Bebès "made in India"

Passa sovint que els diumenges al vespre, el "30 minuts" et fot un parell d'òsties ben donades, i després, a sopar i a dormir. Però feia temps que el parell d'òsties no em feien tan de mal. De sobres sé, que existeixen mares de lloguer, i de sobres sé, que hi ha gent que paga fortunes per un bebè que no pot tenir per diverses causes. També puc entendre la il·lusió de ser mare, i per tant, també la desil·lusió de no poder-ho ser. Per la meva feina, sovint veig mares i pares que no saben o no poden estimar els seus fills com es mereixen, també veig nens que no tenen el més important que es pot tenir quan ets un nen, l'estimació, una abraçada i un petó. Per això penso que l'adopció és una opció millor que pagar una mare de lloguer. El repotatge mostrava uns pares absolutament despreocupats per la dona que ha portat el seu fill dins seu durant nou mesos, una dona que ha hagut d'abandonar la seva filla de quatre anys i viure molt lluny del seu poble natal, perquè la societat índia no veu amb bons ulls que una dona llogui el seu úter per diners. La doctora que dirigeix la clínica mostrava orgullosa les fotografies dels europeus i americans que han pagat els seus serveis, i deia també orgullosa que gràcies a ella moltes dones índies podien comprar-se un tuc-tuc, pagar els estudis dels seus fills o simplement sobreviure en un món on la gent sobreviu amb menys d'un euro al dia. Deia que si els marits podien treballar per aixecar la família, també era lícit que les dones lloguessin el seu cos per alimentar els seus fills. No, no és ni lícit ni just, és simplement, indecent. El govern indi permet aquesta pràctica i a canvi, ingressa milions de dòlars a l'any. Les dones reben uns 4000 euros a canvi del nadó, i només els cobren quan neix la criatura sana. Si moren en el part o es produeix un abortament, deixen automàticament de tenir cap dret a percebre ni un cèntim, ni elles ni cap membre de la seva família.

El més fastigós de tot, és que el l'imperialisme té encara vigència en molts dels països colonitzats,tenim exemples de les seves conseqüències devastodores gairebé en cadascun dels telenotícies que ens empassem tot dinant o tot sopant: segrestos de catalans a l'Àfrica per part l'Al-Qaeda a Mali (dels quals el govern pagarà el rescat, tot i ser terroristes igual que els d'ETA), explotació infantil per part de multinacionals europees i nord-americanes, conflictes ètnics que acaben en massacres, pel·lícules dolentes com Invictus que volen parlar d'un dels temes més injustos que han tingut lloc durant el segle XX, l'apartheid i no saben tractar el tema com es mereix...

En fi, tots hem anat a comprar alguna vegada a Ikea. Tots nosaltes som espectadors del món subdesenvolupat des d'un seient de tribuna. Tenim sort, però no cal burxar en la ferida.

Ara no en tenim prou a les metròpolis amb els recursos naturals, els esclaus, les matèries primeres, sinó que també utilitzem els úters de les indígenes per engendrar els nostres fills. Deixem dotze mil euros damunt la taula d'una clínica índia i ens enduem un nadó a casa, amb els nostres gens, això sí.

It's nice to know your name

Era un dissabte al matí, i era dins el cotxe. Sol, bon rotllo i una cançó que sonava per la ràdio. Poc a poc em vaig adonar que m'agradava molt aquella cançó, que tenia alguna cosa que no tenien les altres que havia escoltat aquell matí i que havien passat una rera l'altra, sense més. No en sabia el nom d'aquell cantant, no en sabia res. Vaig investigar, i el vaig descobrir, i aquell dia a la nit ja en sabia el nom (Millow), la nacionalitat, la biografia i fins i tot, en coneixia ja un parell més de cançons. La setmana següent en vaig escoltar els dos únics discs, i em va semblar que era música que parla de mi, de tu, de nosaltres, i que deixa un bon regust. La seva pàgina web deia que vindria a Barcelona, i els Reis, que són molt savis em van portar dues entrades per anar al Razzmatazz, ahir al vespre.

Feia segles que no anava de concert, i segles que no entrava en aquella sala. Recordo que als divuit anys hi van tocar uns amics, després un grup del que no en recordo el nom. Tamé recordo que en aquell barri hi vaig deixar moltes pessetes en xupitos i cerveses. Ara tot és diferent, però anar de concert, és sempre una vivència imprescindible. No entenc com puc haver passat això per alt, en aquest temps.Així doncs, em poso deures pels mesos que vénen: anar més de concert.
En aquest temps hi ha coses que han canviat molt. Ja no s'hi pot fumar als concerts. Estàs allà, amb la teva consumició entre les mans, disfrutant del moment i no et pots fumar un cigarret. Així dons, em poso més deures: deixar de fumar, perquè si no es pot fumar ni en un concert, per què fumar?

El noi calb toca molt bé la guitarra, i porta reforços interessants, un grup que sona mil vegades millor que el disc. Una cançó rera una altra, un traguet rera un altre."One of it, two of it,one of it, we'll make the most of it. You'll love it ".

Una veu femenina que em recordava a la Bonnín acompanyava deliciosament aquell moment. La gent, en els concerts, ja no encèn encenedors, enlaira els mòbils i grava l'actuació. Així tens cinquanta mòbils al davant, i entremig dels caps i els mòbils, el cantant. Així doncs, em poso més deures: portar encenedor als concerts, encara que deixi de fumar."Aayooh.I'm tired of using technology aye, why don't you sit down on top of me.Aayooh.I'm tired of using technology aye, I need you right in front of me".

Avui, després d'adonar-me que un concert i una calçotada el mateix cap de setmana fan que el diumenge a tarda sigui més gos que mai, també he de dir que "it's nice to know your name", Millow.

Frase de la setmana

Exàmen de 4rt ESO.
Revolució industrial i obrerisme.

Defeneix el concepte Comunisme.
Persona que rep la comunió.
Amen.

Trobada inesperada

Feia bastant més de dos anys que no la veia. Tampoc no m'havia plantejat que un dia la tornaria a veure ni com ni quan passaria. Havia sentit que vivia a la mateixa ciutat on treballo, però allò era un rumor no confirmat, només una hipòtesi disparatada i increíble.

Ella es va casar amb el meu germà, al Perú, el seu país. Ell no ens va dir res, es van conèixer xatejant a internet. Un estiu, va tornar de vacances amb un anell al dit, amb una noia peruana que arrossegava una gran maleta, i es va topar amb una família trasbalsada, per aquella notícia surrealista. Ell només tenia vint-i-tres anys, i ella vint-i-set o més, no ho vaig saber mai del cert. No me la vaig creure mai aquella mirada, aquella actitud, aquella pressa. Ella va estar-se menys d'un any a casa els pares amb ell, va aconseguir els papers, li van trobar una feina a una empresa d'un parent de la família, i un dia, va agafar aquella gran maleta, els papers i dos mil euros, i va desapèixer de la nostres vides. Per sort.

Aquella situació em va sacsejar de dalt a abaix, vaig perdre la connexió amb el meu germà, amb els meus pares, amb mi mateixa, fins i tot. Em van dir que era racista, que no entenia què era l'amor. I una merda.

Avui sortia de l'institut i anava a esmorzar al bar del davant, com gairebé cada dilluns. I me l'he trobada davant els nassos. Ulls que es creuen, cervells que reconeixen ràpidament aquells ulls. No m'ha saludat. Però he pensat que els cercles s'han de tancar. L'he aturat, i li he preguntat si es recordava de mí. M'ha fet un gest afirmatiu amb el cap. Li he dit que treballava en aquell institut, i si n'era alumna de cicles formatius. M'ha dit que no, que venia amb el seu nòvio, que n'era alumne o ex-alumne, no he entès bé, i he mirat aquell noi que li agafava la mà. M'ha semblat que no sabia qui era jo, qui sap si sap que aquella noia és divorciada. És igual. Li he desitjat sort, li he preguntat si li anava bé, i m'ha dit que sí. Me n'alegro li he dit, i he girat cúa. Cinc minuts després tenia un nus a la gola, de tants cops que havia pensat què li diria si me la trobava. En els meus pensaments, mai li havia desitjat sort. En els meus pensaments, en el fons, me n'alegro que avui un cercle s'hagi tancat, un dia després d'haver decidit tornar a esciure al meu bloc.

Tornar

Fa mesos que tinc ganes de tornar, de tornar a llegir blocs, de reprendre velles lectures, velles costums, escriure coses que em passen pel cap... Tan si us ho creieu com si no, no recordava ni la contrassenya del meu bloc. Sembla però que rebuscant m'ha tornat com si no haguessin passat gairebé dos anys, però han passat i em sento com un peix fora de l'aigua. Potser tornaré a la peixera aviat.

Orange

Torno a ser aquí. Més desubicada que mai, però també amb més ganes que mai. Ja he tornat a treballar (encara que ja sóc de vacances), ja visc en una altra ciutat i en un altre pis, ja trobo a faltar el soroll, però a canvi, tinc ascensor.
Això sí, no tinc cobertura al mòbil. Des del dia de la mudança que no puc trucar a ningú, ni ningú em pot trucar, quan sóc dins de casa. En un raconet del balcó del darrera hi ha dues ratlletes de cobertura, que aprofito per averiguar si tinc algun missatge de tant en tant. Em vull canviar de companyia, la gent que té vodafone pot trucar quan és dins el pis. I em vull donar de baixa d'orange. Avui he trucat. El resultat: tres quarts d'hora penjada al telèfon, amb l'orella vermella i adolorida, un noi sudamericà que no parava de dir el meu cognom precedit de la paraula senyora cada dos minuts, i una incidència particular que no he pogut tirar endavant perquè la incidència general ja està notificada a la companyia des de fa un mes. Tinc compromís amb la companyia fins el febrer, i com a penalització per voler abandonar la companyia que fidelment alimento amb les meves factures des de fa més de deu anys (minses, he de dir) em volen cobrar 110 eurus, com a penalització. No em donen servei, però em penalitzen per voler canviar de companyia. He d'enviar un fax (sempre ho he trobat una manera imbècil de complicar la gestió, en la era d'internet) i explicar la incidència que ja he explicat durant més de mitja hora a un senyor que no m'ha solucionat el problema. Ni m'ha dit perquè no tinc cobertura. Li he dit que no pagaria els diners, demà aniré a l'OCU. N'estic farta de parlar amb màquines o amb teleoperadors que només serveixen perquè les companyies telefòniques es facin riques.
L'encapçalament del meu bloc és verd a partir d'ara, ja no serà orange.

Prou, és el meu bebè, cony!

Fa uns dies vaig estrenar la capota de pluja del cotxet, perquè des que va néixer el nen no l'havia fet servir - aquí la comprovació de que realment, en aquest país feia més de sis mesos que no plovia-. No sóc d'aquestes mares que porten els seus nens embolicats en mantes, sacs polars, i a més, els amaguen dins els plàstics com si fóssin astronautes de la NASA. Trobo que va bé que els nens no vagin massa abrigats i els toqui una mica la brisa i el solet quan passegen, digueu-me "hippielonga". Però el divendres passat plovia bastant i havia de sortir amb el nen, tan sí com no. Tenia hora per fer-li el passaport i el DNI, perquè amb uns pares viatgers com li han tocat, aquest estiu ja li toca fer el primer viatge en avió, encara que no massa lluny, a Ses Illes. O hauria de dir el segon, perquè estant de cinc mesos me'n vaig anar amb els alumnes a Itàlia. I el passaport, doncs ja que hi som, no costa res, que ben pensat l'estiu vinent potser ja podrem endur-nos-el a algun lloc més lluny, digues-li Londres o Estats Units. Qui sap. Tinc mono de viatge, es nota?

La visita al Registre Civil en busca del Certificat de Naixement, va ser la primera de les parades en aquest dia plujós i gris. Allà al mig, em vaig sentir talment com en un altre planeta. Funcionaris -sí,sí, com jo, ja ho sé- que t'escorcollen el cotxet per si hi duus una metralladora, vidells antipàtics que sembla que perquè et diguin on és el mostrador dels certificats els has de donar una propina, nens nigerians acabats de néixer embolicats en mantes tricolors, nens de mesos equatorians, russos i algun de català, parelles mixtes i no mixtes que han decidit casar-se "pel civil", llibres de família per tot arreu i hores i minuts perduts en la immensitat de la paperassa. Quan em van donar el certificat, informatitzat i al moment, no m'ho podia creure, vaig pensar, això serà el típic "vuelva usted mañana", però es veu que no, que la tecnologia també ha arribat al registre civil!

Amb el certificat a les mans, em dirigeixo al "lloconfandnisipassaports". Vaig pensar que seria tan o més sinistre que el registre, però no. Era lluminós i espaiós, i un policia en català em va demanar si tenia hora donada. Li vaig dir que sí, però que arribava amb vint minuts d'antelació. Li vaig dir que podia tornar més tard. Va insistir en que passés, que m'atrendien de seguida al mostrador de "mobilitat reduïda", especial per ancians, gent en cadires de rodes o mames i papes amb cotxets i nanos petits. Ulls com a taronges. Al cap de deu minuts, la fotografia del nen apareixia davant la pantalla plana, en tamany gegant. Què bufó havia quedat, després de més de deu minuts de "nyigu-nyigu" perquè no tanqués els ulls en el moment en que el flaix li explotava a la cara. Llegeixi les dades i si són correctes, firmi aquí. I ja tenia el Dni i el passaport a la butxaca. Li ha tocat un número amb quatre sets, vaig pensar que seria un bon auguri, diga'm supersticiosa, a part de "hippielonga".

Un cop fora, ja no plovia, i vaig decidir recollir la capota. Però una senyora gran, es va dirigir a mí, i indignada em va dir que no li tregués, pobret, que feia molt de fred i s'encostiparia. Me la vaig mirar amb cara amable i somrient, i li vaig dir que no hi estava acostumat i que l'agobiava aquell plàstic a través del qual, jo l'obligava a veure el món. Que encara que reduït, era el seu de món! No ho va entendre i em va pendre per mala mare. Me la rebufa.

Sempre hi ha senyores grans que et renyen. Que ara tapa'l al baixar del bus, perquè fa com a frescor. Que ara desabriga'l perquè tindrà calor. Que ara li hauries de posar un gorret perquè agafarà una insolació. Que on vas amb un nen tan petit. Que si per què no li dones el pit, que és més sa que el biberó. Que no el portis al Raval perquè hi ha molta malària, i molts virus, i allà els bebès agafen de tot - us ho juro, que és veritat!-.

Que el tapo i el destapo quan entro i surto als llocs, que no sóc idiota. Que li poso gorret quan fa molt de sol i sinó el cotxet té una visera meravellosa, i el sol va bé i és energia. Que existeixen cremes protectores del número 50 per bebès. Que si no li dono el pit és perquè vaig tenir una cesària amb disset grapes que no se'm tancava ni a tiros, no tenia prou llet i se'm va aprimar més de sis-cents grams en una setmana. Que vaig al Raval si vull, perquè les terrassetes estan molt bé i virus n'hi per tot arreu.

Que jo no li dic a vostè que porta un abric horrible, i que es pinta els llavis com la Doña Croqueta. Que no li dic que el xuxo de crema que es menja per esmorzar no li va bé pel sucre. Que no li dic que porta un color blau per tapar-se les canes que riu-te'n tu de l'Alaska en els seus millors temps. Que no li dic que és molt gran i que no per això ho sap tot, de tot, de tot i de tot.

Que vostè també ha estat una mare jove, o no? Deixi'm que m'equivoqui, o que ho faci bé, que estic amb la L encara.

Que prou feina tinc a saber el què he de fer i el què no, perquè cada dia em trobi iaies molt més emprenyadores que la meva mare i la meva sogra, que dit sigui de pas, m'ajuden molt en tot el què poden i sense emprenyar gens.

Que ja n'hi ha prou, que és meu bebè, cony!