L'Eto'o cada dia més em recorda a un alumne malcriat. A aquells que no saben treballar en equip i que enlloc de reconèixer els seus propis errors, es fixen sempre en els companys i es xiven a la profe de les malifetes que fan els altres."A ell li has posat un 4'8 i a mi un 4,25, i tenim les mateixes preguntes bé. No ho entenc."
La única diferència és que ell no té 16 anys, en té deu més i que cobra molts diners per córrer darrera una pilota.
Tens nom bíblic, però et trobo un personatge molt fosc, i que no en facis interpretacions racistes, d'aquesta frase, si us plau,que ets especialista en explotar el racisme per fer-te la víctima... Si les dones féssim això cada dia, t'asseguro que no ho aguantaries. Ara, això sí, tu et permets el luxe de dir-los "carinyo" a les periodistes que t'entrevisten, i et quedes tan ample...
Sembla que t'agradaria molt que el Barça perdés la lliga, perquè sinó no s'entén que concedeixis unes declaracions al Marca, en la que la tornes a vessar, i tornesa llençar insinuacions contra alguns companys (de qui no dius noms, com sempre). Molt típic, això de llençar la pedra i amagar la mà. Molt valent, sí senyor. I després no ens facis abraçadetes a l'entrenament, perquè no som tontos ni fem parvulari.
Aquest personatge em recorda a un piròman. Encén focs per allà on passa, i després vol fugir corrents. I el pitjor de tot, és que acabarà un altre cop vestit de blanc, i sinó, ja m'ho direu.
No sóc futbolera de socarrel. Només miro algun partit de tant en tant, però sóc del Barça, això sí. I em sembla que sigui en l'àmbit que sigui, és intolerable que surti un personatge fent una roda de premsa i insulti als periodistes que té al davant fent la seva feina, munti en còlera quan algú li diu les veritats i reconegui que si el seu equip perd la lliga, serà per culpa de la premsa. Au vinga noi! Vés a pastar fang! Necessites un canvi d'aires, i necessites que algú t'ensenyi una mica d'educació. Un equip no funciona si algun membre d'aquest equip constantment posa pals a les rodes. I dius que no tens amics al vestuari?
D'acord que vas de "Papa Eto'o" i que regales ambulàncies als nens del teu país. Em sembla que ho podries fer igual, sense fer-te la foto cada vegada que ho fas. Em sembla que jugues molt bé al futbol, però ets un pèssim company i una pèssima persona. Estàs tocant fons, i quan acabis la carrera, pots acabar en el llot.
No vols el millor pel club, vols el millor per tu mateix, i tens pinta de traidor i els traidors, no saben perdre. Tu tens mal perdre, i mal guanyar, i no et mereixes l'escut que tants cops has petonejat. Si treballessis en qualsevol altra feina, ja series al carrer, i amb tota la raó. Si no t'agrada l'empresa on treballes, ni els companys, ni les condicions, ni els periodistes, ni res de res, què hi fas aquí?
dijous, de maig 24, 2007
dimarts, de maig 22, 2007
diumenge, de maig 13, 2007
Dret o assegut
Arribes a un local, diga-n'hi bar, diga-n'hi restaurant o discoteca o el què vulguis. Normalment et trobes dues portes, una per nens i una per nenes. Moltes vegades la cua del lavabo de nenes és interminable, i sovint avança molt a poc a poc. Llavors veus que la porta del lavabo dels nens, és buida i que té balda. Jo sempre, en aquest cas, m'hi fico. És veritat que sovint, els de nens són més bruts que els de nenes, encara que no sempre, he de dir. Ara sempre, t'hi trobes la segona tapa del wàter aixecada o bé impracticable del tot. És el que té pixar dret,suposo. Però sovint, a altres hores de la nit, això importa poc, perquè en aquests llocs sempre acabes pixant dreta. Ho trobo d'idiotes separar els lavabos de nens i nens si no tenen pixador, perquè total, ens trobem dins de quatre parets, on hi podem orinar, pixar, evacuar, mudar l'aigua del canari, canviar l'aigua de les olives o fer un pipí, com vulgueu. M'agraden els locals amb lavabo unisex, com el de la Bàscula (restaurant del Born, a Barcelona) per exemple o com el de casa meva, sense anar més lluny.
També hi podem fer altres coses, sí, com buidar, excrementar, femtar, fer les nostres feines, fer de ventre, fer l'ou, plantar l'estaca, carbonar o com diríem més freqüentment, cagar. A la via, o no, depèn de l'estat d'ànim en què ens trobem.
Ara, jo als llocs públics, no hi acostumo a fer una altra cosa que fer un riuet, digueu-me fina.
Sí, ja ho sé, em deixo altres coses que es poden fer en un lavabo públic, com drogar-se una miqueta, fer-la petar amb l'amiga o l'amic, maquillar-se, pentinar-se, parlar per telèfon, fer-s'ho amb algú, o simplement, plorar-hi. Aix...!
Els lavabos públics solen estar una mica bruts, bruts, molt bruts o fastigosos a matar. L'última opció és la més corrent, i sovint, no hi ha paper, no tenen escombreta i l'aigua no funciona, ah! i et demanen que llencis el paper inexistent en un cistellet, cosa que em repugna fins a extrems inexplicables.
Hi ha gent, però, que no utilitza pas els serveis dels locals, sinó que prefereix fer pipí al carrer. I sobretot els homes, i no miro a cap home. D'acord... aixeco la mà, i reconec, com en l'anunci de la Coca-cola, que sí, alguna vegada jo també ho he fet... vinga.
Fa uns dies, caminava pel carrer. Vaig sortir del metro.(Quins conceptes més bonics, ara que ho penso: caminar, sortir del metro...). I vaig veure una senyora tota emperifollada de cara a una paret. Portava el cabell tenyit, molt tenyit d'un groc escandalosament grogós, amb unes arrels negres força considerables. Sabates d'agulla negres. Anava molt maquillada, i portava una bossa grossa penjada. Portava una faldilla negra, plisada. Només vaig fer-li una llambregada ràpida. Però va ser prou ràpida per descobrir el membre entre les seves mans, amb les ungles pintades de vermell intens. El xorret de pipí rebotava contra la paret. I només una dècima de segon, però em va mirar de fit a fit. Em vaig posar violenta. Com si quan ets petit, la mare et descobreix fent una malesa. Hi ha gent que pixa dret, i hi ha gent que pixa asseguda, en fi...
dijous, de maig 10, 2007
Aturada forçosa
Recordo poques ocasions de la meva vida en què he hagut de parar màquines, però aquesta n'està sent una. El meu dit, fracturat, inmobilitzat, i les crosses m'acompanyen per tota la casa, que per sort, no és cap palau. Em puc moure pels, a tot estirar, 65 metres quadrats sense masses problemes. Ara ja sense caixes.
Recordo aquella vegada que vaig estar ingressada a l'hospital de Sant Joan, a Reus, per un possible atac d'apendicitis. Dic possible, perquè la inflamació va baixar miraculosament i no va caldre operar. Vaig ser-hi una setmana i em va semblar una eternitat, feia BUP i va ser la primera vegada que vaig haver-me de quedar en un hospital, i la única.
També he tingut diversos esquinços, alguns per accidents de moto i d'altres perquè sí, perquè els meus turmells de vegades, tinc la sensació que són fets de vidre. L'aturada llavors va ser de quinze dies, i sempre, sempre, he anat a treballar o a classe, amb esquinç inclòs.
Quan em van despedir de Planeta, l'any 2002, la cosa va ser diferent. Recordo que tenir una feina que t'agrada molt, amb un sou més o menys decent, i treballar al costat d'uns companys, que ja eren amics, i perdre-ho d'un dia per l'altre, em va enfonsar del tot. Podia caminar, però no volia fer-ho. Perquè era més fàcil quedar-se rere el vidre de la finestra, en pijama, fumant, fumant de tot i força. Sense saber què fer, en què malgastar tot el temps del món que tenia, sense saber què fer amb el meu temps lliure que tothom em deia que havia d'aprofitar tant i tant. No tenia ganes d'aprofitar el temps lliure, volia que em tornéssin la meva feina, la meva taula, el meu ordinador, el meu càrrec, els meus companys i la meva vida.
Ara, no puc caminar, i sí que voldria fer-ho. Però també em veig obligada a mirar rere la finestra, però ja no vaig en pijama, em vesteixo i faig passar el camall dels pantalons amb molt de compte per no tocar-me sense voler el collons de dit. Ja no fumo. Fa dies que no vaig en bicicleta, ni en moto. I he demanat la primera baixa de la meva vida. Tinc temps per llegir, per corregir els exàmens finals dels alumnes de Batxillerat amb calma, d'escoltar la ràdio, de baixar-me tota la música que m'agrada de l'e-mule, de llegir tots els blocs del món, d'arreglar l'habitació nova, i de pensar en el futur. I no em sento sola, perquè no estic sola. Quan t'atures i respires, deixes de treballar, i fas una pausa, te n'adones de que un dia és molt llarg, encara que nosaltres el veiem molt curt, perquè passem per sobre el temps i no ens n'adonem. Rere la finestra la gent va amunt i avall, amb pressa, carregada i atabalda, feliç o no, però no s'aturen. Ells no.
Em costa no córrer, perquè m'agrada agafar velocitat. Caminar per nous camins...
"Camins, somnis i promeses
Camins que ja són nous"
"Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor"
... i em sembla que l'estic a punt de trobar.
Recordo aquella vegada que vaig estar ingressada a l'hospital de Sant Joan, a Reus, per un possible atac d'apendicitis. Dic possible, perquè la inflamació va baixar miraculosament i no va caldre operar. Vaig ser-hi una setmana i em va semblar una eternitat, feia BUP i va ser la primera vegada que vaig haver-me de quedar en un hospital, i la única.
També he tingut diversos esquinços, alguns per accidents de moto i d'altres perquè sí, perquè els meus turmells de vegades, tinc la sensació que són fets de vidre. L'aturada llavors va ser de quinze dies, i sempre, sempre, he anat a treballar o a classe, amb esquinç inclòs.
Quan em van despedir de Planeta, l'any 2002, la cosa va ser diferent. Recordo que tenir una feina que t'agrada molt, amb un sou més o menys decent, i treballar al costat d'uns companys, que ja eren amics, i perdre-ho d'un dia per l'altre, em va enfonsar del tot. Podia caminar, però no volia fer-ho. Perquè era més fàcil quedar-se rere el vidre de la finestra, en pijama, fumant, fumant de tot i força. Sense saber què fer, en què malgastar tot el temps del món que tenia, sense saber què fer amb el meu temps lliure que tothom em deia que havia d'aprofitar tant i tant. No tenia ganes d'aprofitar el temps lliure, volia que em tornéssin la meva feina, la meva taula, el meu ordinador, el meu càrrec, els meus companys i la meva vida.
Ara, no puc caminar, i sí que voldria fer-ho. Però també em veig obligada a mirar rere la finestra, però ja no vaig en pijama, em vesteixo i faig passar el camall dels pantalons amb molt de compte per no tocar-me sense voler el collons de dit. Ja no fumo. Fa dies que no vaig en bicicleta, ni en moto. I he demanat la primera baixa de la meva vida. Tinc temps per llegir, per corregir els exàmens finals dels alumnes de Batxillerat amb calma, d'escoltar la ràdio, de baixar-me tota la música que m'agrada de l'e-mule, de llegir tots els blocs del món, d'arreglar l'habitació nova, i de pensar en el futur. I no em sento sola, perquè no estic sola. Quan t'atures i respires, deixes de treballar, i fas una pausa, te n'adones de que un dia és molt llarg, encara que nosaltres el veiem molt curt, perquè passem per sobre el temps i no ens n'adonem. Rere la finestra la gent va amunt i avall, amb pressa, carregada i atabalda, feliç o no, però no s'aturen. Ells no.
Em costa no córrer, perquè m'agrada agafar velocitat. Caminar per nous camins...
"Camins, somnis i promeses
Camins que ja són nous"
"Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor"
... i em sembla que l'estic a punt de trobar.
dissabte, de maig 05, 2007
Prou Populisme del PP
"Es horrible que la cantant Isabel Pantoja hagi estat detinguda i hagi passat unes hores a la presó, mentre l'etarra Ignacio de Juana Chaos passeja pel carrer. Alguna cosa no està funcionant com és degut perquè es produeixin aquests contrastos".
Ignacio Astarloa, secretari executiu del PP de l'àrea de Llibertat (¿?) i Justícia.
"Hi ha decisions difícils d'explicar, que tenen a veure amb la intenció del Govern de despistar l'atenció d'assumptes de gran calat com la impugnació de les llistes d'ANV o de l'OPA d'Endesa, com la detenció d'Isabel Pantoja, aquesta nit"
Eduardo Zaplana, portaveu del PP al Congrés dels Diputats.
"Espero que la tonadillera Isabel Pantoja estigui al carrer abans del pròxim 12 de maig, ja que ha de venir a actuar a Valladolid".
Francisco Javier León de la Riva, alcalde del PP de Valladolid.
"La detenció d'Isabel Pantoja és una cortina de fum per tapar las pròpies vergonyes del Govern Zapatero"
Miguel Arias Cañete, responsable d'Economia del PP.
"No bebo otra cosa, agua aparte, nada más que vino"
" Déjeme que beba tranquilo, mientras no ponga en riesgo a nadie ni haga daño a los demás."
"No puede ir a más de tanta velocidad, no puede comer hamburguesas de tanto y además se le prohíbe beber vino; déjeme que decida por mi, que en eso consiste la libertad"
"Es como esos letreros por las autopistas que dicen 'No podemos conducir por ti'; y quién te ha dicho a ti que quiero que conduzcas por mí".
José María Aznar, president de FAES.
Disfruteu de la seva extraordinària intel.ligència:
Ignacio Astarloa, secretari executiu del PP de l'àrea de Llibertat (¿?) i Justícia.
"Hi ha decisions difícils d'explicar, que tenen a veure amb la intenció del Govern de despistar l'atenció d'assumptes de gran calat com la impugnació de les llistes d'ANV o de l'OPA d'Endesa, com la detenció d'Isabel Pantoja, aquesta nit"
Eduardo Zaplana, portaveu del PP al Congrés dels Diputats.
"Espero que la tonadillera Isabel Pantoja estigui al carrer abans del pròxim 12 de maig, ja que ha de venir a actuar a Valladolid".
Francisco Javier León de la Riva, alcalde del PP de Valladolid.
"La detenció d'Isabel Pantoja és una cortina de fum per tapar las pròpies vergonyes del Govern Zapatero"
Miguel Arias Cañete, responsable d'Economia del PP.
"No bebo otra cosa, agua aparte, nada más que vino"
" Déjeme que beba tranquilo, mientras no ponga en riesgo a nadie ni haga daño a los demás."
"No puede ir a más de tanta velocidad, no puede comer hamburguesas de tanto y además se le prohíbe beber vino; déjeme que decida por mi, que en eso consiste la libertad"
"Es como esos letreros por las autopistas que dicen 'No podemos conducir por ti'; y quién te ha dicho a ti que quiero que conduzcas por mí".
José María Aznar, president de FAES.
Disfruteu de la seva extraordinària intel.ligència:
dilluns, d’abril 30, 2007
Quan podré tornar a caminar?
Dissabte al matí. M'he llevat d'hora. Hem de fer canvis a casa, pintar una habitació i traginar tot el contingut d'un armari, que fa almenys, quatre anys que no es toca. S'ha d'empaquetar tot i destruir i baixar al carrer l'armari vell, perquè la setmana vinent ens en porten un de nou, flamant i molt més gran.
Esmorzo, cafè amb llet i cereals, i començo a endreçar precipitadament les coses que són pel mig. Faig viatges de la rentadora al cubell, vull posar una rentadora. Porto unes xancletes de plàstic, d'aquestes que si ets modern, en pots dir unes "flip-flop". Fa calor, així que he desterrat les sabatilles d'hivern. Entro a l'habitació, de pressa, amb la roba a les mans. Camino cap el cubell i de cop i volta un crit espantós surt de dins de les meves entranyes.
No sabia ni que podia cridar així. Caic damunt el llit, la xancleta vola, i la roba cau a terra. Em toco el dit petit del peu dret. I no puc parar de cridar. Em fa molt mal, i no tinc ni puta idea de què m'he fet. Em toco el dit petit del peu dret, el trobo estrany, és en posició horitzontal enlloc de ser en posició vertical, com li tocaria. Sense pensar-m'ho gaire me l'agafo i me'l poso a lloc. Fa "clec". No sóc gaire conscient del què he fet, però els crits que continúen sortint-me de dins, em convencen que allò no serà un copet de no res.
De cop i volta, em miro el peu, el dit ja és de color fosc, però ara almenys és en posició vertical. Demano gel i me'l poso al peu. Els crits han passat a ser llàgrimes, i me n'adono, ploro de dolor. Intento posar el peu a terra i caminar; impossible. No puc. El peu s'infla, i sembla una bota. Ho veig clar, he d'anar a urgències: potser no m'he col.locat prou bé el dit, o potser el tinc fracturat.
Odissea per baixar les escales, no tinc ascensor, i són cinc pisos. Trigo una eternitat. Arribo al carrer. He trucat un taxi, i espero que arribi. No arriba. Triga ben bé un quart d'hora. M'he entaforat unes xancletes d'estiu, que he rescatat de l'armari que aviat no serà armari, i veig que el peu fa agafant forma de globus, les tiretes de les xancletes es claven a la carn. Arriba el taxi: "A la clínica X, si us plau".
Arribo a la clínica. Coixa i com puc, m'atanso al taulell. Ni bon dia. La noia, que té un paquet de Marlboro al costat de la pantalla de l'ordinador, el mòbil engegat i una ampolla de Coca-Cola, no em fa ni cas. Al cap de cinc minuts, es digna a mirar-me. "¿Qué te pasa?". I penso, "I a tu?". Miss Simpatia apunta les dades i diu que m'esperi, que ja em cridaran. Em criden. Entro.
Li explico al metge el què ha passat. Posa uns ulls com taronges, em pregunta si m'he desmaiat durant l'operació de posar el dit a lloc. Li dic que no. Diu que sóc valenta, que molta gent arriba a urgències amb els dits desllorigats, sense haver-se atrevit a tocar-los. En fred, l'operació es veu que és molt dolorosa, i que després encara costa més de curar. Em diu, que normalment les dones són les úniques que fan aquestes coses, que els homes normalment tots criden molt, però hi arriben amb el desllorigament intacte. Ho va dir ell, no m'ho invento. Al.lucino amb el què m'explica. No m'ho vaig plantejar jo, ho vaig fer i ja està. Segur que si m'ho hagués pensat gaire no ho hagués sabut fer, o pogut fer.
Em diu que fins d'aquí a quinze dies me n'oblidi de caminar. "Com? Quinze dies?". "Has de demanar la baixa, i més si no tens ascensor". Tinc un pont per endavant i un peu com una pilota de futbol. Fantàstic, això és fantàstic. "Has de posar-t'hi gel, i fer banys d'aigua amb sal, i esperar que baixi la inflamació. Te l'has col.locat perfectament, jo no ho hauria fet millor". Em diu. Ves per on, una facultat amagada, col.locar dits a lloc. Qui m'ho hauria dit.
Tenir el menjador ple de caixes de cartró no facilita la meva mobilitat, i més tenint en compte, que vaig en crosses pel pis. Fins i tot per anar a fer pipí. Inútil, em sento. Del tot. El peu segueix inflat, però ara és de color blau fosc. El dit continúa en vertical. Jo en canvi, semblo un quatre, el sofà se m'ha empassat, des del dissabte...
dilluns, d’abril 23, 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
