El valset dolç

Encara estic aterrant. No aconsegueixo baixar del núvol. I no vull fer-ho. Des d'ahir ja som a casa. Tot és nou, tot és diferent, tot és un enorme aprenentatge.

Des de dilluns passat quan va néixer, quan ens mira, no ens podem creure que sigui aquí, amb nosaltres, que ja ha arribat.

Entre presa i presa, i son i son del meu fill, encara se'm fa difícil escriure un post llarg. Intentaré fer-vos-en cinc cèntims de tot plegat poc a poc, i en petites entregues. Aprendre a ser mare deixa poc temps lliure, però sabré trobar-ne de ben segur per vosaltres.

Quan vaig sentir aquesta cançó dels Pets per primer cop, estava embarassada i vaig pensar en quina careta tindria el meu fill, en com seria... Ara que ja ho sé, l'escolto i els ulls se m'entelen... (ja em perdonareu)...





Nin rondinaire, petit dictador,
sempre trencant-me la son;
ratolinet rinxolat i rumbós
em fas somriure amb el cor.

Em vaig prometre no fer-te cançons
per no semblar carrincló,
però no comptava amb la teva cara

de nen consentit embafat de petons,
sempre emprenyant-me quan vols;
tros de baldufa, sucret esponjós,
m'has transformat en badoc.

Em vaig prometre no caure en el joc
de fer de pare ufanós,
però quan t'arraules
aquí a la falda
fas que em desfaci i oblidi la resta del món.

M'has de prometre que un dia d'agost
abraçat a un altre cos,
mort de vergonya
diguis amb conya
que una vegada ton pare et va fer un valset dolç.