Avui fa un mes...

... estava de 41 setmanes i tres dies. Per aquells que no estigueu familiaritzats amb el tema "embarassos i nens", us diré que significa (com diria la meva àvia que és d'un poble de Terol) que ja "estaba bien cumplida". Feia més d'una setmana que la data marcada en vermell al calendari havia quedat enrere. La meva panxa era una enorme bola que m'impedia veure'm els peus al caminar, les meves cames estaven enormement inflades i només em podia posar dues sandàlies de tot l'immens sabater que tinc ple de sabates d'estiu, que no és tan gran com el de l'Imelda Marcos, encara que Déu ni do!!.

Com que el nen no volia venir al món, la ginecòloga va decidir que el dia 1 d'octubre m'induiria el part. És a dir, em provocaria el part amb una substància anomenada oxitocina, que provoca les contraccions i et fa parir tan sí, com no. Així que el diumenge 30 de setembre seria el meu últim dia d'embarassada.

A les nou del matí, la doctora ens va fer anar a la clínica per posar-me les "corretges". Les famoses "corretges" no són un element de tortura, sinó uns cinturons que envolten el ventre de la mare per poder controlar els batecs del cor del bebè, i al mateix temps, comprobar el ritme de les contraccions. Hi ha contraccions de part i contraccions de no part (o de Braxton) i que serveixen per preparar l'úter per al moment del part. Sovint les embarassades primerenques tenim por de no saber distingir les unes de les altres, però un cop passat el part, te n'adones de la inutilitat d'aquest dubte. Les unes molesten, les altres et fan esbufegar i gemegar com mai ho havies fet en ta p... vida. Aquell matí no tenia ni una sola contracció, tot semblava indicar que el part no es desencadenaria de forma imminent.

Tot passejant pel Born unes tres hores,i després d'una visita comentada a la Llotja de Barcelona, que aquell dia oferia dia de portes obertes, se'ns va obrir la gana.

En vistes de que se'ns acabaven els àpats en restaurants per una bona temporada, vam decidir celebrar-ho dinant un arròs amb calamarcets al Sr. Perellada, un restaurant que des de fa anys ens té el cor robat i on acostumem a brindar per les coses importants que ens han anat passant com a parella. Aquella doncs, era una ocasió en la que no podíem pas deixar d'anar-hi.

Un cop a casa, els preparatius per a l'hospital. La "canastilla" famosa, amb tota la robeta del bebè, les cremes pel culet,i la colònia... La meva maleteta, amb les bates obertes per donar el pit, les calcetes de paper, els sostenidors amb finestra, l'assecador de cabells i el maquillatge per tapar les ulleres i la mala cara que de segur, faria després del part. I la maleteta del pare, amb el pijama i la màquina d'afaitar i la càmara de fotos per immortalitzar-ho tot; el llibre de família, els DNIs i la targeta mèdica. I la valeriana, pels nervis.

Tot llest. L'habitació del nen a punt. A les vuit del matí ingressaria, i que sigui el què Déu vulgui.

Veient Porca Misèria vaig començar a tenir contraccions. Com les de sempre, però una mica més fortes. Els ronyons em feien mal, i em sentia més incòmode que de costum. Truco al telèfon de la clínica, i la comadrona en cap, no em va fer massa cas: "Posa't a dormir, això no és res. Un paracetamol i aguantaràs fins demà".Al cap de tres hores de que Porca Misèria s'acabés, agafada a la cadira del menjador ja cridava "Porta'm a l'hospital, que això va en sèrio!". A les tres de la matinada, torno a trucar a la simpàtica de la comadrona en cap,i en sentir-me la veu entretellada, per fi em va donar el telèfon de la Maria, la que seria la meva comadrona al part. "D'aquí una estoneta, ens veiem a la clínica".

La ronda de Dalt era buida. Mai a la meva vida havia agafat tan fort la maneta que hi ha al cotxe. Literalment hi anava penjada. Només van ser quinze minuts, però cada tres minuts una contracció, esbufecs i "Respira, respira que ja arribem!!"... Els semàfors en vermell. "Merda! ens els saltem". Arribem a urgències, són les quatre de la matinada.

Ingresso, ja estic dilatada, això pinta bé. Però el nen és molt gros, i pot ser un problema per al part. L'epidural em feia pànic, una por espantosa, més que el part en sí, tant si us ho creieu com si no. La doctora em va dir: "No et moguis, i si et ve una contracció aguanta i sobretot,no et belluguis!" "Com es fa això, vaig pensar?". Vaig apretar els dits de la comadrona amb tanta força, que em sembla que li vaig fer mal i tot, perquè fluixet em va dir: "Els dits són meus, eh?". "Ai, perdona'm!". Una sensació estranya em va recórrer l'espinada, ja estava. Les cames em feien figa, i les contraccions ja no em feien tan de mal. És el millor invent del món, deixa't estar de telèfons, d'ordinadors i de coets a la lluna. Deixa't estar de parts naturals a l'aigua, ni de doules a casa, amb tots els meus respectes per aquelles que ho vulguin fer.

Tres hores de contraccions sense epidural, més quatre de contraccions amb epidural, i un nen de tres quilos vuit-cents que no passava per la pelvis, van fer desistir la doctora de seguir amb el part. Tot i el meu esforç, els ànims del pare de la criatura, i la feina de la doctora i de la comadrona, finalment vaig acabar en un quiròfan. Gairebé núa, exhausta i nerviosa, eren més de les deu del matí i encara no coneixia al meu nen.

Només havia entrat en un quiròfan un cop, quan em van treure les amígdales, de ben petitona. Les bates verdes no m'agraden, només al "Sant Eligius" o "Hospital central" però pensava: "Va, ja falta poc".

Un cop dins, i mig endormiscada i víctima de l'anestèsia, no vaig veure al meu fill. O almenys, no era conscient que me l'haguessin ensenyat. Fins que no vaig ser a l'habitació no me'l van portar i ja eren quarts d'una del migdia.

Portava un gorret blanc i tenia una careta diferent a totes les que m'havia imaginat.Era molt més guapo de com me l'havia imaginat!. Un cop el vaig haver vist, totes aquelles hores inacabables van pendre sentit.

Avui fa un mes estava a punt de ser mare. Ara sóc mare, i peso dotze quilos menys que fa un mes.

XXXssstttt! no feu soroll, que me'l despertareu!!