Post 100

Sense saber ben bé com, estic escrivint el post número 100.


Tampoc sense saber ben bé com, el novembre passat vaig encetar el meu bloc amb el meu primer post.

La imatge que hi vaig posar llavors és la que encapçala el post d'avui, Dona i gat, de Léger, que m'inspira i em dona bon rotllo, així que repeteixo imatge per primera vegada, i què?




Vosaltres, heu fet, que tampoc sense saber com, sigui asseguda davant el teclat i escrigui un nou post ara mateix. M’agradaria donar-vos les gràcies per les vostres passejades i les vostres lectures, pels vostres comentaris i per fer-me veure que sou a l’altre banda de la reusenca. No sé fins quan tindré ganes d’escriure, i tampoc no m’ho plantejo, però sigui com sigui, me n’alegro d’haver-vos conegut.
Heu decidit, amb les vostres visites, que aquests siguin els meus posts més visitats, cosa que mai havia comprovat fins a dia d’avui...Cusiosament, dos post de futbol a la llista, quan gairebé mai en parlo... ummmm....




1.-TV3, la meva?


2.-Belletti


3.-Benet XVI o el joc dels disbarats


4.-Converses amb el iaio galleginho


5.- L’olor d’un dia qualsevol?


6.- Magnifica Italia!


7.-Juliol ardent


8.-Sentiments del meu meu viatge


9.-Acròstic


10.-Plou, de quantes maneres ho pots dir?


11.-Frustració



L'únic post que ningú va comentar és aquest El coneixeu?. És evident que no el coneixíeu, no? Ja ho sé, que de vegades sóc un mica rareta, però que hi farem, no m'ho tingueu en compte!



100 MIL gràcies a tots, blocaires.

Els contraris s'atrauen?

Pensem en...


l'infern i el paradís?


el blanc i el negre?


el gat i el gos?


el mut i el xerraire?


el tímid i l'extrovertit?


la neu i el foc?


la llum i la foscor?


el pla i la corba?


l'obès i el prim?


l'èxit i el fracàs?


el musulmà i el catòlic?


el dibuix i el color?


la coma i el punt?


l'alt i el baix?


l'adoptat i el natural?


el figuratiu i l'abstracte?


els àngels i els dimonis?


APORTACIONS DELS BLOCAIRES:



la nit i el dia?


els catalans i els "quillos"?


l'Avi i la seva consogra?

(val, és meva, però inspirada per l'Avi)


l'obscè i el macabre?


l'home i la dona?


les lletres i els números?



Cada dia tinc més clar que els contraris potser no s'aguanten uns als altres, però d'atraure's...s'atrauen!, o no?

i es necessiten!!

Christo o l'art d'embolicar

Christo és un nom que potser no us diu res. A mi tampoc no em deia res fins que no vaig arribar a la universitat. Teníem un professor de Teoria de l'Art que ens feia pensar (cosa que li agrairé sempre) i ens va plantar, allà davant, entre d'altres imatges una obra d'en Christo. Nosaltres, que ens pensàvem que ens parlaria de Kant o alguna cosa semblant, suposo que feiem cara de babaus.


Christo treballa amb la seva esposa, Jeanne-Claude i és un artista que ha embolicat des des Reichstag alemany, fins al Pont Neuf de París, ha omplert de portes taronges el Central Park de Nova York o ha plantat 1300 ombrel.les blaves i taronges en una Vall del Japó. Un artista que perseguix allò efímer, que embolica i desembolica.


La primera obra que els vaig ensenyar als meus alumnes d'art aquest any va ser una d'en Christo... M'agradaria que es plantegessin que no sempre les coses són com les hem previst,o com les tenim preconcebudes. La pregunta era previsible: "Profe, i aquest paio es guanya la vida embolicant coses? I això per què serveix?" I de què serveix pensar que l'art només pot ser una església romànica o una bona pintura impressionista?


Jo, sovint, quan estic embolicada penso en en Christo. Respiro fons i em dic, potser ara em sento lligada, però d'aquí uns dies, unes hores, ja no ho estaré. I sovint, funciona, tu.

Sense internet

Des del dia de la tormenta, res és igual que abans.


La tele no sintonitza els canals, internet no funciona i de vegades, ni el telèfon. Els senyors d'ONO ja m'estan començant a tocar la pera, i estic esperant una trucada seva, d'aquelles que vols rebre i no rebs mai. Fins ara, Menta, Auna o com li vulguis dir, mai m'havia donat problemes... però entre les obres de l'AVE a Sants, i els aiguats, sembla que el món s'acaba, o si més no, estem davant la rebelió de les màquines.


Sempre em quedarà l'ordinador del departament, que triga aproximadament deu minuts en connectar-se, però això, és millor que res, no?

Benet XVI o el joc dels disbarats (i segueix...)

(Afegit el diumenge 17 de setembre, perquè el Papa lluny de dedicar-se a dir missa continúa creant polèmica amb les seves declaracions).



El Papa Benet XVI afirma que la yijad -guerra santa- de l'Islam va en contra de Déu i diu que defensar la fe amb la violència és una cosa irracional.



En aquest cas, segurament el Papa té raó, perquè la violència no és la manera de defensar la fe ni cap ideologia, però... s'oblida que la història del cristianisme i de totes les aberracions perpretades en nom de Déu per part de l'església cristiana? L'església pot donar lliçons sobre aquest tema? No, gràcies.



El Papa Benet XVI afirma que l'univers fou creat per un projecte intel·ligent i critica a aquells, que en nom de la ciència, afirmen que el món va sorgir del caos, del Big Ben (perdó! del Big Bang!)



Creacionisme en ple segle XXI? No, gràcies.



El Papa Benet XVI afirma que no hem de fer servir preservatius, perquè la familia és el més important.



Malaties de transmissió sexual, SIDA i agument desmesurat de la demografia? No, gràcies.



El Papa Benet XVI que es dediqui a dir missa.

Trucades

De vegades, hi ha trucades que no hauríem de rebre mai. Perquè fan mal.

De vegades, hi ha trucades que t’alegren el dia i fan que el cor et surti per la boca.

De vegades, hi ha trucades que no tens ganes de fer i has de fer. I les fas.

De vegades, hi ha trucades en les què et costa reconèixer la veu de la persona que és a l’altra banda.

De vegades, hi ha trucades que no agafaries mai.

De vegades, hi ha trucades que tens moltes ganes de fer i no fas.

De vegades, hi ha trucades molt curtes que voldries que fossin molt llargues.

De vegades, hi ha trucades que se’t fan molt llargues i en realitat, han estat molt curtes.

De vegades, hi ha trucades que t’agradaria rebre i no rebs.

De vegades, t’agradaria parlar amb algú i et surt la veu de l’algú dient que deixis un missatge.

De vegades, arribes tard a una cita i una trucada et salva la vida.

De vegades, rebs trucades d’amics dels teus amics que no coneixes i que després, resulta que et cauen de puta mare.

De vegades, vols fer una trucada i no tens cobertura.

De vegades, tens cobertura i no tens apuntat a l’agenda el número on vols trucar.

De vegades, tens el mòbil apagat i et trobes cinquanta trucades perdudes que no tens temps d’identificar.

De vegades, t’agradaria no saber qui et truca. I de vegades, sí.

De vegades, sona el telèfon i no saps on coi l’has deixat.

De vegades, una trucada et fa sentir lliure.

De vegades, una trucada fa que comenci una bona amistat.

De vegades, t’agradaria tenir una conversa cara a cara amb la persona que t’ha trucat. I no pot ser.

De vegades, com avui, algú et pregunta per què no l'has trucat. I llavors no entens per què et fa aquesta pregunta. Encara que en el fons sí que en saps la reposta. Massa que la saps.

Sííííí? Digui'm??? Perdoneu, em truquen...

Natascha Kampusch

Tenia 10 anys quan contenta, un dia anava a l’escola. De sobte, un home que conduïa una furgoneta blanca tunnejada l’empeny i l’obliga a seure al seient del darrera. La porta a casa seva, i la instal•la al garatge de la vivenda, un espai fred i humit, dissimulat amb un paper rosa xiclet a les parets. Amb els anys, aconseguí pujar a la vivenda, i compartir amb el seu segrestador algunes hores del dia, fent-li de criada i vés a saber què més.


Només ha tornat a tornat a sortir-ne vuit anys després. Un dia, el 23 d’agost del mes passat, en un moment en què ell, a qui ella anomena Mister P estava entretingut parlant per telèfon, decideix obrir la porta de la casa i començar a córrer carrer amunt. Veu una veïna a la cuina, li demana que truqui la policia. La vénen a buscar i la treuen de la casa, davant una muntanya de periodistes armats amb els seus flaixos, amb un manta ronyosa tapant-li el rostre, com si es tractés d’una assassina.


Mister P, en adonar-se del seu descuit i de la seva pèrdua, decideix suicidar-se tirant-se a les vies del tren.


La història és ben coneguda, i està ben documentada, i l’hem pogut llegir a tots els diaris i seguir a totes les cadenes de televisió. Ara la noia concedeix entrevistes i relata la seva història, davant la atenta mirada dels seus psiquiatres.


Tothom li ha vist el rostre, un rostre que coincideix amb exactitud amb el retrat robot realitzat per la policia uns mesos abans. Tothom li ha vist els ulls... però què hi deu haver darrera aquesta mirada realment? Que s’hi pot amagar dins una persona que ha passat de ser una nena a ser una dona dins una capsa de formigó amb un home que l’ha fet servir per portar a la pràctica el mite de Pigmalió? Com podem imaginar que hi hagi un ésser humà capaç de viure vuit anys amagant aquesta situació? I com és que nosaltres, els espectadors, hem de ser espectadors del què ella ens explica sota la tutela dels seus actuals cuidadors, que no la deixen sortir del millor hospital psiquiàtric d’Europa? Quan serà lliure del tot? Probablement mai més.

Sóc més de colors secundaris...

Colors primaris



Groc: Recordo que era ben petita. A l’estiu, s’organitzava una festa a l’aire lliure per celebrar Santa Anna. Els nens hi fèiem representacions, en deien els grans. Aquell any ens va tocar posar-nos per parelles. La meva parella de ball no era el nen més guapo de tots, però tampoc no era el més lleig, i a més, era un dels més simpàtics. Ens va tocar ballar i cantar una cançó sobre els colors... Nosaltres dos érem el groc: “...groc, groc, groc, és el color que porto, perquè el meu amic ....és un cuiner..” , se suposa que era un cuiner que portava una truita a la paella. Em va agradar que em toqués ser el groc i no un altre color. El sol, sempre el pintem groc, però en realitat no ho és. El groc m’agrada, però el trobo un color força arriscat. I en general, està molt mal vist perquè porta mala sort. Maleït Molière...



Cyan: O blau. El color blau no m’ha agradat mai gaire per vestir-me, però és un color que associo als texans, a la línia que em porta cada dia a treballar i al mar o al cel, com suposo que al noranta-nou per cent de la gent. Diuen que tranquil•litza, que relaxa. Quan vaig a la piscina i obro els ulls sota l’aigua, m’agrada veure aquell horitzó blau i aquella línia blanca ... Tan de bo quan obrís els ulls fora de l’aigua, sempre m’hi trobés un blau com el que em trobo a la piscina. I aquella línia blanca al fons.


Magenta: O vermell, com vulgueu. El vermell és un color que em costa molt. No m'hi trobo a gust dins un vestit de color vermell, potser per això mai m’he vulgut disfressar de dimoni banyut. De vegades, però és un color que necessito, però sempre en petites dosis: una miqueta als llavis, un toc de vermell en unes arrecades o en unes sabates. El vermell, diuen, és el color de la passió. El vermell és també el color de la sang. El vermell però,en excés, m’atabala.Mai no hauria pogut ser metgesa.


Colors secundaris


Ara començo a entendre perquè em sento tan còmode amb els colors secundaris. Els colors primaris, així a soles, són massa contundents, sovint trobo meravelloses les mescles , les frases que s’allunyen dels dogmes.


Taronja: La barreja de la passió i una miqueta de sol.


Verd: La barreja del mar i una truita de patates.


I així sorgirien totes les combinacions que vulguem: els marrons, els ocres, els violetes, els indis, els turqueses, els liles, els granates, els verds oliva...


De vegades però necessito el blanc, i moltes, moltes vegades el negre per lligar-ho tot. Demà començo a treballar, així que hi posaré una mica de taronja, una mica de verd, i ho resseguiré amb uns tocs de blanc lluminós, i un xic de negre per realçar els traços, per començar el curs amb un bona paleta de colors.