Ens autoanomenem així, i sempre que enviem un mail conjunt, l'assumpte acostuma a ser "Hola nenes!" o "Com va nenes?" o "Ei, nenes!", o alguna cosa semblant, en una brillant ostentació de la nostra gran imaginació.
Oficialment sempre hem estat sis, ara som set, perquè hem fitxat una nena nova des de fa un parell d'anys ençà. Totes set ens coneixem de la facultat, i totes set tenim la carrera d'Història de l'Art. Totes set som de llocs diferents dels Països Catalans, però ens falta representació del País Valencià, i de les comarques lleidatanes. En canvi, sí que hi ha una nena que viu a Menorca i una altra que viu a la província de Girona. Van fer un viatge d'anada i tornada. Jo en canvi, em sembla que només vaig comprar bitllet d'anada.
De les set, quatre són casades, una viu en parella, l'altra s'acaba de separar i una altra té nòvio, però cadascú a casa seva. De les set, quatre tenen fills. De les set, dues estan embarassades. De les set, no n'hi cap que faci la mateixa feina perquè som administratives, funcionàries d'ajuntament, professores de música, professores d'història i responsables de botiga. De les set, dues són rosses i cinc som morenes, rosses o caobes, depenent de l'any i de l'estat d'ànim. De les set, només tres vivim a Barcelona; però cap de les tres hi hem nascut. Tria i remena.
Aquest divendres vam quedar per sopar. Ho acostumem a fer, de tant en tant. Però últimament, més que mai, deu ser que ens fem grans i recordar antigues borratxeres i antigues anècdotes ens dóna vidilla. Ens acostumem a dir les coses a la cara, la confiança, en aquest cas, no fa fàstic. Fa segles que no ens discutim, i sempre que ens trobem, ens ho passem bé. Encara ens agafen atacs de riure, i coneixem perfectament els punts dèbils de la veïna del costat.
Som diferents del tot. Moltes vegades, no entenc ni recordo ben bé com vam fer colla. Ni quan va ser la primera cervesa que em vaig prendre amb cadascuna d'elles. Ni la primera conversa seriosa que hi vaig tenir. Ni la primera vegada que les vaig convidar a dormir al meu pis d'estudiant. Ni tampoc a qui vaig deixar primer els apunts. Ni com va ser que vam decidir que el primer estiu després de primer curs, ens n'aniríem totes juntes a Menorca (Menorca, tremola! Les nenes aterrant a l'illa, amb divuit anys i ganes de gresca!Les anècdotes encara se'ns acumulen als sopars que fem avui en dia, de tantes i de tant bones que van ser).Tampoc recordo quina va ser la primera campana que vam fer a la universitat. Però les nenes són les nenes, i sempre ho seran.
Em sembla que no n'havia parlat mai de les nenes i elles s'ho mereixen...
"Apa!! i a informar!", diu la Laia en aquesta promo de TV3, presentant el TN al costat d'en Joel Joan, en el seu paper de Ramon Pellicer i Raquel Sans, la presentadora més guapa, més competent i més requetepreciosa de totes les presentadores que es fan i es desfan, i no em digueu que no!... Tot el rebombori al voltant de la diada i d'en Joel Joan m'ha fet pensar força en el paper de la informació, i com, sense ni voler-ho, podem caure en una malinterpretació i en una manipulació constant de tot allò que la premsa ens explica cada dia. Nosaltres hi caiem com a idiotes un dia rere un altre.
Ahir, al matí, vaig sentir en Sirera acusant a Joel Joan d'haver fet unes declaracions en les què s'autoproclamava "amic d'ETA" en l'homenatge a Lluís Maria Xirinacs, personatge que tot i que potser em tiri tothom en contra, no era precisament sant de la meva devoció.En Sirera feia el seu paper d'indignat dient que no és possible que un personatge que es guanya la vida amb els diners públics d'una cadena de televisió digui coses com aquestes el dia de la diada. També es queixava de les amenaces de mort i els xiulets rebuts al monument de Rafel de Casanova. Jo, per altra banda, vaig pensar: "A aquest noi-Joel Joan- de vegades, se li'n va una mica l'olla, sabent que pots anar a la presó, no?". Mal fet, perquè em vaig creure en Sirera, un tiu que es queixa dels xiulets que li fan durant l'ofrena a un senyor, que ja m'agradaria saber a mi si sap qui va ser i què va significar per Catalunya.
Posteriorment, sento el tall de la COPE en el qual el deixen de terrorista per amunt i només uns minuts després, un dels col·laboradors explica que aquestes paraules estrictament no havien sortit de la boca de l'actor, sinó que havien estat una interpretació que ràpidament es va convertir en un teletip que va arribar a Madrid, on sense contrastar la informació, la van donar per bona directament.
Joel Joan va dir estrictament això: "...a l'any 2001, aquí mateix, Xirinacs va parlar dels seus amics [ETA i Herri Batasuna], avui no parlaré dels seus amics, dels meus amics. Parlaré dels meus enemics". Xirinacs va ser condemnat al 2004 per l'Audiència Nacional a dos anys de presó per un delicte d'enaltiment del terrorisme per aquestes mateixes paraules. Penso que Joan és un provocador, i que els provocadors de vegades, es fan els xulos i la caguen, però també fan caure fàcilment en la provocació a aquells que estan disposats a caure-hi. I ell fot de mala llet a molta gent, com feia en Xirinacs, espanyols i catalans. Però tot i així, en Joan ha de tenir dret a dir que no vol ser espanyol, si li dóna la gana, igual que ells ens diuen a nosaltres que som espanyols i ens hem de fer fotre, no? i no per això els portem als tribunals dia sí i dia també.
Joel Joan el dia de la diada es mostrava eufòric, i com a representat de Sobirania i Progrés volia fer-se notar, que és una cosa, que el noi, no pot evitar. No per això l'han de convertir en el nou "joanietxe" dels espanyols de la COPE. Avui al matí, escoltant Joel Joan per la ràdio, m'ha semblat que vivim en un país on no hi ha autèntica democràcia, perquè hi ha gent que es pot permetre escriure i dir autèntics disbarats cada dia, mentre els altres, s'han de mossegar la llengua fins que els sagni de tant apretar.
Tot i que no em considero independendista, coses com aquesta em fan venir ganes de ser-ho. Ah! I per cert, estic esperant com una boja que torni Porca Misèria, que m'encaaantttttaaaaa!!!!!, i consti que Sra.TV3, no m'agrada tot el que fas...
Fer cua al supermercat per pagar darrera del carretó de la compra tot ple fins dalt.
Esperar per poder comprar l'entrada de cinema per veure aquella pel·lícula que t'han dit que és boníssima, i que fa dies que tens ganes de veure.
Esperar davant el caixer automàtic el "ric-rac-ric" mentre la llibreta s'actualitza i va passant pàgines sense parar, mentre el senyor que s'espera darrera teu et mira amb cara de "Nena, ets una deixada, jo només volia treure 20 eurus i arribo tard a la feina".
Esperar a la xarcuteria amb aquell número de paper de color rosa entre els dits, el teu torn per demnar el pernil salat i la mortadel·la de Bolonya que sempre compres. Esperar a que el semàfor es posi en verd.
Esperar juntament amb milers i milers de cotxes per pagar en un peatge a l'AP7.
Esperar a la parada del 70.
Esperar que vingui el cambrer per poder demanar aquella Coca-Cola fresqueta que et salvarà la vida perquè estàs tota acalorada i cansada de caminar.
Esperar que et diguin per fi on treballaràs els propers dos anys de la teva vida, i que després dels nervis, et quedis afortunadament a la mateixa ciutat on eres fins ara, però en un altre institut, on només has estat unes hores i que t'ha semblat un lloc on hi treballaràs a gust.
Esperar que la teva família actuï de manera assenyada a partir d'ara, o si més no, una mica més assenyada. I que tu (o sigui jo) també hi actuïs.
Esperar que l'esqueix d'aquella planta tan maca, creixi i arreli, en aquell test i en aquella terra nova on la vaig trasplantar la setmana passada.
Esperar que els dies passin de pressa.
Esperar que arribis, i tot i que ja estic oficialment de baixa, tinc ganes de posar-me a treballar per a tu. Espero la primera hora que compartirem.
