Esperar

Sovint a la vida ens toca esperar.

Fer cua al supermercat per pagar darrera del carretó de la compra tot ple fins dalt.

Esperar per poder comprar l'entrada de cinema per veure aquella pel·lícula que t'han dit que és boníssima, i que fa dies que tens ganes de veure.

Esperar davant el caixer automàtic el "ric-rac-ric" mentre la llibreta s'actualitza i va passant pàgines sense parar, mentre el senyor que s'espera darrera teu et mira amb cara de "Nena, ets una deixada, jo només volia treure 20 eurus i arribo tard a la feina".

Esperar a la xarcuteria amb aquell número de paper de color rosa entre els dits, el teu torn per demnar el pernil salat i la mortadel·la de Bolonya que sempre compres. Esperar a que el semàfor es posi en verd.

Esperar juntament amb milers i milers de cotxes per pagar en un peatge a l'AP7.

Esperar a la parada del 70.

Esperar que vingui el cambrer per poder demanar aquella Coca-Cola fresqueta que et salvarà la vida perquè estàs tota acalorada i cansada de caminar.

Esperar que et diguin per fi on treballaràs els propers dos anys de la teva vida, i que després dels nervis, et quedis afortunadament a la mateixa ciutat on eres fins ara, però en un altre institut, on només has estat unes hores i que t'ha semblat un lloc on hi treballaràs a gust.

Esperar que la teva família actuï de manera assenyada a partir d'ara, o si més no, una mica més assenyada. I que tu (o sigui jo) també hi actuïs.

Esperar que l'esqueix d'aquella planta tan maca, creixi i arreli, en aquell test i en aquella terra nova on la vaig trasplantar la setmana passada.

Esperar que els dies passin de pressa.

Esperar que arribis, i tot i que ja estic oficialment de baixa, tinc ganes de posar-me a treballar per a tu. Espero la primera hora que compartirem.

I espero no abandonar més el bloc.