El cotxet

Ets en uns grans magatzems i tens ganes de fer pipí, o caca, depèn. Fins aquí tot normal, vas al lavabo i en fas, o de pipí o de caca, depèn. Però, i si vas amb un cotxet, què fas? Arribes al lavabo i veus que n'hi ha un de més gran, amb el símbol de la cadira de rodes. Penses, estic salvada. Però... està tancat. La senyora de fer feines és al lavabo de senyors, i molt amablement li demanes si et pot obrir perquè vas amb el cotxet, i tens ganes de fer pipí, o caca, depèn. Gens amablement et respon que no, que no pot, que ha de cridar als de seguretat i que no, que no pot ser. I prou. Et quedes amb la paraula a la boca i penses que la resposta de la senyora de feines és una broma de mal gust. Però no, és de debò. Així que encara al·lucinant, entres al lavabo de senyores. És estret i hi ha vuit cabines. Totes són estretes a més no poder, i el cotxet i tu no hi cabeu. El nen no es quedarà a fora tot sol, això segur. Però jo no puc marxar sense fer el què he vingut a fer. Així que busco la darrera cabina de totes, i hi entatxono el cotxet, que hi cap justet, justet. Però esclar, la porta queda oberta i el cotxet fa de barrera. I no és que em faci vergonya aquesta situació, però còmoda del tot tampoc no ho seria. Les altres dones van passat i em miren, amb cara de... què fa aquesta boja? . Però vergonya li hauria de fer a la senyora de fer feines, que tenint la clau a la butxaca no m'ha volgut obrir la porta del bany de minusvàlids, on hi cabia el cotxet, el nen i la mare pixona, sense problemes.

Així com em recordo de la senyora de feines del centre comercial, també m'enracordo força del senyor conductor d'autobús que aquest matí ha estacionat el seu vehicle a dos metres de la vorera, i just davant d'un arbre immens que m'impedia baixar amb el cotxet. Anar en autobús i portar un cotxet és una odissea diària. Normalment la gent ocupa l'espai per a cotxets, que també és l'espai per minusvàlids, per cert. I has de demanar que t'hi deixin posar. Després, pujar-hi ja és una dificultat i baixar-ne sense ajuda d'alguna ànima caritativa, és encara molt més difícil. Al meu fill segur que li agradaran els esports d'aventura, després dels sotracs que li fumo en pujar i baixar de l'autobús. Però millor això que anar en metro. La majoria d'estacions no tenen ascensor, i pujar el cotxet per les escales és una cosa que només faig dues vegades al dia: una quan surto de casa i altra quan torno. I m'estic posant catxes de debò.

Així que mares i pares que aneu amb cotxet, com us entenc! ara que formo part del col·lectiu. És ben bé que no penses en les coses fins que no t'hi trobes, de vegades.

Així que ja ho sabeu, si mai veieu una mare o un pare amb el cotxet en un transport públic, ajudeu-los, feu-los fàcil el trajecte, us ho agrairan de tot cor. Us ho prometo.