un quatre, el sofà se m'ha empassat, des del dissabte...

Sant Jordi

Bon Sant Jordi blocaires!!!!!!
Quin llibre recomaneu???

Maria de la Pau Janer, em caus mega-super-fatal (II)

El 29 de desembre de l'any passat vaig escriure un post que feia temps que volia escriure, que tenia dins el pap, i amb el que creieu-me, em vaig quedar ben a gust. Sovint, quan hi ha gent que et treu de polleguera, dedicar-los una bona esbroncada, encara que sigui virtual, et deixa com nou, o com nova, en el meu cas.

Avui, curiosament, hi he trobat dos nous comentaris anònims, de gent dels Països Catalans, un des del País Valencià (aix! Mariadelapau! perdona, potser t'estimes més que digui Comunitat Valenciana, oi?) i un altre de ses illes, i he pensat que... per què no reprendre antics temes si els temes retornen a tu? i més encara si els antincs temes retornen a tu, i et donen la raó en allò que fa temps ja saps del cert: Mariadelapau Janer no et puc ni veure, ni en pintura.

Sí, amics, la MariadelaPau de Corbella i Janer, ha fet el què ja feia temps que havia d'haver fet. Treure's la careta i ser sincera amb tots nosaltres. Serà la número vuit en la candidatura d'en Jaume Matas al Parlament balear. No sonen els violins de fons? Quina parella més maca, en Matas i la MariadelaPau, per fi caminen plegats, treballaran colze a colze perquè la llengua catalana s'extingueixi a les Illes Balears, i perquè els alcaldes corruptes puguin fer-se encara més rics. No us entredeix el cor, tan bella i entranyable imatge?

No oblideu que el pare de l'escriptora, el molt respectable escriptor Gabriel Janer Manila, a qui deu tant la seva filla, però no precisament el do d'escriure bé, ja és president de l'Institut d'Estudis Balears des que, es va fer tant i tant amic d'en Jaume Matas (cognom sinistre, matas tú, mata él, matamos nosostros, i matan ellos).

La Premi Planeta (premi que abala sempre la qualitat literària en aquest país, ja ho sabeu), es va deixar veure, ben embarassada d'en Corbella-no-sé-que-em passa, al costat del "guapu" de l'Artur Mar, en diferents mítings de la campanya electoral, envoltada en tot moment de banderes catalanes, que s'enlairaven davant seu omplint el seu cor de joia i de sentiment nacionalista (català, és clar). Pobre Mas, vés-li tocant la panxa a aquesta, tu!, vés! ja veus la sort que has tingut, des d'aquell fatídic dia.

També el 1995 es va fer molt amigueta dels socialistes balears, i semblava que arribaria a ser Consellera de Cultura si molt s'ho proposava...Finalment va decidir no anar a les llistes socialistes perquè una tal Teresa Nieto, llavors socialista i feminista, i ara del partit popular i suposo que encara feminista (com es conjumina això?), la va atacar sense compassió. Ara es podran reconciliar, i fer-se amiguetes perquè ja són del mateix partit.

Així que, benvolguda MariadelaPau, no saps per on navegues, filla meva, potser ara has trobat el camí definitiu, aquell que tant t'ha costat emprendre, aquell que segur, et farà ser feliç amb tu mateixa, amb allò que sents de debò dins el teu cor de traidora, de fatxenda i d'escaladora professional. Tant te fa la literatura, només t'agraden els diners. Ara ja tens un programa a la televisió balear, i m'han dit que el teu maridet també. Heu de tornar els favors, o què?

Si us plau, no escriguis més, t'ho demano per favor. Tots podrem viure sense els teus articles a l'Avui, ningú no els necessita. Si escriure en català no et va, no t'agrada, que ja ho sabem, vaaaa..., que no cal de debò.

No facis publicitat a favor del renovat diccionari de l'IEC, no t'agrada utilitzar-lo i segur que els calers que t'han donat, els faràs servir per escriure una altra novel.la formidable en castellà, amb la que guanyaràs més i més premis Planeta, fins que no ho dubtis, arribaràs a ser Premi Nobel de Literatura, la més gran escriptora en llengua castellana que mai s'hagi vist.

No enganyis més als senyors de CIU, que van confiar en tu. Els has traït, i segur que tot i que ets molt guapa i feies molt bona parella amb en Mas, al "guapu" no li deu haver fet gens de gràcia aquesta sortida teva de jugar a l'hora del pati amb gent del PP. Et trucarà per fer-te pam-pam al culet.

M'agrada molt que siguis del PP, és l'únic que et faltava per ser odiable al cent per cent. Gràcies.

Resum post-Setmana Santa

Suposo que una mica la vida, es pot resumir en tot un seguit de coses que et proposes de fer i aconsegueixes fer, i aquelles que malauradament o no, vés a saber, no acabes fent mai, tot i que te les proposes una vegada i una altra... Vet aquí el resum d'allò que hagués pogut ser la meva Setmana Santa i no ha estat, o el què ha estat i hauria pogut ser.

No he anat a cap processó de Setmana Santa, ni n'he vist cap. Això és ben estrany, perquè viatgis on viatgis d'Espanya durant aquests dies és impossible no trobar-te'n una de cara. Aixó sí, he vist documentals sobre el Codi da Vinci i sobre Jesús de Natzaret, com toca en aquestes dates. Inclòs un trocet de La Pasión de Cristo, que intercalava amb altres cadenes tot fent zapping perquè tanta sang i tanta carn despresa del cos, em va marejar força en segons quines escenes. Animal!

És la primera Setmana Santa en molt de temps que no faig cues a l'autopista, ni agafo un avió per anar enlloc. Podria haver fet un viatget, però m'he quedat a Barcelona, amb una petita intermitència per a anar a terres meridionals, però entre setmana, quan encara es pot circular per l'AP-7 amb certa tranquilitat, això sí, pagant religiosament els dos peatges + 1 peatge que no pago, el de Torredembarra perquè faig la trampeta d'entrar i tornar a sortir, que segur que tots ja coneixeu, almenys si sou asidus de l'infern Apeset en direcció sud.

No he corregit ni un sol exercici, ni un sol exàmen, ni m'he preparat una sola classe. Vacances vol dir descansar, i això és el què he intentat fer. Total, tampoc no m'hagués endut la feina a cap lloc on hagués anat de vacances, oi?

He redecorat la meva vida, gràcies a Ikea. Llibreria nova, i menjador amb nova distribució. La pega és que les estanteries s'han de muntar i cargol per aquí, cargol per allà, la cosa s'allarga més del que una voldria.

He pensat en la meva futura destinació, encara que em vaig proposar no pensar-hi fins que les llistes fossin definitives. El putuconcursdetrasllats ja ha sortir, però no m'han donat plaça. Això sí, la meva me l'ha pres una senyora que més de trenta anys que "treballa" i té "només" 130 punts més que jo(treballar dins de l'ambient ensenyament significa literalment treballar com a interí, substitut o bé funcionari de carrera; sinó no "treballes", et toques els collons, es veu!). Així doncs l'any vinent canviaré d'institut, i no sé a quin lloc del Baix Llobregat, Barcelonès o Maresme aniré a espetegar. No sé si hauré d'anar a treballar en cotxe o bé hi podré arribar en transport públic, o tampoc quins cursos donaré. La tombola encara que no ha acabat, "hagan juego señores"! No m'han donat plaça a les llistes provisionals, veurem si en tinc a les llistes definitives que surten la setmana vinent, i si nó, a esperar, fins el juny. Pacièèèèèènciaaaaaaaaaaaa! i probablement, més paperassa! eccsss!

No he pogut anar a la platja, ni a prendre el sol, com la majoria de catalans i catalanes que no han anat de vacances, suposo. I això que gairebé cada any, el primer dia de platja l'enceto sempre per Setmana Santa... haurem d'esperar-nos, doncs!

M'he llegit el llibre Per què parir. Crònica d'un desengany de l'Anna Grau, i sí, me'n podria haver llegit un altre, però ha estat aquest. Un llibre gens imprescindible, però ben escrit, d'aquells que passen sols. D'aquells que pots llegir, sobretot si ets dona i tens més de trenta anys, però ep! nois!, vosaltres també el podeu llegir, perquè parir, sol ser cosa de dos, en última instància. Us deixo alguns pros i contres per tenir fills que ella proposa, sobre la taula, així com qui no vol la cosa:

- I si aquesta és l'oportunitat perfecta de demostrar que la meva mare s'equivocava?

- No veig en mi ni en la meva genètica res que valgui la pena perpetuar.

- Tampoc no veig enlloc homes que s'ho valguin.

- Res no és tan definitiu com sembla. Els nens creixen de pressa. Fins i tot marxen!

- I si fos el millor que t'ha passat mai?


Volia posar-me al dia del bloc, escriure més i comentar els posts dels blocs de la gent que llegeixo, però on últimament no deixo petjades. Però no ho he fet. També he fet vacances del bloc, però no el vull abandonar, almenys de moment.

Volia anar en bicicleta, però no he fet. La bicicleta plegable fa molt bonic al balconet de casa, i la capeta de pols no li farà cap mal. Per què ha plogut cada dia, aquesta Setmana Santa?

Per què a Madrid han fet un reportatge sobre els castellanoparlants a Catalunya que es diu Ciudadanos de Segunda? Per què ens tracten com si fossim terroristes per parlar i escriure la nostra llengua? Per què no ens deixen en pau d'una putavegada o és que vénen eleccions i s'ha de menjar el coco als madrilenys de pressa i corrents, perquè el separatisme i la desmembració d'Espanya no sigui un fet consumat? Per què aquest matí ja m'he aixecat de mala llet quan he sentit només un tall de 30 segons d'aquest reportatge? Per sort, segur que hi ha molt madrilenys que no es deixaran manipular, segur que no.

Itàlia, que vinc!!!

D'aquí a dotze hores, si no passa res, seré a Roma. Amb els meus alumnes de Segon de Batxillerat...Després ens esperen Florència, Siena, San Giminiano i Pisa. Tornem el divendres. Cuideu-vos molt.
Anotaré les anècdotes, no patiu.