Friedlander

Del 13 d'abril fins al 24 de juny de 2007, teniu oportunitat de veure les fotografies de Lee Friedlander al Caixafòrum, de Barcelona. Si podeu, i us agrada la fotografia, no us la perdeu! Tots alguna vegada hem torbat alguna composició, o alguna fotografia que fa molts anys ell ja havia atrapat dins el seu objectiu. Un objectiu de mestre.

Us proposo deu imatges, que podreu veure si aneu a la Expo, amb quina us quedeu?

Proserpina

Coneixia l'escultura d'en Bernini, sabia que la Vil·la Borghese era un museu a la llista de museus pendents. VAig decidir solucionar-ho en el darrer viatge a Roma amb els alumnes. Arribar-hi és costós, perquè s'i ha d'arribar en autobús i és a dalt de tot d'un turó, com gairebé tot a Roma. Un cop dalt, una Villa immensa, per descobrir.

Vaig veure les dues figures allà, al mig de la sala, envoltades de nens i nenes a qui la professora els explicava la història de Proserpina, i ells amb uns ulls com a plats, asseguts i escoltant, seguien la història sense perdre-se'n ni un detall.

Jo mentre m'hi acostava, pensava que d'un moment a l'altre aquella mà acabaria prenent vida, i que la violència amb què arrossegava la noia, tard o d'hora la faria caure al terra. Sense que el gos de tres caps hi pogués fer gran cosa. I m'hi arrossegaria a mi també.

No poder tocar una escultura com aquesta em sembla un crim, em fa posar rabiosa, em fa sentir frustrada. I llavors, és quan odio profundament als vigilants de sala, a aquells que no et deixen acostar a més d'un metre d'un Cézanne, o que et renyen perquè mires de fit de fit, sense tocar-lo, un Picasso.



I si quan marxen els nens, puc dissimuladament fer lliscar els meus dits pels malucs i els dits dels peus de la figura? I si li puc eixugar les llàgrimes? I si puc acariciar els seus rínxols?



No puc. Ni podré. Només en tinc la fotografia. Els dits continúen enfonsant-se en la carn, el cor segueix bategant.

Segur que quan torni a Roma tindré més sort.

Pintar la llum

Dissabte al matí. De cop i volta, sóc passejant dins un petit laberint de passadissos foscos, tènuement il.luminats, estratègicament en clarobscur. No conec l'artista que ha pintat aquells quadres,i el director de cinema em sona molt lleugerament. Conèixer-los ha estat la sorpresa del cap de setmana.

Dinamarca, finals del segle XIX. No hi estat mai a Dinamarca, ni a cap país nòrdic. Segurament és una assignatura pendent que hauré de solucionar algun dia. El passeig pels corredors folrats de paper gris perla, em fan sentir una serenitat poques vegades experimentada, en una exposició. Portes que s'obren i es tanquen, personatges que et dónen l'esquena, que no et parlen, però et diuen molt. Hammershøi i Dreyer, dos danesos, dos artistes, dues visions al CCCB.

Diumenge al matí. El sol no brilla, el sol es resisteix a sortir. Però tinc el raig de llum d'en Hammershøi. El podem compartir, si voleu.

AVIDA DOLLARS

Abans d'ahir al vespre vaig enganxar un reportatge a les tantes de la matinada, un d'aquells que no t'esperes trobar a altes hores, quan fas un mini zàping abans d'anar a dormir, per si després de tornar del sopar amb els amics, hi trobes alguna cosa interessant...(ho feu vosaltres això? jo de vegades, sí).I em sembla que vaig tenir sort. Feien un reportatge sobre un personatge que sempre m'ha tingut absolutament enganxada: Dalí.

Els quatre secretaris que va tenir Salvador Dalí durant la seva llarga trajectòria artística, apareixien en el reportatge llençant-se acusacions els uns als altres sobre quin d'ells va tenir la idea de fer firmar Dalí milers i milers de fulles en blanc, per fer-ne negoci. El reportatge no ho resolia tampoc, i no em sembla el més important.

Salvador Dalí va viure del seu personatge, el màrqueting de sí mateix el va fer ric i el va portar a la fama internacional. Dalí era la seva pintura, però també el seu personatge. La polèmica, sempre al seu costat, perquè senyors, la polèmica ven. I ell ho sabia millor que ningú. Algú imagina Dalí avui en dia en alguna tertúlia d'aquestes que fan a la televisió? Insuperable.

Un artista que firma milers i milers de fulls en blanc al llarg de la seva vida, i els ven a milers de dòlars a editors de tot el món, despreocupant-se d'on poden arribar a ser exposats el dia de demà (inclosos els museus més prestigiosos del món), és un artista que efectivament, pensa en els diners, no en la qualitat de l'art. Però no per això, senyors, deixa de ser un artista, un geni, un creador amb majúscules. A més, qui el va obligar a firmar? En última instància l'últim responsable, és clar, va ser ell mateix.

Dalí em fascina tant, com em repugna en ocasions. Haver-se convertit en estafador de la seva mateixa firma, o haver firmat quadres d'altres fent-los passar per seus, el converteix en únic de la seva espècie, just en el moment en què va començar a fer-ho. Sovint s'atribueix aquestes idees a Gal.la, la musa, la dona, l'empresària, el cervell de totes les operacions econòmiques que tancaven. Qui sap. Gal.la sense Dalí no hauria estat Gal.la, segurament. Ni a l'inrevés.

Quan André Breton inventa l'anagrama, Avida Dollars, no sap fins a quin punt l'ha encertat. Tots els que van compartir feina, vida, negocis i oci amb Dalí, van esdevenir multimilionaris, era realment una fàbrica de bitllets, una marca en sí mateix.

Intolerant, rabiosament gelós de Picasso, intel.ligent,avariciós, probablement homosexual amagat darrera una Gal.la sempre present, grandiós, teatralment espanyolista, tècnicament impecable, bon escriptor, traumatitzat pel seu nom que corresponia al del seu germà mort... però sobretot, Avida Dollars. O Salvador Dalí, com vulgueu.