Llibres digitals

L'any vinent entrarem a l'era digital, en un programa que es diu educat.1x1, és a dir, un ordinador per cada alumne. Els alumnes ja no hauran de comprar-se llibres, sinó que hauran de comprar-se un ordinador que val 300 €, la meitat la paguen les famílies i l'altra meitat l'administració. Els profes estem en un reciclatge forçós (i a fe de Déu, que necessari!) i resant perquè no fallin les connexions a internet i el manteniment de tot el sistema informàtic. Molts es pensen que això acabarà amb els llibres, amb els quaderns i els bolígrafs. Molts es pensen que serà un caos. Jo penso que serà dur, perquè entrarem de ple en un sistema nou que ningú garantitza que funcioni al 100%. L'administració ens ven la idea com si es tractés del millor producte del món, ens l'embolica i ens el deixa dins el mitjó, com si l'haguéssim demanat amb tota la il·lusió. Els canvis, sovint fan por. Però els canvis són necessaris.
El què ens trobem dins d'una aula sovint no té res a veure amb el què l'administració ens vol fer creure que ens trobem dins d'una aula. Hi ha nens que no tenen abraçades, ni un t'estimo quan se'n van a dormir, i moltes vegades agraeixen més que estiguis per ells que un ordinador portàtil d'última generació.
De fet, cal aprofitar tot el què tenim al nostre avast, analògic o digital, si amb això aconseguim que els nostres alumnes actuïn com a tals i aprenguin, creixin i es converteixin en adults. És veritat que molts d'ells han nascut amb la informàtica i dominen molt més la teconologia que els seus professors, el problema és utilitzar-la com cal.
En realitat, jo sovint no segueixo al peu de la lletra el llibre de text, i vaig picotejant d'aquí i d'allà construint el temari al dia a dia. És per això que les famoses programacions didàctiques sovint no tenen massa sentit, al marge de ser una simple guia en el camí. Ara espero poder fer el mateix, però amb l'ajuda d'internet, l'ordinador i la pissarra digital, que us confesso, amb fa il·lusió utilitzar. Seguirem informant. El procés està en marxa.

Bebès "made in India"

Passa sovint que els diumenges al vespre, el "30 minuts" et fot un parell d'òsties ben donades, i després, a sopar i a dormir. Però feia temps que el parell d'òsties no em feien tan de mal. De sobres sé, que existeixen mares de lloguer, i de sobres sé, que hi ha gent que paga fortunes per un bebè que no pot tenir per diverses causes. També puc entendre la il·lusió de ser mare, i per tant, també la desil·lusió de no poder-ho ser. Per la meva feina, sovint veig mares i pares que no saben o no poden estimar els seus fills com es mereixen, també veig nens que no tenen el més important que es pot tenir quan ets un nen, l'estimació, una abraçada i un petó. Per això penso que l'adopció és una opció millor que pagar una mare de lloguer. El repotatge mostrava uns pares absolutament despreocupats per la dona que ha portat el seu fill dins seu durant nou mesos, una dona que ha hagut d'abandonar la seva filla de quatre anys i viure molt lluny del seu poble natal, perquè la societat índia no veu amb bons ulls que una dona llogui el seu úter per diners. La doctora que dirigeix la clínica mostrava orgullosa les fotografies dels europeus i americans que han pagat els seus serveis, i deia també orgullosa que gràcies a ella moltes dones índies podien comprar-se un tuc-tuc, pagar els estudis dels seus fills o simplement sobreviure en un món on la gent sobreviu amb menys d'un euro al dia. Deia que si els marits podien treballar per aixecar la família, també era lícit que les dones lloguessin el seu cos per alimentar els seus fills. No, no és ni lícit ni just, és simplement, indecent. El govern indi permet aquesta pràctica i a canvi, ingressa milions de dòlars a l'any. Les dones reben uns 4000 euros a canvi del nadó, i només els cobren quan neix la criatura sana. Si moren en el part o es produeix un abortament, deixen automàticament de tenir cap dret a percebre ni un cèntim, ni elles ni cap membre de la seva família.

El més fastigós de tot, és que el l'imperialisme té encara vigència en molts dels països colonitzats,tenim exemples de les seves conseqüències devastodores gairebé en cadascun dels telenotícies que ens empassem tot dinant o tot sopant: segrestos de catalans a l'Àfrica per part l'Al-Qaeda a Mali (dels quals el govern pagarà el rescat, tot i ser terroristes igual que els d'ETA), explotació infantil per part de multinacionals europees i nord-americanes, conflictes ètnics que acaben en massacres, pel·lícules dolentes com Invictus que volen parlar d'un dels temes més injustos que han tingut lloc durant el segle XX, l'apartheid i no saben tractar el tema com es mereix...

En fi, tots hem anat a comprar alguna vegada a Ikea. Tots nosaltes som espectadors del món subdesenvolupat des d'un seient de tribuna. Tenim sort, però no cal burxar en la ferida.

Ara no en tenim prou a les metròpolis amb els recursos naturals, els esclaus, les matèries primeres, sinó que també utilitzem els úters de les indígenes per engendrar els nostres fills. Deixem dotze mil euros damunt la taula d'una clínica índia i ens enduem un nadó a casa, amb els nostres gens, això sí.

It's nice to know your name

Era un dissabte al matí, i era dins el cotxe. Sol, bon rotllo i una cançó que sonava per la ràdio. Poc a poc em vaig adonar que m'agradava molt aquella cançó, que tenia alguna cosa que no tenien les altres que havia escoltat aquell matí i que havien passat una rera l'altra, sense més. No en sabia el nom d'aquell cantant, no en sabia res. Vaig investigar, i el vaig descobrir, i aquell dia a la nit ja en sabia el nom (Millow), la nacionalitat, la biografia i fins i tot, en coneixia ja un parell més de cançons. La setmana següent en vaig escoltar els dos únics discs, i em va semblar que era música que parla de mi, de tu, de nosaltres, i que deixa un bon regust. La seva pàgina web deia que vindria a Barcelona, i els Reis, que són molt savis em van portar dues entrades per anar al Razzmatazz, ahir al vespre.

Feia segles que no anava de concert, i segles que no entrava en aquella sala. Recordo que als divuit anys hi van tocar uns amics, després un grup del que no en recordo el nom. Tamé recordo que en aquell barri hi vaig deixar moltes pessetes en xupitos i cerveses. Ara tot és diferent, però anar de concert, és sempre una vivència imprescindible. No entenc com puc haver passat això per alt, en aquest temps.Així doncs, em poso deures pels mesos que vénen: anar més de concert.
En aquest temps hi ha coses que han canviat molt. Ja no s'hi pot fumar als concerts. Estàs allà, amb la teva consumició entre les mans, disfrutant del moment i no et pots fumar un cigarret. Així dons, em poso més deures: deixar de fumar, perquè si no es pot fumar ni en un concert, per què fumar?

El noi calb toca molt bé la guitarra, i porta reforços interessants, un grup que sona mil vegades millor que el disc. Una cançó rera una altra, un traguet rera un altre."One of it, two of it,one of it, we'll make the most of it. You'll love it ".

Una veu femenina que em recordava a la Bonnín acompanyava deliciosament aquell moment. La gent, en els concerts, ja no encèn encenedors, enlaira els mòbils i grava l'actuació. Així tens cinquanta mòbils al davant, i entremig dels caps i els mòbils, el cantant. Així doncs, em poso més deures: portar encenedor als concerts, encara que deixi de fumar."Aayooh.I'm tired of using technology aye, why don't you sit down on top of me.Aayooh.I'm tired of using technology aye, I need you right in front of me".

Avui, després d'adonar-me que un concert i una calçotada el mateix cap de setmana fan que el diumenge a tarda sigui més gos que mai, també he de dir que "it's nice to know your name", Millow.

Frase de la setmana

Exàmen de 4rt ESO.
Revolució industrial i obrerisme.

Defeneix el concepte Comunisme.
Persona que rep la comunió.
Amen.

Trobada inesperada

Feia bastant més de dos anys que no la veia. Tampoc no m'havia plantejat que un dia la tornaria a veure ni com ni quan passaria. Havia sentit que vivia a la mateixa ciutat on treballo, però allò era un rumor no confirmat, només una hipòtesi disparatada i increíble.

Ella es va casar amb el meu germà, al Perú, el seu país. Ell no ens va dir res, es van conèixer xatejant a internet. Un estiu, va tornar de vacances amb un anell al dit, amb una noia peruana que arrossegava una gran maleta, i es va topar amb una família trasbalsada, per aquella notícia surrealista. Ell només tenia vint-i-tres anys, i ella vint-i-set o més, no ho vaig saber mai del cert. No me la vaig creure mai aquella mirada, aquella actitud, aquella pressa. Ella va estar-se menys d'un any a casa els pares amb ell, va aconseguir els papers, li van trobar una feina a una empresa d'un parent de la família, i un dia, va agafar aquella gran maleta, els papers i dos mil euros, i va desapèixer de la nostres vides. Per sort.

Aquella situació em va sacsejar de dalt a abaix, vaig perdre la connexió amb el meu germà, amb els meus pares, amb mi mateixa, fins i tot. Em van dir que era racista, que no entenia què era l'amor. I una merda.

Avui sortia de l'institut i anava a esmorzar al bar del davant, com gairebé cada dilluns. I me l'he trobada davant els nassos. Ulls que es creuen, cervells que reconeixen ràpidament aquells ulls. No m'ha saludat. Però he pensat que els cercles s'han de tancar. L'he aturat, i li he preguntat si es recordava de mí. M'ha fet un gest afirmatiu amb el cap. Li he dit que treballava en aquell institut, i si n'era alumna de cicles formatius. M'ha dit que no, que venia amb el seu nòvio, que n'era alumne o ex-alumne, no he entès bé, i he mirat aquell noi que li agafava la mà. M'ha semblat que no sabia qui era jo, qui sap si sap que aquella noia és divorciada. És igual. Li he desitjat sort, li he preguntat si li anava bé, i m'ha dit que sí. Me n'alegro li he dit, i he girat cúa. Cinc minuts després tenia un nus a la gola, de tants cops que havia pensat què li diria si me la trobava. En els meus pensaments, mai li havia desitjat sort. En els meus pensaments, en el fons, me n'alegro que avui un cercle s'hagi tancat, un dia després d'haver decidit tornar a esciure al meu bloc.

Tornar

Fa mesos que tinc ganes de tornar, de tornar a llegir blocs, de reprendre velles lectures, velles costums, escriure coses que em passen pel cap... Tan si us ho creieu com si no, no recordava ni la contrassenya del meu bloc. Sembla però que rebuscant m'ha tornat com si no haguessin passat gairebé dos anys, però han passat i em sento com un peix fora de l'aigua. Potser tornaré a la peixera aviat.

Orange

Torno a ser aquí. Més desubicada que mai, però també amb més ganes que mai. Ja he tornat a treballar (encara que ja sóc de vacances), ja visc en una altra ciutat i en un altre pis, ja trobo a faltar el soroll, però a canvi, tinc ascensor.
Això sí, no tinc cobertura al mòbil. Des del dia de la mudança que no puc trucar a ningú, ni ningú em pot trucar, quan sóc dins de casa. En un raconet del balcó del darrera hi ha dues ratlletes de cobertura, que aprofito per averiguar si tinc algun missatge de tant en tant. Em vull canviar de companyia, la gent que té vodafone pot trucar quan és dins el pis. I em vull donar de baixa d'orange. Avui he trucat. El resultat: tres quarts d'hora penjada al telèfon, amb l'orella vermella i adolorida, un noi sudamericà que no parava de dir el meu cognom precedit de la paraula senyora cada dos minuts, i una incidència particular que no he pogut tirar endavant perquè la incidència general ja està notificada a la companyia des de fa un mes. Tinc compromís amb la companyia fins el febrer, i com a penalització per voler abandonar la companyia que fidelment alimento amb les meves factures des de fa més de deu anys (minses, he de dir) em volen cobrar 110 eurus, com a penalització. No em donen servei, però em penalitzen per voler canviar de companyia. He d'enviar un fax (sempre ho he trobat una manera imbècil de complicar la gestió, en la era d'internet) i explicar la incidència que ja he explicat durant més de mitja hora a un senyor que no m'ha solucionat el problema. Ni m'ha dit perquè no tinc cobertura. Li he dit que no pagaria els diners, demà aniré a l'OCU. N'estic farta de parlar amb màquines o amb teleoperadors que només serveixen perquè les companyies telefòniques es facin riques.
L'encapçalament del meu bloc és verd a partir d'ara, ja no serà orange.