dilluns, de febrer 01, 2010

Trobada inesperada

Feia bastant més de dos anys que no la veia. Tampoc no m'havia plantejat que un dia la tornaria a veure ni com ni quan passaria. Havia sentit que vivia a la mateixa ciutat on treballo, però allò era un rumor no confirmat, només una hipòtesi disparatada i increíble.

Ella es va casar amb el meu germà, al Perú, el seu país. Ell no ens va dir res, es van conèixer xatejant a internet. Un estiu, va tornar de vacances amb un anell al dit, amb una noia peruana que arrossegava una gran maleta, i es va topar amb una família trasbalsada, per aquella notícia surrealista. Ell només tenia vint-i-tres anys, i ella vint-i-set o més, no ho vaig saber mai del cert. No me la vaig creure mai aquella mirada, aquella actitud, aquella pressa. Ella va estar-se menys d'un any a casa els pares amb ell, va aconseguir els papers, li van trobar una feina a una empresa d'un parent de la família, i un dia, va agafar aquella gran maleta, els papers i dos mil euros, i va desapèixer de la nostres vides. Per sort.

Aquella situació em va sacsejar de dalt a abaix, vaig perdre la connexió amb el meu germà, amb els meus pares, amb mi mateixa, fins i tot. Em van dir que era racista, que no entenia què era l'amor. I una merda.

Avui sortia de l'institut i anava a esmorzar al bar del davant, com gairebé cada dilluns. I me l'he trobada davant els nassos. Ulls que es creuen, cervells que reconeixen ràpidament aquells ulls. No m'ha saludat. Però he pensat que els cercles s'han de tancar. L'he aturat, i li he preguntat si es recordava de mí. M'ha fet un gest afirmatiu amb el cap. Li he dit que treballava en aquell institut, i si n'era alumna de cicles formatius. M'ha dit que no, que venia amb el seu nòvio, que n'era alumne o ex-alumne, no he entès bé, i he mirat aquell noi que li agafava la mà. M'ha semblat que no sabia qui era jo, qui sap si sap que aquella noia és divorciada. És igual. Li he desitjat sort, li he preguntat si li anava bé, i m'ha dit que sí. Me n'alegro li he dit, i he girat cúa. Cinc minuts després tenia un nus a la gola, de tants cops que havia pensat què li diria si me la trobava. En els meus pensaments, mai li havia desitjat sort. En els meus pensaments, en el fons, me n'alegro que avui un cercle s'hagi tancat, un dia després d'haver decidit tornar a esciure al meu bloc.

5 comentaris:

Unknown ha dit...

Molt content de tornar-la a veure i de llegir-la, Srta.Reusenca! No ens abandoni tant de temps, faci el favor! Fa bé de tancar cercles, i amb elegància i savoir faire, sí senyor!

Sergi ha dit...

Caram, comencem bé! La veritat és que molts cops m'he fet pel·lícules al meu cap sobre què diria a algú concret si me'l trobés, o si es donés una situació determinada. I tot i estar-ne convençut, segur que en el moment esperat no seria capaç de dir ni la meitat de coses. Potser si és del tot inesperat i no hi hem pensat tant ens sortiria millor.

Bé, si t'has quedat una mica més tranquil·la, millor per tu, ja t'has tret un pes de sobre.

Dan ha dit...

si que es una grn cosa tancar els cercles. N'hi ha que queden oberts i amb els anys són una llauna.!

Xavier ha dit...

Bon retorn!

La reusenca ha dit...

Substitut: elegància i savoir faire, no serien les meves principals virtuts, però bé!



XeXu: com sempre, la realitat supera la ficció, o no?



Cristina: uix, coses que fan mal! fora, fora....


Dan: hi estic d'acord. Tanquem i llencem la clau!

Xavier: ben trobat:

Putus japonesos que deixen missatges: aneu a cagar!