Prou, és el meu bebè, cony!

Fa uns dies vaig estrenar la capota de pluja del cotxet, perquè des que va néixer el nen no l'havia fet servir - aquí la comprovació de que realment, en aquest país feia més de sis mesos que no plovia-. No sóc d'aquestes mares que porten els seus nens embolicats en mantes, sacs polars, i a més, els amaguen dins els plàstics com si fóssin astronautes de la NASA. Trobo que va bé que els nens no vagin massa abrigats i els toqui una mica la brisa i el solet quan passegen, digueu-me "hippielonga". Però el divendres passat plovia bastant i havia de sortir amb el nen, tan sí com no. Tenia hora per fer-li el passaport i el DNI, perquè amb uns pares viatgers com li han tocat, aquest estiu ja li toca fer el primer viatge en avió, encara que no massa lluny, a Ses Illes. O hauria de dir el segon, perquè estant de cinc mesos me'n vaig anar amb els alumnes a Itàlia. I el passaport, doncs ja que hi som, no costa res, que ben pensat l'estiu vinent potser ja podrem endur-nos-el a algun lloc més lluny, digues-li Londres o Estats Units. Qui sap. Tinc mono de viatge, es nota?

La visita al Registre Civil en busca del Certificat de Naixement, va ser la primera de les parades en aquest dia plujós i gris. Allà al mig, em vaig sentir talment com en un altre planeta. Funcionaris -sí,sí, com jo, ja ho sé- que t'escorcollen el cotxet per si hi duus una metralladora, vidells antipàtics que sembla que perquè et diguin on és el mostrador dels certificats els has de donar una propina, nens nigerians acabats de néixer embolicats en mantes tricolors, nens de mesos equatorians, russos i algun de català, parelles mixtes i no mixtes que han decidit casar-se "pel civil", llibres de família per tot arreu i hores i minuts perduts en la immensitat de la paperassa. Quan em van donar el certificat, informatitzat i al moment, no m'ho podia creure, vaig pensar, això serà el típic "vuelva usted mañana", però es veu que no, que la tecnologia també ha arribat al registre civil!

Amb el certificat a les mans, em dirigeixo al "lloconfandnisipassaports". Vaig pensar que seria tan o més sinistre que el registre, però no. Era lluminós i espaiós, i un policia en català em va demanar si tenia hora donada. Li vaig dir que sí, però que arribava amb vint minuts d'antelació. Li vaig dir que podia tornar més tard. Va insistir en que passés, que m'atrendien de seguida al mostrador de "mobilitat reduïda", especial per ancians, gent en cadires de rodes o mames i papes amb cotxets i nanos petits. Ulls com a taronges. Al cap de deu minuts, la fotografia del nen apareixia davant la pantalla plana, en tamany gegant. Què bufó havia quedat, després de més de deu minuts de "nyigu-nyigu" perquè no tanqués els ulls en el moment en que el flaix li explotava a la cara. Llegeixi les dades i si són correctes, firmi aquí. I ja tenia el Dni i el passaport a la butxaca. Li ha tocat un número amb quatre sets, vaig pensar que seria un bon auguri, diga'm supersticiosa, a part de "hippielonga".

Un cop fora, ja no plovia, i vaig decidir recollir la capota. Però una senyora gran, es va dirigir a mí, i indignada em va dir que no li tregués, pobret, que feia molt de fred i s'encostiparia. Me la vaig mirar amb cara amable i somrient, i li vaig dir que no hi estava acostumat i que l'agobiava aquell plàstic a través del qual, jo l'obligava a veure el món. Que encara que reduït, era el seu de món! No ho va entendre i em va pendre per mala mare. Me la rebufa.

Sempre hi ha senyores grans que et renyen. Que ara tapa'l al baixar del bus, perquè fa com a frescor. Que ara desabriga'l perquè tindrà calor. Que ara li hauries de posar un gorret perquè agafarà una insolació. Que on vas amb un nen tan petit. Que si per què no li dones el pit, que és més sa que el biberó. Que no el portis al Raval perquè hi ha molta malària, i molts virus, i allà els bebès agafen de tot - us ho juro, que és veritat!-.

Que el tapo i el destapo quan entro i surto als llocs, que no sóc idiota. Que li poso gorret quan fa molt de sol i sinó el cotxet té una visera meravellosa, i el sol va bé i és energia. Que existeixen cremes protectores del número 50 per bebès. Que si no li dono el pit és perquè vaig tenir una cesària amb disset grapes que no se'm tancava ni a tiros, no tenia prou llet i se'm va aprimar més de sis-cents grams en una setmana. Que vaig al Raval si vull, perquè les terrassetes estan molt bé i virus n'hi per tot arreu.

Que jo no li dic a vostè que porta un abric horrible, i que es pinta els llavis com la Doña Croqueta. Que no li dic que el xuxo de crema que es menja per esmorzar no li va bé pel sucre. Que no li dic que porta un color blau per tapar-se les canes que riu-te'n tu de l'Alaska en els seus millors temps. Que no li dic que és molt gran i que no per això ho sap tot, de tot, de tot i de tot.

Que vostè també ha estat una mare jove, o no? Deixi'm que m'equivoqui, o que ho faci bé, que estic amb la L encara.

Que prou feina tinc a saber el què he de fer i el què no, perquè cada dia em trobi iaies molt més emprenyadores que la meva mare i la meva sogra, que dit sigui de pas, m'ajuden molt en tot el què poden i sense emprenyar gens.

Que ja n'hi ha prou, que és meu bebè, cony!