Les nenes

Ens autoanomenem així, i sempre que enviem un mail conjunt, l'assumpte acostuma a ser "Hola nenes!" o "Com va nenes?" o "Ei, nenes!", o alguna cosa semblant, en una brillant ostentació de la nostra gran imaginació.

Oficialment sempre hem estat sis, ara som set, perquè hem fitxat una nena nova des de fa un parell d'anys ençà. Totes set ens coneixem de la facultat, i totes set tenim la carrera d'Història de l'Art. Totes set som de llocs diferents dels Països Catalans, però ens falta representació del País Valencià, i de les comarques lleidatanes. En canvi, sí que hi ha una nena que viu a Menorca i una altra que viu a la província de Girona. Van fer un viatge d'anada i tornada. Jo en canvi, em sembla que només vaig comprar bitllet d'anada.

De les set, quatre són casades, una viu en parella, l'altra s'acaba de separar i una altra té nòvio, però cadascú a casa seva. De les set, quatre tenen fills. De les set, dues estan embarassades. De les set, no n'hi cap que faci la mateixa feina perquè som administratives, funcionàries d'ajuntament, professores de música, professores d'història i responsables de botiga. De les set, dues són rosses i cinc som morenes, rosses o caobes, depenent de l'any i de l'estat d'ànim. De les set, només tres vivim a Barcelona; però cap de les tres hi hem nascut. Tria i remena.

Aquest divendres vam quedar per sopar. Ho acostumem a fer, de tant en tant. Però últimament, més que mai, deu ser que ens fem grans i recordar antigues borratxeres i antigues anècdotes ens dóna vidilla. Ens acostumem a dir les coses a la cara, la confiança, en aquest cas, no fa fàstic. Fa segles que no ens discutim, i sempre que ens trobem, ens ho passem bé. Encara ens agafen atacs de riure, i coneixem perfectament els punts dèbils de la veïna del costat.

Som diferents del tot. Moltes vegades, no entenc ni recordo ben bé com vam fer colla. Ni quan va ser la primera cervesa que em vaig prendre amb cadascuna d'elles. Ni la primera conversa seriosa que hi vaig tenir. Ni la primera vegada que les vaig convidar a dormir al meu pis d'estudiant. Ni tampoc a qui vaig deixar primer els apunts. Ni com va ser que vam decidir que el primer estiu després de primer curs, ens n'aniríem totes juntes a Menorca (Menorca, tremola! Les nenes aterrant a l'illa, amb divuit anys i ganes de gresca!Les anècdotes encara se'ns acumulen als sopars que fem avui en dia, de tantes i de tant bones que van ser).Tampoc recordo quina va ser la primera campana que vam fer a la universitat. Però les nenes són les nenes, i sempre ho seran.

Em sembla que no n'havia parlat mai de les nenes i elles s'ho mereixen...

Joel Joan,on t'has ficat!

"Apa!! i a informar!", diu la Laia en aquesta promo de TV3, presentant el TN al costat d'en Joel Joan, en el seu paper de Ramon Pellicer i Raquel Sans, la presentadora més guapa, més competent i més requetepreciosa de totes les presentadores que es fan i es desfan, i no em digueu que no!... Tot el rebombori al voltant de la diada i d'en Joel Joan m'ha fet pensar força en el paper de la informació, i com, sense ni voler-ho, podem caure en una malinterpretació i en una manipulació constant de tot allò que la premsa ens explica cada dia. Nosaltres hi caiem com a idiotes un dia rere un altre.

Ahir, al matí, vaig sentir en Sirera acusant a Joel Joan d'haver fet unes declaracions en les què s'autoproclamava "amic d'ETA" en l'homenatge a Lluís Maria Xirinacs, personatge que tot i que potser em tiri tothom en contra, no era precisament sant de la meva devoció.En Sirera feia el seu paper d'indignat dient que no és possible que un personatge que es guanya la vida amb els diners públics d'una cadena de televisió digui coses com aquestes el dia de la diada. També es queixava de les amenaces de mort i els xiulets rebuts al monument de Rafel de Casanova. Jo, per altra banda, vaig pensar: "A aquest noi-Joel Joan- de vegades, se li'n va una mica l'olla, sabent que pots anar a la presó, no?". Mal fet, perquè em vaig creure en Sirera, un tiu que es queixa dels xiulets que li fan durant l'ofrena a un senyor, que ja m'agradaria saber a mi si sap qui va ser i què va significar per Catalunya.

Posteriorment, sento el tall de la COPE en el qual el deixen de terrorista per amunt i només uns minuts després, un dels col·laboradors explica que aquestes paraules estrictament no havien sortit de la boca de l'actor, sinó que havien estat una interpretació que ràpidament es va convertir en un teletip que va arribar a Madrid, on sense contrastar la informació, la van donar per bona directament.

Joel Joan va dir estrictament això: "...a l'any 2001, aquí mateix, Xirinacs va parlar dels seus amics [ETA i Herri Batasuna], avui no parlaré dels seus amics, dels meus amics. Parlaré dels meus enemics". Xirinacs va ser condemnat al 2004 per l'Audiència Nacional a dos anys de presó per un delicte d'enaltiment del terrorisme per aquestes mateixes paraules. Penso que Joan és un provocador, i que els provocadors de vegades, es fan els xulos i la caguen, però també fan caure fàcilment en la provocació a aquells que estan disposats a caure-hi. I ell fot de mala llet a molta gent, com feia en Xirinacs, espanyols i catalans. Però tot i així, en Joan ha de tenir dret a dir que no vol ser espanyol, si li dóna la gana, igual que ells ens diuen a nosaltres que som espanyols i ens hem de fer fotre, no? i no per això els portem als tribunals dia sí i dia també.


Joel Joan el dia de la diada es mostrava eufòric, i com a representat de Sobirania i Progrés volia fer-se notar, que és una cosa, que el noi, no pot evitar. No per això l'han de convertir en el nou "joanietxe" dels espanyols de la COPE. Avui al matí, escoltant Joel Joan per la ràdio, m'ha semblat que vivim en un país on no hi ha autèntica democràcia, perquè hi ha gent que es pot permetre escriure i dir autèntics disbarats cada dia, mentre els altres, s'han de mossegar la llengua fins que els sagni de tant apretar.

Tot i que no em considero independendista, coses com aquesta em fan venir ganes de ser-ho. Ah! I per cert, estic esperant com una boja que torni Porca Misèria, que m'encaaantttttaaaaa!!!!!, i consti que Sra.TV3, no m'agrada tot el que fas...

Esperar

Sovint a la vida ens toca esperar.

Fer cua al supermercat per pagar darrera del carretó de la compra tot ple fins dalt.

Esperar per poder comprar l'entrada de cinema per veure aquella pel·lícula que t'han dit que és boníssima, i que fa dies que tens ganes de veure.

Esperar davant el caixer automàtic el "ric-rac-ric" mentre la llibreta s'actualitza i va passant pàgines sense parar, mentre el senyor que s'espera darrera teu et mira amb cara de "Nena, ets una deixada, jo només volia treure 20 eurus i arribo tard a la feina".

Esperar a la xarcuteria amb aquell número de paper de color rosa entre els dits, el teu torn per demnar el pernil salat i la mortadel·la de Bolonya que sempre compres. Esperar a que el semàfor es posi en verd.

Esperar juntament amb milers i milers de cotxes per pagar en un peatge a l'AP7.

Esperar a la parada del 70.

Esperar que vingui el cambrer per poder demanar aquella Coca-Cola fresqueta que et salvarà la vida perquè estàs tota acalorada i cansada de caminar.

Esperar que et diguin per fi on treballaràs els propers dos anys de la teva vida, i que després dels nervis, et quedis afortunadament a la mateixa ciutat on eres fins ara, però en un altre institut, on només has estat unes hores i que t'ha semblat un lloc on hi treballaràs a gust.

Esperar que la teva família actuï de manera assenyada a partir d'ara, o si més no, una mica més assenyada. I que tu (o sigui jo) també hi actuïs.

Esperar que l'esqueix d'aquella planta tan maca, creixi i arreli, en aquell test i en aquella terra nova on la vaig trasplantar la setmana passada.

Esperar que els dies passin de pressa.

Esperar que arribis, i tot i que ja estic oficialment de baixa, tinc ganes de posar-me a treballar per a tu. Espero la primera hora que compartirem.

I espero no abandonar més el bloc.

Vergonya

Fa dies que els catalans tenim vergonya. Vergonya de viure en una Barcelona que podria ser molt més maca i funcional del què és avui en dia, vergonya pel govern que ens suposadament ens governa, vergonya pel president Montilla i tots els seus, vergonya perquè no podem circular per l'autopista AP7 sense haver-nos de "cagar-en-la-mare-que-ens-va-parir" almenys set cops cada estiu, i cada hivern, vergonya pels generadors, per la manca de llum, per les maletes perdudes i mai recuperades, pels destins on s'hi arriba amb retards considerables, i vergonya perquè els nostres fills i filles no podran anar mai a una guarderia pública, si no és que tenim molta i molta sort.

Vergonya per ser un país de segona, quan podríem ser un país de primera. Llàstima.

De vegades, la vergonya et fa venir impotència. I la impotència, de vegades, et fa empassar-te coses que voldries denunciar i cridar amb totes les teves forces. Alguna cosa semblant a això em devia passar el 26 de juny d'aquest any, quan vaig saber per la ràdio, estirada al sofà i amb el dit del peu trencat, que el nostre honorable donaria una Creu de Sant Jordi al porc més gran que viu i fa negocis a Catalunya: un tal José Manuel Lara Bosch. De José a José i "tiro porque me toca", es veu. Vaig pensar que es mereixia un post, però tenia totes les neurones ocupades en altres coses, així que ho vaig anar deixant.

Ara ho recupero, perquè diuen que més val tard que mai.Entre la llista de premiats d'aquest any, també destacaria a Jordi Solé Tura, que és un senyor força respectable, però amb tuf de socialista. També sobresurt de la llist un tal Àngel Casas (Show, ho sento, no ho puc evitar, em surt sempre junt), un periodista del que destacaria sobretot el mèrit de fer-me descobrir la Lucy de Dallas borratxíssima cantant en el seu programa i el conseqüent castanyot que la va fer desaparèixer de la pantalla uns vint segons inolvidables. De tota la llista de premiats d'enguany, només em sembla que l'han encertat en una sola persona:Maria Antònia Oliver, una dona coratge, que ha sabut vèncer una malaltia molt greu, un transplantament de cor amb polèmica inclosa (es deia que portava el cor d'en Miguel Ángel Blanco, ja que el transplantament li va ser practicat el mateix dia del seu brutal assassinat) i que ha sabut sobreviure a la mort del seu company.

La Creu de Sant Jordi és una distinció anual que entrega la Generalitat de Catalunya a aquelles persones i entitats socials que s'han distingit per la seva promoció i difusió de la llengua i cultures catalanes, així com per la seva projeccció exterior,especialment en el terreny de la cultura i l'esport. Doncs, bé, tenint en compte això, per què un senyor com Lara Bosch ha rebut aquest premi?

És clar, ja ho entenc, l'empresa on jo treballava, Planeta Actimedia, (coneguda entre els treballadors com Planeta Actimierda) no ens era permès escriure mails de feina en català, ni els dossiers, ni tan sols els informes interns. Cap de les obres en que vaig treballar mai en els quatre anys, eren en català. El català no era la llengua de l'empresa, en cap cas. Ara entenc doncs, que sigui tan important per Catalunya, aquest senyor, en el terreny cultural.

També en el terreny esportiu, des de la casa mare de l'Espanyol ha demostrat sempre l'amor per Catalunya i sobretot, un ampli esperit democràtic i conciliador en totes les juntes celebrades pel club, en les què no ha dubtat mai en insultar a qui li ha semblat i imposar la llei del més fort, o sigui, ell.

Les empreses que dirigeix subjuguen als seus treballadors, i els maltracten laboralment, sense pietat. Fa calers a cabassos i això és molt important pel nostre país, un país on res no funciona com ha de funcionar, però on donem Creus de Sant Jordi a homes i dones que a nivell personal i professional només procuren per al seu propi interès, i no pas per Catalunya.

Les coses que se't queden al pap, no et fan cap bé. I aquesta, feia dies que la hi portava. Ja l'he escupit, però ara quan agafi l'AP7 tornaré a fer cua per anar a veure els meus pares, i em tornaré a posar de mala llet. I me'n tornaré a recordar de'n Montilla, la ministra i tota la colla d'inútils que ens manen... i que potser d'aquí a uns anys, seran premiats amb una Creu de Sant Jordi.

Oda als turmells desapareguts

Des de fa un mes aproximadament busco els meus turmells, però no hi són. Han desaparegut. Recordo que tenia uns turmells força sortits, amb uns ossets que els feien acabar en punxa i que m'agradava tocar-me estirada al sofà, llegint, per exemple.

Ben mirat, no els enyoro per cap cosa en concret, ni em fan falta per a res, però els busco i no hi són. Es veu que és normal, que passa, que les embarassades no tenim turmells, i se'ns inflen les cames. Es veu que notem més la calor que la resta de mortals i que per això, tothom, quan els dius que et toca parir passat l'agost, et mira amb aquella cara de "Pobreta!...", i hi afegeixen "Paciència, doncs..."...

Es veu que és normal, però em fa ràbia no tenir turmells. Em quedaven força bé amb aquelles sandàlies de mig taló, que es lliguen justament, per sota els turmells. Em quedaven bé amb aquella pulsera de plata, comprada sota un sol de justícia a Teotihuacan. Em quedaven força bé amb la faldilla de flors de l'H&M.

Però és igual perquè les sandàlies m'apreten, a la pulsera de plata l'hi hauria d'afegir un parell de centímetres de plata per poder-me-la cordar i la faldilla de flors de l'H&M em marcava cintureta. I doncs? No em calen els turmells, fins l'estiu vinent. Ara, em farà il·lusió tornar-los a veure, ni que sigui per saludar-los i tornar a comprobar que encara en tinc.

Conte de Santa Anna

Santa Anna i el nen. Leonardo da Vinci.

La meva àvia es deia Anna i avui hauria estat el seu sant, i li vull dedicar un conte. El conte de Santa Anna. Sé del cert que li agradaria llegir-lo.

"Sóc de vacances, prop de la platja i prop de la muntanya. Prop de tot arreu i lluny d'enlloc. És per això que fa temps que el bloc va emmudir. Ser lluny de la tecnologia, dels ordinadors i de l'aglumeració sempre és agraït, però sobretot quan saps que aquest estiu és un estiu de dos, que aviat es convertirà en una vida de tres. El tres és el meu número preferit, el meu número de la sort. Em sembla que m'agradarà que siguem tres, perquè els triangles m'agraden més que els quadrats, i que els rectangles, i on vas a parar, molt més que els cercles, massa perfectes, massa rodons.

Fa uns anys o menys, us hauria dit que no volia tenir fills, i hauria buscat mil excuses per justificar la meva absurda afirmació: no tinc un pis en condicions, notinc una feina en condicions, vull viatjar, no tinc l'estabilitat mental que em cal, o simplement, us hauria dit que no m'agradaven els nens. Tot mentida. Tot una enganyifa. Un autoengany com una casa. En una parella és difícil buscar el moment, decidir-se, parlar-ne. Quan un ho té molt clar (ell) i l'altre no (com em passava a mi), sempre li agrairé la no pressió, el saber esperar, el saber viure junts els moments bons i dolents, sense tenir mai la sensació de que el tren s'escapa o el rellotge pot córrer més del compte. Però realment, el tren agafa velocitat i el rellotge fa tic-tac, encara que no ho vegis. És un tic-tac suau i dolç, gens estrident, que et va embolcallant i no apreta, però hi és.

Ara, encara no tinc el pis dels meus somnis, però sento que és una llar. Tinc una feina que m'omple i amb la que sé que mai em faré rica, però tinc guardades aquelles mirades d'alguns alumnes l'últim dia de curs, que em fan rica en altres coses. Segur que tinc moltes oportunitats de viatjar, i de fer tantes altres coses, amb un company de viatge nou. Segurament l'estabilitat mental no la tindré mai, ni jo, ni tanta gent, i ben mirat, què vol dir l'estabilitat? Sóc balança i em sembla que estaré condemnada a cercar-la sempre, per tant, ja la trobaré, quan sigui, sense pressa. O potser no la trobaré mai del tot, i què? I què coi!, els nens m'agraden, i últimament ja començava a mirar-me els nens dels meus amics amb altres ulls...

El dia que vaig saber que estava embarassada, me'n vaig anar a treballar més contenta que mai. Em penso que feia temps que no estava tant contenta, i llavors vaig deixar de tenir por, i no n'he tingut més, fins ara. Ara d'aquell dia ja en fa gairebé set mesos, però des de llavors era incapaç d'escriure, ni al bloc ni en paper en blanc sobre la nova situació, la nova vida. Em costava expressar-me, només tenia ganes de sentir-ho i prou. I de compartir-ho molt íntimament.

Ara però, que sóc una reusenca panxuda, satisfeta i feliç, espero el moment de tenir la cara del nostre nen al davant. I vull que ho sapigueu. Podeu donar-me un cop al cap si veieu que em torno nyonya i burra, ho entendré. Però ara almenys ja sabreu per què.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, vet aquí el conte fos; vet aquí un gos, vet aquí un gat,vet aquí el conte acabat."

Maria de la Pau Janer, em caus mega-super-fatal (III)

L'escriptora mallorquina, Maria de la Pau Janer, que es va presentar en les llistes del PP en les passades eleccions, no prendrà possessió del seu càrrec com a diputada demà en el Parlament balear, i renuncia amb això a formar part del grup de l'oposició durant els pròxims quatre anys.
Diari Avui, 26 juny 2007

Sens dubte, la paraula que et defineix és COHERÈNCIA.