Frase de la setmana

Exàmen de 4rt ESO.
Revolució industrial i obrerisme.

Defeneix el concepte Comunisme.
Persona que rep la comunió.
Amen.

Trobada inesperada

Feia bastant més de dos anys que no la veia. Tampoc no m'havia plantejat que un dia la tornaria a veure ni com ni quan passaria. Havia sentit que vivia a la mateixa ciutat on treballo, però allò era un rumor no confirmat, només una hipòtesi disparatada i increíble.

Ella es va casar amb el meu germà, al Perú, el seu país. Ell no ens va dir res, es van conèixer xatejant a internet. Un estiu, va tornar de vacances amb un anell al dit, amb una noia peruana que arrossegava una gran maleta, i es va topar amb una família trasbalsada, per aquella notícia surrealista. Ell només tenia vint-i-tres anys, i ella vint-i-set o més, no ho vaig saber mai del cert. No me la vaig creure mai aquella mirada, aquella actitud, aquella pressa. Ella va estar-se menys d'un any a casa els pares amb ell, va aconseguir els papers, li van trobar una feina a una empresa d'un parent de la família, i un dia, va agafar aquella gran maleta, els papers i dos mil euros, i va desapèixer de la nostres vides. Per sort.

Aquella situació em va sacsejar de dalt a abaix, vaig perdre la connexió amb el meu germà, amb els meus pares, amb mi mateixa, fins i tot. Em van dir que era racista, que no entenia què era l'amor. I una merda.

Avui sortia de l'institut i anava a esmorzar al bar del davant, com gairebé cada dilluns. I me l'he trobada davant els nassos. Ulls que es creuen, cervells que reconeixen ràpidament aquells ulls. No m'ha saludat. Però he pensat que els cercles s'han de tancar. L'he aturat, i li he preguntat si es recordava de mí. M'ha fet un gest afirmatiu amb el cap. Li he dit que treballava en aquell institut, i si n'era alumna de cicles formatius. M'ha dit que no, que venia amb el seu nòvio, que n'era alumne o ex-alumne, no he entès bé, i he mirat aquell noi que li agafava la mà. M'ha semblat que no sabia qui era jo, qui sap si sap que aquella noia és divorciada. És igual. Li he desitjat sort, li he preguntat si li anava bé, i m'ha dit que sí. Me n'alegro li he dit, i he girat cúa. Cinc minuts després tenia un nus a la gola, de tants cops que havia pensat què li diria si me la trobava. En els meus pensaments, mai li havia desitjat sort. En els meus pensaments, en el fons, me n'alegro que avui un cercle s'hagi tancat, un dia després d'haver decidit tornar a esciure al meu bloc.

Tornar

Fa mesos que tinc ganes de tornar, de tornar a llegir blocs, de reprendre velles lectures, velles costums, escriure coses que em passen pel cap... Tan si us ho creieu com si no, no recordava ni la contrassenya del meu bloc. Sembla però que rebuscant m'ha tornat com si no haguessin passat gairebé dos anys, però han passat i em sento com un peix fora de l'aigua. Potser tornaré a la peixera aviat.

Orange

Torno a ser aquí. Més desubicada que mai, però també amb més ganes que mai. Ja he tornat a treballar (encara que ja sóc de vacances), ja visc en una altra ciutat i en un altre pis, ja trobo a faltar el soroll, però a canvi, tinc ascensor.
Això sí, no tinc cobertura al mòbil. Des del dia de la mudança que no puc trucar a ningú, ni ningú em pot trucar, quan sóc dins de casa. En un raconet del balcó del darrera hi ha dues ratlletes de cobertura, que aprofito per averiguar si tinc algun missatge de tant en tant. Em vull canviar de companyia, la gent que té vodafone pot trucar quan és dins el pis. I em vull donar de baixa d'orange. Avui he trucat. El resultat: tres quarts d'hora penjada al telèfon, amb l'orella vermella i adolorida, un noi sudamericà que no parava de dir el meu cognom precedit de la paraula senyora cada dos minuts, i una incidència particular que no he pogut tirar endavant perquè la incidència general ja està notificada a la companyia des de fa un mes. Tinc compromís amb la companyia fins el febrer, i com a penalització per voler abandonar la companyia que fidelment alimento amb les meves factures des de fa més de deu anys (minses, he de dir) em volen cobrar 110 eurus, com a penalització. No em donen servei, però em penalitzen per voler canviar de companyia. He d'enviar un fax (sempre ho he trobat una manera imbècil de complicar la gestió, en la era d'internet) i explicar la incidència que ja he explicat durant més de mitja hora a un senyor que no m'ha solucionat el problema. Ni m'ha dit perquè no tinc cobertura. Li he dit que no pagaria els diners, demà aniré a l'OCU. N'estic farta de parlar amb màquines o amb teleoperadors que només serveixen perquè les companyies telefòniques es facin riques.
L'encapçalament del meu bloc és verd a partir d'ara, ja no serà orange.

Prou, és el meu bebè, cony!

Fa uns dies vaig estrenar la capota de pluja del cotxet, perquè des que va néixer el nen no l'havia fet servir - aquí la comprovació de que realment, en aquest país feia més de sis mesos que no plovia-. No sóc d'aquestes mares que porten els seus nens embolicats en mantes, sacs polars, i a més, els amaguen dins els plàstics com si fóssin astronautes de la NASA. Trobo que va bé que els nens no vagin massa abrigats i els toqui una mica la brisa i el solet quan passegen, digueu-me "hippielonga". Però el divendres passat plovia bastant i havia de sortir amb el nen, tan sí com no. Tenia hora per fer-li el passaport i el DNI, perquè amb uns pares viatgers com li han tocat, aquest estiu ja li toca fer el primer viatge en avió, encara que no massa lluny, a Ses Illes. O hauria de dir el segon, perquè estant de cinc mesos me'n vaig anar amb els alumnes a Itàlia. I el passaport, doncs ja que hi som, no costa res, que ben pensat l'estiu vinent potser ja podrem endur-nos-el a algun lloc més lluny, digues-li Londres o Estats Units. Qui sap. Tinc mono de viatge, es nota?

La visita al Registre Civil en busca del Certificat de Naixement, va ser la primera de les parades en aquest dia plujós i gris. Allà al mig, em vaig sentir talment com en un altre planeta. Funcionaris -sí,sí, com jo, ja ho sé- que t'escorcollen el cotxet per si hi duus una metralladora, vidells antipàtics que sembla que perquè et diguin on és el mostrador dels certificats els has de donar una propina, nens nigerians acabats de néixer embolicats en mantes tricolors, nens de mesos equatorians, russos i algun de català, parelles mixtes i no mixtes que han decidit casar-se "pel civil", llibres de família per tot arreu i hores i minuts perduts en la immensitat de la paperassa. Quan em van donar el certificat, informatitzat i al moment, no m'ho podia creure, vaig pensar, això serà el típic "vuelva usted mañana", però es veu que no, que la tecnologia també ha arribat al registre civil!

Amb el certificat a les mans, em dirigeixo al "lloconfandnisipassaports". Vaig pensar que seria tan o més sinistre que el registre, però no. Era lluminós i espaiós, i un policia en català em va demanar si tenia hora donada. Li vaig dir que sí, però que arribava amb vint minuts d'antelació. Li vaig dir que podia tornar més tard. Va insistir en que passés, que m'atrendien de seguida al mostrador de "mobilitat reduïda", especial per ancians, gent en cadires de rodes o mames i papes amb cotxets i nanos petits. Ulls com a taronges. Al cap de deu minuts, la fotografia del nen apareixia davant la pantalla plana, en tamany gegant. Què bufó havia quedat, després de més de deu minuts de "nyigu-nyigu" perquè no tanqués els ulls en el moment en que el flaix li explotava a la cara. Llegeixi les dades i si són correctes, firmi aquí. I ja tenia el Dni i el passaport a la butxaca. Li ha tocat un número amb quatre sets, vaig pensar que seria un bon auguri, diga'm supersticiosa, a part de "hippielonga".

Un cop fora, ja no plovia, i vaig decidir recollir la capota. Però una senyora gran, es va dirigir a mí, i indignada em va dir que no li tregués, pobret, que feia molt de fred i s'encostiparia. Me la vaig mirar amb cara amable i somrient, i li vaig dir que no hi estava acostumat i que l'agobiava aquell plàstic a través del qual, jo l'obligava a veure el món. Que encara que reduït, era el seu de món! No ho va entendre i em va pendre per mala mare. Me la rebufa.

Sempre hi ha senyores grans que et renyen. Que ara tapa'l al baixar del bus, perquè fa com a frescor. Que ara desabriga'l perquè tindrà calor. Que ara li hauries de posar un gorret perquè agafarà una insolació. Que on vas amb un nen tan petit. Que si per què no li dones el pit, que és més sa que el biberó. Que no el portis al Raval perquè hi ha molta malària, i molts virus, i allà els bebès agafen de tot - us ho juro, que és veritat!-.

Que el tapo i el destapo quan entro i surto als llocs, que no sóc idiota. Que li poso gorret quan fa molt de sol i sinó el cotxet té una visera meravellosa, i el sol va bé i és energia. Que existeixen cremes protectores del número 50 per bebès. Que si no li dono el pit és perquè vaig tenir una cesària amb disset grapes que no se'm tancava ni a tiros, no tenia prou llet i se'm va aprimar més de sis-cents grams en una setmana. Que vaig al Raval si vull, perquè les terrassetes estan molt bé i virus n'hi per tot arreu.

Que jo no li dic a vostè que porta un abric horrible, i que es pinta els llavis com la Doña Croqueta. Que no li dic que el xuxo de crema que es menja per esmorzar no li va bé pel sucre. Que no li dic que porta un color blau per tapar-se les canes que riu-te'n tu de l'Alaska en els seus millors temps. Que no li dic que és molt gran i que no per això ho sap tot, de tot, de tot i de tot.

Que vostè també ha estat una mare jove, o no? Deixi'm que m'equivoqui, o que ho faci bé, que estic amb la L encara.

Que prou feina tinc a saber el què he de fer i el què no, perquè cada dia em trobi iaies molt més emprenyadores que la meva mare i la meva sogra, que dit sigui de pas, m'ajuden molt en tot el què poden i sense emprenyar gens.

Que ja n'hi ha prou, que és meu bebè, cony!

En ZP ja té ministres

Ara sí que en Zapatero ens l'ha tornada, a Ella, victoriosa, "ni partía ni doblá". En un país com aquest on la feina mal feta és el que prima, Fomento repeteix ministra, la pitjor de la història de la democràcia. Tenim un govern amb "talante", amb "talante" i patètic. Fins quan haurem d'aguantar la incompetència de polítics com ella?

Catalunya ha premiat al PSOE, i el PSOE com sempre, ens abufeteja la cara. La por a la dreta ens portarà un Zapatero prepotent i sense escrúpuls, que Déu ens agafi confessats. Catalans, no sé què és pitjor.

Però tranquils, que tenim la Chacón a Defensa i un nou ministeri d'Igualtat, encara que per primer cop tenim més ministres dones que ministres homes. Què moderns que som! També tenim l'alcalde d'Hospitalet a Treball i Immigració, li ha costat però en Celestino ha arribat al ministeri. Es veu que això de ser alcalde socialista de Cornellà o d'Hospitalet, es paga molt bé, dins del partit (PSOE).

La legislatura està servida. Si heu pagat per l'espectacle, ja us aviso que en quedareu ben decebuts. No cal que feu apostes, "alea iacta est".

La dona sense futur

És una dona jove, però se sent una vella. Té més de cinquanta anys i en porta uns trenta casada. He aconseguit que es tenyeixi els cabells blancs des d'en fa quatre. Pesa vint quilos menys que quan en tenia vint. Només ha tingut un fill, i ara se'n penedeix cada dia. Quan va ser mare, va deixar de treballar, i no ha treballat mai més fora de casa seva. Ha deixat escapar masses coses, les oportunitats li han passat de llarg i ja no sap a quina estació baixar, és com si el seu tren sempre fés el mateix recorregut, de Fondo a Bellvitge i de Bellvitge a Fondo, cada dia, sempre igual. No té il·lusions. No té futur. I el pitjor de tot, s'hi ha conformat. El seu marit va patir un accident fa vuit anys, i des de llavors, és com viure amb un nen petit. Casa seva és el seu món. La televisió la seva finestra. Gairebé la única que té. Passa gairebé totes les hores fora de casa a la consulta del metge. Bé per ella o bé pel seu marit. I torna a casa. Agafa la línia vermella, i no té curiositat per descobrir que hi ha a altres parades, a la de Can Serra, o Santa Eulàlia o per què no, a la de Glòries. L'altra punta de la ciutat, per ella, és més lluny que Nova Delhi. I pensa que no hi pot trobar res interessant. Abans de l'accident, no tenia veu ni vot. Li van dir quan havia de deixar de treballar, quants fills havia de tenir, quin color de cabell li esqueia i quants centímetres havia de tenir la faldilla que portava. Ara tampoc no té ni veu ni vot, encara es deixa portar. La llàstima és un sentiment horrible, i penso que ella el deu sentir cada dia. Viure amb la llàstima als ulls és pitjor que no viure. Ella no viu, sobreviu.I no sap que ha deixat escapar una vida, la única que tindrà mai. I el cor se m'encongeix cada cop que la miro als ulls.