Happiness is all around (Tanita Tikaram dixit)

Fa poc vaig tornar a desempolvar un cd d'una artista que sempre m'ha agradat molt: la Tikaram. Va ser a partir d'un meme de gustos que em van passar. Va resultar que a alguns blocaires també els agradava i com que li havia perdut la pista, vaig decidir baixar-me cançons d'ella que no tenia ni havia escoltat mai. De totes les què he trobat, n'hi ha una d'un àlbum que va recomenar-me el perdedor (a qui agraeixo la recomenació!) que m'ha agradat especialment i que voldria compartir amb vosaltres. La trobo optimista i espero que us doni bon rotllo, i sinó també podeu obtar per tirar-me tomàquets (tradició molt reusenca, per cert)

Estic molt musical últimament, i per això us la dedico a tots els què passeu o heu passat per aquí algun cop, a tots els que feu que el meu bloc tingui sentit, als que m'inspireu cada dia amb les vostres reflexions, a tots el que us deixeu llegir dia rere dia... (i ja paro, perquè sembla l'anunci de la coca-cola, a los bajos, a los altos, a los gordos, a los flacos, a los tontos, a los listos, a los ejecutivos, a los hippies.... ).

Bé, no m'ho tingueu en compte, estic una mica toveta avui, i agraïda, molt agraïda, de debò.




Powered by Castpost


I'm Just out

I'm Just out

Of my bed

And if I Need some money

I will go Get some money


And if I'm I'm just out

I'm just out

On the town

And if I need some money

I will go get some money



And I I'm just down

I'm just down

On my luck

And if I

Need another I will go

Find a lover


And if things

They work out

I'll continue

To seek

Happiness is

Happiness is

Happiness is

All around and worth the waiting



And I I'm just out

I'm just out to friends and family

Well I I'm unpaid

I'm not skilled

I'm not scared


I'm just out

On the town

As the town it seems so

Funny sometimes

How can you smile?

When you're down

On your luck

And if things

They work out

I'll continue

To seek

Happiness is

Happiness is

Happiness is

All around and worth the waiting

All around and worth the waiting


It blows my mind

To think you're mine

It blows my mind

To think you're mine

And I'm

Just out

Of the ties

That we spent together

Oh, I

Always count, all the dreamtime


And I

Am not out

On the town

For any funny feeling

I I'm just down

On my luck

Sant Pere i jo a Barna!

Avui és Sant Pere. Sant Pere implica dinar familiar, revetlla, barraques, masclet (beguda alcohòlica reusenca), concert, gegants, castellers i troooonaaaaddddaaaa!!!

I en canvi, no hi ha hagut ni dinar familiar, ni revetlla, ni barraques, ni masclet (ni la conseqüent borratxera), ni concert, ni gegants, ni castellers, ni troooonaaadddaaaa!!

Hi ha hagut reunió de departament (no sabia si anar-hi amb l'armadura posada) per decidir què donem l'any vinent i dinar amb els companys de l'institut. No ha estat el mateix ni de bon troç, però estic tan contenta! M'han deixat tot el què hagués triat fer: la Història de l'Art de Batxillerat, els quarts d'ESO (amb els mateixos alumnes que ja conec!), seguir amb la tutoria i els crèdits variables d'art de la ESO. Tindré feina i m'he quedat sense Sant Pere, però una cosa va per l'altra!

Felicitats als Peres i a un Josep molt especial. Que passis un bon aniversari, i pensa que encara que siguem lluny un de l'altre, en essència i en esperit, ets molt aprop meu.

Jukebox casero

Fa uns dies se’m va ocórrer un joc per combatre l’avorriment. És senzill, i tonto, si vas a mirar, i la única cosa que necessiteu és un aparell reproductor de música, i música. Allà vosaltres si preferiu els Cd’s o els mp3 que us heu baixat i que probablement tindreu gravats o emmaguetzemats a l’ordinador.


Consisteix en que cadascun ha de punxar un tema. Heu d’escollir una cançó que us agradi, pel motiu que sigui, o que us recordi algun moment especial de la vostra vida, o que senzillament, teniu ganes de tornar a escoltar en aquell moment. Abans que la cançó acabi, el següent membre del grup ha de tenir ja preparada la següent cançó, contraatacant immediatament. T’hi pots passar hores, i el resultat de la selecció sol acabar sent d’allò més suggerent i divertit. Va bé acompanyar el joc amb alguna beguda alcohòlica refrescant, perquè sovint el què passarà és que la gent, comença a ballar i la casa es converteix en una mena de guateque dels anys seixanta, però amb una diferència, la majoria de cançons que sonaran seran dels vuitanta (parlo per mi, que sóc treintanyera!).


Us passo el resultat del joc (100% reals):


1.- Lápiz, tinta. EL ÚLTIMO DE LA FILA.

2.-Vespre. ELS PETS.

3.- Nothing else matters. METALLICA.

4.- Everybody hurts. REM.

5.- Pell de lluna. SOPA DE CABRA.

6.- More than words. EXTREME.

7.-I’ve got you under my skin. FRANK SINATRA.

8.- Is this love? BOB MARLEY.

9.-Come as you are. NIRVANA.

10.- Talkin’ about the revolution. TRACY CHAPMAN.

11.-Sweet child o’mine. GUNS N’ ROSES.

12.-Sólo le pido a Dios. ANTONIO FLORES.

13.- Llum. WHISKYN’S

14.-Waiting in a sunny day. BRUCE SPRINGSTEEN.

15.- Milonga para un moro judío. JORGE DREXLER.

16.-Too much love will kill you. QUEEN.

17.- A cada pas. GOSSOS.

18.- Rayando el sol. MANÁ.

19.- Sota una estrella. SOPA DE CABRA.

20.- Stairway to heaven. LED ZEPPELIN.

Quina cançó us vindria de gust escoltar ara mateix? Quina seria la número vint, vint-i-una, vint-i-dues....?


Powered by Castpost

Port Aventura, una aventura?

.
.

Avui he passat el dia a Port Aventura amb els alumnes. Érem tres autocars, i uns 150 alumnes de tots els nivells. Estic tan cansada que això em sembla que no serà ni un post, serà un intent de post. Aquest cap de setmana el sistema del blocat m'ha donat tan pel sac, que en tenia un parell per publicar, però no m'ha estat possible de fer-ho, i ara, ja m'han fugit del cap.
.

A les vuit del matí, tots ja ens esperaven a l'institut, amb les seves motxilles. Quan hem arribat, només saltar de l'autocar, hem tingut el primer incident. Un dels alumnes portava una petita navalla a la butxaca (per pelar la poma, potser?) i l'ha tret a la llum. Un dels companys, per jugar (o no?) li ha volgut pendre, amb tan mala fortuna que s'ha tallat amb la fulla tres dits. El tall era profund i la infermeria ens han dit que l'havíem de portat ràpidament a l'hospital, necessitava punts i no sabien si el tendó estava afectat. Un dels professors ha enfilat camí de l'hospital en taxi, amb l'amo de la navalla (que ha hagut de pagar el taxi, per cert), i amb el malferit. El resultat: 5 punts, el tendó en bon estat, i el professor que ha hagut d'esperar-se a urgències més de dues hores..
.

A part, de la pèrdua d'un mòbil i la desaparició d'alguns tiquets de menjar, no hi hagut més incidents remarcables... Excepte que ens pensàvem que ens podríem quedar fins a les dotze de la nit, i a les vuit ja ens han fet fora (canvi d'aquest any...)..
.

A mí m'ha semblat de conya arribar a les deu de la nit en comptes de les dues de la matinada, sobretot tenint en compte que demà m'he de llevar a l'hora de sempre per donar-los les notes finals de tercer. No s'esperen desil.lusions d'última hora, però alguna llàgrima que altra caurà, segur..
.

Espero estar prou desperta per dir-los adéu en condicions, m'han donat un anyet dur, però el meu primer any, al cap i a la fi, el meu primer curs sencer... Al final, la meva tutoria ha acabat sent una bona tutoria, un curs peculiar, uns alumnes que no oblidaré amb qui avui he compartit un dia de diversió i oci fora de les aules, cosa que recomano a tots els profes, per cert. .
.

Converses amb el iaio galleguinho

Aquesta tarda havia quedat a la sortida del metro amb una amiga. Fins aquí tot normal. Aprofitant que hi ha un banc, hi he segut, perquè cosa rara en mi, he arribat vint minuts abans. De dins del bolso (que cada dia em pesa més!) he tret el meu paquet de tabac de “liar”, els meus filtres i el meu paperet smoking, i m’he posat a fer un cigarret... En realitat, havia deixat de fumar però hi he tornat... Vaig prometre que no em compraria cap més paquet de tabac, i de moment ho he complert, però és clar, ja ho sé, faig trampa! (uff! tema per un altre post!).

El iaio amb gorra blanca que tenia just al costat se m’ha quedat mirant amb cara molt estranya, em sentia observada i el cigarret no m’ha acabat de quedar del tot recte. Quan he fet la primera calada, he mirat de no tirar-li el fum a la cara, i he seguit fumant discretament. De cop i volta sento una veu que em diu:

Iaio:¿Sabe usté que fumar es malo, señorita?

Reusenca: Sí, ya lo sé, pero hay tantas cosas malas en esta vida! (m’ha sortit així, no ho sé...)

I: Pero, oiga, ¿eso que fuma qué es? ¿Eso que fuman ahora?

R: Noooo.... hombre!(jo fent-me la ofesa), es tabaco. Es que es más barato,sabe?

I: aaaaaaahhhhhhhhh! Y usté es de por aquí?

R: (li anava a dir que era reusenca, però que vivia a Barcelona, pero m’ha fet peresa!) Sí, de por aquí... (mirant el rellotge, encara faltaven més de 10 minuts per l’hora de la cita!)

I: Pues yo soy de Galicia, sabe? Me vine a trabajar jovencito... ¿Y qué está casada, tiene novio? ¿Y de qué trabaja usté?

Que si patatim , que si patatam. De cop em comença a explicar que:

I: Hay muchos que vienen ahora, muchos negros y muchos moros, y los de aquí como usté se quedan sin trabajo...

R: (argument que no suporto!! Iaio, has comès un error greu!).A ver, señor, fíjese que usté me ha dicho que vino de Galicia para trabajar, no? pues ellos hacen lo mismo, dejan su país para ganarse la vida...

I: pero hay gente mala por ahí, eh? Esos son malos...

R: (reusenca vermella de ràbia). Hombre, hay malos aquí i allí, y en todas partes,no?

I: (la pregunta estrella) ¿Y usté sigue los mandamientos de Dios?

R.(asturament!) Pues no mucho, la verdad... no soy creyente ni practicante...

I: Yo voy a misa todos los domingos.... y sigo las leyes de Dios. Quién sabe lo que hay por ahí, las estrellas, los planetas, el universo....(no he entès la relació...)

R: (el iaio se’m posava quàntic!!!) Sí, quién sabe... pero no creo en Dios, aunque yo respeto mucho que usté vaya a misa todos los domingos...

I: (el remate) Y ahora que las mujeres van solas a todas partes, ¿a usté le parecen bien esas leyes de los jueces que dicen que las mujeres te lo pueden quitar todo? Yo por eso no me he casado nunca!

R: (vermella, morada i esperant que la meva amiga arribi ja!) Hombre, no estoy de acuerdo! Como mujer, no le puedo dar la razón... piense que las mujeres siempre hemos tenido que luchar mucho en la vida!

I: Bueno, Dios juzgará... ( amenaces, no? eh iaio? Que he estat molt educada i no l’he engegat a pastar fang!)

R: (veig la meva amiga. Em fa una ganyota, com si no s’ho cregués.... i em digués, estàs parlant amb aquest iaio?) Mire ahí viene mi amiga (mujer por cierto, li hauria d’haver dit!)... Vaya usté con Dió!

I: ala ,con Dió, mujé!

He deixat el iaio al banc. Una noia s’ha assegut al seu costat, he estat a punt d’advertir-la, però al final no ho he fet...

Pollockreflexions

El cap de setmana he vist una peli que feia temps que tenia ganes de veure, Pollock.Em quedo amb un Ed Harris es-pec-ta-cu-lar i amb un dels diàlegs, que intentaré reproduir.



Una periodista de la revista LIFE li pregunta a un Pollock, que tot just comença a assaborir l'èxit, després d'haver-se emborratxat mitja vida cagant-se en Picasso:



Periodista: S'han publicat moltes coses sobre la seva pintura... per exemple que és com un mapa topogràfic fet per un nen, o un munt de macarrons cuits escampats sobre una tela...Què hi diu?



Pollock: (Cara d'ell... de... vostè és gilipolles, no?) Si la gent mirés les pintures sense prejudicis, crec que podria disfrutar-ne de veritat. És com observar un gerro amb flors.



Periodista: Però... com sap quan ha acabat de fer una pintura?



Pollock: Com sap vostè que ha acabat de fer l'amor?

Tota una vida

Tota una vida treballant entre medicaments, i ara se t’ha acabat haver-te de llevar d’hora, se t’ha acabat haver-te de posar el despertador setmana sí setmana no, a les 5.30h del matí. Se t’ha acabat beure’t el cafè a corre-cuita i agafar el cotxe, pitjant fort l’accelerador per arribar d’hora a fitxar... És clar que la puntualitat no ha estat mai el teu fort, però mai no t’ho hem tingut en compte perquè tots sabem que tens altres moltes qualitats.


Tota una vida intentant passar desapercebut, sempre arribant per sorpresa i i anant- te’n de pressa, sense fer soroll... però sempre apareixent en el moment en què eres necessari.


Tota una vida formant part de la meva vida, i jo, sense tenir-ne massa consciència fins fa uns dies... Estic contenta d’haver-t’ho pogut dir i sobretot, estic contenta d’haver compartit el dia d’avui amb tu...

Acròstic

Lluita

Albada

Reconeixement

Escletxa

Utopia

Somriure

Embriagament

Nus

Crisàlide

Apocalipsi

Geometria

Si enfileu un camí, sereu un punt en una recta. Si us trobeu un company en el camí, haureu creat un segment. Si el segment recorregut no us convenç, sempre podeu crear-ne un de nou més endavant o seguir ser sent un punt en una recta. Sempre podreu trobar nous camins.


Si us asseieu en un platja mirant a l’horitzó, descobrireu que la corba potser us atrau més la recta.Poder agafar un vaixell. Trobar-vos un nàufrag enmig de l’oceà potser us resultarà més difícil que trobar un company enmig d’un camí, però no impossible. Podreu navegar junts fent cercles o potser decidiu continuar fins a les antípodes, i llavors completar l’esfera. Potser decidiu tornar sols a la platja.Sempre podreu trobar nous oceans.


La línia recta és la distància més curta entre dos punts. La línia corba és la més llarga.


Per què sovint triem la línia corba?

Moscòfor

Així d’entrada no sé si us diu gaire cosa aquest nom. De sortida us diré que és el nom d’una escultura arcaica grega, i que més o menys va ser realitzada el 560 a.C. Avui en dia la podeu contemplar al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes.


Ell i jo ens vam conèixer l’any 1993. Jo havia acabat de fer la selectivitat i havia triat de primera opció Història de l’Art. Amb els meus pares i el meu germà vam decidir que aquell any aniríem a Grècia de vacances d’estiu. Recordo que la calor era absolutament espantosa, que la roba quedava enganxada a la pell, i que aquell país em va sembla ple de gent antipàtica, però que al mateix temps, de cop i volta, apareixien davant meu totes aquelles obres que havia estudiat feia un mes i mig, les fotografies del meu llibre d’Art apareixien totes una rera l’altre davant els meus ulls.


Quan vaig entrar a la sala, no el vaig veure. Em vaig passejar amunt i avall per la sala, i recordo que em va impressionar el color del marbre d’aquelles escultures, perquè no era ni blanc, ni groc, ni ocre, era un color difícil de definir, color d’escultura. Mentre caminava per la sala, vaig aixecar la vista i el vaig veure allà, en sec, al mig de la sala. No era gaire gran, estava sobre una peana,i li faltaven part de les cames, però a mí,allò m’era igual. Recordo que m’hi vaig plantar al davant, com si ell tingués un imán i no pogués caminar. El trobava preciós, tot i que estigués mutilat. Aquella X que formen els seus braços amb les potes de l’anyell sembla una incògnita, i la incògnita era en aquell moment com podria guardar aquell moment sense perdre’n ni un detall. Vaig girar al seu voltant, com fent una dansa, i decididament vaig acabar conventcent-me que allò havia estat amor a primera vista. Encara no l’he oblidat, i això que “lo” nostre no va durar més de 15 minuts. Ell sap que el tornaré a veure i jo també ho sé, li vaig prometre a cau d’orella.


Quan aquest any els en parlava als meus alumnes, alguns em miraven amb cara de vols dir que n’hi ha per tant, profe? Doncs sí.Trobo que quan et sents emocionat davant una obra, un llibre, un poema, el què sigui, has d’aprofitar aquest moment, perquè és una sensació única, un petit miracle, que està bé compartir.

Meme sobre els gustos

He fet un meme que em va passar fa molt de temps l'amic Tatxenko, i que li devia. Així que ... allà va.



3 Llibres d'entreteniment:
No sé si els llibre que he escollit es poden considerar d’entreteniment o no. No en tinc ni idea, però la veritat és que a mí me van entretenir, així que ....


- Mirall trencat. Mercè Rodoreda.No he parat de recomanar-lo a tothom des que el vaig llegir. Molts m’ho han agraït i per mí, és el llibre més maco i més ben escrit de tots els què he llegit mai.

- Treblinka. No en recordo l’autor, és igual pel cas. És un llibre que vaig trobar a l’estanteria de la biblioteca dels meus pares quan tenia 14 anys. Aquell títol em va portar a estirar-lo de l’estanteria. I a llegir-lo. Una història sobre l’holocaust, com suposo que milers n’hi deu haver voltant pel món. Recordo que el vaig llegir sense respirar, en dos dies. Encara recordo com empassava saliva pàgina rere pàgina.

- Diario de un genio. Salvador Dalí. L’he recuperat fa poc, i l’he rellegit de nou. El millor de tot l’article “El arte de tirarse pedos o Manual del artillero socarrón”, por el Conde Trompeta, para uso de personas estreñidas”. Potser un dia li dedico un post i tot, perquè encara ric ara!



3 obres de ciència política:

- No llegeixo obres de ciència política. Què avorrit, no?



3 direccions d'internet:


- http://www.wga.hu/index1.html Web Gallery of Art. Web on hi podeu trobar tota la pintura del món mundial, i el què és millor, baixar-vos les obres sense pagar-ne ni cinc! Ssshhhtttt! No ho escampeu.

- http://icom.museum/vlmp/world.html Tots els museus del món al vostre abast, i sense moure-us del seient!!

- http://www.planeta.es/esp/asp/home.asp És la web d’un grup molt catxondo on hi podreu trobar entreteniment, moltes mentides i sobretot, una apartat molt maco on hi diu “trabaja con nosotros” on s’hi han deixat, “trabaja con nosotros, que después te daremos una buena patada en el culo y además, te vetaremos en todas las empresas de nuestro grupo”.


3 blogs:

- No puc triar tres blogs, és impossible. N’hi ha molts que m’agraden!!!!! I no vull haver-ne de triar només tres, us ho mereixeu tots!!!



3 pel•lícules:
Jo ho explicaria tot sempre amb pel.lícules, i axò que hi entenc gens de cinema...Tinc tantes pel.lícules, però en trio tres.


- Alta Fidelitat.Dir.Stephen Frears. 2000.

- Rebecca. Alfred Hitchcock 1940.

- Interiors, Woody Allen.1978.



3 discos:
Són els tres discos que crec que més he escoltat i és més, els tinc tots tres en vinil i en CD… alguna cosa deu voler dir això, no?

- Automatic for the People. REM

- Tracy Chapman. TRACY CHAPMAN.

- Ancient Heart. TANITA TIKARAM.



No el passo a ningú en concret, si en teniu ganes, el feu, i sinó no... vosaltres mateixos. Ok?

Principi d'incertesa

Us trasllado una reflexió manllevada d'un disc de l'Ismael Serrano, Principio de incertidumbre. Us he de confessar que és un cantautor que em va enamorar un 25 de juny 2004 quan el vaig sentir tocar a l'Homenatge Recuperando la Memoria a Madrid, que es va fer en homenatge als soldats republicans i brigadistes internacionals que van lluitar a la Guerra Civil Espanyola, un concert emocionant i digne de recordar. L'amic amb qui hi vaig anar me n'havia parlat molt del Serrano, i aquell dia me'l vaig mirar amb uns altres ulls. Ara forma part de la banda sonora de la meva vida, encara que mai més l?he vist tocar en directe. I m'agradaria.

La reflexió que ell fa en veu alta en el disc és la següent:

El 1927, un matemàtic de nom Heisenberg va formular el Principi de la incertesa. Venia a dir alguna cosa així com que res es pot predir amb exactitud, sempre queda un marge d'incertesa en el coneixement humà.





I en aquest marge d'incertesa jo sempre he pensat que hi havia la música, les cançons (Jo hi afegiria l'art, la poesia, la literatura, la vida en general ...)



El principi està relacionat amb el fet de que l'observador, per sol fet de ser-ho, influeix en la realitat que està observant, l'altera, hi introdueix una variable nova.




M'agradaria fer un experiment amb tu, m'agradaria demostrar que cada cançó és diferent simplement perquè tu ets a l'altre costat, que cada concert és diferent perquè tu l'escoltes, perquè tu cantes la cançó amb mi. Així que res encara no està escrit! La historia encara no ha acabat. (Jo hi afegiria: m'agradaria demostrar que cada llibre que llegeixes, cada quadre que mires, cada post que comentes i comparteixes, es converteix en un de diferent perquè tu ets a l'altra banda. Potser de vegades interpretis els llibres, els quadres o els posts, com l'autor voldria que els interpretessis, però de vegades potser t'equivoques i els vius a la teva manera. Això dóna vida a les paraules, a les obres d'art, als instants viscuts...)

Podria ser que els dies que t'esperen seguin terribles, grisos, o potser no. Podria ser que tot canviés, i que els dies que t'esperen obrin finestres d'esperança.




Aquest pot ser un bon començament. Aquest pot ser un bon principi, un bon principi d'incertesa.(Jo hi afegiria, tu tens una pàgina en blanc, tu encara pots escriure la teva vida)

Si voleu, blocaires convido a escoltar la cançó i dir-me en quin punt de la incertesa us trobeu, com voleu que sigui la vostra propera pàgina, la vostra propera obra, el vostre proper post, el vostre proper moment viscut.

Powered by Castpost

L'olor d'un dia qualsevol

M'he
llevat a les set. Com sempre ha sonat la ràdio i de mal humor, m'he llevat d'un
salt. He sentit unes declaracions de la Sra. Esperanza Aguirre que comparava
els del PP a Catalunya amb els jueus a l’Alemanya nazi, i no hi he donat més
tombs, encara estic adormida segur.

Me
n'he anat directa a la dutxa, el sabó (sempre NB, manies) és de color blanc i
fa olor de net, de matí, de dia nou. El xampú (sempre el què hi ha d'oferta, sense
manies) avui és de color verdós, fa olor de cabell no greixós, cabell
desenredat i suau. Després m’asseco el cap (mai dic que m’asseco el cabell,
ai... per què?), i el lavabo s’omple d’aquell baf que et fa sentir en una altra
dimensió. De cop poso l’assecador davant del mirall, i hi apareixo enfocada en
sec, enmig del mirall boirós. Un toc de desodorant (Dove, no pot ser cap altre), que no fa olor de res, però evitarà que quan el dia ja sigui viscut, jo no faci olor de dia viscut, ja m'enteneu. Ara tota jo ja faig olor de dia a punt d’estrenar.

Em
vesteixo, la roba fa olor de suavitzant (sempre Flor, és un envàs pràctic, quadrat
i petit que em cap molt bé dins l’armari on guardo tots els productes de la
neteja, que acostumen a fer molt bona olor a dissabte al matí, a dia de festa).
Em maquillo una mica, i els polvos fan aquella olor de quan he de sortir de
casa, de quan em desapareixen les ulleres de sota els ulls i els llavis em fan
aquella olor de quan em brillen amb el gloss (líquid transparent, amb olor de
maduixa falsa, de com de xiclet de maduixa). Després una
mica de colònia, gairebé sempre Agua de Rosas d’Adolfo Domínguez, o Anaïs de Cacharel, només una
mica a les munyeques i al coll, i ja faig aquella olor que sóc jo, com cadascú és qui és i la seva colònia, si se'n posa, és clar.

Arribo
caminant al metro. Fa dies que no agafo la línia 1. Avui faig el camí curt.
Curt però intens. Abans d’arribar veig un amo i un gos, que de bon matí ja em
fan recordar que el dia ja estrenat, comença d’una manera una xic prosaica, i
pudenta, i fastigosa. Aquell moment del dia fa olor de merda, és un moment que
passa ràpid, per sort.

Quan entro al metro, les meves
narius aspiren amb massa força, el cap fa un moviment de rebuig, el meu cap no
hi vol entrar, però definitivament, el meu cos segueix al meu nas sense
poder-ho evitar. Mare meva! Tota aquella gent no sap el què és la olor de dia
nou? No sap què és la olor de dia tot just estrenat? Aquella gent està venint de córrer la marató?
Em posiciono en un racó, pensant que d’aquesta manera m’escaparé de la bravada,
de la pestilència, de la ferum, però tinc mala sort! Un senyor prim i molt alt
s’acosta perillosament, es posiciona davant meu, i oh no! aixeca el seu braç
dret, i agafa la barra blanca amb força. Jo sóc just a sota. La fortor es fa
insufrible. Encara em queden cinc parades. Intento dissimular, la música que
escolto fa olor de prats, de flors, de dissabte a la nit, de xerrada amb els
amics, de sol a la cara, de cervesa fresqueta i de bon rotllo matinal. La
lluita entre la música que escolto i l’aixella del senyor és desigual. Guanya ell. Busco un altre lloc i
aconsegueixo fugir. Una noia em fa una mirada còmplice. Penso que també deu

tenir la seva lluita particular.

Surto a la superfície, per
fi. El carrer fa
olor de llibertat.

Reus - Nàstic, la relació impossible?

Ja ho sabeu, el Nàstic ha pujat a primera divisió. Sóc reusenca, i
he estat la primera d'alegrar-me'n. De fet, vaig néixer a Tarragona, hi
he passat moltes estones, m'enamora el casc antic de la ciutat, el
Balcó del Mediterrani i fins i tot, vaig tenir un nòvio que era
Tarragona, perquè veieu que no hi he estat mai enemistada, tot i
l'eterna rivalitat. Sempre he sentit a dir a casa meva que "els
de Reus enganxen, i els de Tarragona manxen", però suposo que ni Reus
podria ser el que és sense Tarragona i a l'inrevés.

M'he posat trista quan he sabut que un jugador del Nàstic va
insultar la meva ciutat des de l'ajuntament de Tarragona, enmig de
l'eufòria de la celebració de l'ascens, al més pur estil Eto'o contra
el Madrid. Jo no hi he entenc de futbol, però me n'alegro que un equip
català pugi a primera divisió, i si és de la meva província encara més,
encara que el pobre Reus hagi baixat a tercera. "No fem llenya de
l'arbre caigut", no cal, no?

També us he dir que estic trista
perquè sembla que el Barça d'hoquei ens guanya 2-0 el playoff, i com
molts reusencs, sóc del Barça, però quan es tracta d'hoquei, no
hi ha discussió possible, sóc del Reus.Ho sento. No puc evitar recordar
aquell partit Barça-Reus que em va portar a veure el meu pare quan era
ben petitona, aquella afició i aquella cridòria, que em van fer seure al meu seient de plàstic vermell, mig plorosa. El meu pare em deia, "no passa res, només és un
partit... no t'espantis." I és que de vegades, als partits,de l'esport
que sigui, sembla que la gent perdi el nord, i que enlloc de persones
siguin animals, que s'obliden que tot plegat, només és un joc, una
manera de passar-ho bé, d'oblidar-se de la rutina i l'estrés diari.

Així que Visca el Nàstic, visca el Reus i
visca la convivència pacífica, sense insults, sense exageracions, sense
excessos. Alegrem-nos i celebrem les festes amb esportivitat, amb
elegància, i quedem com uns senyors.

Mala memòria

De vegades penso que la meva mala memòria un dia em portarà un disgust dels grossos. Aquesta setmana estic cansada, he tingut molta feina i no he tingut temps per descansar. Avui com que al matí plego d’hora, he pensat que el millor seria anar-me’n a casa a dinar, estirar-me al sofà i oblidar-me de tot tres hores, tot i que a la tarda he de tornar a l’institut per intentar fer dues classes més. He agafat la jaqueta, la bossa i he sortit de l’institut només amb una idea fixa al cap: el meu sofà taronja. Quan he buscat les claus, m’he adonat que me les havia deixat a casa. Una possible solució al problema era anar-les buscar a un lloc on me’n guarden una còpia. Una altra, oblidar-me del descans. M’he decidit per la primera. Ara sóc a casa, això sí, amb una hora i mitja de retard del què tenia previst. La idea del sofà taronja s’ha esfumat de cop. I tot per la meva mala memòria.

La desorganització estable, el caos harmoniós, el seny eixelebrat, la ponderació exagerada sempre han estat una de les meves característiques vitals. De vegades penso que potser és pel fet de ser balança, que em sento en certa manera, dues persones en una una, dues meitats. Aquesta idea de la balança que mai s’equilibra, que sempre té un plat més ple que l’altre.Us he de confessar, que m'agrada ser així, d'avorrir-me amb la meva meitat responsable sempre hi seré a temps. I de recuperar la memòria també, no?

Sempre que busco un document important, un paper necessari per qualsevol cosa, sempre sé que el tinc guardat en algun lloc, però a priori, mai sabria dir quin és aquest lloc. Sempre que vull recuperar un record, però, sé molt bé on anar-lo a buscar. Sembla que amb els objectes no tinc tanta capacitat d'emmaguetzament com amb els records, com els moments que m’interessa congelar. Congelar moments és necessari, i saber-los recuperar en un determinat moment també. Avui he oblidat les claus, però mentre caminava amb la còpia de les claus de casa meva a la butxaca, he descongelat moments que no voldria que mai es fonguessin, que no vull oblidar en un calaix fosc i fred de la meva memòria.

La persistència de la memòria. Salvador Dalí.