Infiltrados versus Babel

Aquest matí he escoltat RAC 1, com cada matí. M'encanten les batalles Gemma Calvet contra Màrius Carol, perquè els trobo genials, cadascú en la seva manera ridícula d'entendre la societat, la cultura i la vida en general. Cadascú en el seu paper, un d'esquerres, i l'altre de dretes, cauen en els paranys típics dels consevadors i dels progres que ho són, i no són gaire crítics amb les seves respectives postures.

Em regalen bons moments, els dilluns al matí, però avui m'ha semblat que ha arribat el moment de parlar-ne.

He vist Babel, i he vist Infiltrados. Em va agradar molt més la segona, però molt més i on vas a parar, i per primera vegada en anys, estic d'acord amb l'Acadèmia a l'hora de triar la pel.lícula guanyadora. Ni la Gemma ni en Màrius no han vist Infiltrados, perquè és clar, és una pel.lícula de mafiosos, que segur que és una merda, no? Doncs no, és una pel.lícula de mafiosos, però amb guió espetarrant, pel meu gust vaja, amb interpretacions que valen molt la pena. Reconec que la vaig anar a veure perquè m'hi van estirar, però en vaig sortir encantada.

Babel, una pel.lícula crítica amb la societat americana, Sra. Calvet? Babel, una pel.lícula que parla de globalització? Babel, una pel.lícula que planteja els problemes socials del planeta? I què més! Babel és una pel.lícula plena de tòpics: els mexicans són uns estúpids, els japonesos uns obsessos sexuals i només juguen a les màquines i al karaokee, els àrabs són incultes i ignorants, els americans viatgen a un país del tercer món i miren a tothom per damunt l'espatlla... El món, no és així. Els tòpics ja no poden servir per fer pel.lícules amb una suposada crítica social al darrera. No ens confonguem, no caiguem en paranys.

Uns americans, que per cert, perden un fill de mesos, i per arreglar-ho viatgen a un país subdesenvolupat i abandonen els seus fills grans amb la serventa mexicana... Quins valors, quina responsabilitat, no?

En fi, Infiltrados versus Babel.
Di Caprio versus Pitt.
Hellen Mirren versus Pe.

L'Acadèmia l'ha encertat, ja era hora!!

L'home dels mitjons blancs

Entro al metro, vaig de pressa, avui m'he llevat una mica tard i els dos o tres minuts de retard em fan anar treient el fetge per la boca.
Per sort, sempre trobo lloc al metro, perquè no vaig en direcció a la gran urbe, sinó en direcció contrària.

Davant meu un noi elegantíssim llegeix l'adn. Camisa negra, corbata lila i americana negra, tot ben planxat. Pantaló negre, amb la ratlla ben feta, recta del tot (com es fa això?). Segur que viu amb la seva mare, he pensat. Sí, ho sento, ho he pensat...

Porta una bufanda lilosa, a conjunt amb la corbata. Ben pentinat, amb el cabell molt negre i amb un lleuger despentitat, que el fa modern.

Un cop he fet la repassada general, baixo la vista. Arribo a les sabates, i no m'ho puc creure. Són marrons. Marrons clares. Molt clares, i molt brutes, i molt velles. I per poc que no em moro, els mitjons són blancs, ben blancs.

Fins aquell moment havia pensat que era un noi elegant, molt elegant. Però per què algú no li ha dit que no es poden portar mitjons blancs amb el tratge negre, i encara menys, sabates marrons clares?

No podia apartar la vista dels mitjons, aquella blancor em trastocava ja de bon matí.

Mentre s'allunyava escales mecàniques enllà, pensava que mai, mai, ningú no és perfecte.

La foto promesa

On és La Reusenca?

Gospel Chor

Ja sé que per molts, disfressar-se als 31 anys us pot semblar una bestiesa. El Carnaval, a mi, sempre m'ha agradat, i us ho confesso, encara m'agrada ara. Però em costa trobar gent amb qui poder-me disfressar, perquè els amics o passen, o ho troben un absurd, a aquestes edats... I disfressar-me sola, doncs casi que no, oi?

Però a l'institut, he convençut als alumnes de la meva tutoria perquè es disfressin i participin en el show del Carnaval, i al final han decidit disfressar-se d'ABBA, i en faran una versió especial, i tot, en playback, és clar. Jo ja em veia amb les malles i una perruca rossa, fent parella amb l'altra professora (de morena), però al final, sembla que també hi haurà una comparsa de professors.

N'hi ha uns quants que ens apuntem a tot, a sopars i al què convingui, així que vam proposar que aquest any sí, disfresses i comparsa. Però de què ens disfressem? Ha de ser fàcil, i barat, i que faci gràcia, i també que poguem liar-la una miqueta damunt l'escenari. I així és com va sorgir la idea de disfressar-nos de cor de Gospel, amb perruques a la Jackson Five i arrecades ben grosses, amb pits i culs enormes.

El repte consisteix en fer les túniques i tenir-ho tot a punt per divendres al matí. Vaig trigar tota una tarda en retallar la peça de roba, i cosir-la, amb la màquina nova que em vaig comprar al Lidl aquest Nadal a 59 eurus, i que de moment em serveix per fer-me les vores de tots els texans, que n'estava tipa de pagar 6 eurus cada cop!! Era una prova, però sembla que ha agradat. Així que he anat a comprar els 30 metres de tela que ens calen per fer-nos totes les túniques. La roba, vermella i llampant, ja és a l'institut... ara falta veure qui cosirà i qui retallarà ! Si les coses improvisades surten bé, aquesta hi ha de sortir per força.

Continuarem informant, i prometo foto si la cosa va endavant, cosa que espero, ja que la tela ja està comprada i no tinc ganes de fer-me cortines vermelles noves per a tota la casa!

Ho farem així de bé????????
Segur que no, però riure, vols dir que no riurem?????

Gent del barri (I): l'home pèl roig del súper

El meu barri és una mina. Fa anys que hi visc, em penso que des del 1998, ostres! gairebé deu anys, què fort. Amb el temps, hi ha persones que trobes cada dia anant a comprar, en una o altra botiga o senzillament pel carrer. Hi ha personatges d'aquests a qui ja he batejat,però no sé com es diuen realment, a qui ja conec per aquella o aquesta anècdota.

Enceto nou apartat temàtic: la Gent del Barri. El nom sí, l'he triat perquè la sèrie en qüestió m'encantava, no me'n perdia ni un sol capítol i la trobava genial i perquè tota la gent a qui m'agradaria presentar-vos és, ni més ni menys, gent del barri.

L'home pel roig del súper treballa de sol a sol. L'establiment on treballa és un super d'aquells taronges i negres, amb nom d'operació matemàtica, i que per dins, semblen més un bar-restaurant fashion, que un supermercat. Sempre porta una camisa taronja, un taronja gairebé fluorescent, arromengada a mitja màniga. Obre el súper i el tanca. Quan marxo a treballar ja hi és, i de vegades, quan vaig a comprar la llet,o qualsevol cosa que em fa falta, gairebé a l'hora de tancar, també. És calb, però abans de ser-ho era pèl roig. Té la pell molt blanca i duu ulleres, unes ulleres daurades, que per la suor sovint li regalimen nas avall.

Coneix a les clientes pel nom i si li demanes, et busca l'enciam més llustrós de tota la parada, i et fa creure que el compres barat i que serà bo. Fa repartiment a domicili. Ell sol se n'encarrega de tot el barri. Si camino pel carrer i sento el soroll del carro de la compra del súper, a tota velocitat, ho sé del cert, és ell. Em giro, i efectivament, ho és. Sempre fa els repartiments a peu, amb un carro de la compra ple a vessar. Súa molt i sempre córrer, no sap parar ni prendre's la vida amb més calma. Ho dóna tot per la feina, i si un dia el súper tanca o pel què sigui, el fan fora, no ho suportarà. Ho sé també del cert.

L'home pèl roig del súper és estressant. Si col.loca els sucs de fruita al prestatge, ho fa sempre amb ordre, i deixant exactament el mateix espai entre suc i suc, ni um mil.límetre més, ni un mil.límetre menys. Però forma part de la gent del barri.

Pintar la llum

Dissabte al matí. De cop i volta, sóc passejant dins un petit laberint de passadissos foscos, tènuement il.luminats, estratègicament en clarobscur. No conec l'artista que ha pintat aquells quadres,i el director de cinema em sona molt lleugerament. Conèixer-los ha estat la sorpresa del cap de setmana.

Dinamarca, finals del segle XIX. No hi estat mai a Dinamarca, ni a cap país nòrdic. Segurament és una assignatura pendent que hauré de solucionar algun dia. El passeig pels corredors folrats de paper gris perla, em fan sentir una serenitat poques vegades experimentada, en una exposició. Portes que s'obren i es tanquen, personatges que et dónen l'esquena, que no et parlen, però et diuen molt. Hammershøi i Dreyer, dos danesos, dos artistes, dues visions al CCCB.

Diumenge al matí. El sol no brilla, el sol es resisteix a sortir. Però tinc el raig de llum d'en Hammershøi. El podem compartir, si voleu.