dijous, de maig 10, 2007

Aturada forçosa

Recordo poques ocasions de la meva vida en què he hagut de parar màquines, però aquesta n'està sent una. El meu dit, fracturat, inmobilitzat, i les crosses m'acompanyen per tota la casa, que per sort, no és cap palau. Em puc moure pels, a tot estirar, 65 metres quadrats sense masses problemes. Ara ja sense caixes.

Recordo aquella vegada que vaig estar ingressada a l'hospital de Sant Joan, a Reus, per un possible atac d'apendicitis. Dic possible, perquè la inflamació va baixar miraculosament i no va caldre operar. Vaig ser-hi una setmana i em va semblar una eternitat, feia BUP i va ser la primera vegada que vaig haver-me de quedar en un hospital, i la única.

També he tingut diversos esquinços, alguns per accidents de moto i d'altres perquè sí, perquè els meus turmells de vegades, tinc la sensació que són fets de vidre. L'aturada llavors va ser de quinze dies, i sempre, sempre, he anat a treballar o a classe, amb esquinç inclòs.

Quan em van despedir de Planeta, l'any 2002, la cosa va ser diferent. Recordo que tenir una feina que t'agrada molt, amb un sou més o menys decent, i treballar al costat d'uns companys, que ja eren amics, i perdre-ho d'un dia per l'altre, em va enfonsar del tot. Podia caminar, però no volia fer-ho. Perquè era més fàcil quedar-se rere el vidre de la finestra, en pijama, fumant, fumant de tot i força. Sense saber què fer, en què malgastar tot el temps del món que tenia, sense saber què fer amb el meu temps lliure que tothom em deia que havia d'aprofitar tant i tant. No tenia ganes d'aprofitar el temps lliure, volia que em tornéssin la meva feina, la meva taula, el meu ordinador, el meu càrrec, els meus companys i la meva vida.

Ara, no puc caminar, i sí que voldria fer-ho. Però també em veig obligada a mirar rere la finestra, però ja no vaig en pijama, em vesteixo i faig passar el camall dels pantalons amb molt de compte per no tocar-me sense voler el collons de dit. Ja no fumo. Fa dies que no vaig en bicicleta, ni en moto. I he demanat la primera baixa de la meva vida. Tinc temps per llegir, per corregir els exàmens finals dels alumnes de Batxillerat amb calma, d'escoltar la ràdio, de baixar-me tota la música que m'agrada de l'e-mule, de llegir tots els blocs del món, d'arreglar l'habitació nova, i de pensar en el futur. I no em sento sola, perquè no estic sola. Quan t'atures i respires, deixes de treballar, i fas una pausa, te n'adones de que un dia és molt llarg, encara que nosaltres el veiem molt curt, perquè passem per sobre el temps i no ens n'adonem. Rere la finestra la gent va amunt i avall, amb pressa, carregada i atabalda, feliç o no, però no s'aturen. Ells no.

Em costa no córrer, perquè m'agrada agafar velocitat. Caminar per nous camins...

"Camins, somnis i promeses
Camins que ja són nous"

"Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor"


... i em sembla que l'estic a punt de trobar.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Carai reusenca això del dit del peu quin mal rollo no? Vinga ànims et queda molt o que? Si t'aborreixes i vols una estona de xat ja saps. farlopa_catalana@hotmail.com
VInga aprofita el temps....

Anònim ha dit...

noia, m'ha alleujat llegir "ja no fumo" perquè la frase anterior "fumo molt i de tot" gairebé em preocupa! És broma.

Molts ànims!

Dan ha dit...

Ostres quin putada això del dit. tant petit i tant emprenyador.
Però mira, sembla que ho portes molt ben enfocat. Amunt els anims!
:)

Anònim ha dit...

Reusenca, mirar la vida des d'un altre punt de vista (en el teu cas, la finestra) sempre ajuda a posar-se en ordre un mateix i analitzar amb retrospectiva.
Anims, paciència i a cuidar-se (com dic als peques de l'escola) el dit divertit!

Anònim ha dit...

que bona la canço,a vegades la poso al taxi.Me l hauria d aplicar i tot seria mes facil.,.inclus penjar coments a aquest bloc
Hi ha gent que nomes te 24h al dia
i hi ha gent que te 24h al dia.
Si vols chatejar tambe aqui,pero no hi soc mai pero..
ddrivertx@hotmail.com

Anònim ha dit...

La cançó és molt bona, però més que esvaïr-se, estàs fes una pausa en el camí. És més, d'aquí no gaire se te n'obre un que més que un camí és una autopista. I sense peatge, de les bones, amb àrees de servei. Tingues paciència.

Rituslee ha dit...

Reusenca, et pots prendre el parón com una inflexió, per tornar de la baixa al centcinquantapercent. Pensa en l'oasi de temps aprofitable que t'ha regalat el teu dit petit... ai, si encara li hauras de donar les gràcies!