Del casori...

El casori va anar molt bé, el petit ajuntament era ple de convidats i la calor va ser espantosa, però en previsió de possibles lipotimies, es van repartir ventalls a tots els convidats... gran idea, per si algú se la vol fer seva.

La nòvia no va parir, i us ho juro, era la més activa de la festa, no va seure ni un moment i fins i tot, es va marcar uns dancings que Déu ni do... Vaja, que estava més en forma que qualsevol de nosaltres, i això que queda menys d’un més i mig perquè el nen neixi...

Al final, no em vaig adormir ni a la cerimònia ni al banquet, i la meva dignitat,crec, va quedar salvada de totes totes. Trobo que va ser una boda de tres, per a tres, original en el contingut i la forma! Que siguin molt feliços i a esperar el feliç esdeveniment, com s'acostuma a dir en aquests casos, oi?

Demà vaig de casori

Demà tinc un casori a unes dues hores de Barcelona, i no me'n faig la idea.

Acabo de treure el vestit de l'armari, fa un any que no me'l poso i és reaprofitat d'un casament que vaig tenir l'any passat. Com sempre, vaig a l'últim moment. El vestit encara està per planxar i quan me l'he emprovat, pensava... " i si no hi cabo dins el vestit? què em posaré?"... però sí, hi cabo i encara m'hi sobra lloc i tot! (la qual cosa vol dir que m'he aprimat una miqueta... no m'ho esperava).


La meva parella de la boda serà una amiga meva que em passarà a buscar demà al matí per casa... ens hem de llevar força d'hora i tindré molta son, ho veig clar. Ahir vaig sortir fins molt tard, vaig trobar taxi sense gaire dificultats, però avui al matí el cap em feia un mal espantós... Una no es pot fer gran. Avui tinc un sopar amb uns amics i tornaré a arribar tard. I demà m'adormiré a l'ajuntament, a mitja ceremònia, ho veig clar, també.


La núvia, una ex-companya de feina, està embarassada, molt embarassada,i tinc por que entre la calor i els nervis, no ens faci tiets a tots els convidats de la boda abans d'hora. Esperem que no. Jo ja en conec molts casos de núvies embarassades que es casen quan ja fa molts anys que viuen en parella, i vosaltres? Tot va a modes, en aquesta vida.


Me'n vaig corrents a planxar el vestit i a pintar-me les ungles, demà al matí seré incapaç de fer-ho i a les nou he de marxar al sopar...Per què tot alhora? uff! Ja us explicaré com ha anat, i si he estat o no tieta postissa abans d'hora.Creueu els dits!

TV3, la meva?

Xavier Coral i Raquel Sans, una comunicadora nata. Que torni als migdies!.



Al telenotícies migdia d’avui, presentat per en Xavier Coral i la nova Letizia Ortiz catalana, a TV3 han dedicat 2/3 de la informació a l’aire condicionat i a les altes temperatures, i 1/3 al conflicte del Líban (o hauríem de dir, ja, obertament, guerra del Líban?) i altres foteses, com les picabaralles entre el Sr. Iceta i el Sr. Mas o a que en Cannavaro ha fitxat pel Reial Madrid (llàstima, perquè ara em farà molta ràbia!). Ho trobo injust, és una televisió pública, i tenim dret a uns mitjans de comunicació de qualitat. Com tenim dret a un ensenyament públic de qualitat i a una sanitat digna per tothom. I estem en el dret de reclamar-ho.
La calor em fa anar a relentí. Com si anés a poc a poc, i totes les coses que faig aquests dies, em costen especialment. Fins i tot, tinc la sensació que no tinc gaires coses per explicar-vos al bloc, però el telenotícies migdia d’avui m’ha indignat.


Els periodistes i els mandamás de l’energia a Catalunya ens foten bronca perquè utilitzem els aires condicionats, i segons ells, n’hem de reduir el consum. Així doncs, ens hem de morir de calor quan hem pagat uns dinerons per disfrutar d'un aparell d'aire condicionat? Uns dinerons que hem de sumar a la nostra hipoteca i als nostres impostos, per cert. Em sembla que l’augment d’energia també el paguem entre tots, almenys estic segura que la meva factura pujarà aquest mes, a canvi de no suar.


Si ens renyen a nosaltres, els consumidorets, que renyin també:

- ... als polítics que enlloc d’invertir en energia alternativa i renovable, ho fan en energia convencional i no renovable. Si consumim energia, és perquè tenim la sort de viure en un país desenvolupat, on gaudim de privilegis que en d’altres llocs no poden ni somiar, però tenint en compte que els combustibles fòssils no duraran per sempre i que les centrals nuclears són perilloses i produeixen molts residus contaminants, hem de caminar en una altra direcció. El consum responsable és cosa de tots, hi estic d’acord, però principalment dels polítics i de les empreses privades. Senyors, inverteixin en energia alternativa i renovable, som el país del sol (o bé, hauria de dir, del sòl?). La solució és que deixem d’utilitzar l’electricitat, i ens fotem de fred a l’hivern i de calor a l’estiu a casa nostra?


- ... als polítics que enlloc d’aturar les guerres i les conflictes que hi ha pel món, es dediquen a fer-se fotografies i reunions del G-8 per assegurar-se el petroli als seus països respectius. Els interessa ben poc aturar el conflicte del Líban, per molt que la Condolezza agafi el seu avió i ràpidament hi representi obres de teatre molt ben assajades.


M’agradaria renyar més als polítics i a d'altra gent, però em sembla que per avui ja en tinc prou...Últimament, als ciutadans se'ns qüestiona gairebé tot, com conduim, com vivim, com gastem els nostres diners, com mengem, com i quan fumem, com passem les nostres vacances, com eduquem als nostres fills, etc...

I a ells, qui els qüestiona?

Qui els renya?

Homenatge a Joan Brossa

Contes, 1986






Ouera






Eclipsi, 1988


ENTONACIÓ



Són tants els canvis que noto

quant al que sento i al que veig,

que si em recordo de tragèdies

personals encenc un cigarret

i surto del poema.



TORNADA



Estic a l'encreuament

dels camins, fora poblat.



Les tisores són un instrument

que es compon de dues làmines

tallants amb mànec, encreuades

i articulades en un eix.

14 de juliol...

Avui és 14 de juliol... un dia segurament calurós com el d’avui, el 1789 va tenir lloc la presa de la Bastilla a París. Un mes i mig després, el 26 d’agost s’aprovava la Declaració dels Derts de l’Home i del Ciutadà, que uns anys després no va servir ni per salvar el cap al mateix rei que la va signar, ni a tants i tans que van acabar els seus dies en una guillotina rovellada.


M’entristeixo pensant que els drets de l’home encara avui no es respecten a pràcticament cap país del món. Ahir mateix llegíem als diaris i veiem a la televisió, com l’exèrcit israelià atacava el Líban responent a un segrest de dos soldats israelians per part dels xiítes d’Hezbol.lah. Víctimes innocents en un conflicte d’interessos polítics, econòmics i religiosos que fa dècades que no s’atura.


Avui, també llegia que la Ruth, una nena de tres anys d’Hospitalet, evoluciona favorablement d’una lesió de pàncrees i de la fractura de dues costelles a Sant Joan de Deú. Els seus pares, quan la van ingressar, la van inscriure amb un nom fals, però només cinc dies després la mare denunciava al seu marit per violència domèstica.El marit, va ser ràpidament detingut, suposo que pels antecedents amb la nena Alba. La companya sentimental del marit i la mare de la nena, també han estat detingudes per no haver denunciat els fets, tot i ser-se testimonis directes.


El fet de saber que un infant és maltractat o bé que és víctima d’abusos sexuals, i no denunciar-ho, és una falta greu, molt greu. El mal que es pot fer a aquell nen pot tenir unes seqüeles d’un abast terrible, i són conductes amb les que la justícia hauria de ser del tot implacable. Sovint, la gent que tenim més a prop és la que ens pot fer més mal, i en el cas dels nens, aquest fet es cobra moltes víctimes innocents.

Avui fa justament un any, el 14 de juliol de 2005, a les set del matí em connectava a la web de la Generalitat, per mirar si el meu nom apareixia entre els 200 que havien aprovat les oposicions de professors de secundària de l’especialitat de Ciències Socials. Les llistes no estaven endreçades per ordre alfabètic, sinó per puntuació, i el document en pdf tenia més de 10 pàgines. Quan anava per la pàgina número 8, em vaig trobar, amb una puntuació minsa perquè no tenia pràcticament ni un sol punt per experiència docent. No puc descriure-us aquell moment, vaig llegir el meu nom compulsivament un cop i un altre. Em penso que vaig cridar molt, no ho sé, no ho recordo bé. Sé que me’n vaig anar a treballar al diari on treballava aleshores, amb un somriure d’orella a orella. El dia de la presa de la Bastilla m’havia portat sort, i un dels temes que em va tocar va ser precisament el de la Revolució Francesa. Recordo que quan vaig tornar de la feina, a casa m’havien muntat una festa sorpresa, on m’hi esperaven la gent que més estimo en aquest món...


El 14 de juliol d’avui ha estat un dia accidentat. El meu desordre, ja ho sabeu, em porta sovint a oblidar-me coses als llocs més insospitats. He baixat de l’autobús, sense la carpeta taronja on hi duïa tots els papers del curs que he acabat avui, i el certificat d’assistència. Res important, si vas a mirar, però resultava un maldecap haver-lo d’anar a buscar de nou. Després d’unes trucades que no m’han solucionat el problema, he decidit esperar que el conductor fés la volta completa i tornés a la parada on m’havia deixat. El recordava perfectament, gros i calvet, amb ulleres de sol i molt simpàtic. Quan l’he tornat a veure, una hora i vint minuts després, duïa la meva carpeta taronja a la guantera de l’autobús. Li he dit que era meva, i me l’ha donat, satisfet d’haver-me pogut ajudar. Li he agraït i me n’he anat contenta a casa amb la carpeta taronja ben agafada, això sí, pensant que definitivament, ser despistada és una tortura... però què hi puc fer?


Cadascú avui ha viscut un 14 de juliol diferent, però si no sou francesos o no viviu a França, segurament l’heu viscut com qualselvol altre dia. La Ruth, però és a l’hospital, i els nens que van morir ahir al Líban han estat enterrats per les seves famílies. El 14 de juliol de l’any passat va capgirar la meva vida de dalt a baix. La meva carpeta taronja descansa del viatge per la ciutat en una estanteria del meu despatx. Els Drets de l’Home segueixen tenint vigència, encara que el context sigui molt diferent, i són tan o més necessaris de com ho eren el 14 de juliol de 1789.

Juliol ardent

Ja ho sabia que vivim en una mena de república bananera, però la temperatura gairebé tropical que estem patint m’ho comença a confirmar del tot (llàstima que això de ser una república s'hagi de quedar només en un ardent desig). Avui, a les vuit del matí, quan he sortit de casa, ha estat com si algú m’hagués fomut una bufetada en plena cara, quina xafogor!

La calda ha quedat alleujada al pujar a l’autobús, perquè sort en tenim de l’aire condicionat, però només ha estat una cosa momentània, perquè s’ha omplert com ou de seguida, i he començat a notar un altre cop l’ambient caldejat, agreujat per l’aglomeració de d’ànimes en el poc espai d’un autobús. Sóc com una dona a un vano enganxada, no puc passar sense ell, perquè se’m menjaria viva la canícula. També m’he convertit en una bebedora compulsiva aquests dies, bebedora d’aigua que encara que compris gelada, al cap de deu minuts ja s’ha convertit en aigua a temperatura ambient, per no dir a punt d’arrencar el bull. Aquesta tarda, sens dubte, em refugiaré a la piscina, estar en remull pot ser una magnífica solució a la xardor que ens abrasa les neurones.

Potser llegint el post us han vingut ganes de ser a platja, a la muntanya, en remull, sota un aparell d’aire condicionat, dins la banyera, davant d’un ventilador potentíssim, bebent-vos una capirinha, o senzillament de ser dins d’un iceberg, us entenc perfectament...

Què feu vosaltres per no morir-vos de calor?

Faldilles que es perden...

(Post escrit ahir al vespre, però que no vaig poder publicar per problemes amb blocat...ejem....)

Aquest matí, quan ja feia olor de dia a punt d’estrenar, he obert l’armari i he decidit que em posaria una faldilla que em vaig comprar fa un parell de mesos a la Rambla del Raval, una d’aquelles que fa una noia argentina i no sé per què, però queden a tothom la mar de bé. A la ràdio deien que faria molta calor, i he pensat que no feia dia de texans... L’he buscat per tot arreu, i no l’he pogut trobar per enlloc. Al final, m’he decidit per una altra faldilla i he pensat que a la tarda la buscaria.

Fent memòria he recordat que fa uns dies la vaig deixar al cubell de la roba bruta. Per tant, hauria de ser penjada a l’armari, no? De vegades estenc la roba al terrat i seria estrany que hagués volat sense adonar-me’n... Ho he regirat tot de dalt a baix, i he trobat una gorra que em vaig comprar a Nova York que feia segles que no veia, una cosa va per l’altra. Però ni rastre de la faldilla. No n’hi havia prou amb regirar-ho tot, doncs. He tret la roba dels prestatges, i he descobert un parell de samarretes al fons de l’armari, que he col•locat a primera fila, i que havia oblidat que tenia... Així doncs, ja havia recuperat tres peces, però ni rastre de la faldilla. Finalment, he tret l’últim piló de roba. I era allà, plegada entre unes samarretes de tirants!!! Per què de vegades no recordo que faig algunes coses que faig? Per què si el lloc de les faldilles és ser penjades en un penjador, la vaig plegar com una samarreta de tirants? I la pregunta que més m’amoïna, quan ho vaig fer? No ho recordo. El fet és, que he endreçat l’armari que ja convenia! No sé quan de temps em durarà l’ordre, és un cosa que mai puc arribar a predir amb exactitud!

Després de trobar la faldilla, he respirat tranquila, i he revisat el correu. Hi he trobat una grata sorpresa, com una d’aquelles cartes que fa temps m’hauria fet il•lusió de trobar a la bústia. En l’assumpte hi posava un nom de noia en minúscules seguit d’una emoticona d’aquelles que piquen l’ullet. De moment, no he encertat de qui era. He pensat, deu ser un virus d’aquets que rebo de tant en tant. El senyor Panda m’ha dit que no, que no ho era, i l’he obert. Era un text curt, i escrit amb pressa, amb totes les paraules en minúscula. Quan l’he acabat de llegir, m’he emocionat i tot, jo sola allà davant de la pantalla, com una bleda. Era una alumna meva, que m’escrivia per dir-me que havia aprovat la selectivitat, i que havia tret un 8’5 d’Història de l’Art. Em deia que era la millor nota que havia tret i que m’escrivia perquè m’adonés que les classes que feiem a les 8.30h del matí, en les què estàvem tots mig adormits (ells i jo) havien estat molt productives. I acaba el mail dient que em donava les gràcies per tot el que havíem compartit en aquell curs. O sigui, que avui he perdut i trobat la faldilla (que demà em posaré, evidentment, després del sidral que he muntat per trobar-la!) , i he retrobat una alumna que m’ha fet sentir orgullosa de la meva feina, però que sobretot, el què m'ha alegrat més és que ho volgués compartir amb mi.Val la pena fer de profe, per viure moments d'aquests...!.

La fragància de les cartes

No sé la quantitat de cartes que escrit a la meva vida...però en són moltes.El què sí sé és que tinc quatre capses de sabates plenes de cartes que m’han enviat, d’aquelles cartes manuscrites i amb matasegell, que fa tanta il.lusió rebre. Les tinc totes ordenades cronològicament, cosa que contrasta força amb el meu desordre habitual. Ara cada cop en rebo menys, per no dir cap,i això em fa una mica de pena. Rebo més mails que no pas cartes, i és clar, guardar mails no és el mateix que guardar cartes...

Quan arribo a casa, normalment tinc la bústia plena de factures i de propaganda gratuita, que sovint recullo sense prestar-hi gaire atenció. Ai...!, però si algun dia m’hi trobés alguna carta d’aquell amic que fa més de tres anys que no vec i que viu a Itàlia (o potser ara és la Xina?),o d’aquella companya de feina a qui he perdut la pista, o del meu germà, que viu a Reus, però que em sembla que mai me n’ha escrit cap, ara que hi penso! Hi ha molta gent de qui m’agradaria rebre una carta, d’aquelles que encara fan olor de la persona que l’ha escrita.

Guardo la primera carta que em vaig rebre la meva vida: era d’un amic del cole quan feia segon d’EGB. És curiós, però sempre he tingut un millor amic, tan al cole com a l’institut, com ara, a part del grup d’amigues. És una carta que va fer un trajecte curt, de Reus a Castellvell del Camp,un trajecte de només dos kms i escrita per un nen, amb lletra de nen.

Al país on he enviat més cartes és a Holanda, perquè la meva companya de pis que feia l’Erasmus se n’hi va tornar en acabar la carrera. Recordo que eren cartes molt elaborades: ern postals estranyes envolicades amb celofana, enganxava bitllets de tren per fer el sobre, podien tenir formes triangulars o rodones, eren fetes amb fotografies de revistes, o bé tenien finestres que s’obrien i es tancaven. A dins, hi posava petits tresors: etiquetes de cervesa, entrades de cinema, arrecades, confetti de colors... Ella feia el mateix, i sempre ens sorpreníem mútuament quan rebéem la següent carta. La meva mare em deia: “t’ha arribat una carta d’aquelles rares!, no sé ni com t’arriben, aquestes cartes!” I un cop, quan ella me les enviava al pis d’estudiants de Cerdanyola, el meu company de pis me’n va llençar una a les escombreries pensant-se que era una porqueria (paraules textuals) que ens havien posat a la bústia. La vaig recuperar del cubell a temps! Uff! vaig salvar una carta de no ser llegida. Ara la meva amiga holandesa, viu aquí i s’ha casat amb un català, i ja no li escric cartes...

Fa pocs dies he escrit una carta a una persona amb qui em costava molt de parlar. No va passar per correus, la vaig deixar directament a la bústia, i no pel segell, sinó perquè em venia de pas. Tot el què no sabia dir-li en persona, vaig poder-li dir en aquella carta. Sembla que la carta li ha agradat, i sembla que l’ha agraït més que una conversa de tres hores.

Estic pensant que potser hauria d’escriure més cartes...

Magnifica Italia!

No sé si arxivar el post a la categoria d'ARTicles o d'Esports... vosaltres on la posarieu? Ha valgut la pena veure aquest partit, i més si un dels teus equips favorits arriba a la final, no?


Avui a la tarda m'he creuat a l'escala amb el meu veí Filippo, que ha sortit de casa amb la samarreta de la seva selecció. Amb els rastes li quedava bé el blau llampant. M'ha dit que guanyarien segur. Demà el felicitaré.


pd.- Al canal Hollywood fan Alta Fidelitat! quin vespre més rodó! Me n'hi vaig corrents!

Farta de ...

- DEL PERMÍS PER PUNTS. Els periodistes no paren d'explicar a totes hores en què consisteix, què hem de fer per no perdre punts, quines infraccions resten i quines no resten punts, rebem cartes a casa amb dibuixets explicant-ho tot fil per randa! Prou si us plau! No s?acaba el món perquè tinguem un permís per punts!! Els què condueixen malament ho continuaran fent igual, o no? ja em sembla bé que se?ns castigui si cometem infraccions, però no cal que també se?ns castigui la ment!

- LES OBRES. Just davant de casa meva hi ha obres. L'AVE i el calaix que taparà les vies del tren a Sants han canviat el sentit de la majoria de carrers i és impossible estendre la roba al balcó, perquè apareix amb una crosta de pols l'endemà...

- REGAR LES PLANTES. Tinc molt poques plantes al balcó. No me n'hi caben gaires, és un balcó petit i estret. Procuro regar les plantes al vespre, i sense fer mullader. De vegades, però, se m'escapa algun rajolí d'aigua. Llavors has d'aguantar que algú des de baix et fumi uns crits del tipus, "Ei ¿qué pasa con el agua??"... Un dia, li vaig contestar a una senyora que em va dir que em denunciaria perquè l'havia mullat (¿?) , que no es tractava d'àcid sulfúric, sinó d'aigua cristalina, inoqua i inofensiva... Se?n va anar molt enfadada, però més fresqueta, això sí.

- LA CALOR DINS DEL COTXE. Anar per les autopistes amunt i avall amb un cotxe sense aire acondicionat m'està començant a traumatitzar. Veig que tots van amb les finestres tancades... i jo amb totes les finestres obertes, amb aquell aire calent del sàhara embullant-me els cabells...

- TENIR-HO SEMPRE TOT ESCAMPAT. He d'endreçar-me tots els paperots acumulats de tot un curs. Tinc tots els llibres desendreçats i he posar ordre al meu despatx... i si no ho faig aviat, no sabré on tinc res. Per què és tan fàcil desordenar-ho tot i tan difícil tornar-ho a ordenar?

- TENIR LES IDEES DESPERDIGADES. Això d'endreçar el despatx potser també ho hauria de fer amb les meves idees. De vegades em sembla que les tinc ben clares, les veig arxivades en el meu cervell, però de cop i volta... hi ha com un daltabaix, alguna situació, alguna sorpresa que em fa trontollar tot allò que creia que era tan clar i tan obvi com l'aigua amb què rego les plantes. Hauré de comprar-me un bon arxivador d'idees. M'ho apunto, i demà sens falta passo per l'Abacus.

- D'AIXECAR-ME D'HORA. Com gairebé tots els mortals del món, suposo. Tot i que estic oficialment de vacances, m'he apuntat a un curs al mes de juliol. Voleu dir-me massoquista? Ho podeu fer, cap problema.

- NO TROBAR MAI EL MOMENT D'ANAR A LA PELU. Fa poc em vaig tornar a fer metxes. Fa uns mesos vaig prometre que no me les tornaria a fer mai més. No suporto veure'm refectida al mirall amb tot de xurros de paper d'alumini al cap, i després haver-me de posar sota aquella cosa que sembla un ovni i que fa una calor espantosa! Però vaig tornar a cometre l'error de fer-me-les de nou. El cas, que quan me les faig, m'agraden però s'han de repetir cada dos o tres mesos!! I em toca anar-hi. La calor del carrer i el calor de l'aparell, més el paper de plata em tiren enrera.

- D'ESCRIURE AQUEST POST, queixant-me de tot, quan en realitat faig el què m'agrada fer, no acostumo a fer infraccions amb el cotxe perquè l'agafo poc, no veuré les obres de l'Ave perquè me n'aniré de vacances molt lluny de Barcelona, rego les plantes normalment amb compte, sóc desendreçada amb les coses i les idees, però sempre acabo trobant una cosa i l'altra a temps (em penso), i si demà m'he d'aixecar d'hora és perquè sóc així d'idiota.A la pelu ja hi aniré quan no em quedin metxes, potser. El què em fot molt, molt, molt és de veritat morir-me de calor dins del cotxe! O sigui, tot el post, per dir, que vull un cotxe nou? (ummm.... hi pensaré!).